Bisbats i deganats
Mapa de l'Anoia, amb la senyalització dels tres bisbats que en època medieval es repartien el seu territori i amb indicació de totes les esglésies conegudes anteriors al 1300. (Vegeu: Esglésies de l’Anoia anteriors al 1300).
C. Puigferrat i F. Sabaté
Bàsicament, els bisbats s’estenen seguint el comtat del qual procedeixen. Així, l’actual Anoia fou dividida entre tres bisbats: el de Barcelona, que ocupava la zona sud corresponent al comtat de Barcelona, el bisbat de Vic, que s’establia a les terres del comtat de Manresa, i el bisbat d’Urgell, que ocupava el poc espai reservat al comtat de Berga, amb l’excepció de Pujalt, unit al bisbat de Vic.
Els bisbats, al seu torn, se subdivideixen en circumscripcions concretes, els deganats, al capdavant dels quals hi ha la figura del degà, que representa el bisbe. Aquestes divisions, aplicades entre el segle XII i el començament del XIII i acabades de perfilar més tardanament en algun cas concret, solen partir de la base de l’operativitat, i per això normalment reflecteixen espais força naturals, situant el degà en un nucli de població important i incorporant les esglésies de la regió del voltant. Així, el bisbat de Vic creà el deganat de la Segarra, centrat en el degà de Prats de Segarra, el qual, ja al segle XIII, és conegut com a degà de Segarra i la Selva. En depenia tota la zona vigatana de l’actual Anoia excepte, d’una banda, Castellolí, que entrava dins del deganat del Bages i, per l’altre extrem, Montmaneu, que era integrat al deganat de l’Urgell, amb seu a Cervera. Al segle XIII, el clar creixement d’Igualada empentava a escindir la zona vigatana de la conca d’Òdena en un nou deganat centrat a Igualada, però aquesta temptativa no començarà a reeixir fins al segle XIV.
Al sud, Piera serà capital —sembla que tardanament, ja al segle XIV— d’un dels quatre deganats de la diòcesi de Barcelona, i regirà tota l’Anoia eclesiàsticament dependent del bisbat barceloní. Finalment, al bisbat d’Urgell, Castellfollit de Riubregós era inclòs dins del deganat de la Vall de Lord.
Parròquies
Santa Fe de Calonge de Segarra, a l’extrem de la diòcesi de Vic, centre d’un ampli terme rural.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
La parròquia esdevé el nucli bàsic i elemental d’organització de l’Església secular. A la vegada que els bisbats es van estenent, s’articulen també les parròquies, a partir d’una església construïda, en quasi tots els casos, dins del clos del castell, o ben a prop.
El bisbat de Vic tenia, des del primer moment, moltes parròquies, per raó tant d’ocupar un extens espai de l’actual Anoia (més de 500 km2) com per ser un territori molt fragmentat amb nombrosos nuclis de població, com és ben palès a tota la zona segarresa. Així, al segle XI consten com a parròquia Aleny, Calonge, Boixadors, Seguers, Calaf, Puigdemàger, Mirambell. Conill, la Guàrdia Pilosa, Pujalt, Solanelles, Vilallonga, Llavinera, Prats, la Manresana, Massana, Rubió, Ardesa, Viver (potser correspon a Benviure), Montfalcó el Gros, Segur, Sant Pere des Vim (Sant Puvim), Copons, Veciana, Miralles, Tous, la Roqueta, la Goda, Queralt, Montbui, Clariana, Òdena, Castellolí, Jorba, Montmaneu, Carbasí, Argençola, Rocamora, Albarells i, finalment, Igualada, entesa com a parròquia després de la consagració del 1059 (vegeu la transcripció de l'Acta de consagració de Santa Maria i Sant Pere d’Igualada i Acta de consagració de Sant Martí d’Albarells). També n’era, de parròquia, la il·localitzada Folia (potser corresponia a Durfort (Calonge de Segarra), i Fiol, documentada des del segle XII.
