Del segle IX a l’XI
La presència de jueus a la ciutat de Barcelona és constatada documentalment des del segle IX.
Document de Carles el Calb en el qual, després de saludar els barcelonins i agrair la seva fidelitat, comunica la tramesa de 10 lliures d’argent al bisbe Frodoí per a la restauració de la seu. Pergamí original datat entre els anys 875-877 i conservat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.
R. Manent
La menció més antiga d’un jueu important és la de “Judas hebreus”, fidel de l’emperador Carles (que l’anomenava familiarment “Judacot”), el qual aportà notícies dels barcelonins i de llur fidelitat constant al sobirà. L’emperador, agraït, el feu retornar a Barcelona amb deu lliures d’argent per al bisbe Frodoí per tal que pogués reparar la seva església. La carta imperial que ha transmès aquesta notícia es conserva original a l’arxiu de la catedral de Barcelona. El fet de tractar-se de l’única littera clausa d’un emperador Carles del segle IX, ha fet que els diplomatistes francesos en remarquessin la importància i en declaressin l’autenticitat indiscutible, que també ha examinat i aprovat el nostre Ramon d’Abadal. El dubte només afecta —i ja és molt— la identitat de l’emperador Carles. Descartat Carlemany, la menció de Frodoí (— 862-~ 892/3) permetria pensar en els emperadors Carles el Calb (840-877), que només fruí del títol imperial i l’usà constantment del 875 al 877, i Carles el Gros (884-888), que no l’usà gaire. Les raons polítiques difícils en què es trobà Carles el Calb i la situació especial del bisbe Frodoí —un franco-germànic (Frodwin) en contacte freqüent amb la cort imperial— fan molt poc plausible atribuir la carta al 877, darrer any de vida de Carles el Calb. El fet de tenir el “fidel” Judacot, jueu, com a intermediari comú indicaria la benèvola tolerància envers els jueus que es respirava a Barcelona abans de la fi de la novena centúria.
Pedra amb una inscripció hebraica, probablement del segle VIII, conservada al Museu d’Història de la Ciutat.
ECSA - Arxiu Fotogràfic de Museus
Encara que la menció següent de jueus a Barcelona —hom havia cregut que era la més antiga— era del 973, és probable que la presència jueva no hagués sofert interrupció durant aquell segle mancat de documentació original. La veritat és que la comunitat jueva de Barcelona ja era important i fruïa de propietats considerables al moment desgraciat de la presa de la ciutat per Almansor al juliol del 985, en temps del comte Borrell.
Ho explica un document molt important del 3 de març de l’any 1000, original indiscutible. El comte Ramon Borrell venia a Bonsom fill de Guitart per nou unces i dos mancusos d’or pur “terras et vineas qui mihi aduenerunt per successione mortuorum hebreorum qui in interitu Barchinone civitatis perierunt”, és a dir “les terres i les vinyes (sobretot a Mogòria) que li pervingueren (més avall diu que junt amb el seu difunt pare el comte Borrell) per successió dels hebreus morts que desaparegueren en la caiguda de la ciutat de Barcelona”. Segons el Liber iudiciorum visigòtic en ús a Catalunya, el sobirà encara podia disposar dels béns dels jueus desapareguts; així ho fa en presència de la seva esposa, la comtessa Ermessenda, del bisbe Vives, i d’altres personatges; un d’ells, Eldefred, signa com a testimoni de Moisès (“Mosse”), un jueu de molta consideració, les terres del qual es fa constar que afrontaven amb les dels jueus difunts. Moisès afegí poc després el seu consentiment autògraf, molt llarg, escrit en hebreu.
Confirma l’autenticitat original d’aquest document el fet d’ésser-ne el redactor i escriptor el jutge i levita Bonsom (“Bonus homo”), l’autor del cèlebre Liber iudicum popularis que ell mateix copià a Barcelona l’any 1011.
El rabí Moisès ni vivia sol a Barcelona ni s’estava plegat de braços. Entre els seus germans de raça n’hi devia haver de rics i actius, com ho demostra el jueu Bonnom (“Bonum nomen ebreo”) que abans del juny del 1018 havia prestat set mancusos d’or al matrimoni Ramió i Castellana, els quals li empenyoraren una casa a “auro invento” de Barcelona. Bonnom devia ésser, en diríem, un banquer reputat i solvent, ja que apareix sovint en la documentació d’aquells anys com a encunyador de moneda d’or: els mancusos “de manu Bonnom ebreo” foren cèlebres. Des de Botet i Sisó, se’n coneixien mencions documentals del 1018 al 1031, una del 1029 parla del “Bononomen hebrei aurifice”, és a dir orfebre en el sentit genuí de fabricant de moneda d’or.
