Santa Maria de Badalona

Situació

L’església de Santa Maria es troba al centre de la ciutat, al barri anomenat Dalt Vila, en la plaça de Barberà, prop de la Torre Vella. (CPO)

Mapa: 37-16(421). Situació: 31TDF372895.

Història

L’església de Santa Maria de Badalona coincideix amb unes restes del segle I aC que, amb tota probabilitat, pertanyen a la cel·la del temple romà de Bètulo. Fins al segle XVIII l’altar major i el de Sant Pere (que ja existien en època romànica) foren sostinguts per làpides romanes. Tot indueix a creure en la continuïtat de culte, en el mateix lloc, des del segle I aC.

Malgrat que el nucli del voltant de l’església era molt despoblat, el prestigi que li donava la tradició pel fet d’estar en el fòrum, amb una continuïtat secular de culte, degué donar la parroquialitat a Santa Maria.

A part l’esment que en fa la làpida que atribuïm al segle X, les primeres notícies escrites que tenim d’aquest temple són del 1012, i a partir del 1030 la trobem sempre esmentada com a parròquia. De Santa Maria depengueren totes les altres esglésies i capelles del Barcelonès N. El 1054 Ramon Berenguer I donà aquesta església al capítol de la catedral, i el papa Pasqual II confirmà la donació amb una butlla el 1104. Així, el temple passà del poder comtal al de la canònica, la qual, a causa de nombroses donacions, acabà posseint molts alous en el terme parroquial.

Al principi del segle XII es devia bastir un nou edifici, que va ser consagrat el 1112. De l’església anterior només resta una pica d’aigua beneïda i un fragment de làpida. Escampats pels murs de l’església del segle XVIII i per la part inferior de les tàpies de l’hort de la rectoria (construïdes també al segle XVIII), es podep veure nombrosos carreus rectangulars (d’uns 30 × 40 cm) que creiem que procedeixen del temple consagrat al segle XII. També es poden trobar carreus d’aquests en els grossos murs construïts ran de mar, davant els dipòsits de CAMPSA, entre el 1936 i el 1939, amb la pedra procedent de la part enderrocada del temple barroc. Es conserven encara algunes pedres procedents d’afegitons fets al temple romànic en èpoques posteriors.

Els informes tècnics fets a mitjan segle XVIII, abans de decidir l’enderroc de l’església, i notícies soltes que aporten documents anteriors, permeten deduir aproximadament com era el temple romànic.

Es devia tractar d’un edifici d’una sola nau (cosa que justifica el gruix considerable que tenen els murs laterals), amb parets de carreus i volta de canó, de pedra sense desbastar. El conjunt feia 26 m de llarg (amb l’absis inclòs) × 15,5 d’ample (incloent-hi el gruix dels murs). Dos arcs torals dividien la nau en tres trams, en cada un dels quals es devia obrir, com a mínim, una capella lateral al costat de l’epístola i una al costat de l’evangeli.

Probablement aquestes capelles laterals no existien en l’estructura del segle XII, i s’anaren obrint en el gruix dels murs a mesura que les necessitats de nous altars ho requeriren. El 1157, a part l’altar major, trobem documentat el de Sant Pere. A més d’aquests dos, el 1379, hi havia el de Sant Esteve i el de Sant Miquel. Al segle XVIII, en enderrocar-se el temple, hi havia l’altar major i 9 de secundaris.

Els murs laterals tenien 2,40 m d’amplada, probablement, com hem dit, per contrarestar l’empenta de les voltes. Això permetia d’obrir-hi aquestes capelles laterals sense modificar l’aspecte exterior de l’edifici. Aquest buidatge sistemàtic de la base de les parets degué contribuir, però, a la ruïna del temple. Sabem com eren dos dels retaules que anaven dins d’aquestes capelles laterals: el de Sant Joan i Sant Esteve, pintat el 1438 pel mestre de Badalona, que es conserva al Museu d’Art de Catalunya, i el de Sant Sebastià, barroc, destruït el 1936 i del qual resten fotografies. Gràcies a les dades que proporcionen aquests retaules (i al fet que els altres retaules s’adaptaren bé a les capelles laterals del temple actual) podem deduir que les capelles laterals feien aproximadament 2 m d’amplada × 3,50 m d’alçada i una fondària probablement bastant inferior als 2,40 m que permetia el gruix del mur.