Santa Maria del Castell de Miralles, antiga parròquia de la diòcesi de Barcelona que presideix un petit nucli deshabitat.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Al bisbat de Barcelona són documentades de ben aviat les parròquies de la Guàrdia, Piera, Pierola, Claramunt, Santa Maria de Miralles, Vilademàger i Orpí. Al segle XIII cal afegir-hi Cabrera i Sant Jaume ses Oliveres, anteriorment sufragànies de Piera, a la vegada que són incoporades al bisbat les esglésies de Capellades i Masquefa. Per la seva part el bisbat d’Urgell tenia la parròquia de Castellfollit de Riubregós.
Les parròquies no eren sempre regides pel clergat secular. Podien ser cedides a diferents comunitats religioses, que se n’ocupaven, com féu el priorat benedictí a Castellfollit de Riubregós. Sovint són comunitats més allunyades, com Sant Pere de Casserres, que rep la parròquia de Mirambell. Aquest plantejament és més palès, encara, en el cas de les canòniques regulars, que són renovades al segle XI, precisament, comptant com un dels puntals bàsics l’aspecte pastoral, i així vetllaran parròquies, com és el cas clar de Calaf. Semblantment, el 1126 el bisbe de Vic, a instàncies dels comtes de Barcelona, va donar l’església de Santa Maria dels Prats amb les seves sufragànies als canonges del Sant Sepulcre, situació que generarà, posteriorment, conflictes en el clergat regular. Poc després, el 1157, la parròquia de Segur amb les seves sufragànies va passar, prèvia donació episcopal, a la canònica de l’Estany. A la darreria del mateix segle, Sant Vicenç de Cardona va rebre Aleny. Altres vegades la comunitat religiosa posseeix originàriament la parròquia i, després de certa tibantor amb el bisbat, s’arriba a un acord pel qual el monestir es reserva un dret de presentació, com succeí, ja al segle XIII, entre el monestir de Sant Cugat i el bisbat de Barcelona a Capellades i a Masquefa.
Un conjunt de donacions pietoses, molt sovint testamentàries, asseguren el manteniment de les parròquies, tot engruixint la dotació primigènia. A vegades les parròquies reben propietats a partir de les quals es generaran diferents censos. Sovint, a partir del segle XII sobretot, són donacions monetàries, que s’aniran sumant, com és el cas, per exemple, del morabatí que Guillem de Granada, en el seu testament del 1198, atorga a Santa Maria de la Roqueta, o de la deixa que, el 1192, Guerau de Badorc fa de deu sous a l’església de Piera i uns altres deu a la de Cabrera. Béns materials concrets solen ser oferts quan són preuats, com la copa de plata que el 1085 rep l’església de Montmaneu perquè en faciant calicem. El conjunt és molt desigual, i parròquies com Prats, Calaf, Calonge o Sant Pere des Vim es mostren ben riques, mentre que d’altres semblen més pobres, com l’església de Segur, per exemple.
Hom pot fer-se una idea de la riquesa de cada parròquia amb les llistes de tributació que cada parròquia de la diòcesi de Vic feia al bisbe i a la catedral. Boixadors, per exemple, al segle XII pagava cinc sous o monedes, Sallavinera, sis, el mateix que Miralles, mentre que Montbui en pagava set, igual que Montfalcó; Veciana vuit, els mateixos que Segur i Castellolí. Altres pagaven menys, com ara tres la Massana, dos Sant Pere Desvim, i només un Rocamora. Les parròquies eren regides per un rector i a vegades per un diaca o sots-diaca; la creació de beneficis facilita l’aument del clergat: una deixa testamentària pot disposar de les rendes adients per a mantenir un clergue que, normalment, pregarà pel difunt i la seva família. Tots aquests clergues no han d’exercir personalment llurs funcions, sovint en designen un altre, mantingut amb part de les rendes.
