Muralla
Planta de la muralla, sobreposada al traçat urbanístic actual de la ciutat.
E. Riu
La muralla que envoltava Barcelona en època comtal era una obra romana. Durant molt de temps es va considerar que havia estat edificada de nova planta al segle III i que era la resposta defensiva de la ciutat, després d’una suposada destrucció per un atac germànic. També s’afirmava que la seva construcció havia representat la reducció de la superfície urbana precedent. La recerca arqueològica ha constatat que, des de la fundació de Bàrcino al final del segle I aC, la colònia disposava d’un recinte emmurallat, el traçat del qual no va variar substancialment en el Baix Imperi, malgrat les reformes que s’efectuaren en aquesta època.
Cap al segle IV, la muralla fundacional fou profundament remodelada. Al llarg de la façana externa es va adossar un altre mur, d’alçada i gruix similars al precedent, de manera que en doblava l’amplada. Per tot el circuit, s’alçaren torres altes, que destacaven respecte del pany emmurallat. El perímetre urbà original, aproximadament rectangular i amb les arestes fent xamfrà, es va mantenir sense alteracions de traçat, llevat del cos quadrangular i fortificat, que sobresortia de la façana marítima del recinte i que sembla que no hi era en el circuit primitiu. Ara per ara, la funció d’aquest bastió és desconeguda.
Malauradament, la fortificació del Baix Imperi no ha estat prou estudiada per poder concretar-ne la datació, cosa que n’impedeix un enquadrament històric precís. No obstant això, per l’homogeneïtat i la grandària de l’obra ha estat considerada com el resultat d’una operació unitària, executada amb una relativa promptitud i sorgida de la iniciativa d’un poder, local o superior, amb capacitat suficient per a disposar de grans recursos.
La muralla del Baix Imperi tenia un gran nombre de torres de planta quadrada, molt atansades entre aquestes. Els llenços del mur i la part baixa de les torres eren aparellats per grans blocs, sobrealçats per l’ampit emmerletat del pas de ronda o els dos pisos superiors de les torres, afaiçonat amb un aparell de petits carreus. Cadascuna de les plantes de les torres tenia dues finestres a la façana frontal i unes altres a les laterals. Aquestes obertures, com també les portes de comunicació amb el pas de ronda, eren amb arcs de mig punt adovellat.
La colònia alt-imperial tenia quatre portals que s’obrien a l’extrem dels eixos del cardo maximus i el decumanus. Amb la remodelació de la muralla, aquestes portes van ser flanquejades per torres, probablement quadrades en el primer cas plaça de l’Àngel i carrer del Call i circulars, en el segon Plaça Nova i carrer del Regomir. A l’interior de la ciutat, darrere mateix de la muralla, resseguia tot el circuit l’intervallum o carrer que facilitava l’accés a la fortificació i la separava de les illes edificades. Aquesta via va ser parcialment bloquejada per la reforma dels portals cap al segle IV.
La poderosa presència de la ciutat fortificada, “voltada de muralles massises. construïdes d’antic amb dura pedra”, tal com s’hi referí Ermold el Negre, en relatar la presa de la ciutat l’any 801, és esmentada en el poema llatí dedicat a la vida i als fets del rei Lluís el Piadós, vers el 826-828, també l’esmentà el cronista Ibn Hayyan, al segle XI, en els annals d’Abd al-Rahmān, quan explica que l’any 935, per repel·lir un atac, arribat per mar, de l’esquadra del califa andalusí, la població barcelonina “es recollí i tancà les portes de la ciutat, que defensà des de dalt de les muralles”.
La capacitat per a remodelar la muralla en el Baix Imperi ha estat sovint argüida com a testimoni indirecte del desplaçament, durant aquest període, de la preeminència urbana de Tarragona cap a Barcelona. També, i amb un manifest reduccionisme causal, s’ha presentat aquesta fortificació com l’element prefigurador i motor de l’hegemonia barcelonina dels comtats catalans en època carolíngia.
