Diverses peces provinents de la Santa Creu i Santa Eulàlia o catedral de Barcelona

Escultura

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven, procedents del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona, on figuraven amb els núms. d’inventari 1 706 i 1 707, dues peces de gres de Montjuïc (núms. d’inventari 14 397 i 14 398), les quals foren trobades l’any 1887 en fer els fonaments de la façana actual de la catedral de Barcelona(*).

Fragment d’imposta de la primera meitat del s. XI, procedent de la catedral i conservada al Mnac-Mac (núm. inv. 14397).

ECSA - Rambol

La peça amb núm. d’inventari 14 397 és un fragment d’imposta, format per tres trossos units (tal com es dedueix de les fotografies observades), que fa 27 × 70,5 × 42 cm. També constitueix un fragment d’imposta la peça amb núm. d’inventari 14 398, la qual és integrada per dos fragments units, i que fa 26 × 60,5 × 41 cm.

La decoració de totes dues peces és molt similar. A la part superior de la que té el núm. d’inventari 14 397 hi ha un motiu geomètric format per dues bandes estriades que s’entrecreuen, les quals es fonen en una en un dels extrems. A la part inferior, al biaix, hi ha esculpides tres fulles que tenen la mateixa orientació. A la part superior de l’altre fragment d’imposta hi ha també figurat el motiu geomètric integrat per dues bandes que s’entrecreuen. Mentre que en una part de la imposta són estriades, com hem vist que succeeix a la peça abans descrita, a l’altra són llises. A més, precisament per on es van unir tots dos fragments, hi ha solució de continuïtat en el cordejat. A la part inferior, al biaix, també hi ha esculpides tres fulles, dues d’elles disposades, però, segons simetria bilateral. A les dues peces la talla és feta amb bisell o aresta viva.

Al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona hi ha un conjunt d’obres que pels seus motius ornamentals i tipus de talla es relacionen amb els dos fragments d’imposta abans comentats.

Impostes de la primera meitat del segle XI, amb relleus esculpits, procedents de la catedral i conservades al MHC.

ECSA - Afm, J. Calafell i R. Feliu

Exposades a l’àmbit de la basílica, en un indret de moment no accessible al públic, hi ha, muntades damunt de pilars quadrangulars moderns, cinc peces de gres de Montjuïc que constitueixen sens dubte impostes, algunes de les quals es troben mutilades (núms. d’inventari MHCB 3 299-3 303)(*). L’estat de conservació és, en general, bo. Una d’elles fa 24,5-24,2 × 22 × 46 cm. A la superfície recta de la seva cara anterior hi ha un motiu vegetal disposat seguint l’horitzontal, el qual és integrat per dues fulles disposades segons simetria bilateral. A la superfície obliqua hi ha un motiu en espiral, el qual també es repeteix a la part al biaix de la cara lateral. La superfície recta d’aquest indret és ornamentada amb dues grans fulles disposades segons simetria bilateral, les quals parteixen d’una mateixa tija.

Una segona imposta fa 24,2-23-5 × 56-38-5 × 54,5 cm. A la part recta de la cara anterior hi ha una successió de palmetes envoltades una vegada pel brot que sorgeix a cadascun dels costats de la base. L’element vegetal és disposat cap amunt i cap avall, alternativament. A la superfície obliqua d’aquest indret hi ha una ornamentació integrada per una onda vegetal i brots i fulles disposats a les semiondes, els quals s’inverteixen rítmicament. A les cares laterals trobem el mateix tipus de decoració: mentre que a la part recta, disposades horitzontalment i en simetria bilateral, hi ha dues fulles que sorgeixen d’una tija central i una palmeta envoltada una vegada, seguint la forma d’un cor, pel brot que sorgeix a cadascun dels costats de la base, a l’obliqua hi ha esculpit un motiu geomètric d’espirals, pràcticament perdut en un dels costats.

Una tercera imposta, que fa 24 × 56-44,3 × 51 cm, també conté motius similars. A la part recta de la cara anterior i d’un dels laterals es repeteix el motiu vegetal ja vist de les grans fulles que sorgeixen d’una tija central segons una simetria bilateral. A la part recta de la restant cara lateral trobem dues grans fulles que estan unides per la base mitjançant un brot. L’espai existent entre elles s’ha reomplert amb un motiu que suggereix la tija o un element vegetal d’una altra mena. A la part obliqua del costat anterior i dels laterals es repeteix el mateix motiu geomètric d’espirals que també apareix en d’altres impostes.