Sufragànies i capelles
Sant Feliu de la Vall, sufragània tradicional de Castellolí.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’existència de diferents nuclis de població menors en una mateixa parròquia explica el sorgiment d’esglésies que en depenen, com a sufragànies. La dependència era tan espiritual com econòmica: l’església de Cabrera, sufragània de Piera, a la darreria del segle XII, d’aquesta accipiebat Chrisma et dabat ei quartam partem omnium expletorum, i fins i tot erat juris patronatus Rectoris Appiariae. de la mateixa Piera en depenien, ja al segle XI, Sant Cristòfol, Santa Creu de Creixà i Sant Jaume Sesoliveres, i cal suposar, igualment, que Sant Nicolau de Freixe gaudí també de la consideració de sufragània de Piera.
En realitat, progressivament, la majoria de les parròquies reben sufragànies. Així, Montbui tenia Saió, i de la parròquia de Segur depenien, a mitjan segle XII, l’Astor, Vilamajor i Durban; d’altra banda, Santa Llúcia de Rubiola era sufragània de Montfalcó, i Miralles tenia com a sufragània Sant Cristòfol de Secanella. Carbasí assumirà Sant Genis de Porquerisses, Sant Jaume de Castellnou i Santa Maria de Montfar. Semblantment, l’església de Durfort era unida a la de Conill.
De fet, l’aparició i el creixement de nous nuclis de població facilita el sorgiment de les sufragànies, moltes vegades a partir del reconeixement com a tals d’anteriors capelles. Així, l’extensa parròquia de Claramunt, a mesura que vagin desenvolupant-se els diferents nuclis de població, veurà aparèixer les sufragànies de Carme, Vilanova d’Espoia, la Torre de Claramunt i molt posteriorment Vilanova del Camí. No sempre, però, les sufragànies indiquen nuclis compactes de població: és difícil de pensar que fos així a Sant Ermengol, sufragània de Prats juntament, de ben aviat, amb Sant Andreu de la Manresana. D’altres vegades, el creixement, sobretot demogràfic, d’alguns nuclis facilita el pas de sufragània a parròquia, com esdevingué al segle XIII amb Sant Jaume Sesoliveres, bé que en d’altres ocasions hi contribueix la situació jurisdiccional i administrativa general, com a Cabrera, que també al segle XIII es deslliga de Piera per a ser parròquia. Aquestes noves parròquies també poden rebre sufragànies, com Vallbona, que n’esdevindrà de Cabrera.
En altres ocasions, la sufragània, empentada per la puixança del propi nucli de població, resta progressivament protagonisme a la seu parroquial, com succeeix, ja al segle XIII, al Bruc, que creix amb molta empenta, tot superant la seu parroquial de la Guàrdia i forçant a ser considerada com a parròquia. de fet, els diferents canvis, sobretot demogràfics, contribuiran a diferents moviments tendents tant a convertir en sufragànies esglésies primerament considerades parròquies com a provocar modificacions en el sentit invers.
La cessió de les esglésies sufragànies a comunitats religioses no és del tot infreqüent. Així, el 1187, el monestir de Sant Llorenç de Munt va rebre Secanella.
D’altra banda, existeixen un conjunt de capelles esteses en diferents punts de significació devocional. A Claramunt, prop de la Pobla, se situava Sant Andreu, mentre que al Bruc existia l’ermita de Sant Simeó, i sembla que podem recular fins al segle XII l’ermita de Sant Tiberi a Rubió (després Sant Macari). El seu nombre era molt elevat, i així podríem anar sumant Sant Jaume de Queralt, la Sala de Jorba, Santa Magdalena de Solers, (a Calonge de Segarra), Sant Gabriel de Veciana, Sant Isidre de Maioles, Santa Càndida d’Òdena, Sant Genis o Sant Vicenç (ambdues a la Llacuna), etc.
