Situació
Vista del turó on es troben els escassos vestigis del castell de la Guàrdia, amb l’arruïnada parròquia de Sant Pau als seus peus.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcurïàn
Les ruïnes del castell, conjuntament amb les de l’església de Sant Pau Vell, són encimbellades dajt d’un pujol situat en els primers contraforts montserratins, al sud del petit coll de Guirló, davant els impressionants es-padats de les Agulles. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCF979074.
Poc abans d’arribar al coll de Can Maçana, venint del Bruc, cal agafar la pista que surt a mà dreta. A partir de l’esplanada que hi ha, cal agafar, a peu, la pista de l’esquerra. Quan arribem al coll de Guirló, hem de prendre un corriol que s’enfila cap a l’església de Sant Pau Vell, a la banda sud. El castell era situat al cim del turó que hi ha al nord de l’església. (JBM)
Història
El castell de la Guàrdia de Montserrat, antigament conegut com de Bonifaci, tenia un terme que comprenia els actuals termes del Bruc i de Collbató. Encara que el seu territori s’estenia majoritàriament pel comtat de Barcelona, les terres situades a la conca del Llobregat pertanyien al comtat de Manresa.
Dins d’aquest terme sorgiren diversos castells, entre ells el de Collbató i el del Bruc, que a partir del segle XII, el primer, i del XIII €1 segon, se separaren del de la Guàrdia. També aparegué un altre castell, el de Castelltort, del qual no es coneix el terme i que sempre estigué vinculat als mateixos senyors que el de la Guàrdia.
La primera notícia escrita que coneixem del castell de la Guàrdia és del 899, d’un document recollit pel pare Ribas, encara que creiem que està mal datat. Si fos així, aleshores la primera notícia documental serien les tres vendes que els senyors del terme, Gua-damir, prevere, i els seus germans Lunes i Calabuig feren l’any 931 al comte Sunyer de diversos béns que els havien vingut per aprisió al terme del castell de la Guàrdia, en el lloc de Collo de Betone. Dos d’aquests germans, Guadamir i Calabuig, l’any 937, permutaren amb el comte Sunyer el seu castell de la Guàrdia pel de Castellví de la Marca. Per aquestes vendes i per la permuta sembla que aquesta família havia aprisiat el castell de la Guàrdia, i diverses terres del seu terme, que vengueren al comte Sunyer.
La família vescomtal barcelonina
Després de la permuta el comte Sunyer degué encomanar el castell a unes altres persones. Els primers senyors coneguts són els vescomtes de Barcelona, si bé no es troba cap document d’aquesta família fins el 999, en què el vescomte Udalard i la vescomtessa Riquilda donaren a la casa de Sant Miquel de Montserrat un alou situat en el terme del castell de Bonifaci que anomenen Guàrdia. Els vescomtes de Barcelona continuaren posseint el castell de la Guàrdia pels comtes de Barcelona sense interrupció fins a l’extinció del llinatge.
El vescomte Reverter amb el seu fill Berenguer l’any 1136 in-feudà el castell de la Guàrdia al seu nebot Guillem I de la Guàrdia, fill d’un desconegut germà o germana del vescomte Guisla-bert de Barcelona. Els Guàrdia acabaren heretant els drets dels vescomtes de Barcelona en desaparèixer aquesta família.
El vescomte Reverter caigué presoner al Marroc, i durant la seva estada rebé queixes que el seu nebot Guillem I de Guàrdia creava problemes al comte de Barcelona des del castell de la Guàrdia. El conflicte es degué resoldre, ja que després de la mort del vescomte ocorreguda al Marroc l’any 1142, el comte Ramon Berenguer IV, l’any 1147, encomanà a Guillem I de Guàrdia la castlania de Piera tal com l’havia tingut el seu avi el vescomte Guislabert, a més d’encomanar-li el castell de Cabrera.
