Situació
Les ruïnes del castell, que fou volat durant la primera guerra Carlina, coronen un turó sobre la població.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les ruïnes del castell s’enfilen dalt del puig de la Guàrdia, sota el qual s’assenta la població de Jorba, que s’allargassa a ambdós costats de la carretera N-II, a la riba esquerra de l’Anoia, prop de la seva confluència amb la riera de Rubió. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG791068.
Des del costat de l’església del poble surt un carrer al final del qual té l’inici un camí que fent una ziga-zaga arriba al peu del castell, a la seva banda oriental. (JBM)
Història
Els Jorba.
AFE
La primera referència del terme de Jorba és de l’any 1065, en què apareix esmentat en l’acta de venda del castell de Copons feta pel bisbe de Vic al comte de Barcelona. Amb tot, les notícies referents al castell al llarg dels segles XI i XII són escasses, per bé que a mitjan segle XII ja trobem documentada una família cognomenada Jorba. Vers el 1143 surt esmentat un Guerau de Jorba com a conseller del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. El terme d’aquest castell apareix el 1185 en una cessió que fan els esposos Guerau i Saurina a l’orde dels Templers d’unes terres situades en aquest indret.
La fortalesa de Jorba era el centre de la baronia del mateix nom, propietat de Guerau de Jorba entre els anys 1146-80, i posteriorment passà als seus descendents. La continuïtat de la nissaga dels Jorba està demostrada durant tot aquest segle a través de diversos actes jurídics realitzats per Guerau de Jorba, la seva muller Saurina i el seu fill, Guillem d’Alcarràs, encara que no vinculats amb l’esmentat castell, sinó amb d’altres possessions dels citats esposos.
Cap a la fi del segle XII, la fortalesa de Jorba passà a mans dels Cardona a causa de l’aliança matrimonial entre Gueraula de Jorba —néta de Guerau i Saurina— i Guillem de Cardona. El 1294 n’era el castlà Guillem de Castellolí.
El 1304 el rei Jaume II adverteix el vescomte de Cardona que no pot exercir el mer imperi ni sobre el castell ni sobre el lloc de Jorba; amb tot, el 1309 és ell mateix qui li fa donació d’aquesta jurisdicció. El 1375 aquesta propietat fou incorporada al comtat de Cardona. Entre el 1337 i el 1345 apareix documentat com a baró de Jorba un Guillem de Castellolí. La nissaga dels Castellolí, hereus de bona part dels béns de Jorba, mantindran aquesta possessió fins ben entrat el segle XV. El 1406 Ramon de Castellolí i el seu fill Joan es veieren involucrats en un afer d’assassinat. El 1444 aquesta fortalesa fou comprada per la família dels Rajadell, que eren els castlans d’Òdena. D’aquests, a l’inici del segle XVII, passà mitjançant una aliança matrimonial a la família Ponts. Al segle XVIII n’era el propietari el comte d’Aranda. I a la fi de segle ho eren els Híxar, comtes de Guimerà.
Aquest castell juntament amb l’església parroquial de Sant Miquel foren destruïts al llarg de la primera guerra Carlina. (EPF)
Castell
Base d’una antiga torre circular, segurament la torre mestra, situada al cim més alt del turó.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les restes del castell de Jorba s’estenen per tot el planell que hi ha al cim del turó. En la part oriental hi ha una torre de planta circular amb un diàmetre intern de 4 m i un gruix del mur de 190 cm; segurament tenia una alçària de més de 20 m. La paret és formada per carreus més aviat grossos (per exemple, de 30 cm d’alt per 45 cm d’ample), units amb un morter de calç dur.
Un mur que fa angle, situat a la banda de llevant de la torre i que tanca un espai d’uns 5 m de llarg, també és fet amb uns carreus d’unes característiques semblants als de la torre.
