La ciutat medieval de Barcelona

Arqueologia urbana medieval

Vista general de les excavacions de l’antic barri de Ribera, a la plaça Comercial.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Els estudis de Barcelona a l’època medieval han estat basats, fins fa poc temps, en treballs de recerca sobre fonts documentals escrites.

La recerca arqueològica ha estat reservada gairebé exclusivament al coneixement de l’antiguitat romana o bé a la reconstrucció de períodes anteriors mancats d’altres fonts d’informació.

Qualsevol de les excavacions que han estat fetes a la ciutat discriminava les etapes i produïa forts greuges comparatius vers les fases més modernes —èpoques medieval, moderna i contemporània—, les quals, sovint, no devien merèixer prou interès.

La dificultat, tant d’ordre tècnic com econòmic, que comporta intervenir en una ciutat que es manté viva, restringeix molt les zones on es pot excavar. Els punts potencialment excavables han de ser únicament zones públiques obertes o solars sense edificar i, dins aquestes àrees, només es poden obrir petites cales, de vegades disperses, que limiten significativament la informació, reduïda a seqüències estratigràfiques parcials, en què només apareix alguna estructura i no pas un ampli conjunt edificat. D’altra banda, la intervenció arqueològica dins el nostre centre urbà, com passa a totes les ciutats, està directament relacionada amb altres interessos, fonamentalment els de la nova construcció, la rehabilitació o millora de les infraestructures del subsòl. És a dir, totes les obres que afecten els edificis antics i les amples zones del subsòl de la ciutat.

En l’època medieval, rica en referències escrites molt detallades, l’excavació arqueològica restava com una activitat innecessària o de segon pla. Aquesta marginació era deguda al fet que, a diferència del que s’ha aconseguit per a les etapes prehistòrica i romana, tampoc no es tenien estudis prou sòlids sobre elements que poguessin constituir les bases per a establir les datacions i discriminar les diferents fases de la seqüència constructiva, ni tampoc les relacions amb el seu context de cultura material. Però l’excavació és indispensable per a comprovar o verificar sobre el terreny la informació transmesa per les fonts documentals, i per a conèixer molts aspectes històrics que no contenen referències escrites.

Les úniques construccions que mereixien una atenció especial eren els monuments, les edificacions emblemàtiques que restaven al mig del teixit urbà actual i que recordaven, com a testimonis vius, les diferents etapes de la història de la ciutat (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya, 1990; Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Histórico-Artístic de la ciutat de Barcelona, 1987; Carreras i Candi, 1909; Florensa, 1953-63, 1957). En aquest cas, però, els edificis eren aïllats i trets del seu context per tal de ser estudiats individualment com a peces úniques —que es cataloguen pel seu valor intrínsec o com a objectes de museu— i s’oblidava, d’aquesta manera, una de les característiques més pròpies d’un gran nucli de població i, en particular, de Barcelona: l’estreta relació que hi ha entre un edifici i el seu entorn, tant de la superfície com del subsòl.

Una ciutat com Barcelona, on la dinàmica constructiva ha donat lloc a la substitució i renovació constant del seu patrimoni, —ja des de l’època romana, a l’inici de la seva història com a ciutat (Balil, 1959a, 1959b, 1964, 1972; Pallarès, 1969, 1975; Granados, 1976, 1984, 1987, 1990, 1991) —, guarda al subsòl, amb relació directa a cada edifici, unes restes que expliquen les etapes precedents no testimoniades en la superfície. Igualment, són testimoni de les constants reformes que han patit aquestes construccions.

Per aquest motiu, per a conèixer i entendre un edifici qualsevol, cal estudiar-lo dins el seu entorn. Cal conèixer-ne els precedents, ja que la major part de les construccions que es conserven no han estat edificades de nou sobre un solar lliure, sinó que originàriament n’han ocupat un altre. Aquesta circumstància també ha condicionat en moltes ocasions la forma de l’edifici, pel fet que s’ha adaptat a una parcel·la preexistent o als límits imposats per les edificacions veïnes. Això es manifesta dins l’àrea central de la ciutat, sobre l’antic solar de la colònia Bàrcino, on tots els edificis succeeixen en el temps els que s’alçaren en època romana. La ciutat medieval es va configurar per l’acumulació gradual de transformacions de diversa magnitud, motivades pel canvi de funció i d’ús de les antigues domus, per la reordenació del solar intramurs i la redistribució de les propietats. La conseqüència ha estat la modificació de l’estructura regular ortogonal establerta pels urbanistes romans: l’obertura de nous carrers sobre àrees edificades; la reducció dels espais públics que passen a augmentar les zones edificables; el canvi de situació del centre geopolític i comercial que, des de la seva posició central dins el fòrum romà, passaren a ocupar l’angle nord i les zones extramurs immediates a les portes.

Juntament amb els canvis urbanístics, cal considerar també les variacions del tipus d’edificacions, tant de les tècniques constructives com el tipus i la forma de l’habitatge, entre altres qüestions, i les variacions qualitatives i quantitatives que ha sofert la població interior fins el moment que la ciutat supera definitivament la barrera de les muralles romanes. No s’ha d’oblidar tampoc la construcció de nous edificis que ocupen un espai de planta superior als precedents, que els substituiran per tal de cobrir les necessitats d’una ciutat que assumeix la capitalitat d’un territori: els palaus, la catedral…

La recerca arqueològica, conjuntament amb l’estudi de la documentació escrita, és fonamental per a explicar el pas de la ciutat del romà tardà —període avançat i final de la ciutat romana— a l’època alt-medieval. Aquesta recerca no s’ha de centrar únicament en el subsòl o sobre estructures desaparegudes, sinó en els edificis, que han de ser analitzats de manera acurada per a conèixer-ne les transformacions que han sofert al llarg dels anys.

És habitual veure construccions d’edificis corresponents a l’època medieval que han patit alteracions substancials, externes i internes, als segles XVI i XVIII o bé que, després d’un treball de restauració recent, aparenten, des del punt de vista de la tècnica emprada als murs, una obra del segle XIII, quan de fet la distribució de les diferents obertures —finestres, portes i balcons— de la façana o la distribució de l’espai interior, obeeixen a reformes dels segles posteriors. La supressió de les vorades i els arrebossats exteriors o l’eliminació dels esgrafiats del segle XVIII de les façanes —generalment en molt mal estat— per deixar la pedra vista, ha produït, i produeix encara, aquesta confusió i falsa identificació de les estructures. Aquest és el cas d’un bon nombre d’edificis que constitueix el conjunt monumental de Barcelona, centrat per una banda pel barri gòtic i el carrer de Montcada i disseminada la banda restant pel barri antic.

El resultat d’aquestes modificacions fa difícil la lectura i comprensió dels edificis si no es té en compte una detallada memòria de les intervencions, la qual cosa no és freqüent.

Una altra dificultat amb què es troba la tasca de recerca arqueològica medieval a Barcelona és que durant el segle XIX es produí, amb notòria freqüència, un altre tipus d’alteració: la substitució dels edificis d’origen medieval per noves cases o l’aparició sistemàtica, tant en l’obra nova com en la vella, de dependències amb soterrani com a únic recurs, en unes parcel·les tan petites, per a guanyar espai i ampliar l’obrador de la planta baixa. Aquestes actuacions buiden de contingut algunes zones i esborren les traces d’etapes més antigues.

