Situació
Fragment del basament d’una gran torre circular, únic vestigi del que fou el castell.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Les ruïnes del castell són situades en un lloc alterós, força boscos, prop de l’església de Sant Pere de Montfalcó, a la banda sud-oriental del terme.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG717132.
S’hi arriba per la carretera de Calaf a la Panadella. Poc abans d’arribar a Sant Guim i poc després del quilòmetre 10, a mà esquerra, s’inicia la pista que mena a l’església, prop de la qual hi ha les restes del castell. (FJM-AMB)
Història
Les primeres notícies del castell de Montfalcó apareixen els anys 1027 i 1031 en diversos documents, en els quals Guillem Guifré de Balsareny i la seva esposa, Sança, diuen que el tenen per herència paterna i per la seva aprisió. L’any 1045 en testar Bernat Guifré de Balsareny llegà el castell a la seva muller, Guasca, amb el benentès que després de la mort d’aquesta l’esmentat castell, juntament amb el de Veciana, passarien a mans de la seu de Vic. El terme d’aquesta fortalesa apareix el 1065 com una de les afrontacions en la venda que feu el prelat de Vic, Guillem de Balsareny, als comtes de Barcelona del castell de Copons. Tot just un any més tard, es torna a mencionar la fortalesa de Montfalcó en l’escriptura de compra, feta pels comtes barcelonins a Miró Martí i la seva muller Ermeniarda, d’unes possessions que els venedors tenien als termes de Montfalcó i Veciana, que obtingueren per la donació que els havia fet Bernat Guifré de Balsareny.
Desconeixem, ara per ara, el mecanisme de transmissió dels Balsareny als Òdena, ja que en el testament de Ramon Guillem d’Òdena, del 1058, el llegà al seu fill, Pere. Amb tot, queda ben palesa la presència de diversos senyors que compartien el domini d’aquest castell, atès que pocs anys més tard, Guerau Alamany (III), entre el 1096 i el 1131, va retre homenatge de fidelitat al comte barceloní per diversos castells, entre els quals hi havia el de Montfalcó. El 1123 en testar Berenguer Sendred el deixà al seu fill, Guillem, juntament amb els de Rajadell, Puigdemàger i Montbui.
A mitjan segle XII ja apareix documentada una família cognomenada Montfalcó. El 1170 Guerau de Montfalcó, casat amb Guilleuma, cedeix uns horts al monestir de Santes Creus. Aquest fou succeït per la seva filla, Elisenda, casada amb Berenguer de Freixenet, la qual el 1193 donà al mateix cenobi uns horts situats en el terme de Veciana. Amb tot, els Alamany-Cervelló mantingueren el seu domini sobre l’esmentat castell, atès que el 1193 en el testament de Guerau Alamany (V), aquest en fa donació al seu nebot, Guerau, el qual el 1210 cedí tots els delmes i drets que posseïa sobre els castells de Montfalcó, Veciana i Copons al cenobi de Santes Creus.
Al final del segle XIV, el 1394, el rei Joan I manifestà que els llocs de Montfalcó, Copons, Biure, Rubiola i Amorós restaven incorporats a la corona. Al segle XV n’era castlà Joan Eimeric, cambrer del rei Martí. (EPF)
Castell
Els únics vestigis que resten d’aquest castell són els esfondralls d’una torre de planta circular, de la qual gairebé només es conserva un fragment de mur arquejat d’uns 4 m d’alçada i un gruix d’uns 3,1 m. Tot i que és difícil de detallar-ho, pensem que devia tenir un diàmetre interior d’uns 4 m. Amb aquestes mides, especialment el gruix dels murs, podem suposar que podia ésser una torre d’una alçada molt considerable, segurament pròxima als 30 m.
Els carreus, de mides més aviat petites (per exemple 15 cm d’alt per 25 cm de llarg), són força ben tallats i disposats en filades horitzontals ben definides i units amb morter més aviat tou. L’interior del mur és format per pedres col·locades de manera irregular més que no pas per morter.
Ateses que les restes són escasses, és difícil fer-ne una datació segura, tot i que, si tenim presents les característiques de l’aparell constructiu, podem suposar que correspon a una obra bastida durant el segle XI. (FJM-AMB-JBM)
Bibliografia
- Fort i Cogul, 1972, pàgs. 216-219
- Els castells catalans, V, 1976, pàgs. 432-442
- Benet, 1982, pàg. 35
- Álvarez, 1990, pàgs. 77-84, docs. 37 i 38