El comte de Barcelona, volent recuperar drets en el castell de la Guàrdia l’any 1157, comprà al fill del difunt vescomte Reverter, anomenat Berenguer de Guàrdia, el castell de Guàrdia amb tota la muntanya de Montserrat pel preu de 300 morabatins, un cavall i un mul. Al cap de dos mesos el venedor feu jurament de fidelitat pel castell de la Guàrdia de Montserrat, i dos anys més tard el mateix comte Ramon Berenguer IV i Berenguer Reverter I de Guàrdia, fill del difunt Reverter vescomte, feren un conveni sobre el castell de la Guàrdia i tota la muntanya de Montserrat, pel qual el comte li encomanava el castell de la Guàrdia,
L’any 1167 Berenguer Reverter I, volent anar al Marroc, feu testament, nomenà el seu fill Berenguer Reverter II hereu i li deixà els castells de la Guàrdia, Pierola, Castellnou de la Marca i Piera; en el cas que el seu fill morís sense descendència els castells de la Guàrdia i de Piera havien de passar al seu consanguini Guillem de Castellvell. Ramon Reverter I ja no degué tornar i a partir del seu testament és el seu fill Berenguer Reverter II qui protagonitza tots els actes del castell de la Guàrdia, sense que en cap moment utilitzi el càrrec vescomtal.
L’any 1179, ja mort Guillem de Castellvell, el seu fill i hereu Arbert de Castellvell prometé a Berenguer Reverter II de Guàrdia que defensaria el castell de la Guàrdia i tot l’honor que li deixaria en el cas que morís sense fills. Després, sobre el castell de la Guàrdia només es coneixen dos testaments de Guillem Reverter II, el primer de l’any 1183, el qual manà redactar amb motiu d’anar a visitar el sepulcre de Santiago de Compostella a Hispània, en el qual deixava els castells de la Guàrdia i de Piera a Arbert de Castellvell, segurament fill de Guillem de Castellvell, amb la condició que pagués tots els seus deutes, i si no ho feia o si moria sense fills, ambdós castells havien de passar al seu consanguini Guillem II de Guàrdia, fill de l’esmentat Guillem I de Guàrdia. En el segon, redactat l’any 1187, amb motiu de voler anar al Marroc, de nou deixava els castells de la Guàrdia i de Piera a Arbert de Castellvell, sota el domini del rei d’Aragó, i li manava que pagués els seus deutes, però sense fer esment de la substitució en el castell de la Guàrdia per Guillem II de Guàrdia.
El testament de Berenguer Reverter II ocasionà diversos conflictes. d’una banda Guillem II de Guàrdia, com que en el primer testament figurava com a substitut d’Arbert, degué reclamar segurament els seus drets, i, de l’altra, el rei Alfons I impugnà el testament, ja que es degué creure lesionat en els seus drets sobre els béns comtals que tenia Berenguer Reverter II. Primerament se solucionà el conflicte amb Guillem II de Guàrdia per un con-veni que feren el rei Alfons I i Guillem II de Guàrdia de Montserrat. El rei encomanà a Guillem de Cardona el castell de la Guàrdia, el qual es comprometé a donar-lo a Guillem II de Guàrdia si complia els pactes del conveni, ja que Guillem II de Guàrdia no volia reconèixer els drets que el comte hi tenia, ni donar-li la po-testat del castell. Guillem II de Guàrdia degué complir els pactes del conveni, ja que ell fou el nou feudatari comtal en el castell de la Guàrdia. Per altra banda, els drets d’Arbert de Castellvell foren cancel·lats per un altre conveni fet l’any 1199 entre el rei Alfons I i Arbert de Castellvell, pel qual aquest renunciava a l’honor de Berenguer Reverter II en franc alou a favor del rei, i aquest li reconeixia la possessió del castell de Falset en franc alou, ensems que es comprometia a pagar-li la quantitat de 7 000 sous.