Fa pocs anys que el professor Miles ha descobert i ha donat a conèixer exemplars de mancús firmats en català i lletres llatines: “Bonnom”, i en àrab: “encunyat a la ciutat de Barcelona”.
Amb uns exemples ben documentats n’hi haurà prou per descobrir una mica tot un petit món jueu que els anys 1028 i 1029 gravitaren a l’entorn del barri del Miracle, al bell mig de la ciutat (l’antic “Mons Taber”) i dels ravals d’“Auro invento” i del Cogoll antic, arran dels murs de llevant de Barcelona.
Ja el 21 d’agost de 1028, la senyora “Barcelona ebrea” i els seus dos fills, Bonnom i Dedenat, venien un clos que tenien de Benvingut (“Benenisti ebreo” o Benevenisti), el seu marit i pare difunt, al Miracle, al costat de la propietat de l’hebreu Mair (un respectable ciutadà que donà nom al puig de Màger, a sota d’Horta, probablement el que és ara el Carmel).
Allí mateix, al Miracle, per l’abril de l’any següent el jueu Vives, fill del difunt “Semtob ebreo” venia ara només mig clos per quatre mancusos “de manu Bonnom ebreo”. Sembla clar que tot i significar el mateix, Semtob difunt no pot ser l’orfebre Bonnom, que no hauria mort fins poc abans de l’octubre del 1036.
No tots els jueus eren rics. Durable, hebreu, havia d’empenyorar terres i vinyes per un préstec d’una unça i mig mancús de Bonnom que li havia fet el levita Ponç el 1029. A més de Durable hi intervenien la senyora Regina hebrea, Bonavida hebreu, Jehuda fill de rabí Salomó, Josef fill del rabí Moisès (Mossè esmentat l’any 1000?).
No sembla pas que per aquells anys jueus i cristians convisquessin malament. Tant na Barcelona com Vives i els familiars venien llurs propietats al mateix Ermenir Ros (“Russo”); i la de Durable termenava amb un hort del mateix personatge. Altres cristians veïns són mencionats en aquests documents; entre altres, Guillem de Sant Martí, que s’esmenta com a antic propietari, veí de na Barcelona, era el veguer comtal, mort en l’expedició de Còrdova del 1010; Guillem de Meià tenia un tancat que feia de paret amb el clos de Vives. Els jueus de Barcelona continuaven apareixent esmentats amb respecte en la documentació ciutadana.
Passada la meitat del segle XI sembla que els jueus recuperen la confiança del sobirà barceloní. Els comtes Ramon Berenguer i Almodis arrendaren l’encuny de moneda barcelonina de plata a diversos argenters de la ciutat el 1056 i el 1058, entre els quals a “David ebreo”. Sembla endevinar-se que la necessitat de numerari comptant feu que la parella comtal barcelonina tornés a recórrer a tècnics moneders jueus. Aquells anys precisament passava per les mans del comte de Barcelona una notable quantitat de plata procedent de les taifes sarraïnes; aquest argent, un cop encunyat i gràcies als lligams familiars de la comtesa Almodis, servia per a comprar castells als senyors catalans i comtats i abadies als nobles del Llenguadoc.
Enmig de l’ambient de tranquil·litat que respiren els documents adduïts fins ara, sobta força l’opinió contrària que en tenia l’abat i bisbe Oliba. En un sermó a llaor de Sant Narcís predicat per ell a Girona, potser cap al 1043, renyava amb paraules dures la “funesta, sacrílega i perversa plebs dels hebreus”. ¿Potser a Girona les relacions entre jueus i cristians eren diferents que a Barcelona? ¿Es tractava d’un tòpic comú en l’oratòria sagrada i Oliba n’abusava? És difícil d’escatir.
En tot cas, les bones relacions continuaven a la ciutat comtal. El 1074, 1082 i 1093 es troba ben documentat el jueu Bonissac Massip (“Bonum Ysaach ebreo que vocitant Mancipio”) amb la muller Orgota. Isaac Massip, juntament amb Folc hebreu i “Abram ebreo quem vocant Cavaller”, surten el 1085 en un document escrit no res menys que pel futur sant Oleguer, aleshores encara donat de la catedral de Barcelona. Consta almenys un cas de conversió al cristianisme. Crec que s’ha d’interpretar com a convers el “Gerallo Quadragesima intrante” a qui Salomó “Cimento” va vendre propietats. Això era el 1092. És verament curiós aquest nom, vocalitzat i en canvi en escriptura hebraica, que fineix el document: “Girald Corementrat”. Només s’explica per la denominació litúrgica d’arrel visigòtica de la primera dominica de Quaresma “Quadragesima intrante”. El prenom de Girald indicaria que fou batejat cristianament al començament de quaresma.