Cal remarcar, doncs, que no és fàcil disposar sempre d’una informació clara o suficient dels treballs antics o de les intervencions noves, que es troben amb aquests imponderables, i a les quals cal afegir les limitacions que imposen les obres infraestructura moderna com ara les xarxes de clavegueram i d’altres canalitzacions.

Per totes aquestes raons, durant aquests darrers deu anys —la dècada dels vuitanta— s’ha procurat fer el seguiment sistemàtic de totes les obres de rehabilitació i actuació dels edificis catalogats o de les zones d’interès arqueològic, principalment les del centre històric de Barcelona.

Casa gòtica bastida sobre la muralla romana, al pati d’en Llimona, al sector del Correu Vell.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Les grans obres infraestructura i de dotació de serveis a la ciutat han possibilitat, de manera sistemàtica, la recerca arqueològica de grans extensions en punts diferents que, malgrat que no hagin estat triats en funció d’un interès arqueològic, han donat a conèixer restes i testimonis que permeten obrir un capítol nou de l’arqueologia de la ciutat. La intervenció a Can Casanoves, la que es va dur a terme a la banda posterior de Sant Pau del Camp, la més recent, la de l’avinguda de la Catedral, l’excavació de l’avinguda de Francesc Cambó, l’excavació d’un ampli sector de la plaça Comercial, al Born, les troballes i el procés de documentació de la muralla medieval i les estructures de la Ciutadella, el treball de recerca sobre el conjunt monumental del pati d’en Llimona i del Correu Vell són uns quants exemples de grans actuacions en extensió. Cal afegir-n’hi, també, altres de menys importància, simples sondeigs de prospecció, però que també han aportat dades d’interès, com les realitzades al carrer de l’Argenteria, entre els de Manresa i Basea, la plaça de Víctor Balaguer dins un solar que limita amb el carrer de la Tarongeta; també, al carrer dels Mirallers, el solar de la casa anomenada de la Carassa, el carrer dels Arcs, on s’aixeca un edifici annex al Col·legi d’Arquitectes.

Una gran part d’aquests treballs es troba actualment en estudi, atesa la gran magnitud i el volum dels materials recollits. No obstant això, es poden apuntar unes conclusions de caràcter general.

En aquest moment l’arqueologia ha fet un pas molt important quan s’ha plantejat, com a mètode d’estudi per a qualsevol de les èpoques històriques, partir dels actuals vestigis, els primers que apareixen en el moment d’iniciar l’excavació fins arribar al darrer testimoni d’activitat antròpica, que marca l’etapa més antiga.

En un centre urbà no és possible fer una separació entre els diferents períodes, ja que no es donen estrats horitzontals homogenis sinó constants interferències que manifesten actuacions o canvis puntuals ni tampoc grans transformacions fetes extensives a tota la ciutat. Per aquest motiu els treballs arqueològics són complexos i no permeten una divisió clara d’èpoques. Cal considerar-les totes i reconstruir-ne tot el procés històric. Per aquest motiu, no es pot separar tan fàcilment l’època romana de la medieval i la moderna. Fer aquesta separació fóra caure en el parany de concebre les ciutats de manera sobreposada, tal com ho han deixat entreveure alguns estudiosos: “la Barcelona romana altimperial, la Barcelona del Baix Imperi, separada de l’anterior per una invasió que es deia que havia destruït la ciutat; la Barcelona visigoda afectada per una altra acció cruenta; la Barcelona carolíngia (…) la invasió d’Almansor que també donà fi a una etapa; la Barcelona romànica comtal (…). A cadascuna de les etapes correspon un palau, una església, que es van sobreposant una damunt l’altra”. Aquest és un plantejament fals que no es correspon amb la realitat que mostren les restes materials, les quals presenten unes transformacions molt puntuals que no es poden estendre pas a tota la ciutat.

És important tenir en compte aquestes qüestions abans d’introduir-se dins el context arqueològic i històric, ja que determinen la situació actual en què es troba el coneixement d’aquesta etapa històrica de la ciutat i ajuden a revisar amb prudència les hipòtesis actuals i a plantejar els programes de futurs estudis.

L’aparició de materials principalment ceràmics i altres objectes de la vida quotidiana —ceràmiques grises, vasos de superfície espatulada, plats i recipients de colors verd i manganès, ceràmiques andalusines—, emmarcables entre els segles X i XV en qualsevol punt del centre històric de Barcelona, són una mostra clara) de la continuïtat ininterrompuda de la vida sobre el solar que ocupà la colònia romana i de l’expansió de la ciutat al voltant de l’antic nucli urbà, a la banda de l’ager més pròxima a la ciutat. Aquests materials, però, mancats d’una estratigrafia que els relacioni entre si i sense unes estructures i datacions concretes no poden aportar cap més informació llevat que són una part representativa de les importacions que arribaven a la ciutat. Per aquesta raó són pocs els estudis que s’han realitzat sobre aquests materials, únicament el grup anomenat espatulat (Riu, 1985), que caldrà revisar dins el panorama que han obert les darreres excavacions, com també alguns aspectes de la circulació monetària (Balaguer, 1986).

Pràcticament totes les estructures que en successives campanyes d’excavació es van anar manifestant a l’interior del recinte emmurallat han estat explicades individualment i adscrites a períodes determinats sense tenir en compte els materials trobats al seu voltant. Per aquesta raó es va plantejar estudiar-les en una visió de conjunt per establir les diferents fases constructives dels diversos punts de la ciutat.

La importància que es va donar a tot el conjunt descobert sota la plaça de Sant Iu i el carrer dels Comtes de Barcelona a partir del 1945 va donar origen a un estudi d’interpretació en què s’afirma que aquest conjunt havia estat un dels grans projectes urbans que produí la transformació del sector N de la ciutat romana per adaptar el solar a les necessitats de la ciutat dels segles X i XI: les que van desplaçar el centre geopolític del fòrum al sector E (Granados, 1987).

En aquest indret, sota la plaça de Sant Iu, es va trobar un edifici format per cinc sales de planta rectangular, que s’alternaven en una de més espaiosa i una de més reduïda, alineades i comunicades per un corredor paral·lel, a la façana posterior. Als murs de les façanes d’opus incertum, que conserven una part de l’arrebossat que les recobria, s’obren, com a únics envans, diverses sageteres. Per a llur construcció s’havien fet servir, amb certa profusió, pedestals i diferents peces de monuments honorífics que s’edificaren al fòrum de la ciutat, al lloc donat per decret dels decurions. Aquests materials apareixen als murs per a reforçar els angles de les sales i també els fonaments de l’edifici (Duran, 1972, pàgs. 86-96).

La presència d’aquests materials de l’esmentat edifici i el fet que fos construït sobre una domus romana amb peristil va fer que es datés cap al segle V i s’identificà amb el palau dels reis visigots, seu dels reis durant la seva estada a Barcelona.

Però una lectura més atenta del text de Duran i Sanpere i una anàlisi de les estructures conservades in situ al subsòl del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, la revisió de les fotografies i la documentació gràfica realitzades pel dibuixant Marià Ribas, han permès datar l’edificació en una època posterior als segles VIII o IX. Sota el nivell del pis van ser localitzats, entre altres elements, materials provinents de l’enderroc d’algun dels edificis paleocristians —possiblement el baptisteri—. També un fragment de sarcòfag cristià utilitzat com a coberta d’un clavegueró (Duran i Sanpere, 1972, pàg. 94; Sotomayor, 1973; Balil, 1956; Rodà, 1978) i una moneda d’or, un dinar d’Al-Andalus del 724 (Balaguer, 1986, pàg. 218).

