Situació
Les restes del castell, conjuntament amb les ruïnes de l’església, són situades a llevant de la població, a l’entorn d’on s’alça el modern santuari de Sant Valentí, prop de la pagesia de Can Balard. (FJM-AMB)
Mapa: 35-14(361). Situació: 31TCG759181.
Immediatament després de passar Sant Martí Sesgueioles, venint de Sant Guim de Freixenet, en la recta que hi ha a la sortida de la població, més enllà d’un dipòsit d’automòbils vells, surt a mà dreta un camí que en 1 km aproximadament mena a Sant Valentí i a les restes de la fortificació de Vilallonga. (JBM)
Història
EI terme municipal de Sant Martí Sesgueioles ha de correspondre, sense gaires variacions, a l’antic terme del castell de Vilallonga, dintre del qual al final del segle XII o al principi del XIII sorgí una vila reial fundada pel rei Pere el Catòlic. A partir d’aquest moment es produí una partició del terme en dues entitats ben diferenciades: la primera, el terme del castell de Vilallonga, que comprenia la major part del terme, possiblement des de l’actual carretera cap a llevant, dins del qual només hi devia haver el castell, l’església parroquial de Sant Valentí i algun mas aïllat, sense cap nucli de població concentrat formant un poble; l’altra, un nucli de població concentrat entorn d’una antiga església dedicada a sant Martí, que probablement era una perduració d’un conjunt de petites esglésies de tipus eremític, però com que la major part de les terres de conreu es trobaven fora del terme de la vila, es veien obligats a relacionar-se amb els senyors del castell de Vilallonga, els quals sempre foren els seus castlans ja que la vila no tenia un sistema de defensa propi a més del clos murallat.
El territori anomenat la Clau Reial, que en l’actualitat forma part del terme dels Prats de Rei, inicialment també degué pertànyer al terme del castell de Vilallonga, que és la vinculació més lògica.
L’altiplà de la Segarra calafina fou repoblat al final del segle IX, però durant el govern del comte Guifré es produí una despoblació pràcticament total arran dels atacs dels sarraïns dirigits per Almansor o pel seu fill, ‘Abd al-Malik, els quals entre el 978 i el 1002 devastaren intensament el territori. És per això que no ha quedat documentació sobre aquest període, tret del cas dels Prats de Rei, i per tant no es pot saber si el terme del castell de Vilallonga fou repoblat, ni la intensitat del repoblament, ni si se li donà aquest nom. Això no obstant, el topònim de les Esglésies o Sesgueioles permet creure que abans de l’ocupació definitiva del territori a partir del 1010, en aquest indret hi havia uns petits nuclis de població de tipus eremític.
A partir de l’any 1010 s’acaba el perill de les incursions musulmanes i es procedeix a la repoblació de les terres devastades anteriorment. En aquesta tasca repobladora de la Segarra destacà un personatge anomenat Seguí, senyor del castell de Castellar, que a partir d’aquest castell anà repoblant la major part de les terres que es trobaven a ponent de Castellar, tot seguint l’antiga via romana que anava de Manresa a la ciutat de la Segarra (els Prats de Rei). Així es repoblaren Ceguers, Puigfarner, les Coromines, Solanelles, Vilallonga i Guàrdia Pilosa. En aquests llocs es construí inicialment una torre, que tenia com a missió defensar els repobladors dels respectius termes. Posteriorment alguns d’aquests llocs esdevingueren termes de. castells, com és el cas de Vilallonga.
La primera notícia que es té d’aquesta situació és el testament que el 7 de novembre de l’any 1022 manà redactar l’esmentat Seguí, senyor de Castellar, en el qual deixava al seu fill hereu, Company, el castell de Castellar i la torre de Vilallonga, entre altres llocs defensats amb torres. El castell de Vilallonga continuà en poder de la família Castellar. Així un fill de Company, Sendred Company, en el seu testament del 16 de desembre de 1078, deixà el castell de Vilallonga als seus fills Pere i Roland. Després, l’any 1124, un fill de l’anterior anomenat Berenguer Sendred, en el seu testament deixà al seu fill Guillem els seus drets en el castell de Vilallonga, sense que es conegui què va passar amb els drets dels esmentats Pere i Roland. Es coneix el testàment de Roland, de l’any 1129, però no s’hi esmenta per res el castell de Vilallonga. Després de gairebé un segle sense notícies dels Castellar que tinguin relació amb el castell de Vilallonga, l’any 1222 un Guillem de Castellar, segurament un fill o un nét de l’anterior Guillem, en el seu testament disposà que el castell de Vilallonga passés al seu fill també anomenat Guillem. A partir d’aquest moment es desconeixen les vicissituds del domini dels Castellar en el terme del castell de Vilallonga.