No sols els noms corrents de “Qorementrat” “Bonnom”, “Bonavida” “Bonnissac Mancip” “Giraldi”, indiquen a bastament que els jueus barcelonins havien acceptat la llengua catalana dels seus conciutadans cristians, sinó que el fet de donar a una dona el nom de la ciutat de “Barcelona” fa creure que hi havien posat arrels com a terra pròpia; com devia ser nom de la ciutat de naixement el de “Narbona”, muller de “Girald Qorementrat”.
L’escriptura de l’alefat hebreu en els documents adduïts és una bona cal·ligrafia quadrada, poc cursiva encara. El dígraf “bet-res” per “b(en) r(abbi)” és comú en moltes de les subcripcions originals. La vocalització masorètica només era usada, com s’ha vist, per a certs noms en català.
Sembla oportú de preguntar-se si no seria barceloní o almenys català l’artífex d’algunes peces de bronze firmades en perfectes lletres llatines majúscules datables encara del segle X. Així, del llantió del Museo Arqueológico Nacional de Madrid: +OC OPVS SALOMONIS ERAT; el gall (?) estilitzat del Louvre de París: +OPVS SALOMONIS ERAT; i un anell judeo-cristià firmat (?) al pla exterior amb el monograma llatí +S(alom) ON+ i a l’interior del cèrcol, en hebreu: “Shalom”.
S’haurà d’estudiar més l’obra d’aquest probable artista jueu català. (AMM)
Entre els segles XII i XIV
Rabí Benjamí de Tudela, en el seu Llibre de viatges, descriu breument la ciutat de Barcelona, quan la visità devers l’any 1165, i afirma que és una petita i bonica ciutat situada ran del mar, on conflueixen mercaderies i mercaders de Grècia, Pisa, Gènova, del país d’Alexandria, d’Egipte, d’Israel i Àfrica, i de tota la seva ribera. “Allí hi ha una santa comunitat, amb homes savis i prudents, i amb grans prínceps com el rabí Seset, el rabí Selatiel, el rabí Sèlomó i el rabí Abraham ibn Hasday”.
La descripció del rabí de Tudela és una mica desconcertant. Hom l’ha titllada de viciada pel seu punt de vista d’aristòcrata i ric mercader. Les dades històriques, però, permeten de qualificar-la com a molt ajustada a la realitat social dels jueus establerts a Barcelona en la segona meitat del segle XII: una regular comunitat atenta als preceptes bíblics, regida per una família d’aristòcrates il·lustrats, designats com a prínceps (nĕsi’im).
La presència i l’activitat pública dels jueus a la ciutat no era gaire antiga. Si el rabí de Tudela hagués visitat Barcelona un segle abans, el 1060, qui sap si hauria pogut dir-ne allò que diu de Girona: “Hi ha una petita comunitat de jueus”. En canvi, si l’hagués visitada un segle més tard, el 1260, segur que hauria pogut multiplicar els elogis que dedica a Narbona, amb el seu esbart de savis i la “gran” comunitat de tres-cents jueus, regida per una família de “prínceps”.
No és fàcil d’explicar l’evolució demogràfica i social dels jueus de Barcelona entre els segles XI i XIV, que no devia ésser pas lineal i homogènia. Si hom s’até al testimoni del rabí de Tudela, hom pot dir que a la segona meitat segle XII els jueus de Barcelona no eren gaires, formaven un grup social a part i es dedicaven al comerç.
Són dades molt congruents. Pel que sabem, la ciutat s’acabava d’obrir al tràfic marítim, i el rerepaís anava desenvolupant-se socialment i econòmicament. Recordem-ne les fites: ocupació de Tarragona (1089), conquesta d’Osca (1096), Barbastre (1101), Balaguer (1106), Saragossa (1118), Tudela (1119), Calataiud (1120), Tortosa (1148), Lleida i Fraga (1149). La donació del comtat de Provença al comte Ramon Berenguer III és de l’any 1112, i la donació del regne d’Aragó al seu fill, de l’any 1137.