A vegades la capella és el centre d’un ample domini. Sant Feliu, a Castellolí, centrava els dominis que en la zona hi tenia el monestir de Sant Cugat. I, en ocasions, exerceix una funció propera a la parroquial, com és el cas de Sant Maur a Contrast i, sobretot, de Sant Jaume d’Igualada, donada pels Òdena al monestir de Montserrat, el qual hi havia de mantenir un clergue per als serveis religiosos de la població i l’obra de beneficència o acolliment dels vianants del camí ral. Igualment, Sant Miquel de Vilaclara centra les funcions religioses d’un nucli format per set masos. I encara que no es tracti de nuclis de població important, és ben freqüent que al voltant de la capella es generi un hàbitat, o que sigui aquest el que provoqui l’existència del temple. Així trobarem Sant Bernabé d’Aguilera, Sant Pere d’Arboçar, Santa Magdalena de la Vall o Sant Vicenç de Baltà. En molts d’aquests casos és fàcil de suposar-hi la presència d’una família o de donats que tenien cura de la capella, com probablement seria el cas de Collbàs.
Una primitiva “cella” es troba en l’origen de poblacions com Igualada o Capellades, segons podem documentar ja el 985, i també en d’altres que no emprendran creixement significatiu, com Sant Pere Desvim, existent abans del 1023.
En algunes ocasions, la capella acompanya el castell, en els pocs casos en què no hi és situada l’església parroquial, com és el cas de Sant Pau Vell a la Guàrdia, i de Sant Vicenç a Castellolí. Evidentment, no cal que es tracti de castells termenats, com podria succeir a Santa Maria de Castelltort. Tampoc no serà rara la presència d’una capella a la part baixa immediata al turó on se situen el castell i la parròquia, com a Sant Miquel d’Òdena. És ben freqüent la capella dalt d’un turó, com a Sant Esteve de Ferriols de Bellprat, o fins i tot dominant tot l’ample espai de la població, com a Collbàs, a Carme.
Altres vegades, la capella és l’empremta d’afanys més grans no reeixits, com Sant Pere de l’Erm, on es pretenia atreure població i fins i tot instal·lar una comunitat religiosa.
Amb el temps, òbviament, els motius de devoció per a construir capelles es van renovant. Així, el 1260 a Piera existeix, noviter constructa, una capella en honor de sant Francesc, ja en línia amb les noves devocions.
Com correspon a simples capelles, sovint es tracta de construccions precàries. Això en dificulta, moltes vegades, el record a través de les modificacions que puguin haver sofert. A Santa Càndida d’Orpí sols l’arqueologia ha confirmat l’existència d’una primera capella romànica, sota d’on ara s’alça la construcció gòtica. En d’altres casos la deducció ha de ser més subtil: a Sentfores, per exemple, sols una talla romànica ens recorda, en contra del silenci documental, que ja devia existir en època romànica. També podem sospitar una existència reculada a Sant Gabriel de Veciana, mentre que Santa Magdalena, a Piera, no s’aprecia fins el 1285.
Vegeu: Esglésies de l’Anoia anteriors al 1300
Vida religiosa i assistencial
Priorats benedictins
Els benedictins disposaven d’un priorat a la Llacuna, basat en la donació de Santa Maria de la Llacuna a la comunitat de Sant Llorenç de Munt per Ermesèn i el seu fill Ramon Berenguer I, el 1020, refermant la possessió amb l’anada cap al monestir del clergue que atenia l’església, Selva, cap a mitjan segle, potser per raó d’alguna ràtzia sarraïna. És en aquest moment que hi és erigit el priorat dependent de Sant Llorenç de Munt —el qual, des del 1098, depenia definitivament de Sant Cugat—. Sempre fou, però, un priorat molt reduït, limitat per unes escasses rendes. de fet, de ben aviat ja només hi havia un clergue, encarregat d’atendre els serveis religiosos. Precisament, aquesta oferta religiosa entrarà en conflicte amb la parròquia de Vilademàger. Ja a la darreria del segle XIII, almenys un clergue dependent de la parròquia havia baixat a la Llacuna perquè els habitants rebien els serveis religiosos del priorat en comptes de pujar fins a la parròquia, allunyada dalt el castell. Els conflictes continuaran amb derivacions econòmiques i socials, i caldran sentències arbitrals només encetar-se el segle XIV i encara més endavant, al segle XVI.
