Les primeres notícies del terme de Pierola són de l’any 963, que s’esmenta la distinció del terme de Apierola minoris respecte de Piera. El terme es devia basar en l’existència del castell, que consta documentalment des del 998. El 1057 Ermessenda ven aquesta fortificació als comtes de Barcelona. Ermessenda era la vídua del comte Ramon Borrell, la mateixa que poc temps després jurà fidelitat al seu net, el comte Ramon Berenguer I per diversos castells, entre els quals hi ha el de Pierola. Els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis el 1063 permuten el castell amb els vescomtes de Barcelona, els quals en canvi cedeixen Piera i Castellet. Així, el castell resta unit al casal vescomtal barceloní, i en són els castlans els Pierola. El 1160 Pierola, com totes les possessions vescomtals, entra en el tracte entre el vescomte Berenguer Reverter i Arnau de Montserrat entorn de les possessions i rendes de tots dos. A partir d’aquí, els Montserrat esdevenen primers castlans per sobre dels Pierola. El 1187 Berenguer disposa testamentàriament la cessió de Pierola a Bertran de Castellet, el qual havia d’aportar una important suma de diners amb relació als tractes econòmics que tenien establerts. El vescomte cedeix el castell de Pierola com meum alodium francum et liberum, fent-ne clara distinció respecte dels castells que tenia com a castlà del rei. Però Bertran de Castellet, magnat molt unit al monarca, s’avé a rebre’l en feu d’Alfons I, amb qui estableix la compartició de les rendes de Pierola en la carta de donació reial del 1190. Des d’ara el castell de Pierola se situa entre les propietats reials. Tant els Montserrat com els Pierola hi mantenen les respectives castlanies. El 1202 Arbert de Pierola, testamentàriament disposa la castlania per al seu fill homònim, especificant que si aquest mor sense descendència legítima la castlania hauria de ser per al seu germà Guillem, i en cas de succeir el mateix en aquest, havia de traspassar-se a Elisenda, germana d’ambdós. De fet, és la darrera notícia dels Pierola com a castlans. Pocs anys després aquesta castlania és en possessió dels Balanyà, els quals, testamentàriament, el 1240 la cedeixen a Pau de Vilagelans. Mentrestant, els Montserrat mantenen la seva castlania. En virtut dels deures inherents a la possessió de la castlania, acompanyaren les forces del rei en el setge de Ponts el 1278; i al·legant els drets derivats de la mateixa castlania, en la dècada següent exigiren baldament una participació en els eximents de servei militar aconseguits directament amb el rei per inferiors seus a Pierola. Els darrers anys del segle, abans del 1298, el rei cedeix el castell a Guillem Durfort, i des d’aleshores resta en el si d’aquesta important família barcelonina, la qual hi gaudí, des del 1381, de la plena jurisdicció.