Situació
Interior de l’església, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada per arcs torals.
ECSA - J.A. Adell
L'església de Sant Pere de Subirats és situada en un replà del cim de la muntanya, on hi ha el castell de Subirats, a ponent del recinte casteller, en una situació similar a la de l’església de Sant Pere del castell de Gelida.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TDF014857.
Per a anar-hi cal prendre una carretera d’uns 3 km que surt del barri de Casots, situat sobre la carretera que va de Sant Sadurní d’Anoia a la carretera N-340. (JAA)
Història
Al nucli del castell, en el lloc on hi ha l’església, amb tota seguretat a l’inici del segle X deuria haver-hi una petita capella castellera. Almenys així es desprèn d’un document de l’any 917.
L’església és documentada per primera vegada en el testament de l’any 1030 d’Ermengarda, vídua de Geribert i filla del comte Borrell II, en el qual es feu un llegat de béns per a l’acabament de la capçalera de Sant Pere de Subirats i per a comprar un llibre. Els Santmartí, senyors del castell de Subirats, foren els grans protectors d’aquest temple. El 1060 Mir Geribert, fill de l’esmentada Ermengarda, deixà a Sant Pere del castell de Subirats una parellada de terra situada al Coll i una hostatgeria.
Coneixem alguns dels capellans que regien aquesta església al segle XII, com Guerau Ramon (1109) o Ramon d’Hostalric (1187). Durant aquesta centúria la parròquia de Sant Pere del castell va continuar acumulant propietats i rendes. El 1129, per exemple, el canonge Guerau donà a Sant Pere un alou que havia comprat a Jordà de Santmartí i una sèrie de molins que posseïa a l’Anoia, dins el terme de Subirats.
La importància d’aquesta església es reflecteix clarament en els 80 sous anuals que feu pagar als dos hebdomadaris de la parròquia amb motiu de les croades els anys 1279 i 1280. A partir del segle XIV la parròquia s’esmenta profusament, sobretot a causa de les visites pastorals.
Actualment, el lloc s’ha convertit en santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, molt conegut per la gent de la contrada i freqüentat sovint. Tanmateix, Sant Pere del castell ha mantingut la parroquialitat. (SLIS)
Església
Planta de l’edifici, que conserva bona part de l’absis de la primitiva església pre-romànica.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que arrenquen de sengles pilastres adossades als murs, i suportada per arcs formers, de perfil semicircular, llevat dels dos situats en el tram de ponent, de perfil apuntat, que reforcen els murs perimetrals.
La nau és capçada a llevant per un absis de forma aproximadament semicircular ultrapassada, però molt deformada i mal traçada; en la seva part sud-est, és clarament visible com el mur canvia de curvatura i com l’absis actual aprofita part d’un absis anterior, de dimensions més reduïdes, la part baixa del qual és assentada sobre la mateixa roca, que ha estat retallada en adaptar-la com a base del mur.
Exteriorment, l’absis forma un cos de planta rectangular, molt deformada, amb una coberta a dos vessants, en el mur de llevant del qual és perfectament visible la cantonada nord de l’absis original, més petit, totalment incorporat a l’obra de l’absis més gran.
En el costat nord de l’absis, corresponent a la part ampliada, hi ha una fornícula, de planta rectangular, i coberta amb una volta de canó de perfil en arc escanyat, que arrenca de sengles banquetes dels murs laterals.
Per sobre d’aquesta fornícula s’obre una finestra d’una sola esqueixada, de factura molt barroera, similar a la que s’obre en el mur de llevant, corresponent a l’obra de l’absis més antic.
A part aquestes dues finestres, l’església no conserva cap altra obertura original, ja que la finestra de la façana de ponent correspon a les reformes tardanes que patí l’edifici, i la porta que s’obre en la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta, sobre dues columnes, fou construïda de bell nou en estil romànic, arran de les restauracions, i substituí un portal amb data del 1807 que, amb tota probabilitat, devia substituir la porta original, la qual devia obrir-se en el mateix indret.
Al costat nord de la nau hi ha afegida una capella, que actualment guarda la imatge de la Mare de Déu de la Font Santa, i que correspon a la capella del Roser, oberta al culte l’any 1683, i que conserva una decoració molt interessant, en estuc, en les voltes d’aresta. Al cantó sud de la nau hi ha afegida una altra capella, totalment replicada, que cal situar en el mateix procés de reforma de l’edifici.
L’aparell és de reble, amb interposició de carreus de pedra tosca, en la part més antiga de l’absis, i en la part baixa de la façana sud, on, prop de la porta, és perfectament visible una cantonada, que sembla correspondre al final de la nau original. En aquesta mateixa façana, per sobre del parament de reble, l’aparell és de carreu, ben escairat, disposat regularment en filades poc uniformes, aparell que es repeteix a tot l’interior, llevat del tram de ponent. En aquest tram de ponent, que presenta totes les traces d’ésser una ampliació de l’obra original, l’aparell és de carreu petit, alternant amb reble, de forma força desordenada.
L’edifici, a part la portada, ja esmentada, no té ornamentació escultòrica, i només en la pilastra nord de l’arc toral, situat més a ponent, hi ha una motllura esculpida. En canvi, en el mur de l’absis més antic es conserven vestigis de decoració pictòrica, molt esvaïts, consistents en un fragment d’un fris geomètric de triangles vermells, que no permet reconstruir el programa decoratiu, però sí de suposar que, almenys l’absis, tenia els paraments interiors pintats.
Els treballs de restauració acabats el 1973 han permès d’aclarir certs interrogants que presentava aquest edifici, i ara sembla clar que s’hi conserva part d’un absis, corresponent a les construccions més antigues, que devia adoptar una planta semicircular, ultrapassada, a l’interior, mentre que exteriorment s’inscriu en un volum cúbic, adaptat a la roca pel seu cantó de llevant, seguint una tipologia absidal que presenta notables paral·lelismes, en la seva forma actual, amb la part més antiga de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola.
Aquest edifici original, al qual correspon l’absis conservat, devia tenir una nau, a la qual possiblement correspongui la cantonada visible en el parament de la façana sud, i fou totalment modificat, ampliant-ne l’absis (procés d’obra al qual potser fa referència el testament d’Ermengarda de l’any 1030), que conserva un marcat arcaisme en la seva concepció, i en la solució de la volta del nínxol. La nau també fou ampliada, almenys en el sentit nord, i es reforçà el mur sud amb els arcs formers que permeten suportar la volta; i encara la nau tingué una reforma posterior, o potser com a continuació del lent procés de les obres, que consistí en l’ampliació de la nau cap a ponent, i la construcció de l’actual volta apuntada.
Ens trobem així amb un edifici que conserva la seva capçalera, datable amb anterioritat al segle XI, coetània de les primeres referències del castell, i relacionada tipològicament amb l’absis primitiu de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola, que fou reformada en la primera meitat del segle XI, i encara ho fou novament entre els segles XII i XIII. Aquest procés configura un edifici molt interessant, del qual caldria fer una profunda exploració arqueològica, que complementi els treballs de restauració, i pugui aclarir els múltiples interrogants que presenta. (JAA)
Bibliografia
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 96
- Llorach, 1983, pàgs. 56-59
- Llorach, 1988, pàgs. 189-194