Situació
Vista des de llevant dels absis consolidats de l’antiga església del castell.
ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán
Les ruïnes de l’església són situades dins l’àmbit del castell, vers la banda sud-occidental. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG892015.
Història
Aquesta església es trobava a l’antic terme del castell de Claramunt, dins de les muralles del castell. Inicialment fou la parròquia de tot el terme, posteriorment s’independitzaren moltes de les seves esglésies sufragànies. Fins i tot ella mateixa deixà de tenir culte i les funcions parroquials es traslladaren a un altre lloc on s’havia concentrat la població.
Les primeres notícies del terme es remunten a l’any 978, quan el papa Benet VII adreçà una butlla al bisbe Fruià de Vic, en la qual li confirmava el bisbat i els béns episcopals, entre els quals figurava el castell de Montbui, els límits del qual passaven pels confins de Claramunt (Clarmonte).
Malgrat l’abundant documentació sobre el terme del castell no es tenen notícies de l’església de Santa Maria de Claramunt fins a l’any 1205, en el testament de Ramon de Guàrdia, quan aquest hi deixà 20 sous.
L’any 1306 el bisbe de Barcelona i el capítol de canonges cediren a Ramon Folc de Cardona, pels serveis que havia fet a la seva església, el dret de presentació del rector de Claramunt amb la condició que el temple estigués sempre dins del recinte del castell de Claramunt.
Al costat de l’església de Santa Maria l’any 1303 es construí una capella adossada, amb entrada exterior, dedicada a santa Margarida. L’any 1405 el bisbe de Barcelona visità l’església i la trobà en un estat lamentable; ordenà que en reparessin el campanar i la mateixa església, que amenaçava ruïna perquè la volta de la nau de tramuntana s’havia trencat. Per les restes conservades no sembla pas que es procedís a la seva reconstrucció sinó que més aviat es degué suprimir la nau amb un mur de tanca entre la nau principal i l’enderrocada.
El cop de gràcia de l’església arribà durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, ja que l’any 1463 el castell de Claramunt fou enderrocat juntament amb l’església que s’alçava dins del clos emmurallat. La qual cosa motivà que aquest mateix any les funcions parroquials es traslladessin a baix a la Pobla de Claramunt, a una capella dedicada a la Santíssima Trinitat, que havia estat fundada l’any 1379 pel sacerdot Ramon Muset, veí de la mateixa Pobla.
Després de la guerra es procedí a la reconstrucció de l’església parroquial enderrocada, que s’acabà l’any 1484. Però aquesta reconstrucció no afectà la nau de tramuntana, que continuà en ruïnes. Malgrat tot els habitants de la Pobla no volien tornar a pujar a l’església del castell, per la qual cosa el bisbe de Barcelona manà al rector que tornés a viure al castell i hi construís una rectoria nova. No es va fer ni una cosa ni l’altra.
Després d’un engrandiment de l’església de la Santíssima Trinitat l’any 1612 i de la construcció d’un campanar l’any 1723 es procedí a la construcció d’un nou temple que es beneí l’any 1793 i es dedicà a santa Maria. D’aquesta manera es consolidava el trasllat de la parroquialitat a l’església del poble.
Entre el segle XVIII i el XIX la parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt perdé les sufragànies que depenien d’ella. L’any 1779 s’independitzaren les sufragànies de Santa Maria de Collbaix, Sant Martí de Carme i Sant Hilari de Vilanova del Camí. L’any 1869 foren les sufragànies de Sant Salvador d’Espoia i Sant Joan de la Torre de Claramunt les que obtingueren la independència de la parròquia de la Pobla.
A partir de l’any 1957, arran d’un arranjament parroquial dels bisbats catalans, la parròquia de la Pobla de Claramunt passà a dependre del bisbat de Vic.
Actualment l’antiga església de Santa Maria que s’alçava dalt del castell es troba sense culte i en ruïnes, mentre que la marededéu de la Llet que s’hi venerava ara és a l’església parroquial de la Pobla. (ABC)
Església
Vista de l’interior de la malmesa església de Santa Maria, amb l’actual capella de Santa Margarida adossada a la part de migdia.
ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán
L’edifici era un bell exemplar romànic, la magnificència del qual ha estat minimitzada pel fet de trobar-se mig enderrocat. Ara resta amb les parets desballestades, orfe d’un absis lateral —el del costat de l’evangeli— i amb les cobertes de les naus totalment esfondrades. de l’absis desaparegut només resta el basament, cosa que també succeeix en el mur perimetral de la nau col·lateral nord. No obstant això, encara queden prou elements que palesen l’esplendor d’aquest edifici i alhora permeten de restituir-lo amb prou fiançament.
Es tractava, doncs, d’una església de pla basilical de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, coberts amb voltes d’un quart d’esfera, oberts a les seves respectives naus mitjançant uns simples ressalts que feien la degradació entre tots dos cossos d’edifici. Cal suposar que els tres absis eren ornats exteriorment amb un fris de dobles arcuacions cegues, repartides simètricament en tres plafons entre lesenes, distribució que encara es manté a l’absis central i al lateral sud.
En cadascun dels compartiments de l’absis central s’obre una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt adovellat, mentre que a l’absis lateral sud només n’hi ha una, d’idèntiques característiques, oberta al departament central; es devia produir la mateixa situació en l’absis lateral nord, ara absent.
La divisió entre les naus, atesa l’estructura de l’edifici, devia fer-se mitjançant unes pilastres quadrangulars on recolzaven els arcs formers. Les naus es dividien en tres trams per arcs torals que trobaven suport en les mateixes pilastres i en darrer terme en els ressalts encastats en els murs perimetrals de les naus collaterals. de tota manera, d’aquestes suposades estructures, com de les voltes, ja no en queda pràcticament res i només adquireixen validesa a partir de les estructures que hom troba en temples de característiques semblants.
D’aquest conjunt ara només es conserven sencers l’absis central i el lateral sud, incloent-hi les seves cobertes, i la paret de migjorn, on s’obren dues finestres semblants a les absidals. El mur de ponent ja és molt esgallat, i del mur nord, com de l’absis d’aquest mateix cantó, ja només en resten els basaments.
Segons les restes que subsisteixen, la porta era situada al mur de ponent, bé que aquesta podia haver-ne substituït una altra, oberta a migjorn, quan l’edifici fou reestructurat (en queden prou restes que ho demostren); se suprimí la nau lateral nord, i per tant esdevingué un edifici de dues naus, cosa que obligà a desplaçar l’altar al centre de l’església, entre ambdues naus, enfrontat a la porta de ponent, que facilitava l’accés a l’església mitjançant una graonada semicircular.
L’aparell és fet amb blocs de pedra, de mides més aviat petites, ben escairats i disposats uniformement en filades horitzontals, amb la inclusió de nombrosos carreus de pedra tosca, tret de la part superior de la nau, que acusa un sobrealçament posterior.
Tant per l’estructura de l’aparell, obrat a base de petits carreus col·locats ordenadament, com per la faiçó de la decoració llombarda present a la capçalera, que mostra uns trets prou evolucionats, sembla coherent situar cronològicament aquest edifici vers la meitat del segle XI.
Darrerament hom ha consolidat la capçalera amb el reforçament de les cobertes, al principi recobertes amb lloses, i s’ha refet l’arc pre-absidal de l’absis central. Aquest edifici, l’anorreament del qual ja es va iniciar des de fa temps —consta que l’absis nord és inexistent des del 1463 i que les voltes de les naus són esfondrades des del 1714—, ara és, per tant, una ruïna difícilment recuperble, si més no pel que fa a la seva totalitat.
Adossada al mur sud de l’església de Santa Maria hi ha la capella de Santa Margarida, erigida el 1303, la qual, a diferència de l’edificació romànica i a desgrat dels adobs, es conserva íntegrament. Aquest edifici, bastit en època gòtica, encara no s’ha desprès del tot d’alguns trets propis del romànic. (FJM-AMB)
Talla
Talla policromada i detall de la marededéu de la Llet que es conserva actualment a la parròquia de Santa Maria de la Pobla.