A l’extrem oposat del planell, a la punta occidental, a uns 28 m de la torre, trobem un altre fragment del mur perimetral, fet amb uns carreus com els de la torre mestra. Això fa pensar que, a tot el voltant del cimal del turó, hi havia una muralla, de la qual, a part els fragments esmentats, s’endevinen alguns trams més a la banda septentrional.
A la banda meridional del pujol també hi ha algunes parets, sota la torre, que s’adossen a les esmentades més amunt i que, segurament, són una mica posteriors i cal relacionar-les amb les fortificacions que es feren a l’entrada del recinte. En els marges que s’estenen per aquest vessant meridional hi ha diversos murs, molts dels quals, però, ja no formaven part del primer recinte, que en aquesta banda resta molt destruït.
A uns 6,5 m a ponent de la torre mestra hi ha restes d’una construcció circular, amb un diàmetre interior de 2,5 m i un gruix del mur de 60 cm. Devia ésser la boca d’un pou, segurament d’una cisterna. Aquest pou, ara ple de terra, sembla que era recobert amb lloses fins a la boca, on la barana era formada per diverses pedres ben treballades i col·locades de gairell (com s’esdevé ara en alguns safareigs), per tal de facilitar poder treure’n l’aigua.
Més a ponent, hi ha alguns fragments de parets, segurament posteriors al moment inicial i en molt mal estat de conservació.
Els elements més antics d’aquest notable castell —ara convertit en un munt de ruïnes—, la torre mestra i el mur perimetral, fets amb carreus grossos, s’han de datar, en principi, cap al segle XII o XIII. (JBM-FJM-AMB)
Capitell
Capitell molt malmès, decorat amb una combinació d’entrellaç, que actualment es conserva guardat a la capella de Sant Roc i Sant Sebastià de Jorba.
ECSA - C. Peig
A l’església de Sant Roc i Sant Sebastià de Jorba (construcció del segle XVII que actualment serveix com a magatzem de peces arquitectòniques i arqueològiques) es conserva un fragment de capitell amb columna que es va trobar entre les runes del castell.
Del capitell, molt malmès, només resta part d’una de les quatre cares. La seva estructura presenta àbac, tambor o cistella decorat i astràgal o collarí, tot tallat en un sol bloc de pedra calcària de color rogenc. Fa 27,5 cm d’alçària total: 7 cm d’àbac, 18 cm de tambor i 2,5 cm de collarí. Les seves proporcions semblen gairebé cúbiques.
Està treballat en una tècnica pobra i primitiva, el relleu és de superfície plana i poc contrastat. El decora el dibuix d’un entrellaç simple (no presenta cap altre detall o acabat decoratiu), que forma una mena de losange irregular de mides i de simetria poc reeixida. Tant la cinta plana que dibuixa l’entrellaç com el fons de la cara del capitell no presenten cap altre tipus de decoració. A causa del seu estat deteriorat i incomplet no es pot deduir com estaven acabats els angles, ni tampoc l’àbac, que sembla ser llis. El collarí és una motllura llisa i arrodonida que sobresurt més d’1 cm. Una tipologia semblant d’entrellaç apareix en alguns capitells del claustre de Sant Benet de Bages (galeria nord i est) i de l’interior de la nau de Sant Pere de Rodes, entre d’altres.
La datació d’aquesta peça és difícil de precisar. Tan sols es poden establir uns amplis límits cronològics que van de la darreria del segle XI (sembla que la construcció del castell no és anterior a aquesta data) a la primera meitat del segle XIII. Això és degut al fet que la utilització d’aquest tipus d’ornamentació s’estén fins a les acaballes del romànic, el període del Cister i fins i tot el primer gòtic (vegeu Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1983, III.2, pàgs. 707 i 709). D’altra banda, el seu aparent primitivisme no s’ha de confondre amb una datació més antiga. (CPG)
Pica
També a la capella de Sant Roc i Sant Sebastià de Jorba es conserva una pica molt rudimentària i sense cap decoració, la procedència de la qual és encara una incògnita, ja que fou trobada mig enterrada. És probable, però, que provingui del castell de Jorba com totes les altres peces que es guarden en aquesta capella (vegeu annex en aquest volum). (ECO-XVT)
Sarcòfag
Sarcòfag d’estructura rectangular, decorat amb arcuacions i alguna creu, que actualment és guardat a la capella de Sant Roc i Sant Sebastià de Jorba.