L’altar major quedava dins d’un absis que segurament era semicircular i cobert amb volta de quart d’esfera. Almenys, això és el que es pot deduir de la forma com s’adaptà el retaule barroc, que decorava aquest absis, a la nova capçalera plana de l’església del segle XVIII. El gruix de les parets de l’absis era d’1,30 m. El mur dels peus de la nau, que feia de façana al temple i que no havia de suportar l’empenta de cap volta, era més prim; feia 1 m. S’hi obria el portal principal, aproximadament al mateix lloc on ara hi ha el “portal xic”.

A la paret lateral de migdia s’obria un altre portal i al seu costat hi havia el campanar, que devia ser de l’època de construcció de l’església, perquè el 1379, tant aquesta com el campanar ja necessitaven reparacions. Aquest campanar era de planta quadrada, de 5,30 m, i al principi del segle XVI tenia quatre campanes. El temple i el campanar devien formar, doncs, un conjunt romànic important, construït segurament poc abans de la consagració del 1112.

Sobre l’església hi havia un comunidor, no sabem de quina època, al qual, l’any 1601, s’accedia des del temple a través d’una escala.

A aquest edifici primitiu es van afegir, abans del segle XVII, el cor i la sagristia.

Una cornisa coronava els murs exteriors del temple, que era cobert amb teulada assentada directament sobre la volta. Per damunt de la cornisa es van sobrealçar els murs, segurament amb la finalitat de fer un ampit defensiu en temps dels atacs de la pirateria, però això impedia el desguàs normal de les teulades i va perjudicar l’estructura de l’edifici.

Entre la teulada i la volta, arran dels murs exteriors de l’església, es va obrir una mena de corredor que circuïa tot l’edifici; suposem que aquesta reforma també es va fer per fortificar la parròquia enfront dels atacs dels pirates; això, però, va afectar les càrregues de la volta, greument malmesa.

Totes aquestes reformes contribuïren a deteriorar l’edifici i serviren d’excusa per a poder enderrocar una construcció que no era del gust de la gent del segle XVIII.

En demolir el temple, el 1759, es considerà que “la iglesia antigua, era fábrica de muchos siglos, según lo anuncian las lápidas que se han hallado en la misma”. (JRo)

Epigrafia sobre una làpida

Anvers (a l'esquerra) i revers (a la dreta) de la làpida conservada a l’església, la inscripció de la qual fou gravada en un marbre romà reaprofitat.

ECSA - Rambol

Les primeres notícies que probablement es refereixen a aquesta làpida són del baró de Maldà, l’any 1802, que l’anà a copiar amb el sacerdot Dr. Josep Casas a petició de l’erudit barceloní Josep de Vega. El baró explica que tenia les lletres mig esborrades, amb moltes abreviatures, i que la seva interpretació fou objecte d’una llarga discussió entre el rector i el Dr. Casas. Els erudits barcelonins comprovaren que no era romana i no se’n van preocupar més.

La làpida fou publicada per primera vegada per Mn. Gaietà Soler a la seva monografia històrica Badalona. EU mateix la va fer arrencar d’una pilastra de l’hort del rector i, segurament, la hi va tornar a fer encastar, perquè allà la van veure el pare Fita, el 1896, i J. M. Cuyàs, el 1936. Amb els trasbalsos de la guerra civil es va perdre. L’any 1977 la van retrobar casualment, gràcies a l’ajut de Maria Tarrés, dins d’un armari de la mateixa rectoria. Ara es conserva, dignament exposada, a la sala del mateix edifici.