Els jueus que s’establiren a Barcelona, ho feren emparats personalment pel comte, col·locats singularment al seu servei, i pagant-li directament el que n’exigia. Els primers jueus de Barcelona foren, indubtablement, rics. Quant a la seva procedència geogràfica immediata, no manquen indicis prou reveladors. La primera gran figura del judaisme barceloní, Abraham Bar Hiyya, mort devers l’any 1143, portava l’apel·latiu Savasorda, nom àrab que encara perdurava, anys després, en famílies de Saragossa i Osca. Resta documentat arreu que el seguit de “prínceps” jueus de Barcelona al llarg del segle XII i encara els seus descendents del segle següent, dominaven la cultura escrita en àrab. Els documents hebreus redactats a la ciutat a partir de la segona meitat del segle XII —els anteriors no poden ser autèntics— són escrits en lletra cursiva o semicursiva sefardita, és a dir, que manifesten uns hàbits gràfics propis d’una cultura evolucionada en els països àrabs. I fins un dels dos anells que foren trobats a les excavacions del fossar dels jueus de Montjuïc té la inscripció en àrab. La base humana de la comunitat jueva de Barcelona, doncs, al segle XII, procedia de ciutats de cultura àrab: d’una banda les de l’interior pròxim, que devien ser Osca i Saragossa, i de l’altra, les de l’horitzó mediterrani.
Poc després, les coses canviarien molt. A Barcelona, en diversos moments, continuaren establint-se rics comerciants procedents d’Orient i d’Àfrica, com Abraham Soandaramí, Jucef de Fes i Maimó de Sigilmessa, i des del nord vindria una immigració imparable durant tot el segle XIII, que culminà i s’acabà abruptament l’any 1306 amb l’expulsió general dels jueus de França. Aquest nou contingent humà, que forniria comunitats jueves a la majoria dels nuclis urbans de Catalunya, venia d’Occitània, romanitzat. Es veu fins i tot en els apel·latius “de Carcassona”, “de Besiers”, “de Tolosa”, “d’Espanyac”, “de Tarascó”, etc., que trobem en jueus ja ben establerts a Barcelona durant el regnat de Jaume I, al costat d’algun escadusser “Cortoví” i “Sefardí” procedent del sud peninsular.
Situació dels dos calls jueus de la ciutat de Barcelona dins l’entramat urbà.
J. Riera
El creixement de la comunitat jueva de Barcelona durant el segle XIII i fins el 1306 fou espectacular. El signe més palpable en fou la creació d’un nou call de jueus extramurs, l’any 1257. Hom desconeix, però, en quin moment els jueus de Barcelona arribaren al punt demogràfic més alt. Documents de l’any 1391, que semblen fiables, parlen de 4 000 ànimes.
Un dels molts prejudicis de la historiografia moderna voldria que els jueus s’haguessin regit sempre per principis d’inspiració democràtica. El cert és, al contrari, que al segle XII dominava arreu la democràcia de sang. El cas de Narbona, on els prínceps jueus arribaren a ser designats com a “reis”, tinguts com a descendents del rei David, no és una excepció, i la comunitat de Barcelona, si superem els prejudicis, hem de dir que es regia aleshores pel mateix esquema. El “príncep” jueu gaudia, en el pla personal, d’una gran cultura (filosòfica, teològica, mèdica i literària), la qual, juntament amb la potència econòmica, li procurava un accés directe i constant a la cort comtal. La majoria dels qui sabem que foren “prínceps” apareixen, a la documentació cristiana, designats com a alfaquim, mot àrab que primer significava “savi” i després “metge”. El nasì’ era el patró nat de les institucions religioses (sinagoga, escola talmúdica i almoina), designava segons la seva voluntat els oficis religiosos i civils (“hàzàn” o cantor, “sammas” o sagristà, “sohet” o degollador d’animals, “sofer” o escrivà, etc.), feia de jutge, i canalitzava cap a la cort comtal els impostos particulars i els dictava ja que per això era “príncep”.