Una quarta imposta fa 23,5-23 × 56 màx. × 78 cm màx. Mentre que a les parts rectes de la cara anterior i dels laterals es repeteix el mateix motiu vegetal que hi ha a la zona superior dels laterals de la segona imposta descrita (núms. d’inv. 3299-3303), a la superfície obliqua de la cara anterior i d’un dels laterals hi ha esculpit un altre motiu vegetal que també apareix a la imposta esmentada, concretament a la part inclinada de la cara anterior. La cara anterior d’aquesta imposta està parcialment mutilada i un dels laterals es troba bastant malmès i li manca completament la part obliqua.

La imposta que té el núm. d’inventari MHCB 3 301 fa 23, 9-22, 4 × 56, 2-41 × 54, 5 cm màx. A la part recta de les tres cares esculpides es repeteix el motiu vegetal que apareix, en el mateix indret, a la imposta anterior i a la zona superior dels laterals de la imposta descrita en segon lloc (núms. d’inv. 3299-3303). A la part inferior de la cara anterior, al biaix, trobem un motiu vegetal integrat per un seguit de palmetes disposades horitzontalment, les quals es troben envoltades pel brot que sorgeix a cadascun dels costats de la seva base. Cada palmeta amb el corresponent embolcall es troba separada de la següent per un element vertical, també vegetal. A la zona inferior dels laterals tornem a trobar el motiu vegetal, ja descrit, format per una onda vegetal i uns brots i unes fulles que, situats a les semiondes, s’inverteixen rítmicament.

Les cinc impostes del Museu d’Història de la Ciutat que hem descrit són tallades amb la mateixa tècnica amb bisell o aresta viva. Tant per les mides com per l’estil no hi ha cap mena de dubte que formaven part del mateix edifici. Totes elles van ser trobades a les campanyes arqueològiques portades a terme sota el carrer dels Comtes de Barcelona cap a la meitat d’aquest segle, i foren emprades com a material de construcció.

L’any 1964 va ingressar al Museu d’Història de la Ciutat un altre fragment d’imposta de gres de Montjuïc trobada en perforar els fonaments de la catedral de Barcelona (núm. d’inventari MHCB 7 627; fa 26 × 29, 7 màx. × 41 cm. màx.), molt menys conegut, de menys qualitat que les cinc impostes anteriors, amb les quals es relaciona, i que estilísticament lliga del tot amb els fragments d’imposta conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’alçada i el gruix de les tres peces també és similar. La part superior, recta, és decorada amb un motiu geomètric d’espirals i la inferior, obliqua, amb una ornametació vegetal bastant malmesa, que molt probablement, per les restes que en romanen, consistia en el tema ja comentat, format bàsicament per elements de tipus vegetal que es distribueixen de manera sinuosa. Com en els casos anteriors, la talla és feta amb bisell. Actualment es conserva a l’àmbit de la basílica, disposat damunt d’un pilar modern.

Amb aquest fragment d’imposta cal relacionar un altre element arquitectònic, també de gres de Montjuïc, conservat així mateix al Museu d’Història de la Ciutat (núm. d’inventari MHCB 3 305; situat actualment a l’àmbit de la basílica), que originàriament tenia forma circular. Actualment s’ha perdut una part de la peça i ha estat rebaixada una zona de la que en resta. La part superior i inferior és ressaltada per un bordó llis. Fa 29, 5 cm d’alçada màx. i 43, 5 cm de diàmetre. El camp ornamentat que es desenvolupa per gairebé tota la superfície emmarcada pels bordons fa 14 cm d’alçada. A la part superior hi ha una concavitat de forma rectangular que fa 20 cm de profunditat. El motiu que es desenvolupa a la superfície circular sense solució de continuïtat, llevat d’una zona de 20 cm, que és llisa, és el que ja s’ha vist en d’altres obres d’una onda vegetal i brots i fulles que en cada semionda s’inverteixen. La talla és feta a bisell. Al Museu d’Història de la Ciutat s’ha fet una reconstrucció de la peça.

Diverses peces del segle XI, amb relleus esculpits, procedents de la catedral i conservades al MHC (núm. inv. 7627, 3305, 3290 i 3293 respectivament).

