Castell de la Geltrú (Vilanova i la Geltrú)

Situació

Decoració escultòrica de dues de les finestres geminades obertes al mur sud, segona (a dalt) i quarta (a baix) de ponent a llevant, que mostren ornaments de diferent estil.

ECSA - L. Carabasa

Aquest edifici es troba dins l’antic nucli de la Geltrú, vora l’església parroquial de Santa Maria de la Geltrú, de la qual només el separa un carreró estret dit de la Torre. (CPO)

Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF932649.

Història

El primer document trobat fins ara que esmenta el lloc és una venda d’unes terres situades al terme del castell d’Olèrdola l’any 999, les quals limitaven a llevant amb un torrent que anava a la Vila Episcopal, nom antic amb el qual era coneguda la Geltrú a causa del domini sobre el terme que exercien els bisbes de Barcelona.

En el testament de Guisla de Santmartí, muller de Mir Geribert, datat cap al 1078, es donà a la canonja de la Santa Creu de Barcelona la meitat del pa i el vi, i els cups i les bótes que tenia a diversos castells, entre aquests el de la Geltrú. Això és possible que indiqui que el bisbe de Barcelona havia infeudat el castell a Mir Geribert, com va fer amb el de Ribes. El castell de la Geltrú possiblement fou bastit com a fortificació dependent del castell de Ribes. Precisament els Ribes, descendents de Mir Geribert, van posseir durant molts anys el terme de la Geltrú com a feudataris del bisbe de Barcelona. La supeditació dels Ribes a la Seu de Barcelona és fonamental per a comprendre la disputa sobre la castlania del castell de la Geltrú, quan Ramon i Arnau de Ribes juraven al bisbe de Barcelona sotmetre’s al seu arbitratge, l’any 1183. Així mateix, el 1221, Galceran de Ribes, fill d’Arnau, fou obligat a reconèixer la potestat episcopal pels feus que tenia als castells de Ribes, Sitges i la Geltrú.

Al segle XIII, el terme va passar als Manresa, que fins aquell moment havien estat sots-castlans dels Ribes, i posteriorment d’altres llinatges, fins que els darrers senyors, els Santjust, el 1576, vengueren el castell i terme de la Geltrú al municipi que des del 1359 formaven Vilanova de Cubelles i la Geltrú. La Geltrú es constituí en consell separat el 1637-47, però no va reeixir i des d’aleshores ha restat sempre unit a Vilanova.

Al segle XIX, el castell es trobava en molt mal estat. El 1862 hi hagué un primer intent d’enderrocar-lo i va desaparèixer una torre de base circular que s’alçava al bell mig del pati. Al principi del segle XX es proposà un altre cop enderrocar-lo, però gràcies al mecenatge de Josep Font i Gomà i a l’assessorament tècnic de l’arquitecte Jeroni Martorell es restaurà o, més ben dit, es reedificà entre els anys 1918 i 1920. Més tard, s’hi feren obres d’acondicionament per tal de convertir-lo en museu. (SLIS)

Castell

Planta de l’edifici segons el plànol que realitzà l’any 1915 l’arquitecte J.F. Ràfols.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona

Es tracta d’una construcció de planta més o menys rectangular, de dos pisos i amb un pati central. El més remarcable és la façana principal, la que mira al temple de Santa Maria. Mostra un portal rodó dovellat i, com a element més destacable, quatre finestres constituïdes per dos arquets de mig punt sostinguts per una columna prima. Els capitells de la dreta són decorats amb entrellaçats i els dos de l’esquerra amb motius florals. Aquesta façana té en el segon pis l’únic senyal de fortificació de tot l’edifici, un matacà per a defensar la porta.

La façana de llevant té a l’extrem més oriental la base d’una torre quadrada, que és la part més antiga de tota la fàbrica, ja que segurament va ser bastida al segle XII sobre restes d’una primitiva torre defensiva. Avui dia, aquesta torre, totalment adossada a l’edifici, molt refeta, s’aixeca fins al segons pis.

A la façana de ponent del primer pis destaquen dues finestres d’un gòtic molt avançat i, al mig, l’escut nobiliari de la família Geltrú. Ambdós elements, malgrat les aparences, són totalment aliens al castell, ja que van incorporar-se en el present segle. Les finestres procedien dels enderrocs de l’obertura de la barcelonina Via Laietana i l’escut pertany a un llinatge d’origen empordanès sense cap relació provada documentalment amb la Geltrú.

El segon pis de tot l’edifici mostra a l’exterior un seguit de finestres d’arcs rebaixats, que donen llum a les golfes.

A l’interior del castell, a la planta baixa, hi ha un gran pati central quadrat i enllosat, amb enormes arcs apuntats de pedra a banda i banda, característics del segle XV. Una típica escala quatrecentista, també provinent dels enderrocs de la Via Laietana, condueix al primer pis, a les sales habilitades per museu.

L’aspecte actual del castell de la Geltrú, doncs, és més el d’una casa noble del segle XV, amb elements anteriors i posteriors, que no pas el d’un castell medieval, ja que no té cap muralla, cap merlet, cap ostentosa torre que li donin l’aire de fortificació. Es podria pensar que tot això és el resultat de successives transformacions esdevingudes al llarg dels segles, però el cert és que la construcció fou reedificada gairebé completament, sense cap afany ni guia de restauració, entre els anys 1918 i 1920, i lleugerament modificada, per raons funcionals, l’any 1959.