En el castell de Vilallonga, els Castellar tingueren una família que tenia al seu càrrec la castlania. Aquesta família prengué el mateix nom que el del castell. El primer membre documentat és un Bernat o Berenguer de Vilallonga que apareix l’any 1220 en un plet entre Guillem de Castellar i el seu vassall, Arnau de Calaf. Més tard es continuen documentant diversos membres d’aquesta família, però generalment amb relació a la castlania del castell de Calaf que també posseïen. La darrera vegada que es documenta el seu domini sobre el terme del castell de Vilallonga és l’any 1386, quan Pere de Vilallonga consta com a castlà de Calaf i senyor del castell de Vilallonga.
El 8 d’octubre de l’any 1379 s’inicià un canvi molt important en el domini del terme del castell de Vilallonga, ja que el rei Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan, duc de Girona, vengueren al cavaller Joan de Montbui, a carta de gràcia, el terme de Sant Martí Sesgueioles juntament amb els de Guàrdia Pilosa i de Veciana, amb tots els seus drets, per 2 500 florins d’or. D’aquesta manera el rei cedia a aquest cavaller la major part dels seus drets sobre la vila de Sant Martí Sesgueioles, si bé la part restant corresponent al terme del castell de Vilallonga encara quedava en poder del monarca, però per no gaire temps, ja que la penúria de la hisenda reial motivà una nova venda. Aquesta nova alienació es produí el 8 d’octubre de 1392, quan el rei Joan I, en ocasió del casament de la seva filla Violant i el rei Lluís de Sicília i Jerusalem, tenint la tresoreria exhausta, vengué per 4 000 florins d’or a Mateu de Calders els castells i els llocs de Sant Martí Sesgueioles, Vilallonga, Guàrdia Pilosa i Veciana, amb les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, junt amb el dret de lluir en els esmentats termes. Dels 4 000 florins 1 500 eren per al rei, per l’augment dels drets i per haver augmentat el conjunt de castells amb el de Vilallonga, el qual no era inclòs en la venda anterior, i els 2 500 florins restants eren per pagar els drets de Joan de Montbui. Els membres de la família Calders esdevingueren els senyors eminents del castell de Vilallonga i de la vila de Sant Martí Sesgueioles.
Així, amb aquesta compra la família Calders va crear una baronia centrada al castell de Segur, a la qual pertanyia el castell de Vilallonga i la vila de Sant Martí Sesgueioles. Els Calders es mantingueren com a senyors eminents fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals en el segle XIX, si bé per diversos traspassos familiars ampliaren el patrimoni i canviaren el nom, primerament Copons i després Tamarit; finalment es recuperà el cognom de Vilallonga, que és el que portava el darrer senyor eminent del terme de Vilallonga.
Pel que fa a la senyoria dels castlans, tampoc es coneix què va passar amb els drets de la família Vilallonga, la qual consta com a senyora del terme del castell de Vilallonga el 1386. No hi ha més notícies sobre els Vilallonga com a senyors del castell de Vilallonga, encara que continuaren posseint la castlania de Calaf i altres castells. Per tant es pot suposar que després de l’any 1386 vengueren els seus drets a Pere Ripoll, habitant de Cardona, el qual, al seu torn, el 12 de juliol de 1412, els vengué a Guillem de Rajadell. D’aquesta manera els Rajadell esdevingueren senyors de la castlania del castell de Vilallonga, si bé tingueren com a senyors eminents els Calders per l’esmentada compra efectuada l’any 1392 al rei Joan I de les jurisdiccions de Sant Martí Sesgueioles i del castell de Vilallonga, entre altres.
