Històricament, és indubtable que el nucli medieval de Badalona fou una clara continuació de la Bètulo romana. Però també tenim molts indicis que en fan suposar fins i tot la continuïtat urbanística.
L’arqueologia confirma la pervivència de la ciutat a través d’habitatges, magatzems i obradors que es construïren fins a l’alta edat mitjana aprofitant edificacions d’època imperial. L’estat actual de les recerques arqueològiques no permet determinar amb exactitud l’àmbit d’aquell hàbitat alt-medieval. Podem suposar, però, que les noves construccions, totes de poca envergadura i aprofitant elements anteriors, s’escampaven una mica pertot, enmig del camp de ruïnes de l’antiga Bètulo.
Representació hipotètica de la sagrera de Badalona en consagrar-se l’església de Santa Maria de Badalona l’any 1112.
J. Rosàs
Però a partir del segle X, aproximadament, trobem una zona bastant ben delimitada, destinada a complir funcions sagrades, que dos segles més tard veurem convertir-se oficialment en sagrera.
Aquesta sagrera, amb l’església de Santa Maria i el cementiri, coincideix amb l’antic fòrum romà i amb el seu temple. Cal suposar, doncs, la continuïtat de culte en el temple romà o, si més no, en la seva zona anterior o paradís, en la qual s’alçava l’església romànica de Santa Maria.
Tota la zona meridional i occidental del fòrum, a partir dels murs del temple, fou ocupada per enterraments ja des d’època baix-imperial. Però aquests enterraments es troben també en molts altres indrets de la ciutat. En canvi, a partir del segle X, sembla que tots el enterraments es concentren a la sagrera. Podem creure, doncs, que la zona sud-occidental de l’antic fòrum va esdevenir una plaça cementiri, tancada a llevant per la façana de l’església i voltada, pels altres costats, per petites construccions que s’acollien a l’empara de la sagrera. Aquesta plaça devia ocupar aproximadament les actuals places de la Constitució, de la Font i de Barberà, i l’illa de cases que queda enmig.
Tocant a l’església, per la part de llevant, s’hi alçava la torre senyorial, que amb el temps va esdevenir un petit castell feudal voltat d’un vall ple d’aigua llotosa. Els darreres de la torre i de l’església devien constituir un mur que defensava la part NE de la sagrera, que era la més desproveïda d’elements naturals. Pels costats de ponent i de migdia la sagrera quedava protegida per un desnivell d’uns 5 m d’alçada, als peus del qual transcorria un rierol per on desguassaven les aigües del turó d’en Rosés. Aquest desnivell seguia tot el carrer de la Quintana Alta, on encara és perceptible actualment, i continuava després entre els carrers de les Eres i de Sant Sebastià. Tot fa suposar que l’antiga muralla romana ja havia aprofitat, almenys en part, aquest desnivell.
D’aquesta plaça sagrera sortien tres eixos bàsics, que seguien aproximadament els carrers de la ciutat romana. El carrer de Barcelona era la via que conduïa cap a aquesta ciutat. Just en sortir de la sagrera es creuava amb la Quintana Alta que, a través del llegendari “pas de la Guineu” i del camí del molí de la torre, conduïa cap a l’activa zona agrícola de Canyet. El carrer de la Costa, seguint un altre carrer romà, comunicava la sagrera amb la platja, després de travessar el camí ral que unia Barcelona amb el Maresme. El carrer de Fluvià, pervivència també d’un carrer romà, sortia de l’extrem N de la sagrera i menava a Campsentelles travessant la vall de Pomar.
La sagrera de Badalona degué tenir, doncs, forma de plaça tancada, a la qual s’obrien les façanes de tots els edificis, els darreres dels quals formaven una mena de mur que, aprofitant desnivells i reforçats en els punts febles per les parets de l’església i de la torre, constituïen les defenses de la població. D’aquesta plaça sortien els carrers que, aprofitant el vell traçat romà, unien Badalona amb l’exterior. Això donà a l’urbanisme medieval badaloní una estructura radial, que deixava percebre l’estructura quadrangular anterior.
Representació hipotètica de l’expansió de la sagrera de Badalona entre els segles XI i XIV.
