Sant Miquel de Marmellar (el Montmell)

Situació

Interior de l’església amb el presbiteri al fons, actualment sense culte i en un lamentable estat d’abandó.

ECSA - J.A. Adell

L’església de Sant Miquel és situada dins el recinte del castell de Marmellar.

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF789798.

Per anar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha descrit per pujar al castell. (JAA)

Història

S’esmenta per primera vegada Marmellar l’any 1023, en una venda feta pels comtes de Barcelona. El castell és conegut des del 1041.

L’any 1148, Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, donà a l’església de Sant Ruf d’Avinyó l’església de Sant Miquel Arcàngel del castell de Marmellar, al territori del Penedès, juntament amb la seva parròquia, el cementiri, els delmes, les primícies, ofrenes i possessions, perquè allí s’establís un convent de religioses canòniques segons la regla de sant Agustí. Hom suposa que aquesta proposta no prosperà.

Aquesta església fou parroquial fins al 1377, en què el culte passà a l’antiga sufragània del Pla del Manlleu. Des del 1600 l’església de Marmellar fou sufragània de Sant Jaume dels Domenys.

No fa molts anys es feren a l’església obres de restauració, malauradament ara abandonades. (SFM-ALS)

Església

Absis sobrealçat i fortificat, que conserva la decoració llombarda.

J. Pahissa

L’església se situa a l’angle nord-est del conjunt del castell, i és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, feta amb formigó de calç, que ha conservat les empremtes de l’encanyissat, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un ampli arc presbiteral. Al costat sud de la nau s’afegí una capella rectangular coberta amb volta de canó, i que obre la meitat del mur sud de l’església, lloc on el paviment és ocupat per una gran penya natural, sense treballar.

La porta, molt reformada, se situa en la façana de ponent, on també hi ha una finestra cruciforme, i són perfectament visibles els pendents de la coberta original, emmascarada pel sobrealçament general que ha patit l’edifici. A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada, que conserven una decoració de pintura vermellosa a les juntes de les dovelles, per sota de l’arrebossat que rebé la decoració pictòrica.

Les façanes són totalment llises, llevat de l’absis, on es desenvolupa una ornamentació a base dels motius llombards del fris d’arcuacions sota el ràfec, distribuïdes en sèries de tres entre lesenes, totalment realitzades en pedra tosca, en peces ben tallades, que contrasten amb la resta del parament, de reble de pedra calcària, a penes escairada, i disposada amb certa regularitat.

Els elements ornamentals, i la concepció espacial i estructural de l’edifici, permeten de considerar-la com un perfecte exemple de l’arquitectura catalana del segle XI, plenament integrada en les formes llombardes. (JAA)

Pintura

Vista general de les pintures murals després del seu arrencament I trasllat, tal com foren instal·lades al Museu d’Art de Catalunya.

ECSA - Rambol

De la decoració mural de Sant Miquel de Marmellar només resten in situ petits fragments de color vermellós a l’intradós de les finestres. La part més important del conjunt es conserva actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. inv. 71998). Les primeres notícies sobre el conjunt foren donades per J. Pons l’any 1887, qui el qualificà com de “pintura mural bizantina”, i F. Maspons l’any 1895. A partir d’aquí i durant molts anys les referències al conjunt no deixaren de ser breus. Així, malgrat el seu tractament en obres de caràcter general que ja proposaven la classificació avui acceptada, no fou fins el 1980 que X. Barral realitzà un estudi més aprofundit sobre el conjunt.

L’absis és presidit per una figura dempeus dins un gran cercle: és un home barbat amb els braços aixecats i vestit amb una túnica fins als peus, probablement representant l’Ascensió. A la seva esquerra hi ha un personatge amb dos o tres parells d’ales i entre ambdues figures una creu dintre d’un cercle. Per sota de l’aurèola un seguit de personatges de diferents mides es dirigeixen en processó cap a un extrem tot portant objectes que semblen fer referència a la Passió (palmes, creus,...). En un tercer registre, diversos personatges es troben representats de front.

L’intradós de l’arc triomfal és dividit en quatre parts (dos a dos) centrades per uns discs. A dalt hi ha quatre personatges alats de diferents mides a cada banda, amb les mans sobre el pit i les ales desplegades. A la zona inferior dreta un grup de tres personatges, dos d’ells separats per un arbre, podrien fer al·lusió a l’expulsió del Paradís. A l’altra banda, tres personatges formen part d’una temàtica de difícil lectura: segons X. Barral (1980, pàg. 80) corresponen al moment de l’Anunciació en presència d’Anna.

