Situació
Vista aèria del recinte murat, amb l’església de la Santa Creu a primer terme.
ECSA - J. Todó
Restes d’un castell situat al cim d’un turó, al poble de Calafell, a pocs quilòmetres de la mar. A l’extrem sud del turó hi havia el castell, a l’altre, l’església.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF801623.
Calafell és situat al costat de la carretera que va del Vendrell a Vilanova i la Geltrú. (JBM)
Història
L’indret de Calafell és documentat per primera vegada l’any 999, en què és esmentada l’espluga de Calafell en el límit occidental d’unes terres del Penedès, al lloc anomenat Marítima, dins el terme del castell d’Olèrdola, que els comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda van vendre a Gombau de Besora.
El castell de Calafell surt consignat al segle XI. En un primer moment Calafell era inclòs dins el terme de Castellet. El 1037, en una concòrdia entre el monestir de Sant Cugat del Vallès i Bernat Odger, senyor de Castellet, sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, s’esmenta, després de la torre de Bellvei, el castell de Calafell. Els mateixos protagonistes, l’agost del 1044, signaren una convinença, en virtut de la qual el monestir donà en feu a Bernat Odger la terra des de Calafell a la mar. El 1076 Rotllan Bernat, fill de Bernat Odger, vengué la meitat que li restava del castell i terme de Castellet, que incloïa Calafell, al comte Ramon Berenguer I.
Al començament del segle XIII apareix documentada una família cognomenada Calafell, que caldria relacionar amb el castell homònim. El 1208 Bernat de Calafell signa una escriptura referent al terme de Santa Oliva.
El 1358 pertanyia a Bertran de Castellbisbal, que era alhora senyor de Cubelles. El 1376 n’era propietari Bernardí de Castellbisbal, el qual no va poder conservar la propietat del castell i passà a mans de l’infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, el qual el va vendre per 500 florins d’or a Guerau de Palou el 1381. Els habitants de Calafell tingueren un sorollós plet contra la família Palou i es revoltaren fins que el 1486 se signà la concòrdia de Vilafranca, beneficiosa per a Calafell. L’alta jurisdicció senyorial passà a la corona.
Durant la guerra de Separació, el 1642, una part de les muralles i la residència senyorial foren enderrocades per ordre del marquès de Los Vélez. Aleshores l’indret es transformà en cementiri, funció que conservà fins en temps recents.
La Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Calafell promogueren i finançaren entre els anys 1982 i 1984 diverses campanyes d’excavacions arqueològiques en el castell i l’església, les quals foren dirigides per J. Santacana. La publicació de la memòria d’excavació anà a càrrec del Museu Arqueològic de Barcelona. Posteriorment, es procedí a la restauració del conjunt, en la qual hi participaren els arquitectes Josep Inglada i Josep Maria Jané. (SLIS)
Castell
Planta (a escala 1:400), del conjunt.
J.M. Jané i J. Inglada
La part superior del turó on s’alça el castell té una longitud d’uns 77 m i una amplada de 21 m. A l’extrem septentrional hi ha l’església. A l’extrem de migjorn s’alçava el castell. L’espai que hi ha entremig no fou fortificat fins al final de l’edat mitjana.
Les restes del castell, construït vers la meitat de l’edat mitjana, són, bàsicament, un recinte poligonal, que fa uns 36 m, de nord a sud, per uns 21,5 m, d’est a oest. Les parets tenen un gruix d’uns 130 cm. Cada pany de mur sembla que tenia uns cossos sortints, amb diverses sageteres. Les pedres són petites i col·locades en filades; resten unides amb morter de calç. Als caires hi ha carreus més treballats. Segons J. Santacana, en aquest sector, només la part inferior dels murs es pot datar cap al segle XII o XIII.
En aquesta part del turó on hi hagué el castell, podem assenyalar també una sitja, amb una boca circular, una profunditat de 153 cm i un diàmetre màxim de 110 m. Al costat seu, també es va trobar un pou amb una forma troncocònica, que fa 6,9 m de profunditat i 2,6 m de diàmetre intern màxim. En aquest pou s’ha calculat que hi poden cabre uns 30 000 litres d’aigua; prop seu, s’hi afegí, posteriorment, una cisterna coberta amb una volta de canó, que es comunicava amb aquest pou.
En l’espai d’uns 22 m que hi ha entre aquest castell i l’església, sembla que a l’alta edat mitjana hi havia hagut construccions fetes amb bigues de fusta i potser amb fustes o tàpia. Encara en aquest sector podem trobar els forats per a clavar verticalment aquestes bigues. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1974, vol. III, pàgs. 794-798
- Santacana, 1974, pàgs. 19 i 20
- Llorach, 1983, pàg. 254
- Santacana, 1986, pàgs. 69-71