Els Guàrdia
Els la Guàrida, de Montserrat.
ABC
Com ja s’ha dit, Guillem I de Guàrdia és el primer membre conegut d’aquesta família. El seu fill Guillem II de Guàrdia, l’any 1207, amb motiu d’anar a la guerra amb el rei d’Aragó, feu testament sense que es pugui saber a qui deixava el castell de la Guàrdia per desconèixer aquesta part del document. Segurament que devia ser Guillem de Montserrat, ja que l’any 1223 el prior Berenguer de Santa Maria de Montserrat reclamà a Guillem de Montserrat unes escriptures que Guillem II de Guàrdia reclamava al monestir. En el segon testament que feu Guillem II de Guàrdia l’any 1227 trobant-se malalt deixà el seu castell de la Guàrdia al seu nebot Guillem de Castellnou, perquè el tingués pel rei. Guillem moria al cap de pocs mesos en eï mateix any 1227. No es té cap notícia sobre les vicissituds del domini del castell de la Guàrdia a mans de Guillem de Castellnou o d’un Guillem de Guardiola com apareix alguna vegada, que té per senyor un Berenguer de Guàrdia, però no consta que tingués cap mena de domini sobre el castell de la Guàrdia.
Els senyors jurisdiccionals a partir del segle XIV
La família Sestorres s’introduí en el domini del castell de la Guàrdia com a senyors jurisdiccionals aprofitant les necessitats econòmiques del rei Pere el Cerimoniós, a qui adquiriren els drets reials en els castells de la Guàrdia i en el del Bruc amb totes les jurisdiccions. Primerament hi hagué un breu domini dels Sabastida quan el rei vengué, segurament a carta de gràcia, aquests castells l’any 1347 a Arnau, Guillem i Ramon Sabastida, els quals els tingueren fins l’any 1353. Els Sestorres s’introduïren en el castell de la Guàrdia a partir de l’any 1358, en què el rei Pere el Cerimoniós vengué a Bernat Sestorres els castells de la Guàrdia i del Bruc, amb totes les pertinences i els drets feudals, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció pel preu de 1 500 florins. Tot seguit el rei comunicà aquesta alienació als feudataris i castlans a fi que fessin homenatge al nou senyor i pogués prendre potestat dels castells i feus. Durant els anys 1366-69 els béns de Bernat Sestorres estigueren confiscats per la corona, i a la mort de Bernat, els seus hereus compraren al rei tota la jurisdicció i els drets reials al castell de la Guàrdia i a la parròquia del Bruc per deu anys. A causa de les protestes dels vassalls, que es queixaren dels maltractaments dels Sestorres, la venda fou anul·lada.
Els priors montserratins, a partir de la meitat del segle XIV. iniciaren la política d’adquirir els castells i les corresponents jurisdiccions dels castells que envoltaven la muntanya. El torn del castell de la Guàrdia i de la parròquia del Bruc arribà l’any 1370 quan el rei Pere el Cerimoniós vengué al prior Jaume del monestir de Santa Maria de Montserrat el castell de la Guàrdia i la parròquia del Bruc en franc alou, amb el mer i mixt imperi i totes les jurisdiccions, serveis militars i tota classe de serveis i rendes pel preu de 36 000 sous. A partir d’aquest moment el domini del castell de la Guàrdia no sofrí cap alteració i els priors primer i els abats després foren els senyors jurisdiccionals del castell fins al segle XIX.
