Situació
Capçalera de l’església amb ornamentació típicament llombarda a base de lesenes i arcuacions.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada dalt del mateix tossal on se situa el castell. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG818017.
Història
La primera referència del terme de Montbui es remunta al 936, any en què el prevere Guisenulf i Odelda van vendre a Brandoí una peça de terra situada al comtat de Manresa, dins el terme de Montbui. En aquest moment potser ja s’havia bastit un castell al cim de la Tossa, que des del mateix segle X consta que era una possessió de la mitra vigatana, segurament per donació comtal. Les primeres notícies sobre l’església de Santa Maria del castell de Montbui són de l’època del bisbe Fruià de Vic (972-993), el qual emprengué la construcció. No obstant això, a causa d’una gran secada que assolà el terme al voltant del 990, l’indret s’abandonà i l’església restà inacabada, o bé s’enderrocà. A partir de l’any 1023 el levita Guillem de Mediona, que tenia infeudat el castell de Montbui pel bisbe de Vic, repoblà definitivament el terme. En aquests moments es degueren acabar les obres del temple o bé es bastí una nova església, l’actual.
Des del segle XI va tenir funcions parroquials i així consta en una relació de parròquies del bisbat de Vic, datable entre l’any 1026 i el 1050, on és esmentada amb el nom de Monte buyo. Hi ha documentades algunes donacions a aquesta parròquia, com la de Ramon de Guàrdia, el qual el 1205 llegà deu sous a l’escclesie de Monte Boyno.
Foren sufragànies seves les esglésies de Santa Margarida de Montbui, antigament sota l’advocació de santa Coloma, i santa Anna de Saió. Santa Maria de la Tossa conservà la parroquialitat del terme fins al principi del segle XVII.
L’any 1614 Santa Margarida de Montbui fou erigida en parròquia, la qual cosa comportà que Santa Maria de la Tossa esdevingués sufragània seva. En la visita pastoral del bisbe Antoni Pasqual, l’any 1685, ja es constata aquesta situació.
L’any 1828 l’església de Santa Maria de la Tossa es convertí en un santuari i va perdre la categoria de sufragània. Les guerres del segle passat i la guerra civil de 1936-39 van malmetre l’edifici. Amb l’objectiu de restaurar-lo es construí, el 1954, el Patronat de la Tossa, que amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona emprengué la tasca de rehabilitar el santuari i els seus encontorns entre els anys 1954 i 1961. Avui dia l’església es troba en molt bon estat de conservació. (CPO)
Església
Planta de l’església.
J. A. Adell
L’església de Santa Maria de Montbui és un notable edifici, caracteritzat per un conjunt de trets que el converteixen en una obra ben singular, proveïda, malgrat la rusticitat, d’una gran impacció plàstica, originada tant per l’estructuració i distribució dels epais interns com per la connexió i articulació dels diversos elements que conformen les façanes, on tots els components, malgrat els anacronismes, formen un lligam harmònic, sense cap estridència.
L’edifici s’estructura a partir d’un pla basilical de tres naus, acabades, vers llevant, per uns absis semicirculars, coberts amb voltes d’un quart d’esfera, que s’obren directament a aquestes naus, sense la interposició de cap arcada ni ressalt que faci la degradació entre aquests cossos d’edifici. Tot aquest conjunt de tres naus és comprès per uns murs perimetrals, ostensiblement afuats vers ponent, que contribueixen, dins l’àmbit de l’edifici, a ressaltar-ne la capçalera.
Les naus són separades per sis arcades sobre columna d’on arrenquen les voltes que cobreixen les naus que, d’aquesta manera, resten dividides en sis trams ben diferenciats.
Les quatre primeres arcades són perfilades amb arcs de mig punt, lleugerament ultrapassats, que contrasten amb les dues darreres on els arcs de mig punt tendeixen a fer-se escarsers. D’altra banda les primeres recolzen sobre columnes, mentre que les darreres, tot i que comparteixen l’última columna, que no s’ajusta a l’arcada, se sostenen en un pilar quadrangular, que manca al mur terminal, per un regruix posterior, amb el consegüent escapçament de la darrera arcada.
Detall dels arcs formers, a I’extrem de la nau de ponent, on es conserven els pilars rec-tangulars, originals de l’esgiésia, que a la resta de la nau foren substituïts per columnes cilíndriques.