No va ser fins als segles XI i XII que el creixement urbà extramurs començà a diluir l’antiga fortificació. L’acceleració d’aquest procés va originar, cap al 1260, la construcció d’un nou recinte, molt més ampli i dins el qual s’incorporaren els sectors de nova formació. D’aquesta manera, la muralla romana va esdevenir un element obsolet, colonitzat per casals i altres edificacions que l’utilitzaren de suport i armadura constructiva, atesa la solidesa de la construcció. El seu reaprofitament intensiu va engolir la muralla dins el teixit urbà, si bé, de manera una mica imprecisa, aquestes edificacions encara van definir durant molts segles els límits de l’àrea ocupada pel centre eclesiàstic i residencial nobiliari de la ciutat.
Durant la primera meitat del segle XIX, les reformes urbanístiques de la ciutat burgesa provocaren l’enderrocament d’alguns sectors importants de la muralla romano-comtal. Però, al mateix temps, aquestes destruccions generaren els primers estudis arqueològics. La revalorització monumental del recinte es va iniciar amb la urbanització de la plaça de Ramon Berenguer el Gran cap al 1935 , com a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Des d’aleshores s’han realitzat nombroses actuacions destinades a alliberar la façana externa del recinte, en una bona part basades en el projecte definit per l’arquitecte Florença. De la postguerra fins ara, els arqueòlegs Duran i Sanpere, Serra i Ràfols, Balil i Granados s’han ocupat del seu estudi, centrat gairebé sempre de manera exclusiva en l’anàlisi de les fases romanes.
Pel continuat procés d’integració, dins l’estructura urbana, de l’antiga muralla, només en resten alguns trams, uns alliberats i restaurats, d’altres visibles a l’interior d’edificacions posteriors, i una petita part que roman encara per descobrir. Tot i que els sectors conservats permeten detectar algunes de les remodelacions que s’hi efectuaren entre els segles X i XIII, les transformacions estudiades a través de les fonts escrites per Banks presenten una anàlisi arqueològica amb força problemes. És difícil estudiar els trams no restaurats per la manca d’una exploració sistemàtica de la construcció. En aquells sectors que han estat objecte de reconstrucció, l’aspecte historicista d’aquesta va alterar o destruir, sense enregistrar, una bona part de les modificacions post-romanes no monumentals. En les poques ocasions que la tasca de restauració s’acompanyà de l’excavació, aquesta només s’interessà pels vestigis romans. A més, la reconstrucció arquitectònica de la fase romana va completar, sovint de manera indocumentada, nombrosos sectors, de la mateixa manera que se’n realitzaren d’altres, molt alterats posteriorment per edificacions més recents.
Cal tenir present que, a més de la pèrdua d’informació, en les restauracions, les reformes del període comtal tan sols poden ser resseguides en aquells trams que sovint s’han conservat per raons fortuïtes i no es corresponen pas amb els més rellevants per a comprendre l’evolució històrica de la fortificació. En aquest sentit, cal tenir en compte la completa demolició dels tres portals on se situaven els castells de la ciutat, el castell vell, a la plaça de l’Àngel, el del Regomir, al carrer del mateix nom, i el castell nou, al carrer del Call. Tots aquests foren enderrocats entre els anys 1848 i 1862.
A la Plaça Nova, les dues torres semicirculars del portal presenten un sobrealçament de diferents fases que no poden ser datades. Les obertures del tercer pis, d’aparença romànica, foren instal·lades al principi del segle XX; cap al 1909, la de la torre del palau episcopal, i cap al 1920, la de la Casa de l’Ardiaca. El llenç que unia les dues torres amb una portalada i un cos edificat damunt va ser enderrocat l’any 1823.
El tram posterior de la Casa de l’Ardiaca mostra, a la banda inferior, vestigis de construccions adossades, algunes de les quals poden correspondre a una primitiva fase de colonització exterior del recinte, que precedeix la formació del conjunt de cases, l’alineació de les quals va constituir el desaparegut carrer de la Corríbia, enderrocat el 1957 per alliberar l’obra romana. La reculada datació d’aquestes estructures es dedueix pel fet que les traces) presents, els encaixos de bigues i els trencaaigües de teulades, corresponen a edificacions de poca entitat i d’alçada reduïda.