En el text de Duran i Sanpere es presenta la construcció com un edifici del segle V, però també es diu que una part del palau podria haver estat el primitiu palau episcopal de la seu pre-romànica —si és que aquesta va existir realment— i de la seu romànica fins que el bisbe Arnau de Gurb construí al segle XIII el palau on ara es troba. És possible que la veritable destinació d’aquest darrer edifici es localitzés sota la plaça de Sant Iu que, probablement, s’acostava més a una datació alt-medieval.

Si s’estableix una relació entre aquest edifici i els que es troben al seu voltant, cal adonar-se que aquesta construcció no és un fet aïllat sinó que té una connexió directa amb la construcció de la catedral i l’obertura d’un nou carrer, que separa aquests dos edificis, i que es correspon amb el traçat actual del carrer dels Comtes de Barcelona.

La construcció de l’edifici esmentat, com també de tot el carrer, va representar el terraplenament i alçament considerable del nivell de terra que cobreix la casa romana anterior. Per a aquesta obra es van fer servir molts fragments de monuments honorífics com els que es van emprar en la construcció del palau.

La reforma del sector es va fer gradualment, i es mantingué en servei la basílica paleocristiana fins que acabaren l’obra de la seu romànica. És ben palès, tal com es veu en el lloc mateix, que la nova església va respectar la primitiva basílica. En canvi, el baptisteri va ser enderrocat anteriorment, al segle VIII (Verrié, 1969) i el solar va passar a formar part de l’església romànica.

En consagrar-se la catedral romànica el 1058, la basílica paleocristiana va ser enderrocada i l’esmentat carrer s’allargà fins al costat NW de la muralla. Per mitjà d’aquesta operació s’aconseguí anivellar el terreny i disposar d’un solar pla i prou ample per fer cabre dins la muralla els nous edificis que superaven en dimensió els precedents i s’adeien més amb la capitalitat assolida per la ciutat.

Aquest projecte va considerar també la construcció al segle XI del palau comtal, entre el palau episcopal precedent i la muralla. El terraplenament havia d’arribar així fins a la muralla que servia de contenció. Això explica més clarament que en aquesta etapa la ciutat creixés, ràpidament, en alçada. Es tractava de modificar el relleu natural del petit turó que ocupava la ciutat romana i la topografia que condicionava la construcció d’edificis de grans dimensions.

De la seu romànica pràcticament no hi ha testimonis, però els que resten són suficients per a localitzar-la, reconstruir-ne l’estructura i conèixer-ne alguns elements.

Tomba de lloses apareguda al subsòl de la catedral, sobre la piscina de l’antic baptisteri paleocristià.

ECSA - Arxiu Fotogràfic de Museus

Durant les excavacions dutes a terme al carrer dels Comtes i a la plaça de Sant Iu entre el 1945 i el 1954 es van localitzar una sèrie de sis impostes (Duran, 1972, pàg. 95; Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàg. 205), avui conservades al Museu d’Història de la Ciutat, a les quals cal afegir dos grans fragments més d’imposta localitzats al segle passat quan es feren les obres dels fonaments del cimbori i la nova façana de la catedral, conservats al Museu d’Art de Catalunya (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 44, fig. 100), que per la forma i decoració semblen pertànyer al segle XI (Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàg. 115). Les excavacions fetes sota la capella de Sant Marc de la catedral gòtica per localitzar el baptisteri paleocristià van donar a conèixer els fonaments i les dues primeres filades de pedra de la façana de la catedral romànica, alçada sobre les restes del baptisteri, que fou enderrocada i escapçada, com la resta de l’edifici romànic, i substituïda per la gòtica. Els fonaments fets de carreus petits amb una tècnica gairebé regular —vittata— contenen pedestals i diferents peces de monuments honorífics procedents del fòrum, similars o d’igual procedència que els de la construcció del palau del bisbe, sota la plaça de Sant Iu. Aquesta circumstància permet relacionar ambdues construccions amb l’aprofitament massiu de les construccions honorífiques forals, que devien tenir lloc en un moment molt pròxim (Granados, 1987).

La presència de dues portes i la possible existència d’una tercera, per simetria, permeten reconstruir l’església del segle XI en un edifici de tres naus que es corresponen amb cadascuna de les portes. L’orientació de la portada, que ha estat força discutida, s’obria cap al NW, com la gòtica, sense modificar la disposició de l’anterior. La tècnica constructiva molt acurada, el tractament de la pedra molt perfecte i l’estructura complexa de les portes han fet pensar que l’ús d’aquesta tècnica de construcció es dóna al segle XI paral·lelament a l’ús de l’arquitectura llombarda.

El palau comtal s’aixecà al segle XI darrere del palau del bisbe. Es disposà seguint un eix perpendicular a la muralla i a la catedral. Encara que modificat al segle XIV, conserva nombrosos testimonis de la seva primera etapa i destaquen dues voltes de canó amb l’empremta de l’encanyissat que suporta el gran saló gòtic, i les sèries de petites finestres, actualment cegades, que s’obrien a les dues façanes laterals del palau, a l’alçada del saló del tron.

Les campanyes d’excavació realitzades en altres sectors de la ciutat, encara dins l’espai emmurallat, permeten situar les àrees cemeterials urbanes que van apareixent a l’interior del recinte. Cap a la meitat del segle V, amb la construcció de la basílica paleocristiana dins la ciutat, hi comencen a aparèixer, també a l’entorn del temple, els cementiris, cosa que havia estat totalment prohibida a l’època romana.

El 1934, quan s’excavà el subsòl de la plaça del Rei, aparegué un conjunt d’enterraments d’inhumació amb coberta de teules de doble vessant i àmfores (Duran, 1972, pàgs. 66-85; Pascual, 1963). Més tard, en excavar el carrer dels Comtes de Barcelona, es localitzaren altres tombes al mateix peu de l’entrada de la basílica.

La desaparició del baptisteri paleocristià cap al segle VIII —data establerta per la troballa d’una moneda (Verrié, 1969) — incorpora aquest solar al voltant de la basílica i hi apareixen noves tombes, però de diferent tipus. Damunt les restes de la piscina octagonal es pot veure una tomba de caixa de pedres (Verrié, 1969; Granados, 1977).

Aquest mateix tipus d’estructura aparegué a la plaça de Sant Miquel durant la primera fase de les excavacions del 1968 al 1970, que van donar lloc a la localització de les termes romanes (Pallarès, 1969). Una gran part d’aquest solar va ser ocupat pel fossar de l’església de Sant Miquel que des del final del segle X i fins que es va enderrocar, al segle passat, es trobava en aquest indret, sobre un mosaic de les termes romanes (Balil, 1960). En total van ser cinc les inhumacions descobertes orientades en el sentit de les estructures de les cases (NW-SE, NE-SW); també es va trobar una làpida funerària amb inscripció del segle X.

L’entorn de cada centre religiós es va convertir en un punt potencial d’enterrament fins que al segle XVIII es decretà la desaparició d’aquests fossars (Carreres i Candi, 1909; Riu, 1982, 1985).

L’excavació del baptisteri va permetre conèixer una part del fossar de la catedral romànica, on les tombes de caixa de pedres —molt malmeses per les constants remodelacions del terreny i els enterraments que, al cap dels segles, es van fer a l’interior de la catedral gòtica— es disposaven de manera paral·lela o perpendicular respecte de la línia de la façana del temple romànic i s’orientaven segons els eixos NE-SW i NW-SE.

