Situació
Capçalera de l’església, amb el puig on s’alça el castell, al fons.
ECSA - J. Gumí
L’església és situada al peu del turó coronat per les ruïnes del castell, en una zona enlairada estesa a l’altiplà de Calaf, a la banda oriental del terme.
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG739249.
S’hi arriba fàcilment per la carretera de Ponts. Just a la fita del quilòmetre 32, a mà dreta, s’inicia la nova carretera que hi mena.
Cal demanar les claus en una casa situada al peu de la carretera, just quan aquesta s’enfila fortament, poc abans d’arribar a l’església. de tota manera, només ens les deixaran si tenim el permís del rector de Calaf, el qual té cura d’aquest temple. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Calonge. Inicialment exercí les funcions parroquials del terme del castell, les quals encara exerceix en l’actualitat. Aquesta església fou donada pels senyors del castell, els vescomtes de Cardona, a la canònica de Sant Vicenç de Cardona.
El castell de Calonge és documentat per primer cop l’any 1010 en el testament del bisbe Arnulf de Vic, membre de la família vescomtal cardonina. El testador deixà la meitat del seu castell de Calonge als seus nebots, els fills del vescomte Ramon.
La primera notícia de l’església es troba en l’acta de consagració de l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, realitzada el 1040, en la qual consta que entre les possessions de la canònica hi havia l’església de Calonge.
Les funcions parroquials es troben confirmades en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on consta la parròquia de Calonge.
Mentre que l’advocació de l’església no es comprova fins a l’any 1098, en què Arnau Oliba vengué a Ramon, sacre custodi de Sant Vicenç de Cardona, una peça de terra plantada de vinya, que Enric havia deixat a Santa Fe de Calonge per la seva ànima. L’any següent, Ramon i Bernat, fills de Rotuland, donaren a Santa Maria de Solsona la seva dominicatura que tenien al castell de Calonge, excepte el mas Sala, que era de Santa Fe.
La vinculació amb la canònica de Sant Vicenç de Cardona es confirma en la butlla del papa Anastasi IV de l’any 1154, en la qual constava que l’església de Santa Fe de Calonge amb les seves capelles eren una possessió de la canònica de Sant Vicenç de Cardona.
En l’actualitat encara té culte i continua exercint les seves funcions parroquials. (ABC)
Església
Planta de l’església, de nau, transsepte i cúpula central.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Aquesta església, que és una construcció força singuiar dins l’àmbit comarcal, es caracteritza per tenir unes notables dimensions i per mostrar una gran solidesa que, conjuntament amb la seva planimetria, li confereixen una acusada personalitat.
El seu pla és determinat per una nau, creuada, a llevant, per un transsepte, d’on sorgeix un absis quadrangular flanquejat per dues absidioles semicirculars, poc desenvolupades i baixes respecte a l’absis central, repartides en cadascun dels braços del creuer.
La nau s’uneix al transsepte mitjançant una cúpula, sobre la qual carrega un campanar de torre modera que desentona totalment dins el context general de l’edifici, l’estructura del qual, malgrat les modificacions introduïdes posteriorment, encara conserva una unitat constructiva uniforme i homogènia.
A desgrat de l’enlluïment dels paraments interns, que apareixen recoberts amb guix i motllures, s’endevina perfectament el sistema de cobertes dels diversos cossos que constitueixen l’edifici, concretat en voltes de canó de mig punt a les naus, tant la longitudinal com la travessera, amb la interposició d’una cúpula semisfèrica al creuer, suportada per trompes als angles. Les absidioles, obertes amb uns simples ressalts enllaçats amb arcs de mig punt, atès el seu poc desenvolupament, van cobertes amb unes estretes voltes de mig punt que es fusionen amb els arcs sorgits dels ressalts preabsidals, els quals marquen la degradació en contacte amb la nau travessera. L’absis central, modificat i transformat en sagristia, té un sostre postís que priva de veure’n l’autèntica coberta, probablement resolta amb volta de mig punt.
