Situació
Torre mestra del castell, l’element més ben conservat de l’antiga fortalesa, restaurada els darrers anys.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El castell, situat a l’enclau de la Manresana, s’alça en un lloc aturonat (580 m d’altitud) proper a la carretera de les Malloles, al SE dels Prats de Rei.
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG796173.
El camí que hi mena arrenca, a mà dreta, poc abans del quilòmetre 2 de la carretera dels Prats de Rei a Igualada. (FJM-AMB)
Història
El terme d’aquest castell comprenia la part més ponentina de l’actual terme municipal dels Prats de Rei, ja que els antics termes de Solanelles, Seguers i Puigdemàger antigament no en formaven part. Fins i tothom sospita que el terme antic dels Prats de Rei havia estat dins del castell de la Manresana, ja que no es troba cap confirmació documental.
Les primeres notícies d’un indret del terme corresponen a l’any 945, quan el comte Sunyer i la seva muller Riquilda donaren al monestir de Santa Cecília de Montserrat béns situats in Campo Sagarrensis, compostos per les esglésies anomenades Santa Marie que dien dels Prats, amb els altars que hi havia i la vila antiga, i amb els prats i vint parellades de terra erma. El nom de la Manresana no apareix fins l’any 1012, quan Oliba vengué a Gualafred unes terres situades en el lloc anomenat Segarra, junt a la Torre Manresana. El terme no apareix organitzat com a castell fins l’any 1034, en què Gualafred i la seva muller Susana vengueren a Oriol i a la seva muller Morena terres situades al comtat de Manresa en el castell de la Manresana, a la Sagarra.
El domini del castell estava inicialment en mans de la família Balsareny, que el posseïa en alou perquè l’havia aprisiat. Tot i que degué ser Guifred de Balsareny o un avantpassat seu qui va fer l’aprisió, el domini del castell no es confirmà en la família fins l’any 1045 en el testament de Bernat Guifred de Balsareny, el qual manà que el castell de la Manresana romangués en poder de la seva muller Guasca, amb la condició que un cop morta la beneficiària, aquesta l’havia de donar per l’ànima del testador i d’ella mateixa a qui volgués. Després ja no es coneixen més vicissituds d’aquest castell. És possible que directament o indirectament fos adquirit pel comte de Barcelona. Les notícies sobre les vicissituds posteriors són molt escasses, ja que no s’ha de confondre amb el castell homònim de la Segarra. Sembla que el castell quedà dins del nou terme de la vila dels Prats de Rei i canvià el seu nom per castell de Prats o de Prats de la Manresana. Amb aquests noms reapareix a partir de l’any 1276 quan el rei Pere el Gran reclamà a Galceran de Pinós la potestat de diversos castells que tenia per ell, entre els quals figurava el de Prats. L’any 1313 Sauria de Pinós, com a tutora de Pere Galceran de Pinós reclamà al rei Jaume II que li donés la potestat de diversos castells, entre els quals figurava el de Prats de la Manresana. La darrera notícia del castell en mans de la família Pinós correspon a l’any 1351, quan Gueraua, vídua d’Eiximèn de Peguera, donzell, feu homenatge a Galceran de Pinós per la castlania de la vila de Prats i del castell de la Manresana, que tenien en feu. No se sap de cert què passà després, però sembla que en un moment indeterminat el rei recuperà el domini del castell i no se’n coneix cap més feudatari. (ABC)
Castell
Planta del conjunt amb la torre i les construccions adjacents.
V. Argentí - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Del castell de la Manresana l’únic element que s’ha conservat íntegre i sencer és la imposant torre mestra, d’uns 21 m d’alçada, que destaca entremig d’un conjunt de despulles, descobertes no fa pas gaire, escampades al seu entorn.
Es tracta d’una torre de pla circular, d’uns 730 cm de diàmetre extern, dividida, a partir dels successius desgruixaments dels paraments interns, en tres compartiments. Atesa l’estructura interior de l’edifici, cal suposar que els dos primers devien restar separats per uns trespols de fusta fets amb bigues i llates, mentre que el tercer, que encara es conserva, és aixoplugat amb una cúpula de pedra, sobre la qual recolza un terrat protegit per un ampit que corona definitivament la torre.
El gruix del mur del primer nivell, corresponent al basament de la torre, és d’uns 215 cm; el del segon nivell, ocupat pel primer pis, on hi ha el primer desgruixament de les parets, és ara d’uns 195 cm, que minven lògicament, ja que hi ha un nou desgruixament en el tercer compartiment envaït pel tercer pis, on el mur només ateny uns 160 cm. Per contra, els diàmetres augmenten a mesura que els diversos nivells guanyen alçada. Així doncs, el diàmetre intern de la base fa uns 300 cm, el del primer pis uns 340 cm i el del segon pis, que ja és constant fins al capcer, assoleix els 410 cm.
La porta, encarada vers migdia, s’obre al nivell del primer pis, a uns 11 m del nivell del sòl. D’estructura simple, només és rematada amb un sol arc de mig punt fet amb dovelles. Tret de la porta no hi ha cap més obertura per a albirar els entorns, cosa que, tanmateix, es podia fer perfectament des del terrat, al qual s’accedeix per una obertura practicada en un costat de la cúpula, sistema utilitzat també en la torre del castell de Boixadors.
L’aparell ha estat obrat amb carreus de mides mitjanes, perfectament carejats i relativament polits, que es disposen, tant als paraments externs com als interns, en filades horitzontals simètriques; de tota manera, vers el capcer, que sembla afectat per les restauracions, mostra unes mides lleugerament més reduïdes. En contrast amb aquest aparell apareix el de la cúpula, que ha estat fet amb blocs de pedra només desbastats col·locats en filades concèntriques, que escurcen el seu diàmetre a mesura que es tanca la volta cupular.
Hem de dir que la descripció d’aquesta torre s’ha fet a partir dels resultats de les intervencions endegades per la Generalitat, les quals se cenyiren a arranjar i ressaltar els elements subsistents.
Tenint en compte l’estructura de l’edifici i les característiques de l’aparell, sembla coherent datar aquesta torre cap al final del segle XI o bé, potser millor encara, dins la primera meitat del segle XII.
El Ministeri de Cultura i la Generalitat de Catalunya projectaren la restauració de la torre. El projecte fou encarregat als arquitectes Víctor Argentí i Antoni González, i les obres es dugueren a terme entre els anys 1980 i 1982. Actualment el seu estat de conservació és excel·lent.
Ultra la consolidació de la torre, en les intervencions que s’hi feren hom col·locà una escala exterior metàl·lica, de cargol, que permet l’accés al primer pis, ara pavimentat amb un forjat. Des d’aquí, per una altra escala també metàl·lica s’arriba directament al capdamunt, per tal com actualment no hi ha cap separació entre els dos pisos. (FJM-AMB)
Estança annexa a la torre mestra, actualment destinada a usos diversos.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Al peu de la torre, conjuntament amb una edificació reestructurada, coberta amb una volta de pedra a plec de llibre, resten alguns fragments de muralla i les despulles d’un conjunt de murs de poca alçada, que anteriorment devien constituir unes dependències annexes a la torre construïdes per a ampliar el castell. Si es considera l’aparell d’aquestes restes (muralles i estances), fet amb carreus ben tallats i disposats ordenadament en filades horitzontals, és probable que cronològicament no s’allunyin gaire de la data proposada per a la torre. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1930-50, 1, pàgs. 110, 124 i 134
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 346-352
- Pladevall, 1982, vol. V, pàgs. 441-446
- Buron, 1984, pàg. 54
- Costa-Segura, 1990, vol. II, pàgs. 362–265