ECSA - C. Peig
A l’actual parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt es venera una talla de la Mare de Déu procedent de l’església del castell. La imatge mostra la Verge i el Nen segons el tipus iconogràfic anomenat Verge de la Llet, el qual amb àmplies variants formals sol representar la Mare alletant el fill. És un tipus iconogràfic que, probablement originari de l’art copte (el mateix tema apareix als murals de Bawit, a Egipte, datats del segle VI), arribà a Occident a través de Bizanci; és el tipus anomenat Galactotrophousa o Verge Lactans o de la Llet(*).
La talla de la Pobla presenta la Verge asseguda sobre una cadira sense respatller i amb dos muntants laterals de secció circular, acabats a l’extrem superior en un pom en forma de pinya; es tracta d’un seient habitual en les representacions de marededéus romàniques. El Nen es presenta assegut sobre el genoll esquerre de la Mare i girant el rostre cap al pit descobert que aquella li ofereix; no obstant això, la resta del seu cos ha estat representat en posició frontal; amb la mà dreta sosté un llibre tancat.
Tots dos vesteixen túnica i mantell. La Verge porta una túnica de fons vermellós i ornada amb estilitzacions vegetals daurades; el mantell, obert per la part del davant, és blau i li cobreix l’esquena sense una clara distinció formal o separació entre el que són els cabells (daurats) i el que és pròpiament el mantell (blau). El Nen duu un mantell vermell sobre una túnica blava. La Mare porta corona, però correspon a un afegit posterior fet en una època imprecisa: a l’Arxiu Mas es conserva una fotografia (clixé núm. 11727) on encara es veu la Verge sense corona. Determinats trets de la imatge de la Verge denoten que ha estat repintada, per exemple a la part dels ulls i les celles. La talla fa 94 cm d’alt × 45 cm d’ample; sense la corona —afegida posteriorment— fa 87 cm d’altura. Cal pensar, però, que és possible que originàriament portés corona, si s’ha de jutjar per les marques que apareixen en el cap de la imatge segons la fotografia de l’Arxiu Mas esmentada abans.
El tipus iconogràfic de la Verge de la Llet ja és habitual a l’Occident al segle XIII i es desenvolupa més àmpliament al segle XIV. Una constància plena de l’existència d’aquest tipus iconogràfic en l’art del segle XIII es troba a partir de representacions tant en miniatura com en pintura sobre fusta. Es troba a les Cantigas de Santa Maria (Ms. T.I.I., Biblioteca d’El Escorial), obra datada en conjunt abans del 1284, concretament a la cantiga 110, vinyeta 4. En pintura sobre fusta el trobem al frontal d’altar procedent de Rigatell, a Betesa (l’Alta Ribagorça), i conservat al MNAC amb el núm. d’inv. 35701 i al frontal de Gia (Osca), dedicat a Sant Martí (MNAC 3902), en el qual la Verge alletant el Fill ocupa una part del compartiment inferior esquerre. Tots dos frontals han estat datats vers el 1200, i més recentment a la segona meitat del segle XIII. En canvi, en pintura mural no es troben representacions de la Verge de la Llet dins l’àmbit català i hispànic durant els segles XI al XIII.
Aquest mateix tipus iconogràfic apareix esculpit en un dels capitells de l’ala septentrional del claustre de Santa Maria de l’Estany, a l’escena de la fugida a Egipte. Aquests capitells han estat datats del final del segle XII amb antelació a la resta dels capitells dels tres costats restants, datats al segle XIII. Hi ha igualment, dins l’àmbit català i hispànic en general, un conjunt ampli de talles de marededéus que segueixen aquest tipus iconogràfic concret. Procedent de l’ermita de l’Hospitalet, parròquia de Puigpelat (l’Alt Camp), ha estat datada de la segona meitat del segle XIII una talla de la Verge alletant el seu Fill que actualment es conserva al Museu Diocesà de Tarragona amb el núm. 2179. Al mateix museu es conserva una altra marededéu de la Llet (núm. 1634) datada a la segona meitat del segle XIII i una altra de semblant es guarda a la parròquia de Corbera (el Baix Llobregat). En èpoques posteriors hi ha igualment àmplies representacions d’aquest tipus iconogràfic: pertanyen a la col·lecció Bertran, conservada al MNAC-MAC, tres marededéus de la Llet datades entre els segles XIII i XIV (números d’inventari 131025, 131029 i 131044). Aquest tema continuà essent representat fins al segle XV.