En ocasions, les tombes dels nadons apareixen aïllades en àrees molt diverses de la ciutat. Aquest és el cas de la tomba que es va trobar sota el palau actual del bisbe quan s’excavaren les dependències de la porta decumana romana.

Si tal com hem vist les necròpolis ocupen diferents zones de la ciutat al voltant de les esglésies, també ocupen grans àrees a les zones extramurs, que donaren una continuïtat als cementiris del romà tardà, almenys durant els segles IX i X.

Tomba en àmfora del romà tardà descoberta durant les excavacions de l’avinguda de Francesc Cambó sota fonaments d’estructures medievals.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Això fou molt evident a l’avinguda de Francesc Cambó, on es va localitzar, en les dues campanyes realitzades el 1984 i el 1986, un bon nombre de tombes. Encara que els tipus més freqüents eren les que pertanyien a l’època del romà tardà, també en van aparèixer algunes de caixa de pedres, fet que mostra la continuïtat d’aquestes zones d’enterrament durant els primers segles de l’època medieval. Cap d’aquestes tombes no tenia un element o fita externa que n’indiqués la posició, motiu pel qual, més tard —al segle XIII—, quan s’urbanitzà aquesta zona, els fonaments i murs de les cases destruïren una bona part de les tombes. Alhora que els cementiris s’introduïen a la ciutat, l’activitat constructiva transformà les zones adjacents de la muralla.

Aquesta zona, reservada al principi de l’època romana a la lliure circulació, va començar a ser edificada progressivament. Ben aviat, a l’època romana, es construeixen algunes cases acostades al parament interior de la muralla. Sota el pati de l’Acadèmia de Bones Lletres o a la mateixa plaça del Rei han estat localitzats alguns murs dedicats a l’estructura defensiva (Serra i Ràfols, 1967). Recentment, entre el 1990 i el 1991, en l’excavació feta a l’interior del conjunt monumental del pati d’en Llimona, es trobaren, adossats a la muralla, unes termes o banys públics.

La reforma de les portes romanes al Baix Imperi va accelerar la desaparició de l’intervallum. Es va prolongar cap a l’interior el corredor de cada porta i es reduí sensiblement l’amplada d’aquest carrer que devia quedar interromput en molts sectors. Possiblement entre els segles IX i XI les construccions recolzades a la muralla són més freqüents i aprofiten el mateix gruix per ampliar el seu espai.

Aquesta muralla és seccionada i buidada en molts punts que produeixen talls horitzontals de més d’una vintena de metres i deixen en suspensió la banda superior com si es tractés d’una volta plana. Aquest efecte és apreciable al sector de muralla que es conserva dins el Museu d’Història de la Ciutat i també, tal com es va comprovar el 1970, sota la capella de Santa Àgata i el pati d’en Llimona. La muralla, doncs, és recoberta per diferents edificacions tant a l’interior com en l’exterior: són les anomenades construccions de peu de muralla. La línia defensiva perd la seva primitiva funció cap al segle X a causa, en part, del creixement intern de la ciutat. No obstant això, les bandes superiors de les portes foren transformades i tornades a fortificar pels comtes, els vescomtes i el mateix bisbe, que donà origen a veritables castells urbans: el castell vell, el portal o castell del Regomir, el castell nou i el portal del bisbe. Únicament han perdurat alguns testimonis del castell del Regomir que han quedat visibles dins l’edifici rehabilitat del pati d’en Llimona. En menor grau, resten indicis de la porta bisbal.

A partir del final del segle XI i principi del segle XII tot el sistema defensiu adquireix un valor arquitectònic diferent i un significat social nou. El procés de feudalització produeix la fragmentació del domini comtal sobre la muralla, que és sistemàticament distribuïda i ocupada per residències senyorials. En el Llibre de les Nobleses dels Reis, compilació històrico-llegendària de mitjan segle XV, feta pel cronista barceloní Francesc, apareix la llegenda del repartiment del mur vell de Barcelona que reflecteix aquest procés d’ocupació sistemàtica de la muralla.

La muralla es va incorporar a la ciutat com a suport i fonament de les cases bastides sobre el pas de ronda i adossades tant en l’interior com en l’exterior. Sobre el nivell del pas de ronda, i tot aprofitant l’estructura sobreposada de les torres, es construeixen diverses cases senyorials gòtiques durant el segle XIII, operació que culmina al segle XIV amb la construcció de la capella del Palau Reial Major—la capella de Santa Àgata—. Un treball d’excavació fet el 1991 en la restauració de l’edifici va posar en evidència aquesta circumstància.

Per tal de guanyar uns quants metres en favor d’aquestes construccions edificades sobre la muralla es van construir unes voltes en algunes de les torres, cosa que va permetre avançar més de tres metres les façanes fins a assolir la línia externa de les torres. Aquesta obra es completà amb unes estructures sobre arcades que redreçaren la façana posterior. D’aquesta manera s’obtenia una superfície suficient per acollir una residència noble.

Al carrer del Sots-tinent Navarro es fan paleses aquestes voltes, tant les de mig punt com les apuntades. D’altres s’han conservat al sector del carrer de la Tapineria i entre les dues torres del bisbat, prop de la porta de la Plaça Nova. Aquesta darrera volta, la més llarga de les que fins ara s’han trobat, conserva l’empremta del canyís sota l’obra de pedra massissa i calç —tècnica similar a l’emprada a les voltes del palau comtal del segle XI—. EI nivell superior de la volta es comunicava amb el peu de muralla per una escala de cargol estreta que passava pel massís de la torre.

Recentment, en uns treballs de rehabilitació d’un edifici al carrer dels Banys Nous núm. 16, ha estat descobert un tram més de muralla i dues torres enllaçades per un arc que devien suportar la façana d’algun edifici pertanyent al call jueu, possiblement de la segona meitat del segle XIII, segons les referències documentals que parlen de les obres que va dur a terme Astruc Bonsenyor (Treball de documentació realitzat pel SAC; Cebrià, 1992; Estudi sobre les fonts escrites de V. Mora). Aquesta altra varietat de sustentació es devia complementar amb un forjat de bigues de fusta. Però no totes les cases s’edificaren sobre la muralla per aquest procediment. Algunes s’adaptaren directament al perfil extern de les torres i el tram rectilini de la muralla, com ara el de l’edifici que es construí al sector SE, conegut amb el nom del pati d’en Llimona. Aprofitant el treball de restauració s’han pogut realitzar una detallada anàlisi i un estudi arqueològic de tot l’edifici, que s’han fet extensius, en les zones afectades per l’obra nova de reforçament, al subsòl. (Excavació realitzada pel SAC, Granados, Oliver, Mazaira, Salgot, Pagès, Riu, Garcia, Solé, Piquer).

Els treballs de la primera fase —el 1983 i el 1984 — mostraren una part considerable del llenç de la muralla romana amb tres torres i, en una segona fase, una part de l’antiga porta del SE. De l’antiga sortida a mar de la ciutat només es conservà un dels passos de vianants i l’arrencament de l’arcada central. Sobre la porta, que mantingué el seu pas central obert al llarg dels segles fins que s’enderrocà l’any 1862, i la part superior de la torre que la flanqueja, es distingien clarament els murs i alguna finestra d’obra medieval corresponent al castell del Regomir. En aquesta època és possible que la porta romana hagués perdut una de les tres obertures originals. Les troballes del segle XI es limitaven a una sitja situada al costat mateix del carrer que sortia per l’arcada central de l’esmentada porta. De l’interior es recuperà un conjunt de ceràmiques grises i ceràmiques andalusines del segle XI.