ECSA - J.A. Adell
Les columnes, curtes i feixuges, són formades per tres tambors cilíndrics que es fusionen a manera de fust, entre unes bases i uns capitells troncopiramidals d’angles arrodonits, totalment llisos, amb la incorporació d’àbacs als capitells.
Les voltes de les naus són molt irregulars i al llarg del seu recorregut, segons el tram que ocupen, adopten diferents perfils que poden oscil·lar des d’un arc escarser, passant per un arc de mig punt, fins a convertir-se en un arc ultrapassat o de lleugera ferradura. Aquestes voltes conserven perfectament les empremtes dels encanyissats de la cintra.
Llevat del mur de ponent, on es desclou una finestra cruciforme, els altres murs tenen finestres de doble esqueixada, coronades per arcs de mig punt, adovellats amb pedra tosca, i distribuïdes en nombre de quatre a la façana sud, dues a la nord i una al centre de cada absis.
La porta d’accés, oberta al capdavall del mur sud, correspon a un remodelatge efectuat segurament al segle XVI, que n’aprofita l’obertura original. D’estructura simple, és emmarcada per un arc de mig punt, format per àmplies dovelles, amb el suport d’unes impostes ornades amb motius geomètrics, probablement reaprofitades.
Seccions transversal i isomètrica de l’església.
J.A. Adell
En contrast amb els murs de la nau, que són totalment llisos, apareix la capçalera, amb els tres absis decorats a la manera llombarda i un fris d’arcuacions cegues, entre lesenes, fetes amb pedra tosca, repartides per parelles, llevat del compartiment central de l’absis principal, que en té tres.
Les façanes de la nau es desparencen a causa d’uns contraforts atalussats i l’afegitó d’una capella moderna, adossada al mur nord que, d’altra banda, és l’única ampliació que afecta la simplicitat estructural de l’edifici.
L’element més airós de l’església, el constitueix un campanar de paret de dues obertures erigit posteriorment sobre el mur de ponent. La teulada, de doble vessant, és recoberta amb lloses, que s’escampen per les teulades dels absis i formen filades concèntriques.
Vista de l’interlor de l’església amb els arcs formers i les columnes que separen la nau central de tes laterals.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
La nau ha estat aparellada amb blocs de pedra de mides diferents, desbastats, disposats irregularment, i embeguts amb morter de calç, tot i que en algun sector tendeixen a formar filades, ben visibles ja en els absis, aparellats amb carreuons poc treballats.
Alguns autors distingeixen dues etapes constructives força immediates, amb alguns remodelatges posteriors que no alteren substancialment les primitives estructures, com ara l’afegitó de la capella de la banda nord, l’erecció del campanar de ponent, el remodelatge de la porta i d’algunes finestres, etc. A la primera etapa, que cal situar cap al final del segle X, correspondria el cos format per les tres naus, mentre que a la segona etapa, que comprendria el primer terç del segle XI, encaixaria el cos corresponent a la capçalera. No obstant això, sembla imposar-se la idea que considera que tota l’obra respon a un projecte unitari, amb importants reformes en el seu interior, feta al començament del segle XI. (FJM-AMB)
Escultura
A la portada de l’església, que correspon a una reforma feta al segle XVI, resten integrades dues impostes decorades amb relleus de tipus geomètric. Hom creu que podria tractar-se de dues peces reaprofitades, en canvi E. Junyent (1960-61, I, pàg. 87, i 1975, pàg. 29) considera que aquests dos elements corresponen, com la resta de la portada, al segle XVI. de fet, ambdues impostes encaixen perfectament en l’estructura de la porta; les seves mides s’ajusten a les de les dovelles que conformen l’arc d’entrada. El relleu que les decora dibuixa una sèrie de motius geomètrics: la imposta de l’esquerra presenta la repetició d’una creu d’aspa en dos registres; la de la dreta, més malmesa, sembla que és ornada amb la seriació d’una mena de flor de quatre pètals, disposats en aspa, de tipus lanceolat i amb una creu sobreposada.
Una de les impostes, potser reaprofitades, que suporten l’arc de la porta d’entrada. Presenta un relleu a base de motius geomètries de fradició alt-medieval.