ECSA - Afm, J. Calafell i R. Feliu

Malgrat que les impostes núms. d’inventari MHCB 3 299-3 303 tinguin una factura més acurada que la resta de les obres comentades fins ara és evident que, a causa del tipus de tècnica i de la repetició de motius vegetals i geomètrics dintre d’un repertori limitat, totes formaven part d’una mateixa construcció: la catedral de Barcelona. Totes les peces vistes són impostes, ja siguin conservades totalment o fragmentàriament, llevat d’un cas: la que té el núm. d’inventari MHCB 3 305. A. Duran i Sanpere considerà que es tractava d’un capitell que pogué servir com a suport de l’ara d’un altar i que la concavitat tindria la funció de reconditori per a les relíquies. De tota manera, a causa de la forma circular que originàriament tenia la peça, sembla més probable que es tractés d’un tambor de columna que no pas d’un capitell.

El punt més conflictiu gira, sens dubte, entorn de la datació, que els diversos autors fan oscil·lar en el període comprès entre els segles IX i XI. Tanmateix, per la tècnica i els motius representats cal relacionar totes aquestes peces amb les que tradicionalment es vénen considerant com a primeres obres d’escultura monumental romànica catalana, la datació de les quals recau dintre de la primera meitat del segle XI. En aquest sentit, el motiu consistent en una onda vegetal i un seguit de brots i fulles disposats a les semiondes, invertint-se rítmicament, que veiem repetit diverses vegades a les peces de la catedral de Barcelona és paradigmàtic. El trobem, per exemple, a l’emmarcament de la llinda de l’església de Sant Genis les Fonts, a la part superior esquerra des del punt de vista de l’espectador de la finestra de la façana de Sant Andreu de Sureda, a la zona dreta d’una finestra que, procedent de l’església de Santa Maria d’Arles, es troba actualment encastada, com a foraícula, a una casa particular de la ciutat, a la decoració en estuc de Sant Sadurní de Tavèrnoles i a un cimaci mensuliforme del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs(*). Així mateix apareix esculpit a Sant Pere de les Puelles de Barcelona, monument també problemàtic quant a la datació (Puig i Cadafalch, 1949, I, làm. 3, foto inferior). Lluny de desaparèixer, tindrà una gran difusió en obres escultòriques posteriors: cimaci conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. d’inventari 49 368), procedent de la Col·legiata d’Àger, datable molt probablement dintre del setè decenni del segle XI (Ainaud, 1973, pàg. 54, fig. inferior), i, ja dintre del segle XII, el claustre de Sant Miquel de Cuixà, les tribunes de Serrabona i de Sant Miquel de Cuixà, la porta procedent de Santa Maria de Solsona (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona) i la cornisa de damunt de la portalada de l’església de Santa Cecília de Molló (Ripollès)(*), entre d’altres obres. Mentre que en alguns casos el motiu s’ha enriquit, ja sigui per l’aparició d’algun altre motiu, la multiplicació de les subdivisions a les làmines foliars o la duplicació del brot que acompanya cadascuna de les fulles disposades a les semiondes, en d’altres, en canvi, l’esquema s’ha simplificat, eliminant fins i tot algun element com succeeix en els dos darrers exemples, on s’han suprimit els brots. Ara bé, tant aquest motiu com els altres que hi ha a les peces procedents de la catedral romànica barcelonina no fan pas llur aparició en època romànica, sinó que ja existien abans; és a l’art antic, fonamentalment als mosaics romans, on cal cercar les arrels.

D’aquesta anàlisi cal deduir que les peces de la catedral de Barcelona foren esculpides, molt probablement, al segon quart del segle XI, potser un xic després, coincidint amb l’erecció de la catedral romànica consagrada l’any 1058 per l’arquebisbe Guifred, metropolità de Narbona.