En la torre que fa cantó amb el pla de la Seu s’aprecia la substitució d’una de les obertures originals del segon pis per mitjà d’una finestra coronella romànica amb un capitell troncocònic llis, dels segles XII i XIII. Un xic més amunt, hi ha una petita finestra paredada, amb un arc de mig punt d’estil indeterminat, que fa difícil datar-lo. Tampoc no es pot fixar la data de la remunta de les dues torres de la Casa de l’Ardiaca.
La torre poligonal de la casa de la Canònica o de la Pia Almoina, que l’any 1950 va ser notablement restaurada, conservà restes d’una finestra biforada romànica, que fou completada i de la qual només subsistí el perfil i la base àtica del mainell, dels segles XII i XIII. El sobrealçat d’aquesta torre, cal situar-lo abans del segle XVI, atès que, damunt d’aquesta, recolza l’ala de l’edifici, bastida en aquesta centúria.
A la torre poligonal hi ha un petit tram de muralla en el qual l’obra romana és sobrealçada per un pany de mur, verticalment damunt la façana externa, on hi ha un sector, amb l’aparell ben diferenciat, que arriba a assolir el nivell de coronament originari de la torre. El llenç és cec en el primer pis, però en el segon, que coincideix en el mateix nivell de la torre, s’obren un parell de finestres coronelles completament idèntiques. Els arcs són de mig punt formats per petites dovelles amb un extradós ressaltat. No es conserven ni els capitells ni els mainells, que foren afegits en la restauració a partir de la troballa d’un àbac i un capitell molt simples. Pel tipus de carreus i l’estil que presenten aquestes finestres, cal datar-les al segle XI. Cal remarcar, també, la similitud que tenen amb les finestres romàniques més antigues paredades als murs perimetrals de la sala del Tinell.
Aspecte del tram de la muralla en el sector de la capella de Santa Àgata.
ECSA - M. Catalán
Croquis-secció de la capella de Santa Àgata amb indicació de les fases constructives.
E. Riu i L. Rigalt - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
La capella gòtica de Santa Àgata, que formava part del complex àulic del Palau Reial Major, se situa sobre el nivell del pas de ronda de la muralla. Bastida en l’espai comprès entre tres torres, tot i que es remodelaren força les edificacions preexistents, s’han preservat les restes d’algunes estructures anteriors, aprofitades o encobertes per la fàbrica a l’inici del segle XIV.
En la façana posterior que dóna a la plaça de Ramon Berenguer el Gran, les torres són enllaçades per dues grans arcades de punt rodó, edificades sobre el reculat dels panys intermedis, per avançar el nou frontis fins al de les torres. Damunt les arcades, s’alcen uns murs que arriben fins al coronament primitiu de les torres. La carreuada, petita i no gaire regular, és ben diferent de l’aparell del temple gòtic. Aquesta obra data dels segles XII i XIII. A les arcades s’han fet algunes refeccions i els murs presenten unes finestrelles posteriors. No resta cap altre vestigi d’aquest edifici precedent a la construcció de la capella gòtica.
A la banda de la plaça del Rei, els fonaments de la capella, avançada un xic respecte de la banda interior de la muralla, amb un mur de regruix, oculta darrere seu una espluga artificial buidada en el massís de la fortificació. El tram del temple ocupa uns 2 m d’alçada i 1, 5 m de profunditat i s’allarga en direcció al Museu d’Història de la Ciutat. Aquesta espluga formava l’àmbit interior d’una o diverses edificacions adossades a la muralla per la banda de dins de la ciutat. La data de l’obertura, segons les relacions estratigràfiques entre el sòl de l’espluga i els nivells de la plaça, cal situar-la en el moment que s’abandonà la necròpoli d’aquest sector, cap als segles VI i VII, i devia perdurar fins que es va construir la capella. La paret del fons de l’espluga conserva restes de la pintura que la decorava. Sobre un arrebossat de calç s’estén, fins a mitja alçada, un sòcol vermell, del mateix color que el d’una sanefa lineal que ressegueix el llenç arran del sostre.