Priorat de Santa Maria de Castellfollit, antic cenobi benedictí dependent del monestir de Sant Benet de Bages.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
També Santa Maria de Castellfollit de Riubregós funcionà com a priorat benedictí, per bé que en la consagració del 1083 sobta la presència d’un monjo de Sant Ruf, que fa sospitar la possible intenció de generar una canònica regular. No consta, però, cap comunitat fins que, el 1093, l’església és cedida a Sant Benet de Bages. Fou sempre una casa petita, de la qual depenien terres del voltant i el servei de la parròquia de Castellfollit i una desena més d’esglésies properes. Els seus ingressos econòmics eren reduïts: a la darreria del segle XIII, pel nombre de rendes, ocupava el vintè lloc entre el total de 37 monestirs i canòniques del bisbat d’Urgell. Un prior, tres monjos i un sacerdot que atenia espiritualment la població configuraven tota la comunitat al segle XIII.
Un altre priorat benedictí se situava a Santa Maria del Camí. L’església, i segurament una funció assistencial, existien abans del 1195, per bé que no consta la seva organització en priorat benedictí fins a la incorporació, el 1226, al monestir de Montserrat.
Canòniques
Tot i que al segle XI, a partir del concili Laterà del 1059 i l’expansió de la regla agustiniana, les canòniques comencen a viure una nova embranzida, no s’establiran aquí de manera important, malgrat posseir-hi significatives propietats i rendes. A part la presència d’un monjo de Sant Ruf en la consagració de l’església de Santa Maria de Castellfollit, l’any 1083, no hi sorgirà, com acabem d’indicar, cap canònica. Sí que existí, en canvi, un priorat canonical a Calaf, sota l’advocació de sant Jaume, creat en la segona meitat del segle XI, com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona, amb la qual sempre mantingué un lligam ben fort. Seguint les petges de l’abadia cardonina, cal suposar que la característica regla agustiniana no fou introduïda fins després d’unes dècades de regir-se per l’aquisgranesa. Era una comunitat petita —al segle XIV la formaven un prior i uns cinc canonges— i tenia sacerdots beneficiats des del segle XIII. La parròquia de Calaf, que ja el 1040 havia estat donada a Sant Vicenç de Cardona per la vescomtessa cardonina Guilla, i el seu fill, Ramon, quedà supeditada a la canònica, el prior de la qual designava un vicari per a exercir-hi les funcions pastorals.
Comandes militars
L’orde del Sant Sepulcre, sorgit d’aplegar la vida canonical amb l’ideal dels ordes militars, es féu present a Prats de Segarra a partir de rebre, el 1126, l’església de Prats amb les seves sufragànies, per donació del bisbe de Vic a instàncies del comte. Aquesta donació, però, generà un seguit de conflictes entre el clergat secular i els canonges del Sant Sepulcre que tractaren de ser arranjats en la concòrdia del 1261, en la qual fou garantit el cobrament de diferents drets i primícies als canonges, mentre que el rector, tot i restar sota la jurisdicció del bisbe, de fet era proveït pel prior de Santa Anna de Barcelona, casa matriu dels canonges. Igualment era acordat establir la comanda de Sant Miquel, que ja hi era present dos anys després. Un comanador i tres o quatre membres més eren tota la comunitat que, malgrat rebre algunes donacions importants, com el mas Albareda ofert per Jaume I, aviat començà a esllanguir-se. Fou l’única comanda militar que s’establí en terres de l’Anoia.
Trinitaris
Organitzats de manera similar als ordes militars i regits com les canòniques, els trinitaris sorgiren a la darreria del segle XII, i ben aviat entraren a Catalunya, tot just iniciar-se el segle XIII. Sembla que cap al 1209, o potser abans, instal·laren una casa a Piera, que desenvolupà una vida religiosa incardinada en els nous plantejaments vilatans, destinada a recaptar fons per a redimir captius.