Malgrat que la informació subministrada per algun sondeig de la primera fase d’intervenció semblava que confirmés, en aquell segle, l’existència de construccions adossades a la banda interna de la muralla, la documentació escrita no esmenta la presència de cases fins al segle XII.

Entre els segles XIII i XIV s’instal·là en aquest indret la família March, propietària d’importants extensions del territori de Barcelona. La casa, que ha estat possible reconstruir ja que es trobava en bon estat, era un conjunt constituït per tres edificacions perfectament travades, que formaven un angle recte obert per la banda interior del recinte urbà a un pati que delimitava els costats NE i SE.

Pintura mural amb els escuts de la família March, apareguda a la casa que aquests van aixecar entre dues torres de la muralla romana al sector del Correu Vell.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

El cos o l’ala SE s’alçava sobre la muralla entre dues torres —de les quals només s’aprofitava l’interior d’una— i es feia servir el parament del Baix Imperi com a fonament d’una de les façanes mentre que l’altra, que limitava amb el pati, descansava sobre una porxada d’arcs de mig punt. El segon cos, també porxat, és adossat a la muralla; d’aquí en partia el tercer, sense porxos, disposat perpendicularment al primer i a la muralla, que avançava cap a l’interior de la ciutat i tancava el pati per la banda NE. La casa tenia tres plantes a la seva banda interior: la planta baixa sota els porxos; el pis noble, amb amples salons de més de cinc metres d’alçària, dels quals destaca el de l’ala SE amb grans finestrals gòtics d’arcs lobulats oberts a totes dues façanes i una petita finestra en la banda superior perquè hi entrés més claror; finalment, la galeria superior sota teulada. A les diferents cambres es fa palesa la propietat dels March per la presència de l’escut de la família a les parets, les mènsules i les bigues del porxo que suporten el terra de la sala noble de l’ala SE. L’any 1387, però, Galceran March vengué aquesta casa a Ponç Gualbes, prohom d’un important llinatge barceloní, i l’escut dels March que hi havia a les mènsules de la sala porxada fou substituït pel d’aquesta nova família.

L’estudi acurat dels paraments i l’estructura de la casa van permetre documentar les modificacions que s’anaren operant a l’edifici. La divisió de la porxada i el canvi de la decoració d’ambdues parts pot tenir relació amb el testament de Ponç de Gualbes, que divideix la propietat entre el seu fill Ferrer de Gualbes i el seu nét Nicolau. Les modificacions més importants es van realitzar al segle XVIII, segurament cap al 1737, moment en què la propietat passà a la comunitat de preveres de Sant Just i Sant Pastor. La gran sala noble es divideix en dos pisos i l’edifici del SE s’amplià en un cos més per la banda del pati i un altre per la banda del carrer del Regomir, que recobreix i unifica la façana amb esgrafiats.

Si aquest treball ha aportat noves dades que permeten conèixer millor els tipus d’habitatge senyorial dels segles XIII i XIV i, en particular, els que ocuparen en diferents moments els March, els Gualbes i els Llimona, el treball d’estudi arqueològic de la capella de Santa Àgata també ha aportat dades que permeten refermar algunes de les notícies documentals o explicar millor llur construcció i les modificacions que s’han fet al llarg del temps. La campanya va ser realitzada el 1991 i afectà tot el paviment de la capella.

L’excavació va posar de manifest la muralla romana que servia de base, que era constituïda per dos cinturons adossats—el d’August que correspon a la banda interior i el del Baix Imperi que correspon a l’exterior—. En el pas de ronda, l’obra feta al Baix Imperi havia recobert l’anterior, cosa que ja ha estat comprovada en altres punts de la muralla ja que la segona sobrepassà la més antiga per tal de constituir una estructura solidària.

Planta d’una casa medieval trobada al carrer de l’Argenteria, alterada per reestructuracions del segle XIX.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Per a la formació de la base es van construir voltes entre les torres i d’aquesta manera s’obtingué una superfície de set metres d’ample que augmentà deu metres quan es redreçà cap a l’interior del recinte el mur lateral. Tota la superfície va ser anivellada i edificada damunt la capella al principi del segle XIV. Més tard, a l’època de Pere III van ser construïdes les capelles que sobresurten per la façana NE. La més gran, anomenada de la reina o de Sant Nicolau, es va construir sobre una volta independent recolzada en uns grans pilars.

El carcanyol i el ronyó eren reblerts de gerres i ferros aspres i oxidats (excavació realitzada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb el SAC, Rovira, 1991). No es va trobar cap resta de la capella romànica del segle XI sota la capella gòtica del palau. És ben possible que la primitiva construcció palatina, de dimensions més reduïdes, fos edificada paral·lelament a la muralla. El mur orientat en aquest sentit sota la plaça del Rei es podria tractar d’una part dels fonaments.

La resta d’intervencions han afectat zones extramurs de la ciutat i permeten explicar l’establiment de la població en aquesta zona del territori —el camp que envoltava la ciutat romana— sobre el qual es van construir en diferents punts les vil·les o petits nuclis rurals que es dedicaren a l’explotació de les terres i la comercialització de productes agrícoles.

Cap al segle IV o el V, com ja s’ha dit, es comencen a constituir grans àrees cemeterials que substitueixen les antigues necròpolis romanes de l’Alt Imperi i s’arrengleren a banda i banda de les vies d’accés a la ciutat.

Aquestes agrupacions d’enterraments són formades per tombes de tipus romà tardà —cobertes amb teules de doble vessant i àmfores— que s’orienten, en un principi, perpendicularment o paral·lelament als eixos de la ciutat i als de la parcel·lació romana. Més tard, quan apareixen els enterraments de caixa de pedres, la seva disposició varia i s’orienten en sentit E-O, com és freqüent en aquesta època. Aquest canvi d’orientació no es dóna a l’interior de la ciutat a l’edat mitjana sinó que l’orientació de les estructures determina l’ordenació de l’espai i el que s’hi disposa.

Les tombes no tenen exteriorment cap fita, la qual cosa impedeix localitzar i identificar el lloc com a cementiri. L’excavació que es va dur a terme l’any 1983 a la plaça de Víctor Balaguer —carrer de la Tarongeta— mostra una evolució semblant a l’exposada (Granados, Kliemann, Muñoz, Oliver, Riu, Rovira, 1983).

En aquesta terra, encara verge, es construí una vil·la romana on es localitzaren dues habitacions, una de les quals era decorada amb un mosaic blanc i blau. Damunt la casa es va trobar un petit conjunt de tombes de l’època del romà tardà, de teules cobertes amb un túmul de pedres. Posteriorment va ser alçat un edifici, possiblement d’època baix-medieval.

Atesa la poca extensió d’accés que es tingué per a treballar, resulta difícil reconèixer-ne les etapes estructurals intermèdies. Les úniques restes medievals anteriors a la casa esmentada són fragments de ceràmica que encara queden per estudiar.

