Situació
Interessant construcció militar, avui mig en ruïnes, que conserva a la seva base algunes filades d’opus spicatum.
ECSA - J. Bolòs
Torre situada al veïnat del Papiol, en una lleugera elevació, al mig del pla.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF832715.
Si s’agafa des de l’Arboç la carretera de Banyeres, en la recta que hi ha a la sortida de la primera població, surt a mà dreta una pista que mena, 1,7 km més enllà, a la masia del Papiol i al celler de Sant Ponç. (JBM)
Història
El lloc del Papiol és documentat per primera vegada l’any 1070. Poc després, el 1076, apareix Guillem Bernat de Papiol signant un document de venda de la meitat del castell de Castellet al comte Ramon Berenguer I. L’any 1106 hi ha consignat el topònim Papiol en la venda del mas Riba del terme de Castellet.
Al segle XII apareixen els Papiol, senyors del lloc, en diversos documents relacionats amb propietats de la rodalia.
Els anys 1150 i 1152 Guillem de Papiol signà com a testimoni en una avinença del castell del Montmell, en l’establiment del lloc de Gala a Mir de Saifores i en un establiment del lloc de Vilardida a Ramon de Llorenç fet per Ponç Pere de Banyeres. L’any 1178 Bernat Papiol, a l’acta de reconeixement a Sant Cugat que feren Guillem de Sant Martí i la seva muller Guilia de Banyeres, apareix signant com a prohom i conseller. A més, Pere i Guerau de Papiol signen l’acta de translació de la venda de Castellví de la Marca l’any 1196.
Encara que el Papiol fou una quadra del castell termenat de Castellet, l’any 1265 és considerat castell en la venda que en feu Jaume I a Guillem Eimeric. Cal suposar que el que es va vendre eren drets jurisdiccionals que el rei posseïa sobre la quadra del Papiol.
El 1310 torna a figurar el Papiol com a castell quan s’esmenta Geraldona, muller de Ramon de Puigdat, cavaller, filla de Pere Eimeric, cavaller del castell del Papiol. Els Eimeric foren els senyors del Papiol per antonomàsia. La Torre del Papiol es va mantenir sencera fins a mitjan aquest segle. L’any 1958 unes fortes pluges van enrunar-la en gran part. (PSA)
Torre
Reconstrucció de la planta oblonga d’aquest edifici a partir dels seus vestigis actuals.
J. Bolòs
És una torre de planta oblonga, amb els extrems arrodonits. A l’interior tenia una longitud de 3,7 m. L’amplada màxima interior suposem que devia ésser d’uns 2 m o poc més. Actualment només se’n conserva la meitat meridional. Tota la meitat nord-oest es va esberlar l’any 1958 i es va ensorrar. L’alçada actual de la torre és d’uns 7 m; segons diu la gent del lloc, abans d’ensorrar-se i de tirar a terra allò que en restava, feia el doble d’alt. Sembla que la part superior, que caigué o es tirà a terra, era feta amb pedres unides amb fang, mentre la part inferior és feta amb pedres unides amb calç.
El gruix de la paret és de 150 cm a la part corbada. Els carreus són petits i poc treballats; per exemple, 14 cm d’alt × 26 cm de llarg. Són, però, força ben arrenglerats. Veiem quatre rengles amb un clar opus spicatum.
La part inferior, que és la que ara es conserva, era acabada amb una volta, de la qual encara es veu l’arrencada; s’hi endevina l’encanyissat de la cintra. El segon nivell, ara totalment enderrocat, també era acabat amb una altra volta, segurament de mig punt.
Sembla que a uns 5 m hi havia una obertura. Però no creiem pas que la porta estigués en aquest nivell, on potser en algun moment hi va haver un sostre de fusta, sinó més aviat als 7 m, damunt del primer trespol d’obra. En una fotografia de l’any 1958 (Els castells catalans, III, pàg. 840), veiem una porta, no gaire alta, acabada al cim per tres grans dovelles i amb tres o quatre pedres als muntants; també s’hi veu una espitllera al seu costat. D’altra banda, tal com és usual en aquest tipus de torres, un forat permetia passar d’un nivell a l’altre i travessar els trespols.
Podem datar aquesta construcció cap a l’any 1000 i relacionar-la amb d’altres que tenen unes característiques semblants, situades en aquesta mateixa comarca, com són la de Can Pascol o la del castell de Foix; fins i tot, la torre del castell de Banyeres no té una planta ben circular.
Tot i que bàsicament té per dins una forma arrodonida, per fora es pot veure que hi havia uns angles lleugerament marcats. Això més aviat confirma la nostra opinió que aquesta forma oblonga, d’angles roms, és intermèdia entre les torres quadrades o rectangulars, que tenen els angles rectes, i les rodones, que s’imposaren en aquesta mateixa època al llarg de la frontera (per exemple la de Sant Pere de Ribes, al Garraf). (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, IV, pàgs. 835-865
- Urpí-Resina, 1991, pàgs. 115-161 i 366-369