El Cister
L’orde del Cister entrà a Catalunya poc després del seu naixement, al segle XII. La primera comunitat de monjos cistercencs va tenir dificultats a l’hora de trobar un lloc adient per a establir-se. Després d’haver provat breument d’estar-se a Valldaura, Ramon Berenguer IV els oferí, cap al 1155, Ancosa, adquisició que la comunitat engruixí amb d’altres donacions. Sembla clar que la intenció primigènia era establir-hi la comunitat, però els sòls calcaris —poc aptes a l’agricultura— i la dificultat per obtenir aigua suficient malgrat les canalitzacions, aconsellaren de cercar un altre lloc, i els monjos ja feien gestions sobre això el 1158. Tot i que al segle XV es parla de l’abat d’Ancosa i que, un cop instal·lats a Santes Creus, durant segles es pregava pels germans enterrats a Ancosa, sembla ben clar que la comunitat no s’arribà a instal·lar mai a Ancosa, on, en canvi, com hem vist, aviat fou situada una important granja, juntament amb uns camps de vinya i de cereal. de tota manera, a la granja sempre hi devia haver algun representant del Cister, segons fa deduir l’arqueologia, en aportar un conjunt d’objectes preuats (materials de vidre i de ceràmica de qualitat) normalment absents de la vida quotidiana de la majoria dels pagesos d’aquella època.
Hospitals
En els primers moments, són els centres religiosos els que, sense cap tipus d’especialització, assisteixen els necessitats. Un dels primers llocs on es palesa aquesta finalitat són els camins. Per aquesta raó, el priorat benedictí de Santa Maria del Camí oferia, potser des d’abans del 1195, ajut als viatgers en un dels indrets més boscosos i perillosos del camí cap a l’oest.
Amb el sorgiment de la vida urbana en els nuclis vilatans, creixen els centres assistencials dins de les viles, mantinguts per deixes i donacions. Són, sempre, centres de reduïdes dimensions. Així, entre la darreria del segle XII i el començament del XIII és erigit l’hospital de Piera; a Igualada n’existia un altre, sota l’advocació de sant Bartomeu, almenys des d’abans del 1282. També Calaf tenia un hospital, nascut entre els segles XIII i XIV. El desenvolupament de les viles, de cara al segle XIV, facilitarà l’aparició de més hospitals, com el de la Llacuna, i d’alguns centres especialitzats, com la “capella i casa” de Santa Maria Egipciana d’Igualada, sorgida segurament en l’afany de regular la prostitució urbana.
Ermitans
Sense descartar la possible presència eremítica en diferents indrets de l’actual comarca, sembla que els ermitans sentiren preferència per la zona segarresa, des de les zones boscoses d’Argençola i Rubió cap al nord. Precisament, l’intens poblament de la zona oriental de l’Anoia segarresa ve acompanyat de diferents mostres eremítiques, tal vegada cronològicament precedents. Topònims com el de Sant Martí Sesgueioles semblen remembrar la intensitat d’aquesta ocupació eremítica, omplint l’espai d’esglesioles.
Es fa difícil la datació del fenomen eremític, auster, per pròpia vocació, i de poques traces documentals. Normalment, sols en resta la petita fornícula o altaret tallat en la roca al costat d’un petit habitacle, sovint aprofitant alguna balma, com a cal Farrés de Rubió, o mostrant els caps de biga a la roca per a suportar un cobert, com al Roc Foradat de ca n’Espanyol (als Prats de Rei) o a Seguers, per bé que altres vegades només queden, pràcticament, les restes de la fornícula tallada en la roca, com a l’eremitatge de cal Garsa, a Veciana. En altres ocasions, com al Clot de cal Riquer, a Argençola, la presència de tres tombes tallades dalt d’una roca prop d’un oratori rupestre acompanyat d’indicis d’habitacle facilita una datació aproximada per als segles IX-XI.
Hom pensa que l’expansió eremítica podria ser anterior a la mateixa repoblació, aprofitant per a l’eremitisme, precisament, el fet de tractar-se d’una terra buida i fronterera. de tota manera, relacionar aquesta intensa presència eremítica amb el període visigòtic o amb les arrels pre-cristianes rurals és, ara per ara, un camí ple d’hipòtesis suggerents, però de poques certeses.