La seu de l’Acadèmia de Bones Lletres, antic palau dels Requesens o de la comtessa de Palamós, és un edifici pertanyent a la muralla. A la façana, al carrer del Sots-tinent Navarro, abans anomenat Basea, s’observa també l’aprofitament de l’espai entre dues torres amb una gran arcada, lleugerament apuntada, que fa avançar el frontis del casal. El mur que s’eleva sobre l’arc ha estat molt transformat, però presenta dues grans obertures romàniques, ara paredades, a banda i banda d’un balcó que alhora modifica una finestra triforada gòtica. Els dos finestrals cegats són d’arc de mig punt amb extradós i impostes de peces ben treballades d’un tipus poc corrent, que semblen pertànyer al segle XIII pel fet que es troben unides al mur que s’aixeca des de l’arcada inferior. Per damunt mateix d’aquestes obertures, una cornisa) parcialment conservada indica l’alçada primitiva de l’edificació que es correspon amb la del primer pis de les torres veïnes. La planta superior és un sobrealçat d’època més avançada.
El mateix edifici integra una altra torre amb una alterosa remunta damunt del coronament primitiu. Cadascuna de les façanes de la planta afegida presenta una finestra biforada romànica. Totes les obertures són de factura similar, amb capitells i impostes esculturades, que daten dels segles XII i XIII. A la primera planta de la mateixa torre, i a la banda que dóna al pati interior, s’obre una altra finestra de característiques similars a les superiors, molt restaurada.
El tram de muralla marítima, que travessa per darrere de les cases del carrer del Correu Vell, no presenta a la façana externa cap vestigi de construccions romàniques. Tan sols la paret mitgera d’un dels immobles, la part superior, que recolza perpendicularment a la muralla, conserva una finestra biforada, amb capitell i impostes esculturades, que es pot datar entre els segles XII i XIII.
A la banda interior de la muralla hi ha un casal del segle XIV que fou residència del llinatge dels Marc. Encara que ha estat molt modificat per les reformes posteriors, i actualment restaurat, manté una bona part de l’estructura gòtica i també els vestigis anteriors. S’hi accedeix pel carreró de Sant Simplici i el pati d’en Llimona. A la planta baixa del casal hi ha una llarga espluga tallada en el massís de la fortificació romana. L’excavació, parcial, practicada entre els anys 1984 i 1985, va determinar l’àmbit posterior d’unes edificacions de planta única coberta amb teulada d’un sol vessant, que s’alineaven en una crugia afegida parallelament a la façana interior de la muralla. Es construïren cap als segles X i XI i segurament restaren fins al segle XIV, que es tiraren a terra per aixecar l’edifici gòtic.
En l’enderroc parcial del portal del Regomir es va trobar, l’any 1861, un dirhem del sobirà taifa de Toledo i València, al-Ma’mūn (1043-65). Algunes restes d’aquesta porta encara es conserven, juntament amb la capelleta de Sant Cristòfol, i han estat excavades entre els anys 1990 i 1991.
A tot el sector ponentí del recinte no es conserven vestigis, o almenys no són visibles, de les transformacions de l’època comtal. Es té notícia que, l’any 1848, en la demolició, per l’obertura del carrer Ferran, de l’anomenada torre de Cató, que formava part del castell nou, el qual fou bastit en el portal sud-oest de la muralla, es va trobar, dins un recipient de bronze, un tresoret del qual només s’ha identificat un dirhem del sobirà taifa de Saragossa Ahmād al-Muqtadir (1046-81).
Dibuix de M. Ribas (1950) de les restes d’una de les finestres geminades del segle XI corresponents al pany de mur proper a la Torre del Canonge.
extret d’A. Duran i Sanpere: La Torre poligonal, núm. 6, de la muralla romana, “Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad”, Barcelona, núm. XIII, 1969, pàg. 65, fig. 16
Torre de l’antiga muralla, en el sector del carrer de la Palla, que mostra en el seu frontis indicis d’antigues edificacions adossades.