La castlania del castell de Vilallonga remangué durant segles en possessió de la família Rajadell, de la qual passà a la família Cruïlles per raó de matrimoni de l’hereu d’aquesta família amb l’hereva de la família Rajadell. Per les mateixes raons el domini sobre el castell de Vilallonga passà als Eimeric i als Rocafort. El 6 de setembre de 1689 s’acabà el domini dels descendents dels Rajadell, ja que aquest dia Anton Ermangol, baró de Rocafort, vengué a Pau Dalmases, comerciant, fill de Llorenç Dalmases, el castell i el terme de Vilallonga.
Una branca de la família de Dalmases es mantingué com a senyora de la castlania de Vilallonga fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals en el segle XIX, si bé no se’n té constància explícita. (ABC)
Carta de poblament de Sant Martí Sesgueioles (30 d’agost de 1245)
El rei Jaume I atorga una carta de poblament als habitants de Sant Martí Sesgueioles. Els fa donació del puig situat sobre la vila, els eximeix de censos i mals usos i els confirma les anteriors franqueses concedides pel seu pare, el rei Pere I.
"Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentiae, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani, per nos et nostros damus et concedimus vobis universis et singulis hominibus Sancti Martini de Sgleyoles presentibus et futuris in perpetuum podium situm supra denominatam villam Sancti Martini ad populandum. Et possitis ibi domos et statica vestra edificare et sic ipsum podium et statica et domos cum universis pertinentiis suis habeatis perpetuo vos et vestri successores et illi undecumque fuerint qui populabunt ibidem per alodium perpetuum, franchum et liberum ad omnes voluntates vestras vestrorum [que] sine omni servitio censuum et tributorum annuo et perpetuo quod pro venditionibus seu quibuslibet aliïs alienationibus a vobis et vestris, de dictis staticis et domibus vestris ibi edificatis et edificationis factis et faciendis, unquam facere teneamini vel donare. Concedimus vobis quod omnes comande mobiles et inmobiles ac se moventes que penes vos alios deponentur sint salve et secure et aliquis non sit ausus eas a dicta villa extrahere sine vestra licentia et voluntate nec baiulus ullius termini possit eas contradicere illos qui eas penes vos deposuerint. Diffinimus, insuper, vobis et vestris in perpetuum cugutias, exorquias, intestias, et quicquid ratione vel causa istorum nobis vel antecessoribus nostris vel alicui nostro nomine sive voce dare consuevistis vel debetis de consuetudine vel de iure. Concedimus, etiam, vobis et vestris et perpetuo confirmamus dictum locum et villam Sancti Martini et omnes alias franquitates quas habetis donatione vel concessione bone memorie patris nostri illustris regis Petri. Mandamus, itaque, universis subditis nostris presentibus et futuris quod contra predicta non veniant vel aliquem venire permittant. Afrontat, autem, dictus podius in termino castri de Gardia et in torrente et in fonte et in vinea et honore quem tenet pro nobis P. de Sancto Martino. Quem podium cum omnibus domibus, staticis que ibi edificaveritis cum introitibus et exitibus et afrontationibus melioramentis et suis pertinentiis unversis a celo in abisum [ ].
Datum apud Pratos, III Kalendas septembris, anno Domini MCCXL quinto.
Sig+num Iacobi, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comes Barchinone, Urgelli et dominus Montispessulani.
Testes sunt G. de Montecatano, Berengarius de Cardona, F. infans Aragonium, G. de Entenza, R. G. de Odena.
Sig+num Guillermoni, scribe, qui mandato domini regis hec scribi fecit loco die et anno prefixis."
[O]: Perdut.
a: F. Mirambell: Mapa de la parròquia de Sant Martí de Sesgleyoles, pàg. 15, ex 0.
b: J.M. Font i Rius: Cartas de población, vol. I, doc. 284, pàgs. 412-413.