Es tracta d’un fragment de marbre blanc, decorat amb motllures i una garlanda, d’època romana, probablement baix-imperial (que, apuntem-ne la possibilitat, podria haver servit d’ambó o de cancell d’una primitiva església paleocristiana de Santa Maria). A la part posterior fou gravada la inscripció, que ha estat publicada diverses vegades amb petits errors de lectura.

A la cara del davant, sota les motllures romanes, el lapidari que va gravar la inscripció medieval va fer-hi unes proves, inscrivint-hi una E embeguda en una T i un punt.

La pedra és trencada pels costats esquerre i inferior de la inscripció; i, si considerem que per la cara anterior la garlanda centrava la composició decorativa, arribarem a la conclusió que falta gairebé la meitat del text medieval, que corresponia a la part inicial de totes les línies. Les mides de la làpida, en el seu estat actual, són: 33, 5 cm × 34 cm × 8, 5 cm. El text que resta diu:

… MAGISTER QUI …OPPERA S. MARIE BITILU- …SUPRA NOS LITTERAS. ET NOS …RMENGAUDUS SUBDIACHONUS …[C]TO MAGISTER NOS

Cal destacar les dues P d’oppera, la S abreujant Sancte, la M de Marie, traçada com si fossin dues A, l’oblit del traç oblic de la R de Marie amb la qual cosa sembla una P, la cua fantasiosa que sembla tenir la U de Bitilu i que la fa similar a una Y, la M de Ermengaudus que pot oferir algun dubte en el seu pal central, la curiosa abreviatura sobre la H de Subdiachonus, la dificil interpretació dels primers traços de la darrera línia i el dubte sobre el nos amb què acaba la inscripció que deu ser probablement la primera síl·laba d’un Noster que seguia en la part que falta de la línia següent. El mot Bitilu tenia un traç horitzontal al damunt, probablement per abreujar el Bitiluna que no va cabre en la línia; finalment el lapidari devia optar per escriure el nom sencer posant el na a la línia següent, i aleshores va esborrar l’abreviatura deixant-hi el senyal que encara podem veure.

Algunes lletres de la làpida són inspirades en capitals rústegues i d’altres en capitals quadrades. No hem d’oblidar que el lapidari devia tenir com a model les làpides romanes que aleshores es trobaven a Santa Maria. Per les que encara es conserven es veu fins a quin punt s’hi podia inspirar. A aquests models va afegir els seus coneixements, la seva grafia i una bona dosi de fantasia per tal d’embellir les lletres.

Segurament també va seguir un model de la Badalona romana en fer la lletra de la primera línia més grossa que la de la resta de la inscripció.

Mn. Gaietà Soler situa la inscripció cap al segle XI (vegeu la fe d’errates al final del seu llibre) i insinua la possibilitat que es refereixi a l’arquitecte de l’església primitiva.

Sis anys més tard Fidel Fita la tornava a publicar. Feia una curiosa reposició de la part del text que falta, i a la darrera línia va llegir acto magister nos. Per això deia: “sospecho que el maestro Atón fuese el párroco y el subdiácono Armengol, ecónomo u obrero deputado por el cabildo de Barcelona para la reedificación del templo en 1109”.

El 1907 la publicaven Puig, Falguera i Goday situant-la vagament en època romànica, atribuint-la a l’arquitecte del temple i fent-ne una singular interpretació: “Aquí jau el mestre que construí les obres de Santa Maria, de Badalona, sobre nostres estables: Armengol subdiaca, mestre nostre”.

J. M. Cuyàs, el 1942, recollia les notícies de Fita, però el 1978, en la seva Història de Badalona, opinava que la làpida era molt anterior al segle X i pertanyia a la primitiva església destruïda per Almansor.

Finalment, l’any 1989, J. M. Riera recull les notícies de Soler, Fita i Cuyàs i la situa al segle XI.

La làpida és de difícil interpretació a causa de la manca de paral·lels. És, evidentment, posterior al segle VII, i amb tota probabilitat anterior a l’XI. La datarem, doncs, amb reserves, del segle X i és, ben segur, anterior a la consagració del 1112.