A la Pia Almoina, construïda al segle XV i ampliada al XVI, hi ha, sostenint la teulada, un capitell reaprofiat (núm. inv. MDB 1 312) de cronologia anterior, que fa 46 × 45 × 45 cm i que sovint s’ha fet procedir de la catedral de Barcelona. El seu estat de conservació no és gaire bo i presenta escapçada la part superior d’un dels angles. La tècnica és amb bisell i en alguns indrets s’ha emprat el trepant. Els motius vegetals que decoren les cares anterior i laterals (la cara posterior no és treballada) són similars a les peces procedents de la catedral romànica barcelonina. Per tant, és possible que originàriament estigués situat en aquest edifici catedralici. De tota manera, per manca de més dades, no s’ha de descartar la possibilitat que procedís d’alguna altra construcció. Alguns autors l’han relacionat amb els capitells de Cornellà i Ripoll (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 44; Carbonell, 1974-75, II, pàg. 53).

Al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, exposades dins l’àmbit de la basílica hi ha també d’altres peces trobades al subsòl del carrer dels Comtes, pràcticament desconegudes, que probablement procedeixen de la catedral romànica de Barcelona. Ens referim a les peces que tenen els núms. d’inv. 3 290, 3 291 i 3 292. La primera (8, 5-19, 2 × 28 × 23, 5-19 cm), constitueix un àbac, amb un estat de conservació bo, i és decorada amb un motiu d’escacat, tema que durant el romànic va gaudir d’una gran difusió. La segona (7, 7 × 36, 7-27, 4 × 31, 2-26, 13 cm), en un bon estat de conservació, presenta motius de palmetes inscrites dins circumferències. La tercera peça (17, 1 màx. × 23 màx. × 21, 5 cm màx.), que és un fragment d’imposta, presenta una decoració semblant a la de la segona peça, ornamentació que també es pot trobar en d’altres obres romàniques, tant escultòriques com pictòriques. Les tres peces són de gres i tenen el mateix tipus de factura. La talla és amb bisell i estilísticament es poden relacionar amb el grup de peces de menys qualitat de la catedral romànica de Barcelona. És diferent, en canvi, una altra peça del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. d’inv. 3 289; 6, 5 × 22, 6-14, 4 × 22, 6-14, 4 cm), tant pel tipus de material, marbre, com per la factura. Es tracta d’un àbac que no té decoració vegetal ni tampoc geomètrica. Sembla que procedeix de la basílica, la qual cosa no obsta, però, que pogués ser reaprofitada a la catedral romànica.

Al Palau Bisbal de Barcelona hi ha també un fragment d’imposta de gres de Montjuïc (núm. inv. MDB 257), de tècnica amb bisell i tipus de factura i ornamentació similars a les de les peces procedents de la catedral. Fa 27, 3 × 43 màx. × 37, 5 cm màx. i, si bé manquen els laterals, la cara anterior presenta decoració vegetal, amb fulles, brots i palmetes. És evident que originàriament aquest fragment formava part de la catedral de Barcelona, i que cal relacionar-lo estilísticament amb el conjunt de peces de menys qualitat.

Per tant, hi ha un seguit de peces repartides entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i el Palau Bisbal datables, pel tipus de tècnica i els motius representats, al segon quart del segle XI, potser un xic després, i que procedeixen de la catedral romànica barcelonina. És possible que també correspongui al mateix edifici el capitell de la Pia Almoina. (FJRR)

Pica

Pica conservada al Museu de la Catedral, realitzada en marbre de Luni, probablement d’un element arquitectònic romà.

ECSA - M. Catalán

Al Museu de la Catedral de Barcelona es conserva una pica de marbre de Luni (63, 5 cm × 132 cm × 117 cm) procedent d’un element arquitectònic romà, molt probablement d’una gran cornisa d’algun edifici públic de Tarragona, la qual més tard ha estat buidada per dintre fins a uns 50 cm aproximadament i se li ha donat la forma quadrilobulada que té actualment. Les parets de la pica tenen un gruix de 9, 5 cm de mitjana i a la part superior hi ha dues estries per on podia sortir l’aigua abans que sobreeixís. A la part inferior de dues de les parets de la pica hi ha decoració esculpida corresponent a l’època romana: en un costat hi ha tres cubs, per sota dels quals hi ha un fris amb elements vegetals; a l’altre únicament resta la part inferior del fris amb ornamentació floral. Actualment descansa damunt d’un pilar modern que fa 50 cm d’alçada i gairebé 58 cm d’amplada a cadascun dels costats.

