Situació
Vista general d’aquesta esgléia parroquial, recentrnent restaurada.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada dalt d’un turó vora la carretera, poc abans d’arribar al nucli de Veciana, població enfilada a l’altra riba de la riera, a poca distància del temple parroquial.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG738133.
La carretera de Veciana comença a Copons, població que s’estén al llarg de la carretera de Calaf a Igualada per Jorba, entre els quilòmetres 51 i 52. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Veciana. Inicialment tingué funcions parroquials, que encara conserva en l’actualitat.
El castell de Veciana apareix en la documentació l’any 1045, en el testament de Bernat Guifred de Balsareny, el qual el deixà a la canònica de Sant Pere de Vic. L’església es documenta l’any 1081 en un capbreu de béns pertanyents a l’església de Santa Maria de Veciana, segurament dels béns que formaven part de la dotació de l’església de Santa Maria, obtinguts durant el període que el comte Ramon Berenguer I estigué casat amb la comtessa Almodis (1052-71), ja que en la relació figuren els dits comtes com a donants dels delmes i les primícies de totes les dominicatures que els comtes tenien als termes de Veciana, Montfalcó, Rubiola, Milió i Benviure. Aquest tipus de documentació s’acostuma a fer quan es dota una església, que segurament devia ser aquest el cas, però com que potser en el seu moment no es va fer un document o es va perdre, amb aquest capbreu es pretenia esmentar els béns que havien correspost la dotació de l’església.
Les funcions parroquials de l’església són esmentades en una llista de parròquies dél bisbat de Vic, entre els anys 1025 i 1050, en la qual figura la de Viciana.
Actualment, continua tenint culte i fa les funcions de parròquia del poble de Veciana. (ABC)
Església
Planta i alçat de la façana sud de l’església.
E. Solsona
L’edifici, emmascarat per un seguit de remodelatges posteriors, és una construcció romànica composta d’una única nau, coronada, a llevant, per un absis semicircular que s’uneix mitjançant un ampli espai presbiteral, que fa la degradació entre els dos cossos de l’edifici.
El parament intern de l’absis és descarregat per tres arcades de mig punt endinsades cap al mur que també són presents, una a cada costat, als murs laterals que delimiten el presbiteri, a manera de cor. Altrament, els murs del perímetre de la nau també han estat alleugerits mitjançant l’obertura d’arcades que fan la funció de capelles laterals.
La coberta de la nau, feta amb nervacions gòtiques, respon a una refecció duta a terme al segle XVII en substitució de la primitiva, de volta de mig punt, que recolzava en una cornisa estesa als murs perimètrics, la qual s’ha tornat a fer visible en les obres de restauració. L’absis, d’altra banda, és cobert per una volta d’un quart d’esfera, que es tanca amb la superposició de filades concèntriques.
Els paraments interns de la nau, si més no en el moment de la visita, es mantenien enlluïts i pintats, cosa que no succeïa a l’absis, que es mostrava amb la pedra totalment nua i desproveïda de qualsevol additament.
A banda del mur de ponent, totalment refet, on es desclou un ull de bou, l’edifici rep llum a través de tres finestres distribuïdes en cadascun dels altres murs, però amb característiques diferents segons el cantó on s’obren. Així, al mur sud, n’hi ha una formada per tres arquets de mig punt concèntrics que segueixen la degradació marcada pels muntants. Al mur nord, en canvi, només es perfila un arc de mig punt adovellat, que es repeteix a la finestra absidial, però amb la incorporació d’una arquivolta que la completa definitivament.
L’accés a l’interior de l’edifici es pot fer per un portal modern, obert al mur de ponent, i un altre, original, desclòs al mur sud, que és embellit amb elements esculpits.
Els paraments externs són totalment llisos, llevat d’una cornisa encastada a la part superior de l’absis i d’una altra que delimita els murs laterals just on comença un desgruix que afecta les parts altes fins al ràfec de la teulada, que inclou encara un sobrealçat modern realitzat quan es refeia la coberta.
El campanar, constituït per una espadanya de dues obertures, enlaira notablement el mur de ponent, totalment refet, on es desclou un segon portal protegit per una porxada.
L’edifici ha estat aparellat amb carreuons de mides mitjanes (alguns força voluminosos) destrament tallats i polits i disposats en perfectes filades horitzontals.
Pels recursos tècnics utilitzats, aquest edifici respon a una obra romànica bastida segurament cap al final del segle XII, però modificat posteriorment per un seguit de remodelatges que han alterat parcialment la primitiva estructura i afectat diverses parts de l’edifici.
Aquesta església, en el moment que es visità (6-12-1988), era restaurada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Enric Solsona.