Un dels murs laterals ha estat descarregat amb l’obertura de dues arcades, coronades amb arcs de mig punt, disposades a manera de capelles. És interessant observar que la nau travessera es comunica també amb la principal a través de dues estretes obertures, situades als extrems del transsepte, que d’aquesta manera, interiorment, envaeix parcialment la nau longitudinal, estrenyent l’obertura on ambdues entren en contacte i es fusionen.
La nau és il·luminada a través de dues finestres, actualment obturades, situades al mur sud, que són delimitades superiorment amb un arc de mig punt adovellat que emmarca un pany de paret, reculat lleugerament respecte a la façana, on s’obre pròpiament la finestra, consistent en una estreta obertura, acabada amb un arc de mig punt monolític; una finestra de característiques semblants es repeteix en cadascun dels frontals del transsepte. A l’absis central, ultra un finestró modern situat en un dels laterals, hi trobem una finestra central, inutilitzada, coronada amb un arc de mig punt adovellat, resseguit per una estreta arquivolta, feta amb lloses, que perfila definitivament la finestra. A l’absidiola sud n’hi ha una altra de semblant a la central de l’absis, mentre que a l’absidiola nord, que mostra unes característiques diferents a la seva pariona de l’altre costat, no n’hi ha cap. Al frontispici encara trobem dos finestrals més, bé que en aquest cas de factura moderna. Un és octogonal i l’altre, ara obturat, és acabat amb un arc de mig punt.
Porta romànica del mur de ponent, formada per dos arcs de mig punt adovellats.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’accés al temple es pot realitzar a través de dos portals, actualment en desús: un, l’original, obert a la façana de ponent, i l’altre, modern, obert a la paret de migdia. El primer, solidari amb l’obra romànica, és format per dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, l’interior dels quals es recolza sobre una ampla llinda que emmarca la porta pròpiament dita; l’extern, en canvi, només troba suport en unes impostes situades als extrems que, encastades parcialment dins la paret, sorgeixen lleugerament per tal d’acollir l’arc i una arquivolta llisa i de secció cilíndrica, interposada entre els dos arcs, l’exterior dels quals encara és resseguit per una altra arquivolta molt estreta, embeguda, com l’arc, dins el mur, la qual corona definitivament el portal. L’espai corresponent al timpà resta buit, sense que hi hagi cap element complementari que l’ompli. Ignorem si aquest portal havia tingut una columna per banda amb el seu corresponent capitell, ja que el voladís de la imposta i la degradació dels muntants deixen entreveure aquesta possibilitat, tot i que no exigeixen la presència de les columnes.
Atesa la seva estructura i valorant-ne els aspectes formals, aquest portal sembla que s’adapta perfectament al context general de l’edifici i segueix un mateix procés constructiu, amb la qual cosa la data de construcció de l’església es pot fer extensiva al portal que, d’altra banda, manté una gran similitud estilística amb els portals d’estructura simple de la Garrotxa.
El segon portal, obert a la façana sud, tal com hem indicat, ja respon a processos de remodelació posteriors, fet que es desprèn fàcilment de la seva estructura, on, a la clau de l’arc que el circueix superiorment, ornamentada amb un escut heràldic, hi consta la data del 1765.
Els paraments exteriors són totalment llisos. Els únics elements que trenquen la monotonia de l’aparell, obrat amb carreus de mides mitjanes, ben escantonats i polits, són els ressalts que emmarquen la façana de ponent i una cornisa sostinguda per permòdols llisos, situada a la paret sud i present també a la nord.
Entre els carreus de l’aparell destaquen alguns d’esculpits, com ara un amb la figura d’un cérvol i un floró amb dos motius de soga als extrems, situat al braç sud del transsepte, i un altre, situat al capdavall del mur sud, on hi ha gravat un rellotge de sol, el qual, encara que no tingui res a veure amb l’obra romànica, no deixa de ser un detall ben interessant. També les marques de picapedrer són força abundants, especialment als paraments interns, on sovintegen els carreus signats amb una “E”, que apareix disposada tant verticalment com horitzontalment.