Pels seus trets es tracta, evidentment, d’una pica d’immersió. Deu tractar-se, com ha assenyalat J. Ainaud, de la pica de les fonts baptismals de la catedral romanica de Barcelona. Aquest mateix autor (1964, pags. 358-359) suggereix, ames, quant al reaprofitament, una datació de la primera meitat del segle XII. Crec que es molt probable, pero, que aquest reaprofitament es produls a la segona meitat del segle XI. Durant l’edat mitj ana es relativament frequent la reutilització o el reaprofitament de materials anteriors(*), de vegades amb una funci6 diferent de l’originaria, com succeeix, per exemple, a la pica de la catedral de Barcelona o a la de Perpinya(*), totes dues procedents de monuments romans. (FJRR)

Làpida sepulcral dedicada a la santa Eulàlia

Làpida sepulcral dels segles IX-X, dedicada a santa Eulàlia, que es guarda a la cripta de la catedral i dibuix de la mateixa làpida de l’any 1775, publicat a España Sagrada, vol. XXIX, pàg. 314.

ECSA - Rambol

A la cripta de la catedral, darrere el sepulcre de Santa Eulàlia, es troba, encastada a la paret i sostinguda per grapes de ferro, una làpida sepulcral dedicada a la santa. Aquesta inscripció tallada en una placa de marbre va ser trobada per J. Caresmar l’any 1774 encastada darrere una urna, també de marbre, en una lluneta de la cripta catedralicia. L’urna va ser considerada el primitiu dipòsit de les despulles de la suposada màrtir barcelonina, almenys des de la seva invenció el 877 fins a la seva traslació el 1339. Làpida i urna es devien instal·lar en aquest lloc en bastir la cripta gòtica en el segon quart del segle XIV.

Vers mitjan segle XIX ambdues peces eren encara al mateix lloc on havien estat observades al set-cents. Tanmateix, després d’un atzarós periple, l’epitafi va anar a parar al Museu Provincial d’Antiguitats, i actualment torna a ser a la cripta de la catedral, com ja s’ha indicat.

La inscripció commemora la invenció de les relíquies de la santa, troballa efectuada l’octubre del 877 durant les recerques que a tal fi patrocinava el bisbe Frodoí i que es realitzaren en l’indret on es va alçar el temple de Santa Maria del Mar. La peça és de datació insegura, si bé els trets epigràfics la situen entre els segles IX i X, i el seu text és:

[HI]C REQUIESCIT BEATA EULALIA MAR[TI]RIS XPI QUI PASSA EST IN CIVITA[T]E BARCHINONA SUB DACIANO/[P]RESIDE II ID(U) S F(E) B(RUARI) AS ET FUIT INVENTA/(A FR) ODOINO EP(ISCOP) 0 CUM SUO CLERO IN/… DOMU S(AN) C(T) E MARIE X K(A) L NO(VEM) BR(IS) DEO G(RATI) AS

Que Vol dir:

“Aquí reposa Santa Eulàlia màrtir de Crist, la qual va patir en la ciutat de Barcelona, sota la presidència de Dacià, el dia segon 10 dels idus de febrer i fou trobada pel bisbe Frodoí amb el seu clergat, en l’església de Santa Maria el (…) de les calendes de novembre. A Déu gràcies.”

En l’espai ampli davant de K(a)l(endas) es veuen encara l’extrem superior esquerre d’una X: el 10 de les calendes de novembre, és a dir, el 23 d’octubre, dia de la Translació (segons un text antic d’aquest) i tal com consta ja en els calendaris primitius de Barcelona.

Aquest epitafi ha de considerar-se més un element del monument del culte martirial de santa Eulàlia que no pas una lauda sepulcran pròpiament dita, tot i el seu indubtable context funerari original. Així mateix, en el registre superior del sarcòfag gòtic de la santa figura un epitafi similar però amb significatives alteracions i interpolacions. (ERB-APF-AMM)

La fotografia de la làpida i la transcripció de la Traslatio corporis S. Eulaliae ha estat publicada a Scrinivi Publicación periódica del Archivo y Biblioteca Capitular de Barcelona, 2 (1951), pàgs. 42-55.

Làpida sepulcral al portal del claustre

Làpida sepulcral del segle X col·locada rere la columna exterior del brancal esquerre del portal del claustre.