La representació d’aquest tipus iconogràfic sol anar lligada a una formulaciq de trets maternals i humans en l’actitud de la Verge, més accentuada com més tardana sigui l’obra. En el cas de la marededéu de Claramunt, però, els aspectes maternals i humans no han estan formulats. La seva imatge manté unes constants formals que l’apropen als trets creats pel Bizanci dels Comneno i que foren habituals a l’occident romànic des del final del segle XII. La Verge de Claramunt té uns trets facials suaus, serens i naturals, tot i que encara dins l’estereotip bizantí igualment formulat per exemple a la Verge de Montserrat. Entre una talla i l’altra hi ha una base formal igual, la bizantina, però en la Verge de Claramunt ja és una forma inerta que, amb tota probabilitat no es correspongué amb els models més freqüents del moment en què fou feta la talla. A la mateixa inèrcia formal respon l’ús, en les representacions de marededéus, d’un tipus de tron que és habitual al segle XII i inusual o escassament representat als segles XIII i següents, a no ser en talles que com la Verge de Claramunt responguin a formes inertes de representació: marededéu de Veciana (MEV núm. 800), marededéu conservada al MEV amb el núm. 10789, de procedència desconeguda, o una altra marededéu de procèdencia desconeguda (MNAC 15894).
La marededéu de la Pobla de Claramunt no es pot considerar gòtica, malgrat que el seu posat (cap inclinat, trets facials naturals com els ulls i la boca) i el tipus iconogràfic que representa apuntin cap al gòtic. En ella persisteix la tècnica de la talla a la manera romànica. La configuració de la indumentària, la positura sedent, la mirada absent, l’actitud aliena al seu afer són igualment trets romànics.
D’altra banda, és una imatge de dimensions poc habituals, més estilitzades que les que presenten habitualment les talles d’època romànica, i que normalment trobem en peces ja tardanes dins la cronologia romànica i allunyades d’aquesta estètica: la marededéu d’All (Cerdanya, MNAC 15917), la de Veciana ja esmentada, la del Pla del Penedès (MEV núm. 828) i una segona marededéu conservada al MEV (núm. 3435), entre d’altres.
La datació més adient per a la imatge de la Pobla de Claramunt és el darrer terç del segle XIII, sempre considerant-la dins un estil paral·lel a d’altres de més innovadors. Al darrer terç del segle XIII pertanyen les obres esculturades de la catedral de Tarragona, o les d’Agramunt, o les de la Seu Vella de Lleida, o la Verge de Bell-ull al claustre de la seu de Girona (vers 1270), i d’altres que poden exemplificar la convivència de dues formulacions estilístiques paral·leles. (CLIU)
Al mateix grup estilístic, d’inèrcia, cal adscriure el Crist procedent d’Igualada, representat en actitud de beneir i sedent. Certs trets representatius coincideixen en una i altra talla, com ara la forma del plegat de la túnica i el mantell, les dimensions estilitzades i la positura majestàtica en una i altra. Aquesta última talla ha estat datada a la segona meitat del segle XIII, encara que creiem que seria més adient una datació més tardana. (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monreal-Riquer, 1958, vol. II, pàgs. 243-253
- Riba, 1972, pàgs. 211-212
- Whitehill-Gumi, 1974, pàg. 15
- Junyent, 1975, pàgs. 195-196
- Buron, 1980, pàg. 89
- Riba, 1986, vol. I, pàgs. 285-289
Bibliografia sobre la talla
- Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 308
- Sureda, 1981a, pàg. 121, nota 90
- Dalmases-José, 1985, II, pàg. 156