Tant eren així les coses, que fins i tot caldria posar en qüestió el mot “comunitat” quan ens referim als col·lectius de jueus establerts en territoris cristians dels segles XI i XII. La primera referència d’un impost als jueus de Barcelona com a col·lectivitat és de l’any 1209. Els jueus, recordem-ho, tenien manca d’espai legal. Començaren a adquirir-lo, amb gran escàndol del papa i de tota la cristiandat, quan els reis concediren o pactaren amb els sarraïns i amb els jueus que poguessin continuar residint a les terres i ciutats novellament conquerides. No és casualitat, en aquest sentit, que el mot tècnic “aljama”, que servirà per a designar comunament els col·lectius d’infidels, sigui àrab i el trobem per primera vegada, en la història dels jueus, referit als col·lectius de Tudela (1170) i Saragossa (1175). Jueus i moros depengueren sempre de la voluntat dels sobirans i dels seus privilegis particulars, com a única llei vàlida per a ells.
El procés que conduí els jueus de Barcelona des d’un vague o implícit reconeixement oficial de personalitat col·lectiva fins a una autonomia gairebé plena, sempre sota la dependència directa del monarca, es troba perfectament documentat. Es un dels fenòmens més apassionants de l’evolució social de la baixa edat mitjana, paral·lel, no cal dir-ho, a la constitució dels municipis. L’exposició dels avatars que coneixem dels “prínceps” jueus de Barcelona ens n’indicarà, per ell mateix, les fites.
La història literària hebrea és la que proporciona el nom del primer nasi’ conegut dels jueus de Barcelona, poc després d’iniciat el segle XII: Yéhudà ben Barzilay ha-Bargeloní. El seu apel·latiu “barceloní”, tanmateix, potser indica que n’era originari, però demostra alhora que s’instal·là en una altra localitat, on rebé la designació de procedència. Es dedicà a fer compilacions de dret talmúdic, i a ell es deu el primer formulari de documents en hebreu (d’una eficàcia bastant moderada, perquè els jueus de Tortosa, Saragossa, i Osca, després de cent anys més tard, continuaven redactant els seus documents en àrab). Tingué una polèmica particular, sobre una qüestió astrològica, amb el segon “príncep” de Barcelona, Abraham bar Hiyya (1065?-1143?). Aquest s’hi establí en una data posterior a la conquesta d’Osca (1096), i ja hom ha assenyalat que potser procedia d’aquí, com el seu coetani, tan savi i il·lustrat com ell, Mosé ha-Sefardí, batejat el 1106 amb el nom de Pere Alfons.
Abraham bar Hiyya és un dels capdavanters de la restauració de la cultura hebraica a Europa. Compongué en hebreu tractats d’astronomia, de còmput, de geometria, de geografia i teològics (la majoria editats i traduïts pel professor Josep Maria Millàs). Amb això inventà i fixà una gran part del vocabulari filosòfic i tècnic hebreu —abans d’ell, com és sabut, els pensadors jueus escrivien en àrab—, i la seva obra principal, el Llibre revelador, encara avui és estudiada com una fita crucial del pensament jueu medieval. Plastó de Tívoli esmenta la seva col·laboració en moltes de les traduccions llatines que efectuà a Barcelona entre 1134 i 1145.
Un net seu podria ser el nasï’ Abraham ben Hasday de què parla Benjamí de Tudela, i el mateix “alfaquim” Abraham a qui Ramon Berenguer IV, l’any 1160, concedí llicència per instal·lar uns banys a Barcelona, en règim de monopoli, amb guanys a partir. Sembla que el podem identificar, sens dubte, amb T’Abraam alfachim” que, juntament amb “Saltellus judeus” (un altre dels esmentats pel rabí de Tudela), apareix entre els nombrosos avaladors d’un deute del comte, l’any 1162.
També és conegut per la literatura hebrea el rabí nasï’ rabí Se-set, el primer dels quatre de la llista del rabí de Tudela, mort l’any 1194. El metge Yosef ben Meir ibn Sabarra, resident “en territori de Barcelona” (probablement Girona), li dedicà el seu Llibre d’ensenyaments delectables (traduït per I. González Llubera l’any 1931), i el cèlebre traductor Yehudà ibn Hibbòn remarcà que adquirí excel·lència i poder pel seu domini de la cultura àrab.
Nebot seu fou el més representatiu i més ben documentat de tots els nêsi’im, Šešet ben Ishaq ben Yosef Benvenist. Nasqué a Saragossa, on s’havia establert el seu pare, Issach Benvenist de Barcelona, alfaquí de Jaume I, i morí l’any 1226 (no el 1209, com es creu comunament), després d’haver servit el rei Pere, el comte Sanç i Jaume I. Fou poeta, expert en literatura i filosofia, mecenes, defensor per escrit de Maimònides i alfaquí. Yêhudà al-Harizí (1170-1235), l’eximi prosista hebreu que visqué a l’ombra del seu mecenatge, el qualificà de “príncep entre els prínceps”. La seva firma, amb ei nom Perfet guizbar (= batlle), apareix, inconfusible, en nombrosos pergamins conservats, perquè fou el primer jueu amb el càrrec de batlle de Barcelona (entre 1200 i 1207, 1213 i 1218, i novament poc abans de la seva mort). El càrrec li fou conferit perquè amb les rendes de la batllia, on hi havia inclosa la quèstia dels jueus, compensava els desemborsaments fets per compte dels monarques.