D’altres famílies amb drets al castell de la Guàrdia
El costum de dividir els diversos drets existents en un castell entre els respectius fills motivà que més d’una branca de la mateixa família fes constar en moments determinats que posseïen un mateix castell. Així es comprova com altres membres de la família Guàrdia tenien parts de domini o castlanies en el castell de la Guàrdia. No es pot deduir si un Pere de Guàrdia casat amb Guilla, documentat l’any 1158, tenia drets al castell de la Guàrdia, si bé l’any 1164 confirma amb una muller anomenada Guilleuma una donació d’un mas al terme del castell de la Guàrdia. No és fins a la persona de Ramon de Guàrdia, casat amb Saurina de Claramunt, que en el seu testament redactat l’any 1205 deixà al seu fill Guillem de Claramunt, entre altres castells, el de la Guàrdia. Per un reconeixement de drets en el castell de la Guàrdia que feu l’any 1226 Guillem de Montserrat es pot saber que Guillem de Claramunt era un dels dos castlans del castell, mentre que l’altre era Arbert de Guàrdia, casat amb Berenguera, que es documenta entre els anys 1200 i 1222. Finalment entre els anys 1246 i el 1256 apareix un Berenguer de Guàrdia que fa diverses ostentacions de drets en els castells de la Guàrdia i de Guardiola.
Els Montserrat
Una altra família que tingué drets fou l’anomenada Montserrat, que eren castlans del castell de Collbató. El primer membre d’aquesta família que es documenta tenint drets al castell de la Guàrdia és un Arnau de Montserrat, que l’any 1164 donà al monestir de Santa Maria de Montserrat un mas situat al terme del castell de la Guàrdia per remei de l’ànima del seu germà Ramon de Montserrat. El darrer membre de la família Montserrat com a feudatari del castell de la Guàrdia és un Guerau de Montserrat, del qual l’any 1291 el rei manifesta que era castlà del castell de la Guàrdia.
Els Castellolí
La família Castellolí s’introduí en el castell de la Guàrdia com a hereva dels drets de la família Montserrat, ja que els germans Guillem i Berenguer de Castellolí figuraven com a substituts en el testament de Berenguer de Montserrat en el cas que amdbós fills, Guillem i Arnau, morissin sense fills. Així degué succeir i l’any 1269 ja trobem un membre d’aquesta família relacionat amb el castell de la Guàrdia, ja que en aquesta data Maimó de Castellolí rebé del rei Jaume I les rendes reials en els castells de la Guàrdia i del Bruc. Posteriorment apareixen com a castlans Berenguer de Castellolí (1323), Pere de Castellolí (1327), Ramon de Castellolí (1332-36), i Berenguer de Castellolí (1352-58). Altres castlans. A partir del 1358 es deixa de tenir coneixement de les anteriors famílies feudatàries o castlanes. Només una breu notícia permet saber que el castell de la Guàrdia estava infeudat a Asbert de Prat i que l’any 1396 el prior de Montserrat senyor jurisdiccional del castell donà a Joan Prat, fill i hereu universal d’Asbert de Prat, el castell de la Guàrdia en feu honrat, tal com l’havia tingut el seu pare. A partir d’aquest moment només consta la possessió de la jurisdicció que exercien els priors montserratins. (ABC)
Castell
Fragment de mur, arrapat al penyal, construït amb la tècnica coneguda com opus spicatum.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El planell que hi ha al cim del turó on s’alçava el castell de la Guàrdia és allargat. Té una longitud d’uns 18 m. A la part oriental hi ha una zona lleugerament més alta, amb un diàmetre d’uns 8 m, on hi devia haver, segurament, una torre de planta circular. Ens movem molt, però, en el pla de les hipòtesis, ja que de fet hi resta ben poca cosa. Només veiem unes filades de mur entre aquest planell del pujol i un replà que hi ha sota i un llenç de mur al marge sud d’aquest replà. La paret d’aquest segon mur és feta amb la tècnica de l’opus spicatum i segurament es pot datar cap al segle X. Més al sud del turó hi ha una font i, com hem dit, l’església de Sant Pau Vell. (JBM)
Bibliografia
- Pasqual, 1775, III, ps. 2 i 4
- Carreras i Candi, 1890
- Albareda, 1931
- Els castells catalans, V, 1976, pàgs. 184-197
- Buron, 1989, pàg. 52