Estructura i arcs de la mina o pou medieval excavat al carrer de l’Argenteria.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Un any més tard, el 1984, es va excavar un solar al barri de Ribera, molt a prop de l’anterior, al carrer de l’Argenteria entre els de Basea i Manresa (excavació realitzada pel SAC, Granados, Pagès, Riu, Salgot, 1984). La seqüència en aquest punt era similar a unes primeres restes molt escadusseres d’època romana —Alt Imperi i Baix Imperi— trobades en estrats d’argiles i sorres. En aquesta primera fase, únicament es va poder situar la llar de foc formada per un conjunt de pedres, i de cendres i pedres. En la fase següent, l’època alt-medieval, es localitzà un mur reduït a la filada inferior, associat a un paviment de calç, i el fons d’una petita sitja.

A l’època baix-medieval es construí una gran casa, de la qual resten alguns murs de pedres regulars, unes arcades de mig punt i unes pilastres fetes amb una tècnica molt pròpia de l’època. La planta baixa és formada per una sala amb arcades que sostenien un embigat de fusta. Del paviment resta una part de l’empedrat i una part de calç. En la paret mestra s’obria un pou en vertical, de secció rectangular, que era protegit per un mur mitjançant un arc de mig punt i reforçat per un altre. D’aquest període és significativa la ceràmica decorada en verd i manganès, tot i que no apareix en estat pur.

La casa va sofrir moltes reformes: cegaments dels arcs i el pou, obertura d’un nou pou circular amb brocal fet amb quatre peces de pedra. De les successives transformacions cal fer esment de l’obertura de grans dependències en soterranis al segle XIX i el possible creixement en vertical, que van degradar progressivament l’edifici fins que es va ensorrar en època recent.

Malgrat la poca extensió compresa, doncs, es pot resumir que en un moment de l’època alt-medieval es comença a produir un procés d’expansió o de creixement extern de la ciutat. Però fins al segle XIV no s’edificà la casa que formarà el veritable procés d’urbanització de la zona de tot el barri de Ribera. Aquest edifici és el que va fixar els límits de la parcel·la fins que, en època recent, fou substituït per un altre.

No lluny d’aquí, a la cruïlla del carrer de Mirallers núm. 1 i el de Biguetans, s’alçà, abans que es remodelés totalment, l’immoble anomenat de la Carassa. Era un edifici originàriament gòtic que conservava a la façana les finestres coronelles, les arcades a la part baixa i una mènsula amb cap femení en relleu del segle XV. Aquest element donà nom a l’edifici. Per la sobrecàrrega acumulada pel temps —tots els edificis medievals es refan considerablement en èpoques posteriors, sobretot als segles XVIII i XIX, en què augmenta la densitat demogràfica de la ciutat— i pel seu mal estat, es va arruïnar el 1983. L’obra de reedificado del solar que es va dur a terme anys més tard va incorporar alguns d’aquests elements arquitectònics singulars com les arcades i les finestres.

La intervenció arqueològica consistí a realitzar tres cales sobre el solar per conèixer la seqüència estratigràfica del subsòl. El resultat obtingut fou molt similar als anteriors. En primer lloc les argiles amb fragments de ceràmica romana que cobrien tot el període de l’Alt i el Baix Imperi. El terreny devia formar part del camp d’una vil·la romana pròxima, de la qual han aparegut algunes estructures al carrer veí de Montcada sota el palau Nadal. Res no indica que la necròpoli de l’època del romà tardà, documentada en altres solars pròxims, s’hagi estès fins aquí. La primera construcció correspon a un període situat entre els segles XII i XIII —sobretot aquest darrer—, com ho mostren les ceràmiques d’importació andalusines.

La casa, d’estructura similar a Ies anteriors, és la primera edificado documentada al solar i la que estableix els seus límits al parcel·lari. Al llarg del temps, sense variacions apreciables en els límits perimetrals de la casa i la parcel·la, hi ha hagut diverses transformacions motivades per les adaptacions a altres usos, com a obrador i finalment com a casa de veïns al segle XIX. Com a dada curiosa cal esmentar l’existència d’un taller de botons d’os (excavació realitzada pel SAC, Riu i Granados, 1983 i 1984).

A grans trets, doncs, es pot afirmar que la urbanització del barri de Ribera es configura al segle XIII. Si bé la documentació escrita permet conèixer aquest fenomen, la intervenció arqueològica ha fet possible la reconstrucció del parcel·lari i la planta dels edificis, com també les transformacions i possibles activitats que han estat desenvolupades al seu interior. Així mateix fixar les preexistències per a les quals no hi ha cap altre tipus de font documental, com és el cas de les romanes i una gran part de les d’època alt-medieval.

Més cap al NO, a l’avinguda de Francesc Cambó, es va dur a terme una altra intervenció amb motiu de la construcció d’un aparcament subterrani. En línies generals, els resultats obtinguts tornen a refermar la data de configuració del teixit urbà medieval com a conseqüència de la urbanització definitiva del camp extramurs de la ciutat.

El 1984, en una primera fase, es va fer un treball de sondeig a tota l’avinguda per obtenir una primera mostra de la seqüència estratigràfica. Dos anys més tard es va obrir tota aquesta avinguda en extensió, des de la Via Laietana fins al carrer de Giralt Pellicer (excavació realitzada pel SAC, Oliver, Pagès, Granados, Miró, Prat, Salgot, Rovira, Riu, Obis, 1984 i 1986).

Els treballs de camp van confirmar que, durant l’Alt Imperi, aquesta extensió de terres formava part del camp de la colònia Barcino com a propietat de la família que residí a la vil·la localitzada, el 1954, a la plaça d’Antoni Maura. A l’extrem del carrer de Giralt Pellicer aparegué un abocador o tester d’àmfores de vi. La majoria dels fragments —del tipus Pascual I i Dressel 2/4 (Granados, Rovira, 1987) — eren mal cuits, la qual cosa indica que es tractava de peces de rebuig d’un forn dedicat a la seva producció, que pertanyia a la vil·la romana. A partir del segle IV, aquestes terres de conreu acolliren un cementiri.

Les tombes d’inhumació sense cap mena d’aixovar eren disposades sobre l’argila dins una fossa, cobertes per tègules, àmfores i caixes de fusta —totalment perdudes—. El cementiri que s’estenia pel carrer de les Freixures s’utilitzà fins al segle X, moment en què es daten les tombes cobertes amb lloses de pedra que, a més de ser de diferent tipus, modifiquen la seva orientació seguint l’eix E-O.

Sembla que l’àrea d’enterrament va ser abandonada cap aquesta època i restà oblidada sota les argiles sense cap mena d’indicació exterior, circumstància que ha comportat la destrucció parcial de les tombes al cap dels segles.

Al segle XIII, època en què s’estableixen els dominicans al convent de Santa Caterina, concretament el 1243, sorgiren al seu voltant edificacions residencials. S’hi alçaren directament damunt les argiles i ocuparen tota l’extensió de l’avinguda, des de la Via Laietana fins al carrer de les Freixures. Entre aquest carrer i el de Giralt Pellicer, el solar restava lliure de construccions, ja que corresponia a l’hort del convent.

L’estructura de les cases medievals va ser aprofitada durant els segles XVIII i XIX, encara que amb transformacions.

A l’hort del convent es van identificar algunes fosses de deixalles, en les quals va aparèixer una bona quantitat de terrissa envernissada, decorada amb verd i manganès i amb reflexos metàl·lics i peces de vidre. Aquest espai obert del convent va ser edificat després de la desamortització i ocupat per diferents immobles que foren enderrocats juntament amb els medievals quan s’obrí l’avinguda, al segle XX.