ECSA - M. Raurich
També a l’església de Sant Roc i Sant Sebastià es conserva, procedent del castell, un sarcòfag de tipus mobiliari i estructura rectangular que fa 121 cm de llarg × 47 cm d’ample × 29 cm d’alt (sense la tapa). Està treballat en un sol bloc de pedra calcària i la tapa és de doble vessant sense cap decoració; el repicatge de la pedra, fet amb buixarda, és irregular.
La decoració ocupa només la cara frontal i una de les laterals, cosa que podria significar que era col·locat en un angle de paret. La cara frontal està molt deteriorada, presenta set arcuacions de mig punt rebaixat, les quals descansen directament sobre pilars quadrats (vegeu Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1983, vol. I, pàgs. 243-250). L’arcuació central emmarca una creu grega en relleu de braços amples; els pilars que la flanquegen són decorats per una franja perlada gairebé esborrada. El mal estat de conservació fa impossible determinar si hi havia altres motius esculpits o incisos en la resta d’arcuacions.
El tema de la creu centrada, envoltada per un cercle, una arcada o un arcosoli, és molt repetit en els sarcòfags romànics i recull una tradició iconogràfica que es desenvolupa des del primer art cristià. Aquesta pervivència es dóna sobretot en llocs rurals i apartats (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1983, vol. II, pàgs. 560-561). Així, el tema de les arcuacions emmarcant diferents motius apareix ja en esteles i urnes funeràries populars d’època romana tardana.
Exemples romànics paral·lels al nostre sarcòfag són el de Linyà, on trobem les mateixes arcuacions a la cara frontal, però sense la creu, i els de Cuiner, Joval, Ardèvol, Santes Creus de Bordell, Gualter i Sant Martí de Bescaran entre d’altres, on trobem el tema de la creu presidint la cara frontal.
La part lateral presenta, dins un marc rectangular treballat en negatiu, dos temes: a l’esquerra, una estrella o flor de sis pètals lanceolats, amb el perfil en relleu i inscrita en un cercle; a la dreta, i separats per un filet en relleu, quatre motius en forma d’aspa o “X” disposats en parelles l’una damunt de l’altra, fent l’efecte d’una espècie de reticulat (vegeu Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1983, vol. I, figs. 295 i 297).
Aquests temes són el resultat de la pervivència d’un art no oficial d’època romana, on es barrejaven elements clàssics amb altres de populars. A Catalunya són presents sobretot en peces de tipus funerari (idem, pàgs. 248-249). A l’època visigòtica aquests motius d’estrelles o flors es generalitzaren com a tema ornamental de tipus geomètric.
La flor de sis pètals inscrita en un cercle o polígon també apareix en altres sarcòfags romànics catalans, com ara els de Sant Pere del Pujol, Castellnou d’Ossó, Linyà, la Clua i Sant Climent de Castelltort, entre d’altres. Com abans hem explicat, aquest tema des d’època visigòtica deixà de ser exclusiu de peces funeràries i, així, el trobem també decorant les impostes de la portada de Sant Pau del Camp, al banc litúrgic de fusta procedent de Sant Climent de Taüll, etc. Els exemples són innombrables.
Malgrat aquestes pervivències, el sarcòfag del castell de Jorba és d’època romànica i probablement no anterior a mitjan segle XII. (CPG)
Bibliografia
- Miquel i Rossell, 1945-47, 1, pàg. 305
- Els castells catalans 1976, V, pàgs. 239-248
- Buron, 1989, pàgs. 52-53
- Álvarez, 1990, pàgs. 18-19