ECSA - M. Catalán
Del sector nord-occidental de la muralla, que precedeix la Plaça Nova, només ha estat alliberat un tram, al carrer de la Palla. L’enderroc d’uns immobles, iniciat el 1963 i acabat el 1990, per fer una placeta, permet observar dues torres i el llenç intermedi. La torre més occidental manté el frontis primitiu gairebé sencer en tota la seva alçada i, a la primera planta, les dues obertures originàries presenten modificacions postromanes. Una d’aquestes va ser substituïda per una finestra biforada amb capitell de palmetes estilitzades, àbac i impostes amb la mateixa decoració, dels segles XII i XIII. L’altre finestral va quedar reduït per una petita obertura amb un arc de mig punt monolític. De la torre de septentrió resten els murs perimetrals en tota l’alçada i una lleugera remunta força antiga. En la primera planta, un dels finestrals també fou substituït per una obertura geminada similar a la descrita abans, però ha perdut els elements decoratius. En el basament de les torres i en el pany de muralla intermedi es troben senyals d’antigues edificacions adossades. Algunes d’aquestes són precedents a les que configuraren la urbanització definitiva del carrer de la Palla. Hi destaca el trencaaigües d’una construcció que, pel nivell on es troba, devia tenir una sola planta. La torre immediata en direcció nord resta unida amb l’occidental de la Plaça Nova per una arcada, integrada actualment dins el palau episcopal. En aquest cas es pot tractar d’una obra de les darreres dècades del segle XI, segons que es dedueix d’una concessió de l’any 1078 per edificar una arcada en aquest sector de muralla.
Les transformacions d’època comtal que es detecten a la muralla romana de Barcelona pertanyen a tres fases força definides. La primera correspon a l’obertura de les esplugues a la façana interior del circuit, on s’afegiren petites edificacions, com ara la capella de Santa Àgata o el pati d’en Llimona. Tot i que no es poden datar amb precisió, cal situar-les en un període força reculat, cap al segle X. A una segona fase cal atribuir la reforma del segle XI en el sector de la Canònica, on l’espai entre dues torres fou ocupat per un edifici d’entitat i qualitat arquitectònica considerables. Aquesta operació constructiva, segurament cal relacionar-la amb un programa de reformes que es desenvolupà en l’onzena centúria, en el sector nord-est del recinte urbà, i va comportar la reedificació del palau comtal i de la catedral.
Un seguit d’intervencions de caràcter divers constituïren la tercera fase. L’interior de les torres fou destinat a l’àmbit residencial, pel fet que s’hi presenten finestres geminades amb ornamentació. Aquest tipus de construcció, adossada a la muralla per la banda interior, de grans casals aristocràtics, és testimoniat alhora per alguns llenços intermedis amb grans arcades, damunt les quals s’elevaren edificis de dues plantes que coincidien amb el coronament primitiu de les torres. En aquesta fase, que data entre els segles XII i XIII, l’espai exterior de la fortificació devia restar poc ocupat, tal com sembla que ho assenyalen els finestrals oberts d’extramurs. Dins d’aquesta fase també s’inclouen els primers testimonis de construccions fetes al peu del circuit, amb unes estructures de poca entitat, precedents de la plena urbanització dels vials que aviat envoltaren l’exterior de l’antic perímetre fortificat. Possiblement, la data d’ocupació de la muralla no coincideix plenament amb la documentada per mitjà de la recerca arqueològica, atès que les primeres instal·lacions devien ser molt més precàries que les que han conservat vestigis.
Bibliografia
- Balil, 1961
- Florensa, 1964a
- Serra i Ràfols, 1964, núm. V, pàgs. 5-64
- Serra i Ràfols, 1967a, núm. X, pàgs. 129-148
- Duran i Sanpere, 1969, núm. XIII, pàgs. 51-67
- Pallarès, 1969, núm. XIII, pàgs. 5-48
- Pallarès, 1975, núm. XVI, pàgs. 5-48
- Duran i Sanpere, 1975
- Bassegoda, 1975, núm. 16, pàgs. 101-105
- Banks, 1977, núm. XVII, pàgs. 117-127
- Granados, 1977-78, núms. 13 i 14, pàgs. 253-269 i 270-273
- Granados, 1980, núm. 9, pàgs. 423-445
- Udina, 1980; Balaguer, 1984, pàgs. 215-230
- Banks, 1984b, núm. 196, pàgs. 600-634
- Granados, 1984, núm. 193, pàgs. 267-319
- Riu i Barrera 1985
- García, Guàrdia, 1986
- Granados, 1987b, vol. II, pàgs. 353-361
- Guitart, 1987, núm. 18, pàgs. 125-127
- Riu i Barrera, 1987, pàg. 79
- Riu i Barrera, 1989
- Granados, 1991, pàgs. 139-201