Un dels darrers representants de la cultura aràbiga a Barcelona fou el seu coetani, el nasï’ Abraham ben Sêmuel ibn Hasday, defensor també de la figura de Maimònides. Sembla que traduí a l’hebreu dues obres menors del pensador egipci i altres escrits en àrab. Compongué en prosa elegant una bella adaptació al judaisme de la llegenda de Buda, amb el títol d’El príncep i el monjo (traduïda per Tessa Calders l’any 1987).
A la mort del batlle Perfet, l’any 1226, esclatà la lluita iniciada temps enrere per desbancar l’ascendent dels “prínceps”. S’hi implicaren elements ideològics i religiosos: els “prínceps” professaven el racionalisme i defensaven els escrits de Maimònides, mentre que els oponents n’eren contraris i s’adscrivien al pietisme i l’esoterisme; els uns eren insultats com a epicuris i immorals, i els altres com a bords i orgullosos. De fet, el préstec a interès i el tràfic del diner feien pujar una nova classe social, amb vocació de poder, mentre s’empobria la vella aristocràcia, que havia invertit en rendes agràries i drets emfitèutics. El darrer “príncep” de Barcelona, rabí Makir, l’any 1224 encara regalava una vinya de tres mujades a una cosina que es casava amb un nebot seu. A la seva mort, el 1230, la vinya era comprada per un dels dirigents del partit oposat.
El rei Jaume I confià decididament en la nova classe social, experta coneixedora dels canals que drenaven el diner. L’agost del 1233 ja havia donat la batllia de Barcelona a un nouvingut, Sêlomó Bonafòs. Declarà judicialment que el títol de nasï’ no implicava una sostracció dels aristòcrates a la llei general, i el 9 de desembre de 1241 concedia als jueus de Barcelona el privilegi de poder elegir dos o tres prohoms que castiguessin els rebels amb la seva autoritat i solucionessin les diferències entre jueus: es creava la comunitat de Barcelona com una entitat de dret públic. A partir d’ara el poder era en mans de savis rabins i rics prestamistes, emmotllats en uns esquemes culturals oposats als dels desapareguts “prínceps”. Els paradigmes dels nous rectors de la comunitat són el moralista Yonà ben Abraham Gerundí, dit “el Piadós” (nascut a Girona, fundador d’una escola a Barcelona i mort a Toledo el 1263), i àélomó ben Abraham Adret (Barcelona, 1235-1310), el rabí més famós de tota la història dels jueus de la ciutat, que en fou secretari força vegades.
Des del punt de vista econòmic, però, les coses quedaven gairebé com abans: el batlle continuava percebent la quèstia o tribut dels jueus, i les multes que imposaven els prohoms escollits per la comunitat també anaven a parar al batlle, que era jueu. Sélomó Bonafòs ho fou del 1233 al 1243, i es titulava i firmava, quan actuava en llocs reials fora de Barcelona, com a “batlle de Catalunya” (guizbar Catalunya). El succeí el que sembla que era fill seu, Vidal Salomó, que trobem ocupant la batllia de Barcelona des del 1247 fins a la seva mort, l’any 1257. Al seu temps ja és normal de trobar jueus que trafiquen amb les rendes dels molins reials i les lleudes, i exerceixen a la ciutat com a corredors.
El darrer batlle jueu de Barcelona fou el financer Benvenist Saporta, entre el 1257 i la seva mort, l’agost del 1268. Residia a Vilafranca del Penedès, i actuà per mitjà de lloctinents i arrendataris. En consten préstecs al monarca, als infants Pere i Jaume, i a cavallers terratinents —gràcies a aquests préstecs ocupà les batllies de Barcelona, Perpinyà i Tivissa—, participació en els guanys de la seca de Barcelona, en l’administració de l’aigua dels molins, a més dels tributs dels jueus de Barcelona i Girona.