Vista general de les excavacions efectuades a l’avinguda de la Catedral.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Si en aquestes zones que han estat objecte d’excavació i estudi, la implantació d’estructures medievals i el veritable procés d’urbanització van tenir lloc durant la baixa edat mitjana —al segle XIII—, en la intervenció de la plaça de la catedral s’esperava trobar testimonis d’un dels primers centres de creixement perifèric al segle X: la vila nova dels arcs vells.

L’excavació d’aquesta avinguda que travessa per davant de la catedral i l’antiga muralla romana del Baix Imperi es va realitzar l’any 1989 amb motiu de la construcció, com havia estat a l’altra banda, d’un aparcament subterrani (excavació realitzada pel SAC, Rovira, Blasco, Miró, 1989).

Tota la superfície de l’avinguda, des de la Plaça Nova fins a la plaça d’Antoni Maura, va ser oberta i excavada amb les mateixes limitacions que es van trobar, a l’altra banda de la Via Laietana, uns anys abans. D’una banda, les que es produïren per l’enderrocament a la dècada dels quaranta i de l’altra, per les grans obres d’infrastructura moderna i de serveis.

La gran successió de reformes durant segles havia esborrat moltes de les traces del teixit antic. Però, no obstant això, la informació aportada per la tasca de camp era suficient, com a mínim, per a replantejar-se algunes qüestions del poblament en aquesta zona.

Fragment del mur lateral del rec Comtal, aparegut en les excavacions fetes a la plaça Comercial, al Born.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

Es partia de l’existència, fora de la muralla romana, d’una vil·la romana localitzada, tal com ja s’ha esmentat, a la plaça d’Antoni Maura quan es va construir l’edifici de la seu de la companyia d’assegurances Hispania Zurich el 1954 (Duran i Sanpere, 1972, pàgs. 55-58). Aquesta era l’única construcció que s’edificà a fora i molt a prop de la muralla sobre l’ager o àrea rural de l’antiga colònia Bàrcino. La resta de la superfície corresponia al camp que travessava perpendicularment, a la banda de la Plaça Nova, per la via romana i que, des de la muntanya, conduïa a la ciutat, on s’accedia per la porta decumana, més tard anomenada porta bisbal. Per la banda NE de la via travessaven, en el seu tram final, les dues ramificacions dels ponts aqüeductes que confluïen en la muralla juntament amb la porta decumana, i aquí finalitzava el recorregut iniciat, almenys un dels dos, des del Besòs, a l’altura de Montcada —punt d’origen, més tard, del rec Comtal—.

Els testimonis d’aquesta obra pública es van localitzar a l’interior de la porta NE, a la banda de la porta decumana. Cal remarcar que, segurament, un dels dos canals de l’aqüreducte va funcionar fins a l’edat mitjana. L’obturació dels ductus sembla que fou bastant tardana (Serra i Ràfols, 1964, 1967).

Darrerament han aparegut cinc arcades més que constituïen la paret mitgera d’una casa del carrer de Duran i Bas, que va ser enderrocada el 1989 (excavació realitzada pel SAC, Granados, Puig, 1989). Els treballs de neteja, que van ser aturats a causa de la inestabilitat del mur, han permès veure fins ara aquesta estructura en alçada, alhora que han mostrat l’obra de tancament dels arcs amb tapiats i carreus irregulars, que formaven un mur de suport a les cases i els edificis que s’hi afegiren en època medieval. En una de les parets mitgeres es conserva un arc de mig punt d’una de les construccions adossades. A partir d’aquí els) aqüeductes es convertiren en els arcs vells o arcos anticos de què parla la documentació escrita al segle X.

En el camí o via que coincideix amb el traçat de l’actual avinguda del portal de l’Àngel, també van ser localitzades algunes tombes, una de les quals era monumental. Aquest monument funerari va ser trobat al solar del carrer dels Arcs, cantonada amb el carrer dels Boters, on s’ha construït recentment l’edifici que serveix d’ampliació del Col·legi d’Arquitectes. Tan sols restaven els fonaments, ja que els carreus havien servit de material de construcció de la muralla al Baix Imperi. A l’interior es conservava l’ustrinum amb restes de carbó vegetal, uns ungüentaris de vidre i uns vasos de poc gruix de l’època de Neró. La necròpoli no arribava fins a la porta romana. Aquest era el seu límit.

L’excavació va mostrar un rebaix ampli i fondo del terreny que seguia el perímetre de la muralla a partir de l’aqüeducte i en direcció NE. Havia estat fet en el moment de la fundació de la colònia romana per tal de canalitzar les aquae pluviales que recollien les canalitzacions de la ciutat i les desviaven cap a la riera de Sant Joan. Aquest fossat de més de vint metres d’ample i sis de fondària va ser terraplenat en el moment d’edificar la muralla baiximperial.

Aquesta gran obra pública separava, també, la ciutat de l’ager. Quan es va construir el reforç de la muralla amb torres i paraments de grans carreus, el fossat va ser totalment cobert.

Al camp, a la vora del fossat i prop de la porta, van ser excavades, en les argiles de terra, un bon nombre de sitges que aparegueren plenes de terra amb materials, que se situen entre els segles V i VI i, en alguns casos, fins al segle X pel fet que s’hi trobaven ceràmiques espatulades. Aquest gran conjunt de sitges són els únics elements que donen testimoni en aquest punt, prop de la ciutat. Probablement, es devia tractar de l’emplaçament d’un mercat temporal de productes agrícoles situat davant d’una de les portes de la ciutat, un precedent del futur mercat que, durant segles, va atreure molta gent a la Plaça Nova, davant la porta bisbal.

Totes aquestes terres sota l’avinguda de la Catedral, situades enfront de la muralla NO, continuaren essent un solar destinat a activitats agrícoles. Sembla que, segons la documentació de transaccions de terres i vinyes, no fou fins al segle XI que començà el desenvolupament urbanístic, consolidat durant els segles XII i XIII (Bonnassie, 1975-76; Banks, 1990).

L’arqueologia, en aquesta ocasió, no ha pogut corroborar les dades documentals pel que fa al nucli dels Arcs Vells, un dels primers embrions de poblament perifèric. No obstant això, han confirmat l’existència del burg abans de l’any mil, però sense una clara al·lusió de la seva situació geogràfica ni de la seva proximitat a les muralles en aquells moments, que arribaven al camp sense solució de continuïtat, ja que el fossat era cegat des del segle V.

Probablement, doncs, el barri anà creixent, en l’etapa inicial, al voltant dels dos aqüeductes, però en un punt més allunyat de la muralla, és a dir, a partir del lloc on l’espai que queda enmig de les dues canalitzacions d’aigua, divergents en direcció al seu origen, era prou ample per a acollir algunes cases que restaven adossades a les arcades velles. Això vol dir que devien quedar lleugerament desplaçades cap al NO, més pròximes a l’actual, a l’avinguda del portal de l’Àngel. Cap resta d’estructura no testimonia sota l’avinguda de la catedral la urbanització en aquesta època. Tampoc al solar del carrer dels Arcs no van aparèixer materials anteriors als segles XIV o XV.

Es fa difícil explicar aquest buit de materials atesa la gran reforma que patí el sector, segons les fonts escrites cap al 1355, amb l’enderrocament de cases i albergs per a deixar lliure un espai públic: la Plaça Nova. Fins ara les úniques troballes han estat uns quants pous. Però si s’han conservat els fonaments dels pilars dels aqüeductes també cal pensar que alguna part de les edificacions pugui haver quedat soterrada juntament amb els pous, que són per naturalesa estructures del subsòl.