ECSA - M. Catalán

Al portal del claustre del temple catedralici, col·locada rere la columna exterior del brancal esquerre de la portalada hi ha una làpida sepulcral. La portalada fou tallada en bona part, amb peces reaprofitades, com ho mostren els fragments visibles d’inscripcions romanes. A causa de l’aparent homogeneïtat dels materials, formats per marbres itàlics i tarragonins, s’ha suposat que podrien procedir d’un únic monument o de diversos de factura similar, i que F.-P. Verrié proposa de situar en l’antic fòrum romà, proper a la catedral. A més de les peces romanes hi ha una peça, lleugerament escapçada i tallada en un suport també reutilitzat, pot ser datada pel fragment de text que es conserva al segle X, sense possibilitat de major concreció. La inscripció es troba a poca alçada i en ella hi ha inscrit l’epitafi següent:

+HIC Q(VI) ESCIT REE[F]/REDUS, FILIUM CONDA(M)/ELDEREDI DIMITIA QVI OBIIT VIII ID(U) S…/ANNI D(OMI) NI DCCCC[…]/II AN(NO) VII R(EGNANTE)…

Que vol dir:

“Aquí reposa Reef/red, fill del difunt/Eldered, que Déu el perdoni./Amén. El qual morí el VIII dels idus…/de l’any del Senyor DCCCC(XL)/II, l’any VII del rei (Lluís).” (ERB-AMM)

Segons indicació d’A. M. M., l’any setè d’un rei franc del segle X que coincideix amb un any acabat en II, només pot correspondre al 992 i a Lluís el d’Ultramar.

Talla

Al Tresor de la Catedral de Barcelona, tot presidint —d’ençà del 1969 — la sala de consulta de l’arxiu capitular, es conserva una marededéu amb el Nen tallada en fusta i policromada. Les seves mides són de 70 cm × 30 cm × 23 cm. No es coneix cap testimoni ni cap prova que permeti relacionar el seu origen amb la catedral, ni conèixer la seva darrera procedència, que resta desconeguda.

La imatge presenta Maria asseguda en un tron columnat, amb el Fill assegut sobre el genoll esquerre, tot responent a un tipus iconogràfic habitual en el romànic: la Mare de Déu en Majestat.

L’estat actual de la talla és el resultat d’una restauració feta pels volts del 1969. En la intervenció foren reconstruïdes algunes parts que s’havien perdut, segons s’evidencia en fotografies del 1930 (Institut Amatller d’Art Hispànic, Barcelona; clixés núm. CB-2.386 i CB-2.387) i del 1947 (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, II, làm. 571). Així, les mans, els atributs i les corones de totes dues figures i els poms de les columnetes del tron no formaven part de la talla original, com tampoc bona part de la policromia. Malgrat tot, el treballat de la fusta, els trets característics de la talla i la seva estructura compositiva s’han conservat.

Pel que fa a la policromia, n’estalviarem aquí qualsevol comentari atesa la impossibilitat de distingir l’autenticitat de l’actual que apareix. Però sí que cal esmentar la que testimonia una fotografia del 1930, conservada a l’Institut Amatller d’Art Hispànic amb número de clixé CB-2.388. Aquesta evidencia, tot i que en blanc i negre, la decoració pictòrica que ocupava el respatller semicircular del tron de Maria(*). S’hi representa una decoració floral de fulles d’acant, emmarcades dins de medallons en forma de cor, iconografia curiosa per aquesta zona del setial on freqüentment s’hi representa decoració heràldica.

El posat majestuós i hieràtic de Maria no s’ha perdut. El seu rostre és de forma oval, accentuat pels cabells llisos que l’emmarquen; els ulls són grossos, de forma ametllada, i treballats per incisió; les celles, marcades en la mateixa fusta, troben continuïtat en el nas rectilini, ben tallat i proporcionat, i la boca dibuixa un rictus seriós, ressaltat pel volum de les galtes. Predomina el treball de la talla per damunt de la policromia, avui de carnacions fosques, fet que li confereix la severitat i la bellesa que caracteritza altres talles amb les quals guarda similituds fisionòmiques, com ara la Mare de Déu de Montserrat (monestir de Montserrat), o la de Tura (Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, núm. d’inventari 2 536).

Pel que fa al Nen, i com és habitual en moltes imatges, el seu rostre és similar al de la Mare. Les seves faccions, lluny de ser-hi suavitzades, són igualment marcades i ben tallades, expressant la mateixa severitat i serenor que les del rostre matern. Amb tot, el seu oval resulta més arrodonit i el cabell, poc treballat, l’envolta a manera de casc, deixant visibles les orelles i arribant amb volum fins al clatell.