De tant en tant, però, els secretaris de l’aljama de Barcelona aconseguien de lliurar directament al rei el seu tribut col·lectiu i obtenir-ne, a canvi, privilegis que consolidessin el seu propi poder: el privilegi de poder obligar els singulars de l’aljama a pagar la quota que ells els assignaven (1226), designar lliurement jutges que castiguessin segons la seva voluntat els transgressors de la llei mosaica (1272), i tenir jutges propis en matèria civil i criminal (1280). Quan Berenguer Oller, el març del 1285, posava en el seu programa de reforma social, esclafada brutalment pel rei Pere el Gran, la supressió conjunta dels clergues, rics homes i jueus de Barcelona, aquests ja formaven una societat perfecta.
Al terme d’aquest període, l’any 1300, els jueus de Barcelona vivien en dos recintes tancats, independents, oberts a l’exterior per dos parells de portals.
El recinte més antic havia pres el nom de “call major” i comprenia aproximadament mig quarter de la ciutat romana, des del Castellnou —sobre l’actual carrer del Call, cap al que fou més tard el palau episcopal—, fins a la plaça de Sant Jaume, i ocupava la meitat esquerra de l’actual palau de la Generalitat. El carrer de Sant Sever quedava dins el recinte del call major, però ens falten documents per poder determinar fins on s’endinsava cap a l’actual plaça de Sant Felip Neri. (La baixada de Santa Eulàlia fou oberta l’any 1394, quan ja no hi havia jueus.) El carrer del Call, que tenia el nom de carrer dels Torners, no en formava part, sinó que n’era el límit i hi donava entrada.
Còpia de la làpida jueva del carrer de Marlet, dins l’antic call, datada el 1314. L’original es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.
ECSA - E. Casas
El nom de call no ve pas de l’hebreu, sinó, per extensió, del primer carrer o call on els jueus començaren a establir-se. Podem pensar que aquest fou el carrer de Merlet, perquè allí i al seu voltant és documentat que hi havia, l’any 1391, els palaus dels descendents dels “prínceps” del segle XII, i allí mateix, fent cantonada amb el carrer de Sant Domingo, hi havia la sinagoga major.
Els dos portals d’aquest recinte s’obrien a un mateix carrer, el carrer del Call, l’un al cap del carrer de Sant Domingo, on hi havia la carnisseria dels jueus, freqüentada també pels cristians, i l’altre al cap de l’actual carrer de Sant Honorat.
És evident que aquest espai fou tancat i circumdat per un mur amb portals, i que es va reservar per a habitació exclusiva dels jueus, en una data concreta, que ignorem. Un document hebreu del 1215 sembla que ja el dona com a existent. El que és segur és que el 1257, quan es creà el nou call, que es diria “menor”, ja es destinà expressament per a ús exclusiu dels jueus. El seu decret reial de creació o aprovació explica que consisteix en un sol carrer, amb portals a cada cap, l’un sota el Castellnou, que donava al carrer d’Avinyó, i l’altre devers ponent, a l’altura del carrer de Rouric, més alguns carrers confluents. Terreny i cases havien estat cedits en emfiteusi als jueus pel canonge Pere Albert, i la canònica n’ha cobrat censos i lluïsmes fins a l’edat moderna. Les seves traces desaparegueren gairebé del tot amb l’obertura i la urbanització del carrer de Ferran VII, que segueix la seva mateixa orientació.
L’edifici principal del call era la sinagoga. Es trobava situada al número 7 del carrer de Sant Domingo, edifici que avui, després de sis segles d’haver estat desafectat, encara conserva quatre parets que donen a l’exterior. La seva antiguitat és desconeguda; només en podem dir que l’any 1267 el rei Jaume I autoritzà que la sinagoga fos elevada una mica, segurament per a encabir-hi un entresolat. Era l’única sinagoga que tenia seients de propietat dels particulars, els quals els venien, llogaven i fins i tot hipotecaven per meitats, com un bé immoble qualsevol. Si tenia sumptuositat, no era a l’exterior, sinó a l’interior (marbres, draps de paret, llànties de plata, etc.), però no se’n conserva cap descripció. Després d’haver estat saquejada, l’any 1391, Joan I la donà al seu vicecanceller, que quatre anys després la llogava a un rajoler perquè la fes servir de magatzem.
La relació hebrea de la disputa de Barcelona, de l’any 1263, diu que Jaume I hi sermonà un dissabte als jueus. Es llegenda que el rabí Aram Gaon, al segle IX, enviés des de Babilonia als jueus de Barcelona el seu llibre d’oracions, i que el rotlle de la Llei de la sinagoga procedís de Jerusalem, com creia i deia el rabí Mosé Hallewa, al segle XIV.
