Situació
Aspecte de les ruïnes d’aquesta fortalesa, que es dreça dalt d’un turó proper a la població.
ECSA - M. Raurich
Les restes del castell coronen el cim d’un turó de 584 m d’altitud, situat a uns 2,5 km escassos del poble, prop de can Jaume, a la banda meridional del terme.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG925052.
Poc després del trencall de Castellolí, venint d’Igualada per la N-II, entre els quilòmetres 565-566, a mà dreta, s’inicia la pista que mena a la pagesia de can Jaume, a les envistes de la qual i abans d’arribar-hi, hom troba el turó on s’aixecava el castell. Per pujar-hi més fàcilment cal cercar un corriol, poc marcat, que comença al costat del camí. (FJM-AMB)
Història
El terme del castell de Castellolí degué ser semblant al de l’actual municipi, ja que no sembla que hi hagi hagut importants incorporacions o desmembraments del seu terme original. Aquest terme es degué establir al final del segle IX, quan la major part de les terres de l’Anoia foren ocupades pel comte Guifred.
Probablement es degué confiar la tasca d’organitzar i defensar el terme a un personatge anomenat Hodelino o Audelino, del qual derivaria el nom del terme: castel Hodelino o castrum Audelino. No obstant això, les primeres notícies documentals que confirmen l’existència del terme són de l’any 961 i novament del 967, quan el 28 de setembre Sala de Conflent dotà el monestir de Sant Benet de Bages amb diversos béns, entre els quals es trobava el castell de Meians, el qual afrontava a migdia amb el terme de Castellolí.
L’any 1003 el castell de Castellolí fou atacat pel fill d’Almansor, Abd al-Malik, durant la seva ràtzia als comtats catalans. Aquest succés es coneix pel fet que un personatge anomenat Audesind va acudir a defensar el castell del Castellolí, on va resultar mort pels sarraïns. Aquest fet degué succeir molt al principi del mes d’agost, ja que el dia 3 l’exèrcit invasor es trobava en un lloc lleugerament accidentat, que hom pot identificar entre Castellolí i els Brucs. Així se sap que el castell de Castellolí fou un dels sis castells que s’enfrontaren als invasors juntament amb els de Meià i Montmagastre.
Es fa molt difícil conèixer els primers senyors del terme de Castellolí per la manca de documentació, i pel fet que la poca que es coneix és poc explícita. Així, en una donació feta el 8 de març de 1057 per Berenguer Bernat a Ramon Ermenard d’un alou situat al terme de Castellolí amb la condició que no podia alienarlo ni buscar un altre senyor, al final el donador afirma que ell retindrà la potestat de la fortalesa i ell i Guillem Bernat retindran el seu castell. No es pot identificar ni Berenguer Bernat ni Guillem Bernat, que podrien ser germans. El segon personatge podria identificar-se amb Guillem Bernat de Gurb-Queralt. Aquesta identificació té com a suport el fet que aquesta família tenia béns al terme de Castellolí, ja que l’any 990 Sendred de Gurb i la seva muller Madresinda donaren a l’església de Santa Maria de Claramunt unes terres situades al terme de Castellolí, que els havien pervingut dels seus avantpassats. Però en aquest moment també existia un personatge anomenat Guillem Bernat d’Òdena la possible identificació del qual també cal prendre en consideració a causa de la proximitat geogràfica. No obstant això, cap d’aquestes dues famílies serà la que figuri com a posseïdora del castell de Castellolí.
Les primeres notícies d’un senyor del castell de Castellolí conegut comencen a partir de l’any 1139, quan el 27 d’octubre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, encomanà al vescomte de Barcelona, Reverter, diversos castells entre els quals figurava el de Castellolí. Aquest castell no torna a aparèixer més entre les possessions de la família vescomtal barcelonina. Pels fets posteriors hom pot deduir que el vescomte Reverter traspassà els seus drets sobre aquest castell a un feudatari seu de la família Belllloc.
Aquesta nissaga aviat es desprengué del domini del castell; així el 14 d’octubre de 1161 Sança de Bell-lloc i el seu fill Guillem vengueren a Guerau de Jorba i a la seva família el castell de Castellolí pel preu de 200 morabatins d’or. Durant més d’una vintena d’anys Guerau de Jorba fou el senyor del castell, fins que després de la seva mort, ocorreguda entre el 1189 i el 1195, el castell de Castellolí passà a la seva néta Gueralda, tal com havia prescrit en el seu testament redactat el 18 de febrer de 1185. Gueralda s’havia casat amb el vescomte Guillem de Cardona, per la qual cosa, juntament amb els drets que tenia sobre el castell d’Odena, també rebuts del seu avi, ambdós castells passaren a la casa dels Cardona.
L’any 1195 els nous possessors del castell de Castellolí ja actuaren com a tals quan el 30 de juliol el vescomte Guillem I de Cardona i la seva muller Gueralda de Jorba feren un conveni pel qual es comprometeren amb Ramon de Guàrdia i la seva muller Saurina de Claramunt de redimir-los: uns béns per valor de 1 000 morabatins, i en cas de no fer-ho en un termini de dos anys, els empenyorarien els castells d’Odena, Castellolí i Rubí. A partir d’aquest moment el domini del castell de Castellolí no sofrí cap canvi i romangué en possessió dels Cardona fins al segle XIX.