S’aproxima a aquesta làpida la de Santa Maria de Roses, inscrita també pel darrera d’un marbre blanc romà, tot i que té la lletra més angulosa i regular. El text, que també manté uns certs paral·lels amb el de Badalona, diu “..dignumque Christi ministrum Argibadum, videlicet sacerdos et operis huius perfector..”. Palol la data aproximadament de l’any 950.

Entre les Inscripciones prerrománicas barcelonesas publicades per Mn. Josep Vives també trobem semblances amb la de Badalona, com les V semblants a una A invertida de les làpides de Gescafred (939) i de Recefred (segle X).

Quant al sentit del text, podem fer una sèrie de consideracions. La primera és el significat de magister. Tant pot referir-se al cap o director d’una obra com al seu impulsor i promotor. Però en la làpida 362 del corpus de Vives trobem un magister militum Spaniae, de l’any 590, que es tracta sens dubte d’un càrrec militar. I a l’altar de San-Pietro-in-Valle de Ferentillo hi ha un relleu del segle VII amb la inscripció “Ursus magester fecit” i el retrat d’un personatge, que porta a la mà esquerra una mena de càlam, escarpra o punxó que tant pot servir d’espasa com per a escriure, treballar la pedra o prendre mesures.

En principi, però, creiem que aquest magister de Badalona té el sentit més habitual de “mestre” que ensenya els coneixements literaris o, millor encara, de personatge d’un cert nivell intellectual que exerceix el seu magisteri sobre els altres. Si, a més, considerem que la làpida badalonina vincula el magister amb l’opera però també amb les litteras podrem pensar que aquest home tenia prou prestigi per a dirigir la construcció de l’església i per a transmetre els coneixements intel·lectuals de l’època.

El Bitiluna de la làpida marca una fase en l’evolució del nom de Baetulo, Betulona, Betelona, Bedelona… Es tractaria d’un Betelona en un moment de dubte entre la E àtona i la I.

El nom d’Ermengol diu poca cosa. Des de l’inici de la documentació a Badalona trobem nombrosos Ermengols, i ja des del segle VII en trobem en d’altres llocs. Una cosa similar passa amb el càrrec de subdiaca.

Què deia, doncs, la làpida? Tant es pot tractar d’una inscripció sepulcral com commemorativa de la construcció de l’església.

Ja hem fet esment de la làpida de Roses. Aquí podríem citar també una làpida del final del segle X trobada a Vairāo (Portugal) amb la inscripció “in nomine Domini perfectum est templum hunc per Marispalla, Domino vota sub die XIII k. ap.…”

Veiem, doncs, que és ben normal de fer constar el nom de qui ha construït o sufragat l’edifici. En el nostre cas, però, tenim indicis per creure que es tracta alhora d’una inscripció sepulcral i commemorativa. Aventurem, doncs, malgrat l’elevat risc d’error que comporta la manca de la meitat del text, una hipòtesi sobre el seu sentit:

[Aquí reposa Nom,] el mestre que [va dirigir la construcció de] l’obra de Santa Maria de Ba Dalo [na, i va infondre] en nosaltres les lletres. I nosaltres, [Nom, i] Ermengol subdiaca, [dediquem aquesta inscripció a aquest] mestre nos-[tre].

Quan es va enderrocar l’església per construir l’edifici consagrat el 1112, la làpida potser va anar a parar, tota sencera, a un graó del nou temple. Allà va ser trepitjada durant segles i es va partir pel mig. Això podria explicar el desgast de les lletres de l’esquerra de les línies superiors, que són les que devien quedar a la part central i exterior del graó.

Quan, al segle XVIII, es va destruir el temple romànic, aquesta làpida, que devia ser considerada massa “bàrbara” en no gaudir del prestigi de les romanes, no va ser encastada en les parets de la nova església. Així, se’n va perdre la meitat, fins que la part que resta va ser encastada en una discreta pilastra de la rectoria. (JRo)

Pica

Pica conservada a ca l’Alzina, de Badalona, procedent probablement del temple parroquial.

