Situació
Vista de l’església des del costat sud-oest, amb la torre mestra del castell a segon terme.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada dins el recinte del castell de Boi-xadors. Si hom vol visitar l’església, ha de demanar prèviament la clau al rector de Sant Pere Sallavinera. (FJM-AMB)
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG816256.
Història
La notícia més antiga referent a l’església de Sant Pere data del 1015 i és coetània als primers esments del castell de Boixadors. D’aquest primer període resta una part primitiva —que correspon al tram de ponent de la nau— amb fragments d’arcuacions llombardes als murs exteriors.
El temple apareix novament esmentat en la relació de parròquies de la diòcesi de Vic, del segle XII, on consta que era de tall mitjà, perquè pagava cinc diners al bisbe. Aquesta categoria la confirmen les Rationes decimarum del 1279 que li assignen una tributació de 20 sous.
De la darreria d’aquest mateix segle XII data un altre document, que torna a fer referència a l’església que hi ha al costat del castell. Si bé les notícies de la fortalesa i de la noble família dels Boixadors —de qui es conserven diversos sepulcres a l’interior de l’església— sovintegen en aquests anys i al llarg dels següents, les referències a l’església són nul·les en un moment en què es devien realitzar les primeres reformes d’ampliació: tot sembla indicar que va ser al segle XIII que es va allargar la nau cap a llevant amb un nou cos.
Cal esperar al segle XIV, amb el seguit de visites pastorals, per conèixer el que succeirà al temple.
Al segle XVI, quan n’era rector Damià Forner, l’església tenia dos altars, el major dedicat a sant Pere i un segon a sant Sebastià. En aquest mateix període hi havia una sèrie de beneficis, un d’aquests dedicat a la Verge Maria, que era objecte de gran devoció popular. Al segle XVII, s’hi afegiren dos nous altars, el de sant Isidre i el del Roser, on es va fundar una confraria.
Al final del segle XVII, les dificultats econòmiques i el difícil accés al lloc semblen ser les causes d’un evident deteriorament del temple; així, el 1688 s’esmenta, per primer cop, la necessitat urgent de reparar la teulada davant el perill imminent d’ensorrament. A mitjan segle XVIII, trobem un darrer esment del mal estat en què es trobava la coberta. Pocs anys més tard, el 1771, la documentació parla del desig d’abandó d’aquest vell temple i de la intenció de construir-ne un de nou, més avinent pels feligresos, adduint les dificultats de l’accés i el fet que la població havia anat creixent cada cop més lluny del nucli primitiu.
Malgrat això, és probable que siguin d’aquesta època les reformes de millora de l’antiga parròquia, ja que es renuncià a construir-ne una de nova. Aquestes reformes van consistir en la construcció d’un nou absis de planta rectangular i un campanar d’espadanya a la banda oest; al mateix temps, es va sobrealçar la coberta i es van modificar les capelles laterals.
En la visita pastoral de l’any 1824, es pot constatar que l’església va quedar afectada pels esdeveniments revolucionaris del primer quart del segle XIX, ja que una gran part de la decoració interior i de les imatges de culte van desaparèixer, però en general sembla que l’edifici no va patir gaire.
EI temple va perdre la categoria de parròquia, la qual va passar a una nova església que es va edificar a mig pendent del turó del castell, entre els masos de les Basseres i de cal Gironella. Aquest fet va provocar un progressiu abandonament de la vella església del castell, que va-començar a patir un greu procés de degradació. L’edifici no va tenir cap altra transformació fins ben entrat el segle XX.
El conjunt de l’església de Sant Pere i del castell de Boixadors són avui Béns d’Interès Cultural pel fet que es troben afectats pel decret de 22 d’abril de 1949, recollit per la nova Llei del Patrimoni Històric Espanyol del 1985.
El 30 de setembre de 1971 els propietaris van cedir el conjunt monumental a l’Ajuntament de Sant Pere Sallavinera, amb la condició que aquesta institució es fes càrrec de la restauració. L’Ajuntament va demanar ajuda tècnica i econòmica a la Diputació de Barcelona.
Entre els anys 1971 i 1976 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs, va dur a terme la primera campanya de restauració del conjunt.