Cal destacar també la representació d’arquitectures en dues zones: la primera al registre inferior de l’absis, amb elements semblants als maons; la segona a l’arc triomfal, conformada aquest cop per un capitell que sostingut per una columna devia emmarcar l’entrada al presbiteri. Pel que fa als temes ornamentals, els veiem en faixes de colors i en zones quadriculades.

La mida i la disposició de les figures és proporcional al registre que ocupen i als espais lliures que queden entre elles. Tal com se’ns presenten actualment les pintures, els cossos són representats com unes masses compactes, els vestits són decorats amb motius geomètrics i els peus dibuixats de perfil. Els rostres, amb els trets molt marcats, han estat definits encertadament com a màscares. En tot el conjunt la línia és utilitzada com a recurs ornamental o bé per al contorn de les figures; el color té un paper important tot i que la gamma utilitzada no és gaire extensa.

Cal tenir en compte que abans de l’arrencament de les pintures l’estat de conservació no era gaire bo; pràcticament només restaven els colors base o de preparació de la temàtica i, per tant, les línies de contorn destacaven més del que ho havien de fer. Posteriorment foren restaurades i l’aspecte que ofereixen avui no es correspon ben bé del tot amb el que tenien quan foren descobertes (vegeu les il·lustracions del conjunt anteriors al seu arrencament).

L’element que ha servit per a datar els murals de Marmellar és l’arquitectura de l’edifici. El fet que l’església de Sant Miquel fos una construcció romànica datable de mitjan segle XI ha fet pensar que les pintures poden ser immediatament posteriors, però sense arribar al segle XII. Només Post (1930,1, pàg. 168) i Kuhn (1930, pàgs. 59-60) parlen de dates molt posteriors (segles XIII i XIV) i del conjunt com una còpia de la manera de fer dels artistes romànics.

Una de les dificultats del conjunt consisteix en la interpretació exacta del programa representat. La major part dels estudiosos veuen la representació de Crist en el personatge envoltat per una aurèola, mentre que Post i Kuhn dubten a interpretar-lo com la figura de Crist o de la Verge. Sembla acceptat, en general, que al cantó dret de l’intradós de l’arc hi ha la representació de l’expulsió del Paradís. Però no hi ha unanimitat d’interpretació quant als discs figurats que ocupen la clau de volta de l’arc: allà on Barral (1980, pàg. 72) veu l’enllaç d’uns teixits que desplegats cobririen la volta, Sureda (1981, pàg. 271) proposa una representació de les rodes del carro de foc de la visió d’Ezequiel, que es complementarien amb els serafins representats a banda i banda.

En general, sembla acceptat que les pintures representen històries al voltant de la idea de la Salvació, presidides pel Crist de l’Ascensió, que és flanquejat per serafins i altres personatges relacionats amb la passió. El tema del Crist de l’Ascensió també apareix a l’absis de Sant Pere de la Seu d’Urgell i a l’església dels sants Julià i Basilissa de Bagüés (Aragó).

Detall dels personatges alats.

ECSA - Rambol

Les pintures de Marmellar han estat relacionades amb altres conjunts datats als segles X i XI, representants d’un estil gens unitari i anterior a l’arribada dels grans corrents “internacionals” del segle XII. Es tracta de murals com els de Calafell, Olèrdola, Terrassa, Pedret i Campdevànol, considerats com a paral·lels quant a la contemporaneïtat de la seva factura però sense cap altre tret comú que els relacioni.

Així, doncs, cal considerar aquestes pintures potser contemporànies a l’arquitectura del conjunt, plenament romàniques quant a la iconografia, tal com ja ho exposava X. Barral (1980, pàgs. 121-123), el qual destacava que el programa conté totes les referències a la Salvació i el retorn de Crist que trobarem més tard en els grans conjunts del segle XII, però realitzades en un estil no romànic. (JST)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Els castells catalans, 1971, vol. III, pàg. 804
• Llorach, 1983, pàgs. 169-171
• Cruañes, 1990, pàg. 101

Bibliografia sobre la pintura

• Pons, 1887, pàgs. 93-94
• Maspons, 1895, pàgs. 165-167
• Richert, 1926, pàg. 26
• Gudiol i Cunill, 1927, pàg. 97
• Kuhn, 1930, pàgs. 59-60
• Post, 1930, I, pàgs. 167-168, i 1941, VII, pàg. 539
• Anthony, 1951, pàg. 175
• Junyent, 1960-61, II, pàg. 201
• Ainaud, 1973, pàgs. 71-72
• Barral, 1980, pàgs. 62-84
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 22-23
• Sureda, 1981a, pàgs. 271-272
• Carbonell, 1984, pàg. 153