Les altres sinagogues de Barcelona que tenim documentades —tres o quatre més— són del segle XIV, llevat de la que instituí Bonanasc Salomó amb llicència atorgada per Jaume I l’any 1263, que deu ser la del call menor, que es convertí després de moltes ampliacions en l’actual parròquia de Sant Jaume.
L’aljama de Barcelona no va tenir mai una casa o local propi per a les reunions del Consell i dels secretaris. L’any 1351 tenien llogat un pis per a aquesta finalitat.
La beneficència és una pràctica, diríem, connatural al judaisme, i l’existència d’una almoina institucional, a Barcelona, és documentada en multitud de documents a partir de la segona meitat del segle XIII. El ric i savi rabí Sêmuel ha-Sardí, mort devers l’any 1257, fundà una almoina particular, probablement dedicada a l’ensenyament. Els seus administradors, com era habitual, feren col·locar la simple i bella inscripció commemorativa, avui conservada al Museu d’Història de la Ciutat. Un hospital per a pobres, tanmateix, no tenia raó de ser a la primera època, atesa la configuració social de la rudimentària comunitat. De fet, en parla un únic document de l’any 1385.
D’acord amb les seves creences escatològiques, els jueus medievals cercaven, per als seus enterraments, llocs orientats cap a llevant, airejats i que no concentressin la humitat, és a dir, en lleuger declivi. Consta documentalment que a Arles, Marsella, Salon, Narbona, Girona, Besalú i Tortosa, i també Barcelona, el cementiri dels jueus, en un moment o altre ha tingut el nom de Montjuïc. A Barcelona, el nom propi del fossar s’estengué a tot el puig, de silueta tan característica, i s’ha conservat fins avui, com a Girona; amb la conseqüència lògica que els indrets concrets dels enterraments, que n’ocupaven una part molt reduïda, han perdut el seu nom original. Els erudits i els lingüistes no es cansen d’intentar endevinar l’obscur origen i significat —si el té— del mot Montjuïc, cosa que no aconseguiran pas mentre pensin només en la muntanya de Barcelona i ignorin que, en una època determinada, als segles XIII i XIV, si més no, fou un nom genèric, probablement eufemístic, per a designar amb paraula neutra el trist nom del fossar dels jueus.
El de Barcelona es trobava situat darrere o sobre Miramar, a la banda esquerra de la carretera que puja al castell. Per determinar la seva antiguitat, hom sol esmentar un document de l’any 1091, copiat al cartulari de la catedral, que esmenta unes veteres judeorum sepulturas. Es creu que és un document fals. Les excavacions que s’hi efectuaren els anys 1945-46 van afectar 171 enterraments, de tipologia diversa, sense que se’n pogués determinar la datació. El mobiliari que se’n recuperà no fou espectacular: un anell d’or amb el nom Astruga; un de plata amb una inscripció en àrab que augurava bona sort; dos anells d’or amb pedra col·locats en un mateix dit d’una mà dreta, dues simples arracades de plata; galons teixits en or en una dotzena de sepulcres femenins i poca cosa més.
Algunes de les pedres tumulàries amb inscripcions hebraiques són inventariades al Museu d’Història de la Ciutat, si bé les inscripcions han estat totes publicades. N’han aparegut, i encara n’hi ha en llocs escampats de la ciutat (el palau del Lloctinent, el palau de Valldaura, el convent de la Vall d’Hebron, que fa de llamborda al carrer de l’Hospital i al mercat de la Boqueria, etc.), perquè després de la destrucció del call, l’any 1392, el rei Joan I va cedir el fossar dels jueus als seus creditors i les pedres foren tallades i aprofitades com a material de construcció. Les que encara eren a Montjuïc al final del segle XIX, i per això s’han conservat íntegres, són ben poques i les de pitjor qualitat. Les que porten data explícita en són només nou, si bé algunes sembla que són suspectes. La que sembla més antiga, que té al darrere restes d’una inscripció llatina, no és de pedra de Montjuïc, sinó de marbre i sembla que és falsa.
En el camp de la llegenda i de la tradició popular, els jueus també hi són presents, gairebé sempre amb connotacions negatives. Una font no gaire genuïna atribueix al rei Pere una dita que traspua recel i desconfiança: Déu te guard de corsari de Mallorca i de jueu de Barcelona. (JaRi)