Vesteix túnica llarga d’escot rodó i, al damunt, una toga que li cobreix el genoll dret i l’espatlla esquerra. Els plecs en totes dues peces no són molt ben resolts, suaus al voltant dels genolls i les cames i amplis i marcats en els tres plecs centrals, descrits per la toga i la part baixa de la túnica. És difícil, però, discernir, atesa la mala qualitat de les fotografies, si aquests ja eren així des d’un primer moment, o corresponen a la recent restauració.

De la vestidura de la Mare cal destacar el vel llarg, que cau a banda i banda del rostre, descrivint una doble ziga-zaga molt marcada, i que continua més avall de les espatlles, cobrint-les totalment i dibuixant-hi un plec ampli a cada banda. Igualment cal destacar el mantell, no tant perquè només cobreix la totalitat del tors de la imatge, com perquè es troba ornamentat amb un ampli galó. Aquest és sobresortit i ressegueix la vora davantera del mantell i el tanca a l’alçada del coll a manera de cordó ampli, fix i gruixut, per sobre del qual sobresurt l’escot rodó, ajustat al coll de la túnica.

Vel i mantell són resolts de manera molt similar, tot i que més esquemàticament, en una imatge de procedència desconeguda i conservada en el Museu Diocesà de Solsona (núm. inv. 270). Però és sobretot amb la marededéu de Santa Maria de Toudell (Museu Diocesà de Barcelona, núm. inv. 273) amb qui guarda més afinitats en aquest aspecte, no sols per la forma de les vestidures de la Mare i del Fill, sinó també per la disposició i la forma dels plecs representats en la túnica, el mantell i el vel, o la posició de les sabates punxegudes en diagonal, reposant damunt un ampli escambell.

Aquest fet podria fer pensar en un prototipus comú per a les dues talles esmentades i la que aquí tractem, davant la impossibililtat d’establir relacions més enllà de la coincidència formal. A més, i pel que fa a aquesta marededéu de l’arxiu, cal destacar, enfront de les altres dues, el seu treball més acurat tant en els rostres com, en general, en tota la talla.

Mare i Fill formen un conjunt ben proporcionat i equilibrat, del qual destaca la simetria i la frontalitat malgrat la situació a l’esquerra del Nen. Tots dos, de marcada rigidesa, es disposen l’un paral·lel a l’altre, com si el Fill fos una rèplica, en menors dimensions, de la Mare. Amb tot, el volum cúbic de les cames de la Mare es veu més acusat per la solució, també cúbica, del setial, amb les quatre columnes laterals sobresortints.

Compositivament, la imatge encaixaria amb el tipus definit per Noguera(*) com a model bizantí, del qual destaca la seva estilització. I no pot ser fàcilment relacionada, en aquest sentit, amb la Mare de Déu d’All (MNAC-MAC, núm. inv. 15 917) o amb la de Sant Martí Sarroca, ara desapareguda(*). Així, caldria pensar, per a la talla que estudiem, en la possibilitat de partir d’un tipus general, el que Cook i Gudiol (1950, pàgs. 292-293) anomenen monumental, i del qual es farien adaptacions més o menys reeixides o diferents, segons el gust, les influències i les possibilitats del tallista.

Datada del segle XII sense precisar més, considerem que són els trets característics i les semblances més destacades amb altres talles el que ha d’ajudar a situar aquesta imatge en un moment cronològic més precís. De fet, la datació proposada per J. Ainaud, J. Gudiol i F. P. Verrié (1947, pàg. 31) del principi del segle XIII és la més adient, tant per les solucions formals, que l’apropen a les imatges abans comentades de Toudell o de Montserrat, com compositives, relacionables amb talles com la de Sant Martí Sarroca, datada del 1200. (CCP)

Teixits del segle XII

Dos fragments de teixit del segle XII actualment cosits i conservats al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 9187), amb decoració de cercles tangents on s’insereixen parelles d’àguiles afrontades.

ECSA - G. Llop

Procedents de la catedral de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic conserva, des de l’any 1935 (per adquisició), dos fragments de teixit del segle XII amb número d’inventari 9 187. El fragment 1, corresponent a la part superior de la decoració, fa 9, 90 cm d’alt × 12,90 cm d’ample, i el fragment 2, corresponent a la part inferior, fa 6,80 cm d’alt × 11,50 cm d’ample. La seva procedència ha estat atestada per Josep Gudiol i Ricart.