Per l’altre extrem cronològic, no es percep en aquests eremites un pas cap a les formes més regulades de l’eremitisme baix-medieval. Sí, en canvi, que s’albira, i es documenta al llarg dels segles següents, en els eremites de Montserrat, ben presents a tota la muntanya, també amb hàbitats molt precaris, per bé que interrelacionats i progressivament organitzats de manera elemental.
Expressió religiosa
El sentit religiós amarava, en aquells segles, la vida quotidiana. La preocupació per la intercessió a favor de la pròpia ànima preocupava prou per a destinar, quan era possible, deixes testamentàries per tal de crear un benefici que permetés viure a un clergue amb l’exclusiva funció de pregar sempre pel donador i la seva familia. Així, el 1201, Ramon de Guàrdia donà al monestir de Montserrat diferents propietats a Jorba i a Sant Genis, per tal de sustentar un prevere, i el 1224 Guillem de Guàrdia cedeix al mateix cenobi el castell i vila del Bruc, tot volent mantenir-ne dos.
La mateixa preocupació és reflectida en les donacions. Quan Jaume I atorga a l’església de Santa Maria de Prats les seves rendes a Benviure de Veciana és demanant, a canvi, les pregàries per ell i els seus avantpassats.
En realitat, l’almoina és un altre element bàsic per a vetllar per la intercessió per l’ànima. Quan, el 1085, Alamany Onofred, castlà d’Òdena, fa testament, té cura precisament de tres elements claus: misses, lluminària i almoina. El manteniment de llànties enceses constantment és molt freqüent. Molta gent fa donacions als monestirs amb aquesta finalitat: Ramon Tedbal, en oferir un mas seu de Sant Puvim a Sant Cugat, el 1113, especifica clarament que, a canvi, els monjos “donent post obitum meum ipsam tascham fideliter de pane et vino ad illuminacionem altaris prelocuti s. Cucuphatis, et nemo possit eam dare ad alium usum”.
Ultra aquests actes, encara se’n poden fer d’altres, com dotar els esclaus per a llur conversió i alliberament. Més freqüentment consten alguns pelegrinatges a terres llunyanes, sols possibles entre els poderosos, que abans de partir fan testament. El més documentat, ja al segle XI, és l’anada a Santiago de Compostel·la, bé que també hi havia qui anava a Jerusalem, com Humbert, que, el 1089, deixa testamentàriament al monestir de Sant Cugat unes terres i unes vinyes a Masquefa per raó de partir en pelegrinatge a Terra Santa.
Els senyors solen especificar, en els testaments, el lloc on es vol donar el cadàver per a l’etern repòs, com és el cas de Berenguer de Guàrdia, que el 1183 especifica que vol ser enterrat a Santes Creus. Igual fan els qui gaudeixen de prou riquesa, com Guerau de Bedorc, que pensa a pelegrinar a Jerusalem i vol ser enterrat al monestir de Sant Cugat.
Com ja he insinuat, però, no totes les deixes i donacions són espontànies, com s’observa en els moviments acaparadors protagonitzats pel monestir de Sant Cugat entorn de Masquefa, per exemple. Altres vegades, les donacions comporten, a canvi de cedir la propietat, un tracte d’ajut del monestir vers el donador, el qual continuarà gaudint de les possessions i de l’ajut de la comunitat mentre visqui, com sembla ser el cas del sacerdot Joan Capellades el 1067. Algunes deixes al monestir de Sant Cugat, per exemple, permeten d’apreciar un comportament similar en vídues i ancians sense descendència.
Altres vegades les donacions són per motius religiosos, però no adreçades directament a la cura de l’ànima. És el cas de demanar la resolució favorable dels problemes: el 1107 Ramon Berenguer III, tot resistint els atacs almoràvits, dóna a Sant Cugat una font dintre el terme de Piera perquè “Deus omnipotens concedat mihi victoriam super sarracenis invadentibus fines nostros”. La petició és ben comprensible, perquè Déu és present dins del mateix àmbit físic de la Terra, perfilant fins i tot el paisatge: a Vilanova d’Espoia hi ha “ipsas duas petras que Deus erexit unam prope aliam in ipsa costa”.