A l’interior es conserva una pica beneitera de factura posterior al període romànic (vegeu l’annex d’aquest volum). (FJM-AMB)
Portada
Porta d’entrada primitiva, oberta al mur de migdia, que conserva part de la seva decoració romànica original.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
La portada oberta a la façana sud de l’església conserva l’estructura romànica, exceptuant les dues columnes i els capitells on recolza l’arquivolta, que són de construcció moderna. És formada per tres arcuacions esglaonades de mig punt, amb decoració esculpida a l’arcuació central, tant a l’arc pròpiament com a les impostes, d’estructura poligonal, sobre les quals se sosté. Tot ha estat treballat en pedra calcària.
El relleu que configura l’ornamentació és molt pla i poc elaborat, i reflecteix en conjunt un primitivisme que no correspon a la seva datació.
La decoració de l’arc és de tipus geomètric i apareix dividida en dues parts. La de la banda de ponent presenta un trenat simple de cercles de triple línia. Els sis cercles que conformen el trenat són irregulars i alguns emmarquen un motiu central. El primer, el tercer i el sisè inscriuen una creu patent o potençada, de braços iguals i eixamplats; les dues primeres són petites i la tercera és més gran. El segon cercle emmarca un rostre, ovalat i de trets esquemàtics, semblant als representats en algunes esglésies rurals de la Vall d’Aran o de la comarca de l’Urgell: més o menys contemporanis són els que trobem a Vinyoles, Arsèguel, Olius o Bellver de Sió. També es poden trobar en llocs no tan apartats, com en una imposta interior de Sant Pere de les Puelles o a Sant Hilari d’Abrera.
La banda est de l’arquivolta és decorada per una cinta plana i llisa que evoluciona fent diverses esses entrellaçades, més simètriques i regulars que el trenat de l’altra banda.
Dos detalls dels relleus que decoren l’arquivolta de secció quadrangular de la portada, consistent en diverses combinacions de motius geomètrics i vegetals.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les impostes sobre les quals descansa l’arquivolta tenen una estructura inusual, de forma cúbica i poligonal i esbiaixades en la part superior. Totes dues presenten també una decoració de tipus geomètric, emmarcada a cada cara per un filet en relleu.
La imposta de la banda oest presenta a la cara frontal un escacat en alt relleu, que es combina a l’intradós amb dues tiges acabades amb una fulla trilobada (flor de lis ?) en sentit horitzontal i sota unes arcuacions molt simples. La imposta oriental té, en el frontis, una banda d’entrellaços ovals i, a l’intradós, diverses fileres de línies incises disposades en paral·lel que formen zigazagues.
Tots els temes decoratius representats en aquesta portada són usuals en esglésies romàniques rurals, que formen part d’un repertori popular que manté temes i tècniques antigues. Així, malgrat que sembla força antic, creiem que la factura del conjunt correspon a la darreria del segle XII, data que ja fou proposada per E. Junyent (1951). (CPG)
Talla
Procedent de Santa Maria de Veciana, el Museu Episcopal de Vic (MEV) conserva, des d’abans del 1893, una marededéu de 88 cm d’alçada, catalogada amb el número 800 de l’inventari. La marededéu va coronada i seu en un tron de columnes desiguals, llises i amb poms gairebé esfèrics. Els peus descansen sobre un ampli sòcol rectangular i amb la mà esquerra, damunt del genoll, sosté l’esfera. La mà dreta subjecta el Nen Jesús a l’alçada de la cama. Curiosament, el Nen seu a la dreta i sosté el llibre de les escriptures en horitzontal.
Tallada en fusta policromada, la imatge fou restaurada diverses vegades al llarg d’aquest segle. Segons testimonien antigues descripcions (Morgades i Gili, 1893, pàg. 191) i fotografies (Arxiu Mas, clixés núms. 1572 i 1573, i Cook - Gudiol, 1950, làm. 308), s’hi netejaren els repintats i s’hi reconstruïren parts desaparegudes i malmeses: de la figura de la Mare són noves la mà esquerra, l’esfera que subjecta i tres florons de la corona; del Nen, el braç i el genoll dret.
Quant a la tècnica, la imatge fou treballada en un bloc principal, en el qual s’esculpí la figura de Maria i part del tron; aquest es buidà per darrere per tal d’alleugerir el conjunt, on encara són visibles les marques de la gúbia. El Nen i les columnes laterals del tron foren tallades a part i adossades al bloc principal per mitjà de coles i alguns claus de forja que encara es conserven. També resten, ara de manera visible, els trossos de tela de lli usats per a tapar les juntures en el procés de preparació del suport per al policromat.
La policromia original conservada és poca. No obstant això, ha permès esbrinar els tons generals que decoraven la imatge: el vermell, com a color predominant; el blau, emprat per a les sabates i el mantell matern; el verd, per al seient del tron, i el negre, per al dibuix, els perfils i les ornamentacions. de tot el conjunt destaca la decoració del tron, que es conserva en força bon estat: les columnes presenten, sobre fons vermell, dibuixos de sanefes romboïdals en blanc i negre que enllacen amb escuts triangulars de fons d’argent i torre d’agulles. En els espais que hi ha entre les columnes, s’hi representen arcuacions diverses emmarcades per línies negres.