Al començament d’aquest segle el castell era totalment en ruïnes, tal com ho constatà l’any 1915 Jeroni Martorell, llavors director del servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. En l’informe que va elaborar a petició del batlle de Vilanova i la Geltrú, anotà que “l’edifici fa molts anys que està abandonat, sostres i cobertes cauen ruïnosos”. Per aquesta raó, proposà la conservació de la part del castell immediata al carrer de la Torre i instà per la necessària conservació dels arcs i murs de la planta baixa, al voltant del pati, i observà que el segon pis fou aixecat al segle XVII i XVIII.

Efectivament, en les fotografies de principi de segle, s’observa que del castell de la Geltrú només restaven dretes les façanes, sobretot la principal, i que d’entre les ruïnes emergien nombrosos arcs apuntats propis del segle XV amb dovelles de pedra que devien haver sostingut els sostres i les restes d’una torre quadrada, la torre de l’homenatge. Al mig del pati central, hi havia les restes d’una torre rodona de murs d’un metre i mig de gruix i tres pisos d’alçada, sense comunicació interior, sostinguts per voltes gruixudes. Segurament era una obra del segle XVI o XVII, i, pel fet que era situada a la part alta del petit turó, devia ser una més de les nombroses torres de guaita aixecades per tot el terme per tal de vigilar la costa. En el decurs de la reedificació va ser totalment destruïda, atès l’escàs valor històric, per deixar el pati lliure. L’historiador local Garí i Siumell, en el seu llibre Descripción e historia de la villa de Villanueva y Geltrú, desde su fundación hasta nuestros dias, editat l’any 1860, inserí un gravat de l’època on es veu el castell amb la torre que sobresurt per damunt de les teulades del segon pis. Cal cercar en les circumstàncies històriques les causes per les quals l’edifici arribà a un estat tan lamentable. (MLOV)

Escultura

Al castell de la Geltrú resten algunes finestres amb decoració esculpida, quatre obertes al mur sud i dues més reutilitzades i integrades al mur de ponent. L’ornamentació que mostren no respon unitàriament a un sol estil, sinó que s’hi barregen estètiques diverses.

Les quatre finestres de migdia sembla que mantenen gairebé tota l’estructura original, a desgrat que a principi de segle el castell era pràcticament en ruïnes. Totes són geminades i concentren un mateix tipus de decoració: tres impostes per finestra i un capitell fan de suport a una decoració vegetal i d’entrellaços. En canvi, el repertori no és pas igual. Les dues finestres de la banda de llevant combinen i alternen motius vegetals i d’entrellaços, de tal manera que en una d’aquestes les impostes laterals i el capitell mostren els vegetals i la imposta central inclou l’entrellaç; en canvi, l’altra ho presenta a l’inrevés, és a dir, vegetals sobre la imposta central i entrellaços sobre la resta dels suports.

Les dues finestres de la banda de ponent només són ornades amb un repertori vegetal, que es repeteix en les impostes i difereix en els capitells. El relleu que revesteix les impostes consisteix en una tija ondulant, de la qual sorgeixen palmetes afrontades. La decoració dels capitells varia: un d’aquests mostra en cada angle una palmeta sense ornamentació, la qual en corbar-se produeix l’escairament del tambor i línies ondulants en els intersticis que defineixen; l’altre presenta dos registres d’ornaments, l’inferior amb palmetes de perfil retallat que s’uneixen per la base i el superior amb una sanefa idèntica a la de les impostes.

La decoració de les quatre finestres és coneguda en els repertoris ornamentals de l’edat mitjana, del segle XII i, sobretot, del XIII en endavant. Correspon, però, a un tipus d’ornamentació que conviurà amb obres de factura romànica —tot i que tardana— i també amb conjunts gòtics, pel fet que, principalment, el canvi d’estil no marca un trencament absolut. Aquest és el cas de l’escultura que hi ha a les finestres del castell de la Geltrú. D’una banda, una decoració d’entrellaços o de cistell, gens estranya en conjunts plenament romànics (Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de l’Estany, entre d’altres), fa pensar que podria pertànyer a l’estil romànic. D’altra, un repertori estrictament vegetal que, si no és contrari als pressupòsits romànics, s’adiu més amb obres de factura gòtica. El resultat, aparentment desconcertant, és la presentació d’un repertori ornamental que s’endinsa en època ja gòtica, tot i que té precedents en el període anterior.

Només resta assenyalar dos aspectes, interessants pel que fa a la datació. Les dues finestres de la banda de llevant, descrites en primer lloc, evidencien un treball de conjunt més groller que les dues de ponent, no pel que fa a la qualitat de la factura sinó per la profusió dels ornaments. Potser cal pensar en una datació anterior per a les de llevant, de la segona meitat del segle XIII, i una més tardana per a les de ponent, corresponents ja al segle XIV.

L’altre aspecte fa referència a les finestres reaprofitades al mur de ponent. Sembla que aquest mur, que es trobava aterrat al principi del segle XX, fou refet i s’hi integraren alguns elements procedents d’altres llocs, com ara les dues finestres que provenien de Barcelona. Una de les finestres, oberta a la banda de migdia, és exactament igual a una de les del mur sud que corresponen al segle XIV: presenta la mateixa decoració tant en les impostes com en el capitell, organitzat en dos registres com el capitell de l’altra finestra. Cal incloure’l, doncs, també, al segle XIV, dins el segon grup dels capitells descrits. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Garí, 1860
• Coroleu, 1878
• Ivern, 1925
• Vila, 1948
• Virella i Bloda, 1949
• Freixa, 1959
• Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 930-940
• Avinyó, 1973
• Virella i Bloda, 1974
• Virella i Bloda, 1982, pàgs. 252-259
• Llorach, 1983, pàgs. 261 i 262
• Orriols, 1984, pàgs. 32-39
• Orriols, 1987

Bibliografia sobre l’escultura

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, (1909-18) 1983, II, pàg. 437