A desgrat de les reformes posteriors, introduïdes bàsicament al segle XVIII (disparitat de la capçalera, erecció del campanar, abarrocament dels paraments interiors, obertura d’un nou portal, arranjament de la teulada, etc.), l’edifici, a grans trets, encara conserva la seva estructura bàsica, corresponent a una obra tardana erigida al final del període romànic.
L’edifici, per bé que no té culte, es manté força íntegre, tot i que és susceptible d’algunes millores, especialment a l’interior. (FJM-AMB)
Escultura
Carreu esculpit al braç sud del transsepte que inclou la figura d’un cérvol amb gran cornamenta i un floró, tot emmarcat per un doble requadre.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A l’exterior del braç sud del transsepte hi ha un carreu amb un relleu esculpit, l’únic element arquitectònic que presenta decoració i que podríem considerar gairebé contemporani a l’obra de l’església. El relleu és conformat per una figura de cérvol i un floró envoltats per un doble marc, l’interior a manera de corda en tres dels seus muntants (el superior és de perfil lineal) i l’exterior rectilini. El fet que aquest animal aparegui totalment aïllat de qualsevol context iconogràfic o d’altres representacions el fa absolutament estrany.
La figura del cérvol és prou coneguda dins el llenguatge iconogràfic medieval. És considerat l’animal que té com a enemic la serp, a la qual s’enfronta i es menja, i tot seguit cerca un broll d’aigua per a beure i així fer fora la serp que s’ha empassat: la interpretació simbòlica que els textos de l’època extreuen d’aquesta actitud (vegeu malaxecheverría, 1986, pàgs. 42-44, i Sebastián, 1986, pàgs. 33-37) és la del pecat o el mal i l’immediat penediment, la de la purificació mitjançant l’aigua de la saviesa divina. Partint d’aquests textos, la iconografia medieval sol incloure el cérvol bé en actitud de beure l’aigua d’un broll o bé la d’enfrontar-se a la serp.
El cérvol de Santa Fe de Calonge, com veiem, no apareix representat ni bevent d’un broll d’aigua ni enfrontant-se a la serp. Tot el contrari, apareix en actitud potser de córrer, però més aviat estàtica, a manera de retrat o de recordatori. L’únic motiu que l’acompanya és un floró, del tipus que apareix freqüentment acompanyant decoracions vegetals en els capitells al llarg dels segles XII, XIII i XIV i que prové de repertoris classicitzants.
La figura del cérvol, generalment representat amb una gran cornamenta, com al carreu de Calonge, apareix en altres conjunts d’època romànica i fins i tot anterior, però sempre dins un programa iconogràfic. Així, en trobem als portals de Vilagrassa (la Segarra) i de Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt) i en un capitell de Santa Maria de l’Estany, en aquest cas inscrit dins un cercle. En pintura mural el trobem al frontal d’altar procedent de Gèsera (Aragó) i conservat al MNAC-MAC (núm. inv. 35702) i als conjunts murals de Sant Bau del de Berlanga (formant part d’una cacera), amb una cornamenta molt similar a la del cérvol de Calonge, i de Sant Isidor de Lleó (enfrontat i lluitant amb un altre cérvol).
El relleu de Calonge, fora de qualsevol context iconogràfic que l’envolti, resulta un xic estrany. D’una banda, per la manca d’elements que ofereixin una lectura iconogràfica clara, de l’altra pel fet que el carreu on apareix treballat resulta perfectament encastat dins l’obra de l’edifici. Un exemple semblant en què apareixen dos carreus amb un animal esculpit (lleó fantàstic) es troba a Sant Llorenç d’Espinavessa (Alt Empordà); es tracta de dues peces de factura romànica, tot i que reutilitzades en una construcció posterior (segle XVIII), per tant descontextualitzades del seu entorn originari.