J. Rosàs
La utilització de la sagrera com a lloc d’habitatge féu que, sobretot a partir del segle XII, l’interior d’aquesta plaça fos ocupat per construccions, la qual cosa donà lloc a dues placetes i dos carrers. Les places foren la de la Constitució (anomenada antigament “la plaça” de Badalona per antonomàsia) i la plaça de Barberà o de l’església, que va assumir en exclusiva les funcions de fossar. Els carrers eren el de la Mongia i el de la plaça de la Font. Això, juntament amb l’existència dels petits carrerons de Sant Antoni i de Vilamajor, acabaren de donar a la sagrera badalonina la seva forma radial.
El carrer de la Mongia, avui gairebé desaparegut, és especialment interessant per situar amb exactitud l’església romànica de Santa Maria. Aquest carrer va desaparèixer durant el segle XVIII en construir-se l’actual edifici de Santa Maria, que ocupa tota l’església romànica, bona part del carrer de la Mongia i les cases de la família Fonollà, que s’alçaven entre l’esmentat carrer i el carrer de Dalt. Si uníssim el carrer de la Plaça amb el cul-desac que surt del passatge Barberà davant la capella dels Dolors, obtindríem el traçat del carrer de la Mongia, del qual els esmentats cul-de-sac i carrer de la Plaça són restes. Aquesta part de carrer que ha desaparegut seguia de llarg a llarg el mur N de l’església romànica, l’absis de la qual devia quedar on ara trobem l’altar de la Puríssima.
El creixement de la sagrera havia de fer-se per la part N, enfilada dalt del turó i protegida per les construccions preexistents. En produir-se aquesta ampliació, el traçat dels nous carrers va ser, però, totalment rectilini. En efecte, els dos carrers badalonins d’època gòtica, el carrer de Dalt i el carrer Lladó, són pràcticament tirats a cordill, absolutament paral·lels entre si i gairebé desconnectats de la resta de la trama urbana anterior. Això pot ser degut a les característiques del terreny, molt més pla en aquesta part alta del turó de Dalt la Vila; també hi degueren influir les noves tendències urbanístiques, però no hem de descartar l’herència del traçat romà que hagués pogut perviure en forma de camins semiurbanitzats i que no s’havien vist afectats pel complicat procés evolutiu de la sagrera. La coincidència entre aquests carrers i els dos carrers romans que J. Guitart proposa en la seva tesi és més que una coincidència.
En aquest sentit és interessant constatar que un document del 1298 parla d’unes cases situades a la sagrera, en el lloc anomenat “Antigor”. Tenint en compte que aquest topònim designa habitualment llocs on són perceptibles restes arqueològiques, hem de creure en el possible aprofitament de l’estructura urbanística heretada de l’època romana sobre el traçat dels nous carrers baixmedievals.
Aquests dos carrers el carrer de Dalt i el carrer Lladó amb tot l’aspecte d’afegit posterior a la sagrera, de fet es degueren urbanitzar a partir del segle XIII i especialment en el XIV, quan la família Santcliment decidí amortitzar la inversió que havia fet en la compra dels drets feudals de la Torre Vella, que controlava la sagrera, i començà una intensa política d’establiments de cases a la zona. La documentació del segle XIV confirma amb escreix aquest fet. Per al nostre cas, però, és especialment interessant l’establiment fet el 1286 per Pere de Santcliment a favor de Bernat Lladó d’una peça de terra a la sagrera, per tal que aquest hi edifiqui cases. Probablement caldria situar aquí l’origen del carrer Lladó.
Aquesta expansió del nucli urbà per la banda N féu que aquesta zona, ja des de sempre la més desprotegida del lloc, quedés ara a mercè de qualsevol atac. La part nova de Badalona encara pogué aprofitar el desnivell que la muralla romana havia creat a occident, però pel N i per l’E restà absolutament indefensa. Per aquesta banda no pogué gaudir ni de la protecció, més o menys simbòlica, que la Torre Vella i els murs de Santa Maria oferien a la resta de la sagrera.
Tanmateix, la sagrera de Badalona no es fortificà mai. Els atacs, ordinàriament, li venien per mar, i per aquesta banda el lloc oferia unes certes defenses naturals. Però creiem que el que justifica aquesta manca de fortificacions és el reduït nombre d’habitants que s’acollien a la sagrera. Badalona era formada per diversos nuclis, i cada un d’aquests tenia encara moltes cases disperses. La fortificació de la sagrera hagués protegit només una mínima part dels habitants. En conseqüència, el sistema defensiu del Barcelonès nord es basà en les torres senyorials, on els habitants de cada nucli cuitaven a salvaguardar-hi les vides en cas d’atac. Les cases i les collites restaren sempre exposades al saqueig i en foren víctimes més d’una vegada.