Cap dels senyors esmentats a partir del vescomte Reverter no tingué el domini directe del castell de Castellolí, sinó que aquest era exercit per una família castlana que prengué el nom de Castellolí. Un dels primers membres d’aquesta família és un Ramon de Castellolí que l’any 1131 signà en un document sobre un conflicte entre Ramon Guillem d’Odena i el monestir de Sant Cugat del Vallès, la qual cosa fa creure que els Castellolí també eren castlans del castell d’Òdena, ja que també tenien béns a Castellolí. Durant el segle XIII diversos membres d’aquesta família de castlans apareixen en la documentació. El 1236 és esmentat un Berenguer de Castellolí. El 1262 torna a aparèixer juntament amb Guillem de Castellolí, el qual el 1267 era veguer del Penedès. El 1264 se cita un Ramon de Castellolí. El 1278 Guillem de Castellolí apareix com a castlà del castell d’Òdena, i s’ha de suposar que també ho devia ser de Castellolí. Amb tot es fa difícil que es pugui concretar el parentiu entre ells, ni qui era el castlà de Castellolí.
Com hem dit anteriorment des del final del segle XII el castell era possessió dels Cardona. Inicialment els Cardona posseïen el castell de Castellolí únicament en feu del comte de Barcelona. Per això el 3 de novembre de 1268 el rei Jaume I va escriure des de Cervera al vescomte de Cardona, Ramon Folc, ordenant-li que lliurés a Pere Sabata, batlle de Montblanc, la potestat del castell de Castellolí, entre altres que tenia en feu comtal, la qual cosa creà un conflicte greu entre el comte i el vescomte, fins que el 1269 s’arribà a un arbitratge i es feu un conveni sobre la potestat del castell de Castellolí entre ambdós contendents.
La jurisdicció civil pertanyia al vescomte mentre que la criminal era exercida pel sots-veguer d’Igualada. Així es fa constar en la queixa que l’any 1350 van fer els jurats d’Igualada a les corts de Perpinyà. Aquesta situació degué perdurar fins a l’any 1375, quan el rei Pere el Cerimoniós creà el comtat de Cardona per al vescomte de Cardona, i li atribuí la jurisdicció civil i criminal de tots els castells vinculats al comtat, entre els quals es trobava Castellolí.
A partir del moment que els vescomtes de Cardona s’introduïren en el domini del castell d’Òdena també heretaren l’antagonisme existent entre els Òdena i la vila d’Igualada, la qual, a partir d’aquest moment es trobava ofegada, ja que pràcticament estava envoltada per les possessions dels vescomtes de Cardona. El moment més greu fou quan el rei Pere el Cerimoniós donà a violari al vescomte Ramon Folc la vila d’Igualada, per la qual cosa els jurats de la vila es queixaren de la donació a les corts de Perpinyà del 1350. I a les corts de Montsó del 1388 els jurats d’Igualada presentaren un memorial de greuges sobre les arbitrarietats del comte de Cardona a la conca d’Òdena, entre les quals hi havia la usurpació del castell de Castellolí, pel fet que el comte Hug de Cardona havia pres el castell de Castellolí, ja que la branca castlana d’aquest castell s’havia extingit i els drets que hi tenien havien de passar al rei, però el comte pensava que li havien de pervenir a ell com a senyor superior, per la qual cosa els jurats d’Igualada reclamaven el compliment del traspàs dels drets dels Castellolí al rei. No es coneix la solució del conflicte, però tot apunta que la situació quedà tal com estava: els drets dels castlans passaren al seu senyor superior, el comte de Cardona, i no al rei. (ABC)
Castell
Tot i que el castell fou desarticulat i desmembrat, tanmateix, dalt de tot del turó, presidides per una construcció moderna i envoltades parcialment de muralles, encara resten algunes romanalles prou interessants. Així, prop d’un edifici modern en estat ruïnós, es conserva una cisterna rectangular de notables proporcions (13,45 × 4,50 m), aparellada, a diferència de les altres edificacions, amb carreus de mides força voluminoses, ben carejats i disposats en filades horitzontals perfectament definides. A la part superior de l’angle SW hi ha un solc, a manera de reguero, per tal de recollir l’aigua de la pluja que, un cop caiguda, anava omplint lentament l’impluvi.
A frec d’aquesta cisterna encara es manté, bé que en estat semiruïnós, una petita estança rectangular (6,25 × 3,36 m), que és coberta amb una volta de mig punt, obrada amb carreus de petites dimensions, només desbastats i col·locats irregularment, tret que es repeteix als murs perimetrals, on hi ha una finestra desballestada a la banda de ponent i un esvoranc, corresponent potser a la porta, al cantó nord.
L’altra construcció que es manté dreta és situada a l’extrem nord-occidental, i no és altra cosa que una estança, encara més petita que l’anterior, de pla trapezoidal (notablement afuat), que també és coberta amb una volta de mig punt, feta amb blocs de pedra de mides petites i no gaire ben tallats, els quals, tot i que són col·locats irregularment, tendeixen a formar filades horitzontals.
Les altres restes ja són pràcticament imperceptibles i no fan altra cosa que confirmar l’estat calamitós del castell. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Castellà, 1932-1936, pàgs. 34-35
- Rius i Serra, 1945-1947, vol. I, pàgs. 29-30
- Els castells catalans, 1979, vol. V, pàgs. 229-234
- Buron, 1987, pàg. 50
- Alvarez, 1990, pàssim