Situació
Un aspecte de la torre mestra, avui dia totalment esberlada, on es pot veure la porta adovellada que s’obre a l’alçada del primer pis.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les despulles del castell s’enlairen al vessant esquerre de la vall regada per la riera de Clariana, al fons de la qual i a la banda oposada es dissemina la població centrada per l’església, a la banda sud-oriental del terme.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG753052.
S’hi va per la carretera d’Igualada a Santa Coloma de Queralt. Just en arribar al quilòmetre 4,3, a mà dreta, s’inicia el trencall que mena a Clariana, poble on no cal arribar, ja que, poc després d’haver recorregut uns quatre quilòmetres, s’arriba a un coll des d’on un corriol que segueix l’estesa elèctrica condueix al castell. (FJM-AMB)
Història
Al segle X n’era el propietari el levita Eldemar, segons que consta en el seu testament sagramental, datat el 28 de setembre de l’any 989, en el qual Eldemar llegà al seu germà Sesmon d’Oló el castell de Clariana amb la imposició que aquest darrer donés 300 sous a la seu de Vic.
Desconeixem els mecanismes de transmissió d’aquesta propietat al monestir de Sant Cugat, ja que a l’inici del segle XI el castell de Clariana era una de les possessions del cenobi, que foren confirmades pel papa Silvestre II el 1002. Pocs anys després, el 1012, l’abat Guitard cedí la meitat de la propietat a un tal Guadall “sacer”. El 1015 el levita Guillem és nomenat castlà de Mediona i Clariana.
Amb tot, la possessió d’aquest castell al llarg de tot el segle XII suscitarà tot un seguit de controvèrsies. Vers el 1053 Guerau, fill de Riquilda, haurà de jurar fidelitat al monestir de Sant Cugat sobre la castlania del castell de Clariana. Tanmateix, el 1058 es farà un acte de concòrdia entre Maiamborgs, muller de Guerau de Mager, i l’abat Andreu per tal d’establir l’àmbit jurisdiccional d’ambdues parts. Aquest plet finí amb la intervenció dels comtes de Barcelona, els quals dictaminaren que la castlania de Clariana havia de romandre en poder de Maiamborgs perpètuament, però, com a feudatària de l’esmentat cenobi. El 1084 Maimaborgs, juntament amb Bellesena, juraven fidelitat al monestir de Sant Cugat del Vallès sobre la castlania de Clariana. Així, doncs, al final del segle XI el castell de Clariana encara apareix com una de les propietats del cenobi de Sant Cugat, segons que consta en la confirmació de les possessions i béns de l’esmentat monestir feta pel papa Urbà II l’any 1098.
A la primeria del segle XII, el 1104, Guillem Pere, fill de Bellesena, juntament amb Pere Miró, prometen fidelitat al cenobi com a castlans del castell de Clariana.
Sembla que aquest lloc sofrí l’atac dels almoràvits, atès que el 24 de juny de 1114 l’abat Rodlan de Sant Cugat cedeix la tercera part dels delmes (durant un període de 10 anys) a Guillem Pere amb la finalitat de reedificar l’esmentat castell.
Al llarg del segle XII apareix ja una família cognomenada Clariana vinculada a aquesta fortalesa. El 1174 s’esmenta un Berenguer de Clariana en una donació feta al monestir de Sant Cugat. Un any més tard, un dels seus fills es farà monjo del citat cenobi. En morir Berenguer de Clariana —el 1193— llegà aquesta fortalesa al seu fill homònim Berenguer.
A l’inici del segle XIII n’eren els castlans la família Vilafranca. Concretament, Berenguer de Vilafranca el 1206 jurava fidelitat a l’abat Berenguer sobre el castell de Clariana. El 1234 encara era una de les possessions del monestir de Sant Cugat. El 1358 n’era el propietari Berenguer de Cirera. El 1382 l’infant Joan ven els termes i la jurisdicció d’Argençola, Clariana i Segoda. Al començament del segle XVII el seu propietari era J. Moxona. (EPF)
Castell
Del castell de Clariana, ara en estat ruïnós, en resta una bona part de la torre mestra, protegida a llevant per un vall i acompanyada per un seguit de murs (uns més sencers que altres), un dels quals, que conté un arc former emparedat, ha estat identificat per alguns autors com a pertanyent a l’església del castell, cosa que, sense descartar-ho del tot, no creiem que sigui gaire viable, per tal com aquests vestigis no són suficients ni prou concrets per a atribuir-los a una església.
La torre, a desgrat d’haver-se esfondrat parcialment, sobretot a la banda de ponent, esdevé l’element més sencer i, alhora, el més interessant dins l’àmbit del castell. Es tracta d’una torre de planta circular, amb un diàmetre extern a la base d’uns 5,16 m i un d’intern d’uns 1,60 m, d’on es desprèn una gruixària del mur d’uns 1,78 m. Interiorment, és dividida en tres compartiments desglossats en una cambra baixa i dos pisos, els quals, tal com evidencien les restes subsistents, eren separats per voltes de pedra cupulars.
La porta, situada a l’alçada del primer pis, és totalment desarticulada, però encara resten unes dovelles de pedra guixosa, ben treballades, situades en un dels muntants, que a l’acabament insinuen un arc de mig punt. No es constata cap més obertura, cosa que fa pensar en l’existència d’un terrat al capcer de l’edifici.
L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra de mida mitjana (alguns més petits que altres), ben escantonats però sense polir, disposats en filades horitzontals.
Atès el que resta de l’edifici i tenint en compte l’estructura i la disposició de l’aparell, sembla que aquesta torre fou aixecada vers la segona meitat del segle XI o, a tot estirar, just al començament del segle següent, bé que la primera datació sembla més plausible.
Tant la torre com la resta d’elements que conformen el castell cal considerar-los tan sols com una ruïna. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Rius i Serra, 1945-47, vol. II, pàgs. 32, 267, 277-79, 380-385, 432, 442-43
- Els castells catalans, 1976, V, pàgs. 165-170
- Junyent, 1987, 4, pàgs. 463-465
- Buron, 1989, pàg. 50