Traducció
"Sigui conegut de tothom que nós, Jaume, per la gràcia de Déu rei d Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller, per nós i pels nostres us concedim per sempre a vosaltres, a tots i cadascun dels homes de Sant Martí Sesgueioles, tant presents com futurs, el puig que és situat damunt la vila anomenada de Sant Martí, per tal que el pobleu. I que pugueu edificar-hi les vostres cases i estances, i que vosaltres i els vostres successors i tots aquells que vinguin de qualsevol lloc a habitar-hi poseu per sempre el puig, les estances i les cases amb totes llurs pertinences com a alou perpetu, franc i lliure, segons la vostra plena voluntat i la dels vostres, sense que estigueu mai obligats a donar ni a fer cap servei de censos ni tributs, ni anyals ni per cap període de temps, per les vendes ni per qualsevol altra alienació de part vostra o dels vostres, respecte a les estances i cases esmentades que hàgiu edificat en aquest lloc o que hi hàgiu d’edificar. Us concedim que totes les comandes de béns mobles o immobles, o dotats de moviment, que d’altres dipositin en poder vostre restin salvaguardades i segures, i que ningú no gosi treure-les de la sobredita vila sense la vostra llicència i la vostra voluntat, ni cap batlle de cap terme pugui respecte d’elles oposar-se a aquells que les hagin dipositades en poder vostre. A més, donem per acabades per sempre, respecte a vosaltres i als vostres, les cugucies, les eixorquies i les intesties i tot allò que per raó o motiu d’aquests fets teniu costum de pagar o ens deveu per costum o per dret a nosaltres o als nostres antecessors o a qualsevol altre en nom nostre o pel nostre dret. També us concedim i confirmem per sempre, a vosaltres i als vostres, el lloc esmentat i la vila de Sant Martí i totes les altres franqueses que teniu per donació i concessió del nostre pare, l’il·lustre rei Pere de bona memòria. Manem, doncs, a tots els nostres súbdits, tant presents com futurs, que s’abstinguin d’anar contra les coses que acabem d’esmentar i que no permetin que ningú hi vagi. Tanmateix, el puig esmentat afronta amb el terme del castell de la Guàrdia, amb el torrent, amb la font, amb la vinya i amb l’honor que té per nosaltres P. de Sant Martí. Aquest puig, amb totes les cases i estances que hi edifiqueu, amb les entrades i sortides, amb les afrontacions, amb les millores i amb totes les seves pertinences, des del cel fins als abisms
Donat a Prats el dia tercer de les calendes de setembre de l’any del Senyor mil dos-cents quaranta-cinc.
Signatura de Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller.
En són testimonis G. de Montcada, Berenguer de Cardona, F. infant d’Aragó, G. d’Entença, R.G. d’Òdena.
Signatura de Guillem, escrivà, que ho ha fet escriure per mandat del senyor rei al lloc, el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Castell
Actualment, al costat de ponent del santuari de Sant Valentí, hi ha una extensió força notable amb restes que poden pertànyer al castell de Vilallonga. Però també és possible que, almenys en part, pertanyin a un poble rònec, abandonat, que hi devia haver en aquest lloc. Les ruïnes s’estenen al llarg d’uns 50 m, d’E a W. A la banda meridional d’aquesta àrea d’enderrocs sembla com si hi hagués hagut una bassa. A part, però, hom troba clots de pedruscall, que sembla que han de correspondre a almenys unes 12 edificacions o dependències d’edificis. Algunes d’aquestes edificions (és difícil de saber quines) poden correspondre al castell. D’altres potser pertanyen a habitatges; cal dir, però, que amb el que hom veu actualment és difícil d’assegurar gairebé res. Un d’aquests clots de pedres, per exemple, té unes mides de 3,5 m × 3,5 m; en un dels seus costats encara s’endevina una paret. Altres clots tenen una amplada semblant a la d’aquest, però són dues o tres vegades més llargs. Cal dir també que el conjunt sembla que era tancat dins el clos d’unes muralles, que s’endevinen a l’angle sud-est, prop de l’església, i també a l’extrem occidental. Es poden veure, així mateix, fragments de parets amb relació a algunes d’aquestes dependències.
Per poder saber a què correspon i, exactament, de quina edat és aquest jaciment, que encara podria haver estat més gran —potser els camps han avançat al sector nord i potser s’han tret pedres a l’extrem sud-oest—, caldria fer-hi una acurada excavació arqueològica. (JBM)
Bibliografia
- Segura, 1899
- Miquel, 1945, vol. I, pàgs. 207-208
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 393-396