La decoració heràldica no és estranya en aquest tipus de trons, del mateix tipus que la marededéu de Matamala (MEV, núm. inv. 1404). Però el desconeixement dels llinatges que representen no permeten avançar en la seva anàlisi. D’altra banda la representació d’arquets geminats és també freqüent en imatges de dates molt diferents (marededéu de Matadars, MNAC, núm. inv. 4392; marededéu de Taudell, Museu Diocesà de Barcelona, núm. inv. 273), que només es poden situar cronològicament, segons Delcor (1970, pàgs. 92 i 93), més enllà del final del segle XII.
En general la talla mostra un bon nivell tècnic i una alta qualitat de facturació, que fuig d’esquemes rígids i introdueix certs decorativismes. El rostre de la Mare és serè i dolç, d’òval lleugerament arrodonit i estret, ben proporcionat, ulls i llargues celles dibuixades, nas llarg i boca carnosa i un lleuger somriure. El rostre del Fill, tot i que és menys reeixit, té els trets fisonomics semblants.
Però on resulta més evident el refinament de la talla és en el tractament dels plecs de la roba, sobretot els de Maria. El vel d’aquesta marededéu forma un curiós replec per sota la corona que, tot i que és més detallat i petit, s’assembla al de la marededéu de Targassona i la d’Ix, a la Cerdanya (Delcor, 1970, làms. 19 i 20). La túnica, d’escot rodó, forma uns plecs paral·lels disposats en vertical tant a la zona del pit com al voltant de les cames, per acabar en uns amplis plecs triangulars que reposen al damunt del sòcol. En canvi el mantell, col·locat a manera de toga romana, forma uns plecs disposats en diferents direccions i treballats per parts. Així són horitzontals i lleugerament inclinats en la cintura, verticals i en forma de V invertida en el pit i el braç dret, i amples i curvilinis al voltant del genoll o en el replec de tota la vora del mantell. Pel que fa al mantell matern, resulta estranya la seva disposició “a la romana”, més freqüent en les robes del Fill. de fet, exceptuant les representacions en conjunts murals, tan sols trobem una solució igual en la marededéu de Santa Fe (MEV, núm. inv. 1954). I és que les dues talles presenten tals similituds formals, compositives i en certa manera estilístiques, que podrien fer pensar que l’una és mo del de l’altra, tot i la menor qualitat tècnica i el naturalisme moderat menys convincent de la de Santa Fe.
Pel que fa referència a la composició, la marededéu de Veciana és una talla ben equilibrada com ja apuntaren Cook i Gudiol (1950, pàg. 307), que la consideren un mo del avançat de la marededéu de Cornellà de Conflent (Delcor, 1970, làm. 1). Les proporcions entre les figures de la Mare i el Fill, com també les pròpies de cada una d’elles, són les justes. En general no destaquen ni l’horitzontalitat ni la verticalitat en aquestes figures.
Iconogràficament, la marededéu de Veciana repeteix el mo del habitual del període romànic, a excepció de la disposició del Nen sobre el genoll dret, i no l’esquerre, de la Mare. A més de la marededéu de Santa Fe, abans esmentada, només trobem a Catalunya dues talles amb la mateixa col·locació del Fill: la marededéu de Durro (Alta Ribagorça) (Cook - Gudiol, 1950, pàg. 342 i fig. 344) i una marededéu, de procedència desconeguda, conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 275). Entre aquestes, però, no hi ha possibilitat d’establir-hi altres relacions ni tampoc de conèixer el perquè d’aquesta variant.
Tant les característiques, ja descrites, de la marededéu de Veciana, com les seves proporcions, l’expressió i l’estil fan pensar en una datació tardana, del segle XIII, segons Bracons (Millenum, 1989, pàg. 196); del principi del mateix segle, segons M. Gustà (Catalunya Romànica, XXII, pàg. 106) o cap als anys 1230-60, segons el el catàleg del Museu de Vic. (CCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Castellà, 1932-36, núm. 49, pàgs. 55 i 56
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 432-442
- Buron, 1980, pàg. 92
- Pladevall, 1982, vol. V, pàgs. 449-452.
Bibliografia sobre la portada
- Junyent, 1951
- Buron, 1980, pàg. 92.
Bibliografia sobre la talla
- Morgades i Gili, 1893, pàgs. 190-191
- Gudiol i Cunill, 1931,1, pàg. 297
- Cook - Gudiol, 1950, VI, pàg. 307
- Pascual-Rial, 1985, pàg. 73 i ss.
- Millenum, 1989, pàg. 196.