Aquesta torre, avui totalment desapareguda, es trobava en el límit actual amb Sant Gervasi, al lloc on hi hagué l’asil Duran. Segons F. Carreras i Candi, al segle X n’era el propietari un tal Teudiselo, i després del 986 passà a poder de la catedral de Barcelona; aquest mateix any s’esmenta també el terme de Sarrià.
El 1046 Ramon Berenguer cedeix l’església i la capella de Santa Cecília juntament amb el domini de l’esmentada torre als canonges de la seu barcelonina. Foren aquests, al segle XII, els qui enfeudaren aquesta torre a una família de castlans, els quals adquiriren el seu cognom a partir del topònim Sarrià. El 1124 posseïa aquesta propietat Pere Joan de Sarrià, al qual succeí Guillem Pere de Sarrià, casat amb Guilia.
L’any 1148 Guillem Pere de Sarrià testà a favor del seu fill Berenguer, al qual llegà entre d’altres possessions la propietat de Sarrià. Aquest fou succeït pel seu fill Romeu, que rebé la possessió de la força de Sarrià vers el 1194. La nissaga dels Sarrià foren molt importants al llarg dels segles XIII-XIV, i alguns dels seus membres eren consellers de la ciutat de Barcelona; una branca d’aquesta família participà activament en la conquesta de València al segle XIII.
A partir del segle XVII en foren els propietaris la família Vilana. El primer fou Ramon Vilana Perlas, notari barceloní, que actuà com a secretari del rei Carles d’Àustria. Aquest fou succeït per Felip Vilana i Millàs.