Cercar per al relleu de Calonge una justificació de tipus simbòlic, tot seguint els textos medievals tan importants en aquesta època i tan determinants dels programes iconogràfics, resultaria un xic forçat, ja que la figura del cérvol apareix sense cap mena d’elements que ens puguin dur a una lectura temàtica. En canvi, cal tenir present que l’animal ha estat representat a manera de recordatori, o de símbol d’alguna cosa, potser d’una família o un llinatge importants, potser dels Cervera, el parentiu dels quals amb els Torroja a la darreria del segle XII i primer quart del XIII és documentat.
El relleu, força allunyat de qualsevol esquematisme i proper a un cert naturalisme, sobretot quant a l’anatomia del cérvol, respon a una manera de fer dintre ja del segle XIII, potser de la segona meitat. (LCV)
Pica
Pica baptismal decorada exteriorment per una sèrie de relleus a manera de rodes amb radis sostingudes per columnes i disposades a alçades diferents.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Dins el temple, concretament al braç sud del creuer, es conserva una pica baptismal de forma gairebé cilíndrica que fa 52 cm d’alçada, 87 cm de diàmetre i 13 cm de gruix, amb una fondària de 41 cm. La cara externa és decorada amb uns relleus en forma de mitja canya, disposats verticalment i que acaben amb uns motius florals de sis pètals, amb un solc profund al centre, inscrits dins un hexàgon; aquest mateix motiu es repeteix altres vegades de manera irregular i aïlladament.
Per bé que aquests motius ja apareixen en peces molt antigues, en aquest cas creiem, com succeeix en moltes altres peces, que es tracta de formes arcaiques no evolucionades i que es repeteixen durant els segles XII i XIII, dates que podrien coincidir amb l’execució d’aquesta peça. (FJM-AMB)
Els motius de tipus vegetal que ornen aquesta pica, cal dir que representats d’una manera molt estilitzada, els trobem freqüentment en obres de diversos tipus al llarg de tota l’edat mitjana, des d’època visigòtica fins al gòtic, de manera que esdevé un motiu popular amb arrels a l’antiguitat tardana i a l’alta edat mitjana que fou repetit fins a l’època baix-medieval i fins i tot moderna. Així, doncs, si bé és cert que formen part del llenguatge romànic, no hem d’oblidar el seu caràcter popular, cosa que fa un xic arriscat determinar com a romànica aquesta peça. (LCV)
Sarcòfag
Fragment de llosa pètria, decorada amb una creu en alt relleu, potser corresponent a la coberta d’un sarcòfag.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
En un racó dels voltants de l’església de Santa Fe es conserva un fragment de pedra que podria haver format part de la tapa d’un sarcòfag: l’estructura que la conforma, rectangular i plana a excepció del relleu que la decora, així ho apunta. La peça ha perdut un dels extrems, probablement el corresponent als peus del sepulcre, i encara deixa veure una part del motiu que la decorava. Es tracta d’una creu patent que, mitjançant el pal vertical, o stipes, s’uneix al que sembla una figura circular amb una franja radial al seu interior.
La representació de creus patents és molt freqüent al llarg de tota l’edat mitjana, i la seva forma evolucionà des del tipus amb quatre braços iguals —derivat de la creu grega— fins al que s’acosta més a la creu llatina. Tanmateix, solien decorar peces amb una funció litúrgica (ares d’altar) o bé funerària (sarcòfags, ossaris, urnes), especialment aquest últim cas.
D’altra banda, el motiu que corona la creu de Calonge podria correspondre a la figura d’un crismó, tot i que resta pràcticament destruït i resulta difícil concretar-ho.
La peça, si realment formava part d’un sepulcre, segueix una tipologia medieval, tot i que tardana. (LCV)
Bibliografia
- Villanueva, 1821, vol. VIII, pàgs. 291-296
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 216-218
- Buron, 1980, pàg. 87
- Albareda, 1980-82, pàg. 8
- Pladevall, 1982, pàg. 459
- Carmona-Pedraza, 1984, pàg. 31
- Junyent, 1988, pàgs. 36-37
- Casas i Nadal, 1992, pàssim