L’any 1981 el mateix Servei, sota la direcció de l’arquitecte Antoni González, va reprendre les obres de restauració, que van consistir en la consolidació del campanar d’espadanya i de la façana de ponent, l’acabament de la coberta de la nau romànica i la construcció d’un drenatge perimètric per evitar les humitats en l’edificació. (ACT-IVA)
Església
Planta de l’església, on es comproven les profundes modificacions de l’edifici original.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Es tracta d’un edifici format originàriament per una nau, coberta amb volta de mig punt i reforçada amb arcs torals, que devia ésser capçada, a llevant, per un absis semicircular ornat segurament, atesa la data del temple, a la manera llombarda. Més tard, però, probablement cap al final del segle XIII, la nau s’amplià vers llevant, amb la consegüent desaparició de l’absis primitiu, i resultà un edifici de nau única, coronada per un absis quadrangular, tímidament insinuat, amb l’additament de dues capelles laterals, poc desenvolupades, disposades a manera de creuer. Posteriorment, encara, en un determinat moment, el fragment primitiu de la nau fou sobrealçat, amb la qual cosa, a desgrat de l’anacronisme, els diversos cossos que constituïen l’edifici van adquirir una unitat més gran de dimensions i un resultat plàstic més harmoniós.
Pel que fa a l’ampliació, netament diferenciada de l’obra original, cal dir que la nau és coberta amb una volta marcadament apuntada que contrasta amb les voltes de mig punt que aixopluguen les capelles laterals i l’absis.
Interior del cos primitiu de la nau, coberta amb volta de mig punt i reforçada per arcs torals.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El cos de la nau antiga és il·luminat mitjançant dues finestres distribuïdes una al mur sud i l’altra al mur de ponent. La primera s’obre amb doble esqueixada i és completada per un arc de mig punt adovellat, mentre que la segona, d’estructura més complicada, és constituïda per un arc de mig punt adovellat que emmarca un lleuger desgruixament del mur, on s’obre la finestra, pròpiament dita, en forma d’estreta obertura, i l’entallament exterior adquireix una secció esglaonada. D’altra banda, la capella lateral sud i l’absis tenen una finestra espitllerada, bé que la del darrer és ara una obertura.
L’accés a l’interior de l’església es fa per una porta, desclosa al mur sud, situada al cos antic de la nau, composta per un arc de mig punt desdoblat en dues filades de llosetes que emmarquen un reguitzell de puntes de diamant i giravolten entremig dels dos subarcs concèntrics, sota els quals n’hi ha un altre en degradació que delimita la porta a la part inferior. Al mur nord hi ha una altra porta, actualment inutilitzada, que antigament devia comunicar-se amb el castell. D’estructura molt més simple que l’altra, és composta per un arc de mig punt adovellat, extradossat amb una filada de llosetes que circueixen l’arc a manera d’arquivolta.
L’únic element decoratiu que trenca la nuesa dels paraments externs es concreta en un fris d’arquets cecs, en sèries de dos, entre unes lesenes especialment curtes, encaixat parcialment a la part superior del mur sud, a partir del qual es fa palès el sobrealçat posterior de la nau.
El campanar, format per una espadanya de dues obertures, és situat al mur de ponent que ressalta per la seva alçada i trenca la massa de volums horitzontals que cenyeixen i defineixen a grans trets la construcció.
L’aparell de la nau corresponent al fragment més antic ha estat obrat amb carreuons de mides diferents, amb predomini dels petits, ben escairats i disposats en filades horitzontals; la part corresponent a l’ampliació, d’altra banda, mostra un aparell fet de carreus més voluminosos i més ben treballats, amb el manteniment de les filades horitzontals.
Aquest edifici és una obra romànica bastida inicialment vers la meitat del segle XI, però alterada, tal com hem indicat, per una ampliació efectuada segurament al final del segle XIII i per uns retocs posteriors consistents bàsicament a sobrealçar la nau primitiva, els quals, probablement, es realitzaren durant el segle XVII, sense menyscapte d’una data anterior a la proposada. Les darreres intervencions que han modelat l’edifici corresponen a les restauracions dutes a terme entre els anys 1975-1981, les quals es feren també extensives a la torre i a d’altres dependències del castell.
L’estat de conservació d’aquesta església és excel·lent, i sobretot després de les restauracions al·ludides.
A l’interior s’havien conservat, anys enrere, uns vells sarcòfags medievals, posteriors al període romànic, que, tal com es desprèn de la figura d’un cérvol a l’escut que els embellia, pertanyien als senyors de Boixadors, entre els quals destacava el de Constança, muller de Pere de Boixadors, del 1383. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pladevall, 1969-79, núm. 3536
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Buron, 1980, pàg. 86
- Pladevall, 1982, vol. V, pàgs. 468-470
- González, 1984, pàgs. 205 i 206