ECSA - C. Peig
Aquest tipus de decoració, molt freqüent en conjunts dels segles VI i VII, es repeteix al llarg de tota l’edat mitjana i, fins i tot, en èpoques posteriors. Forma part d’un ampli repertori ornamental que, al marge de la gran diversitat iconogràfica de cada època, es repetia constantment al costat de les novetats del moment. Així, creiem que les dues impostes que guarneixen la porta de Santa Maria de la Tossa, atesa la seva perfecta adequació a l’estructura arquitectònica, en poden ser contemporànies. (CPG-LCV)
Dins l’edifici del castell, ara convertit en un petit museu, es guarda una estela de pedra de forma circular que s’estreny a la part inferior, a manera de coll, i és ornada amb una creu de braços i uns ramets que sorgeixen de l’encreuament damunt del pal travesser. És probable que aquesta estela hagués capçat el carener de la teulada de l’església, ja que s’uneix a un altre segment que havia de facilitar-ne l’encaix dins d’una estructura, o bé en el sòl. Sembla que es tracta d’una peça de factura local que respon a un gust popular força arrelat en la tradició medieval. (FJM-AMB)
Al voltant de l’església resta una altra peça similar, més tosca i rudimentària i amb una aparença de major antiguitat. Bàsicament es repeteix l’estructura i l’ornamentació de l’anterior: cap circular formant una creu lleugerament patent i tronc trapezial. Imita, doncs, una tipologia medieval que perdurarà fins a èpoques modernes. La peça és actualment clavada a terra. (LCV)
Piques
Pica baptismal que es troba a l’interior de l’església.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, amb una estructura semblant a una mitja esfera, sostinguda per un curt peu cilíndric. L’únic element decoratiu que presenta són dues estríes paral·leles que formen una ziga-zaga i ressegueixen el contorn del vas.
De notables proporcions, fa uns 72 cm d’alçada, dels quals cal restar-ne 27 que pertanyen al peu. D’altra banda, la part còncava mostra una obertura d’uns 90 cm, en un perímetre circular de 102 cm de diàmetre extern, i un gruix que ateny els 6 cm.
Sembla versemblant considerar-la de factura medieval, tot i que, ara com ara, resulta difícil establir-ne una datació concreta. El peu, d’altra banda, sembla un afegit posterior a la pica pròpiament. (FJM-AMB)
Piques beneitera, guardada a l’interior de l’església. Tant aquesta com la pica baptismal que també es troba dins de l'església, responen a un gust i a una estètica populare.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Dins la mateixa església hi ha una altra peça, utilitzada com a pica beneitera, que consisteix en un sol bloc de pedra, dividit, mitjançant un motiu de soga, gruixuda, en dues parts ben diferenciades, talment com si es tractés d’un capitell i un fust de columna. La part superior, que té la forma d’una tassa, és ornada amb una cinta horitzontal que s’entrecreua amb unes altres col·locades verticalment, sota unes nanses massisses situades al capdamunt.
L’alçada total d’aquest atuell és d’uns 56 cm, dels quals 25 corresponen al vas. Altrament la concavitat és configurada per un diàmetre extern d’uns 33 cm i un d’intern d’uns 25 cm.
Provinent potser del castell, la presència d’aquest motiu de soga ens indica la possibilitat que pertanyi a l’època romànica (segles XII-XIII), tot i que també podria ésser lleugerament posterior.
Aquesta pica beneitera és col·locada damunt d’un bloc de pedra treballat que, per les seves característiques, podria tractar-se d’un suport d’altar. (FJM-AMB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Puig i Cadafalch, 1928, pàgs. 70 i 71
- Pladevall, 1969-79, núm. 3413
- Colomer, 1972, núm. 1915, pàg. 12
- Whitehill, 1974, pàg. 15
- Junyent, 1975, pàgs. 21-37
- Junyent, 1980-87, doc. 175, pàg. 149
- Barral, 1981, pàgs. 240 i 241
- Junyent, 1983, pàgs. 129 i 130
- Torras, vol. II, 1990, pàgs. 42-47
Bibliografia sobre l’escultura
- Junyent, 1960-61, I, pàg. 87
- Víctor i Martí, 1974
- Junyent, 1975, pàg-29