A partir del segle XIII la documentació esmenta dues estructures fonamentals de la urbanització de fora de la muralla: la via transcivitatem —el carrer de la Corríbia— i el carrer del Bou de la Plaça Nova. El temps únicament ens ha llegat les alineacions mantingudes fins el moment que s’enderrocaren i la definitiva desaparició amb la construcció de l’aparcament. Les cases que es van conservar i excavar en aquests carrers aprofitaven com a fonament els murs de l’època baix-medieval. D’aquesta època també restaven una sèrie de pous morts amb la part superior afaiçonada amb pedra, morter de calç i graons per descendre-hi, reblerts amb materials i deixalles del segle XIV.

Aquesta zona, doncs, va sofrir força reformes: al segle XVI, sobretot, amb l’obertura de la plaça de la Seu; d’altres, als segles XVIII i XIX, per a millorar la xarxa de serveis —clavegueres i aigües—; l’ampliació i potenciació de les zones comercials amb la construcció de soterranis per a magatzems o forns.

L’estudi d’aquesta seqüència constructiva s’ha interessat, recentment, per una part del barri de Ribera, pel fet que va desaparèixer anteriorment a les grans reformes contemporànies de la ciutat, que va ser afectada, al principi del segle XVIII —1718—, per la construcció de la Ciutadella.

La construcció d’un altre aparcament originà la intervenció arqueològica entre l’abril i el novembre del 1991 (excavació realitzada pel SAC, Farré, Serra, 1991).

La base documental per a estudiar aquest sector desaparegut de la ciutat és fonamentalment l’estudi de Sanpere i Miquel amb la intenció de conèixer gràficament i numèricament els límits i el que quedava de la rodalia de Corbera, als terrenys de la Ciutadella (Sanpere i Miquel, 1890).

L’excavació va posar de manifest una part considerable de l’entramat urbà enderrocat o colgat al principi del segle XVIII. En primer lloc, cal remarcar un segment del rec Comtal que travessava obliquament cap a l’est fins a la muralla, i passava per sota el mercat del Born. Aquesta trajectòria apuntada és ben diferent a l’establerta fins ara —el carrer del Rec—. L’enderrocament va modificar el seu curs que, des de llavors, es va desviar per l’interior de la ciutat en direcció a la mar per sota de l’actual carrer del Rec.

No se sap encara si els murs de pedra que envolten el canal corresponen al període medieval. L’estratigrafia, en canvi, sí que mostra que el curs era actiu des dels segles XIII i XIV, ja que es troben ceràmiques en verd i manganès en la base dels sediments, per damunt de la sorra del terreny. Sobre aquest estrat apareix una seqüència progressiva de materials dels segles XVI i XVII, i el principi del segle XVIII, fins que quedà obliterat.

El teixit urbà era organitzat, a més del rec, per un conjunt de carrers originaris dels segles XIII i XIV —els nivells inferiors contenien sempre peces en color verd i manganès—. Els carrers de Gensana, Bonaire, el de les Benlligades, el pla d’en Llull són exemples de carrers medievals empedrats amb terra batuda, calç i pedres que contrasten amb els paviments més elaborats de còdols o pedra d’etapes posteriors —segles XVI al XVIII—. De l’ocupació dels solars, n’han arribat, en aquest període, alguns murs i materials que verifiquen la informació de les fonts escrites. El seu aprofitament posterior i les remodelacions van fer desaparèixer una part de les restes constructives inicials. Entre els segles XVI i XVIII, poc abans de la demolició, s’operaren canvis substancials, com ja s’ha comentat, dels carrers, per la qual cosa restaren els vestigis més significatius que permeteren reconstruir un barri molt actiu artesanal i comercial fins que desaparegué. Es poden reconèixer les grans cases de planta quadrada amb pati central, l’escala, el pou i la planta baixa porxada, que conviuen amb els petits obradors sobre parcel·les petites allargades i irregulars, de nova planta o resultant de la divisió de les grans cases que en els darrers temps es van densificar. Les grans sales obertes al carrer de la planta baixa de les cases senyorials van servir per instal·lar-hi botigues o tallers.

L’ocupació tan tardana d’aquest sector sembla que queda justificada en funció de les limitacions del terreny —maresmes en una bona part— que exigirà un treball previ de dessecament. És possible que, tant el rec com, posteriorment, la muralla tinguessin aquesta funció de drenatge i contenció.

Les construccions, a la banda de mar, s’edificaven directament damunt la sorra mentre que les de la banda interior ho feien damunt d’argiles, en un nivell més profund. Damunt la sorra, en una duna que sobresurt en el terreny i barra la sortida de les aigües cap a mar, es van fer diversos enterraments o fosses amb tègules del tipus de l’època del romà tardà.

Per acabar, caldria esmentar la troballa de la muralla medieval del costat NE de la ciutat. En fer les obres de construcció de la xarxa de col·lectors del Bogatell, direcció sud-est, concretament a l’avinguda dels Til·lers, es van localitzar tres segments de la muralla construïda a partir del segle XIV, compresos entre el portal Nou i el portal de Sant Daniel; també dues torres, una planta poligonal i una altra de quadrangular separades per uns trenta-un metres (excavació realitzada pel SAC, Pagès, Piquer, Prat, Farré, Serra, Majó, Vilaseca).

La muralla, tallada per la Ciutadella al segle XVIII, tenia uns tres metres de gruix i era constituïda per un nucli farcit de pedres amb morter i dos paraments exteriors de petits carreus regulars disposats en filades horitzontals. Al tram més cap al nord-oest, les bandes presenten unes vorades d’uns quatre centímetres d’ample. Els fonaments, únicament vistos en una de les torres, eren de blocs de pedra i morter, molt similars als descoberts sota la rambla de Santa Mònica ja fa alguns anys. L’obra de tancament, en aquesta banda, va finalitzar a la primera meitat del segle XV amb la instauració de la torre nova.

Possiblement, l’estudi de la documentació obtinguda en els treballs de seguiment de la Rambla ens permetran conèixer algun detall més d’aquesta construcció defensiva medieval.

Bibliografia

• Carreras i Candi, s. d.
• Sanpere i Miquel, 1890
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947
• Balil, 1956
• Florensa, 1957
• Pascual, 1963, pàgs. 224-234
• Balil, 1964
• Serra i Ràfols, 1964, pàgs. 5-64
• Serra i Ràfols, 1967a, pàgs. 129-148
• Serra i Ràfols, 1967b, pàgs. 15-23
• Verrié, 1969, pàgs. 605-610
• Pallarès, 1969, pàgs. 5-42
• Balil, 1972, pàgs. 112-124
• Duran i Sanpere, 1972
• Sotomayor, 1973
• Bonnaisse, 1975-76
• Pallarès, 1975, pàgs. 5-56
• Granados, 1976, pàgs. 215-224
• Verrié, Granados, Pradell, 1977
• Rodà, 1982, pàgs. 229-238
• Riu i Barrera, 1982
• Balaguer, 1984, pàgs. 215-230
• Granados, 1984, pàgs. 267-319
• Riu i Barrera, 1984a
• Riu i Barrera, 1984b
• Granados-Rovira, 1987, pàgs. 126-132
• Dalmases - José i Pitarch, 1986
• Granados, 1987, pàgs. 353-361
• Granados, 1990, pàgs. 59-95
• Banks, 1990, pàgs. 107-133
• Granados, 1991, pàgs. 141-201