ECSA - Rambol

A ca l’Alzina del carrer de Fluvià, a Dalt la Vila, molt a prop del temple parroquial, es conserva una pica de pedra de Montjuïc, de forma troncocònica invertida i 40 cm d’alçada × 37 cm de diàmetre. Té una part decorada, i l’altra, que devia anar arrambada en un angle o encastada a la paret, és llisa. Per sota és plana, perquè devia estar assentada sobre una columna.

La pica queda dividida horitzontalment en dues parts per una soga que cenyeix el recipient, esculpida en la mateixa pedra. El cos que queda per sota de la soga no té cap mena de decoració. En canvi, la part superior presenta una decoració vegetal que vol simbolitzar pàmpols de vinya. Tot aquest conjunt decoratiu és molt similar al de la imposta de la seu de Barcelona que es conserva al Museu d’Art de Catalunya.

No sabem del cert d’on procedeix aquesta pica, però cal creure que prové de Santa Maria, almenys aquest és l’origen més probable, i així ho creu tothom.

Lourdes Cayetano, que va descriure i estudiar amb deteniment aquest objecte, el data pels vols de l’any 1000, fent un estudi comparatiu entre la decoració de la pica i elements decoratius de la mateixa època. No sols per això, sinó també per la mateixa forma de la pica, hem de creure que aquesta datació és encertada. La pica va ser feta, doncs, per a l’església de Santa Maria, que precedí l’edifici romànic consagrat el 1112. (JRo)

Necròpoli

Tomba antropomorfa trobada en les excavacions del 1983 a la plaça de la Constitució, dins l’antiga sagrera medieval.

P. Padrós - Museu de Badalona

Dins el terme de Badalona s’han trobat fossars de sepultures antropomorfes en dos indrets: a Dalt la Vila i a Pomar.

Les sepultures de Dalt la Vila són totes dins l’àmbit de l’antic fossar parroquial de Santa Maria. Aquest fossar, que ocupava la zona del fòrum romà, fou utilitzat com a cementiri des del segle IV fins a l’any 1834. Quan, el 1112, aquest fossar es convertí en sagrera, fou ocupat, en bona part, per habitatges, els quals deixaren per als enterraments només l’espai adjacent als murs de l’església. En aquest espai, els nous enterraments destruïren els vells; però a la zona més perifèrica del fossar (que restà sota les construccions, o separada per les noves cases de l’únic sector del cementiri que ara es continuava utilitzant), no s’hi enterrà ningú més, i així s’han conservat les sepultures antropomorfes.

Aquestes, com totes les trobades a Badalona, no són excavades a la roca, sinó a la terra, seguint la silueta del cos del difunt, i tapades amb unes quantes lloses planes.

De les sepultures antropomorfes d’aquest fossar, només han estat excavades amb criteris científics les que s’han trobat a partir de l’any 1983. Els enterraments es troben a poca profunditat, oberts en la terra verge, i trenquen algunes estructures romanes que s’introdueixen també en la terra verge. Per cobrir-los, a més de lloses, s’utilitzaren algunes tègules romanes reaprofitades, de les que solen aparèixer en el subsòl de Dalt la Vila. A part algunes sepultures de fossa normal, els darrers anys s’han trobat en aquest lloc les següents sepultures antropomorfes: 4 entre les places de la Font i de la Constitució, 3 a Ca la Pentinadora de la plaça de la Constitució i 1 a la mateixa plaça, dins l’edifici de l’antic ajuntament. D’una d’elles es va extreure el motlle, que es conserva al museu de Badalona, juntament amb tots els ossos trobats. Totes foren reomplertes amb sorra i tapades amb cura. Per tant no es poden veure, però es conserven. Encara que les excavacions d’aquest fossar no han estat publicades, Josepa Padrós, que va participar en la direcció de totes elles, ens n’ha facilitat amablement les dades bàsiques. (JRo)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església