L’alou senyorial de Can Peixau era establert sobre una vil·la romana important i era format, bàsicament, per la torre i la capella. Es trobava a Llefià, dalt d’un petit turó, entre la riera de Sant Jeroni i el torrent d’en Valls, 200 m més amunt de la carretera general, entre els actuals carrers de Miquel Servet, Galileu, Font i Escolà i Baldomer Solà.
Les darreres restes que en quedaven van desaparèixer l’any 1957. Al museu de Badalona se’n guarden 5 capitells (un dels quals és gòtic), una pica sense decoració de cap mena i un àbac (o imposta). També s’hi conserva una maqueta de les restes trobades en les excavacions que s’hi feren.
El baró de Maldà, que fou el propietari de Can Peixau, explica com era la torre. Pels indicis hem de creure que es tractava del mateix edifici del qual parla la documentació medieval, i que era similar a la Baldovina de Santa Coloma.
Es tractava d’una mena de “torreó de moros” (diu el baró) de planta circular, al qual s’accedia per una escala de cargol estreta i fosca, de 83 graons. Devia fer, doncs, aproximadament uns 20 m d’alçada. Cap al 1770 la torre va ser restaurada, pintada de blanc i coronada amb merlets de rajola pintats de color blau.
La fortalesa disposà d’una capella dedicada a sant Salvador, documentada des del segle XII.
Al final del segle XII o principi del XIII l’alou de Can Peixau era de Berenguer de la torre de Badalona. El va heretar la seva filla Saurina, que el 1244 feia testament deixant 20 sous per a una casulla a la capella de Sant Salvador de Badalona.
Al principi del segle XIV depenien de la torre “17 pagesos propis de la dita casa, poblats entorn d’ella”. El delme i primícia de totes aquestes possessions anaven a parar al rector de Badalona, amb obligació de dir tres misses a la setmana a la capella de Sant Salvador.
Al costat de la capella i de la torre es va construir un casal residencial durant el segle XIV. El conjunt fou malmès al segle XV.