Ambdós fragments presenten una decoració de pallia rotata a base de rengles de cercles pràcticament tangents, i deixen veure un cercle incomplet, on manca un tros de la part inferior i un altre del costat dret; a causa d’això no es poden donar les mesures exactes del raport del dibuix.

La línia del cercle té decoracions geomètriques d’inspiració vegetal. En el punt d’unió entre el cercle superior i l’inferior hi ha una circumferència perlada, a l’interior de la qual hi ha una doble estrella de vuit puntes. En el punt tangencial i horitzontal de dos medallons també hi ha una circumferència perlada, amb una doble estrella de vuit puntes en el seu interior. La decoració interna dels cercles és de dues àguiles afrontades i encarades, amb els caps i cossos disposats de perfil i les ales desplegades. Ambdós cossos són units pel ventre. En els intersticis que defineixen els cercles també hi ha estrelles de vuit puntes. El fons general era originàriament blau, el fons del cercle decoratiu és verd i les àguiles són de color blau, verd, blanc i groc.

Tècnicament és un samit amb tres passades de trama. Té dos ordits:

Alternen un fil d’ordit del fons i un del de lligadura. Les trames són tres:

Les trames lliguen amb l’ordit de fons i amb el de lligadura per sarja de tres 2e l.

És teixit amb teler de llaços. En els cercles i les formes corbades és apreciable fàcilment el dentat de l’acabament del teixit.

L’estat de conservació no és bo del tot. El fragment és partit horitzontalment en dos trossos. En alguns indrets té pèrdues de trama i en d’altres d’ordit i trama, amb una manca total del teixit.

Pel que fa a l’atribució i la datació, el teixit és catalogat en l’inventari del Museu Episcopal de Vic com una peça hispanoàrab dels segles XI-XII. Pel tipus de decoració de pallia rotata amb dos animals afrontats a l’interior i per la tècnica de samit utilitzada, cal considerar encertada aquesta atribució, tot i que la datació es correspon més amb el segle XII, moment en què els teixits hispanoàrabs presentaven aquesta decoració de rengles de cercles amb dos animals afrontats en el seu interior. Tot i així, és molt poc comú en aquest grup de teixits que els animals tinguin els cossos adossats i això és el que converteix el Teixit de les àguiles verdes en una excepció, la qual cosa pot arribar a posar en dubte aquesta atribució, tot i que pels estudis fets fins ara sembla la més probable.

Els dos fragments de teixit estudiats formaren part de l’exposició “Millenum. Història i Art de l’Església Catalana”, celebrada a la Pia Almoina (Barcelona) l’any 1989, on constaven catalogats amb el núm. 111. (RMMR)

Mitra

Mitra conservada al Tresor de la Catedral (núm. inv. 39999), amb la qual segons la tradició fou enterrat el bisbe Oleguer de Barcelona.

ECSA - Rambol

Al Tresor de la Catedral de Barcelona es conserva actualment, amb el número d’inventari 39 999, una mitra amb la qual, segons la tradició, fou enterrat el 1136 el bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona Oleguer. Les seves mides són de 20 cm d’alçada × 28 cm d’amplada; la part davantera fa ara 27,5 cm d’amplada.

És tota de lli molt fi de color cru i lligament plana 1e 1. No té ínfules, tot i que no hem pogut veure l’interior de la mitra (actualment es troba instal·lada dins una vitrina). És totalment decorada per brodat. Aquest forma un escapulari vertical, en el centre d’ambdues cares, i un altre d’horitzontal vorejant tot el baix de la mitra. En el vertical hi ha tres medallons a cada cara i en l’horitzontal cinc. A cada un dels costats de l’escapulari vertical i sobre l’horitzontal hi ha un medalló. L’escapulari fa 6,6 cm d’amplada o alçada, tant el vertical com l’horitzontal, i cadascun dels medallons fa 5,4 cm de diàmetre aproximadament. Cada un dels quatre medallons exempts té 5 cms de diàmetre.

El brodat és d’or (ànima de seda embolcallada d’argent i recoberta de pols d’or) i sedes policromes. Tot el fons de la mitra és recobert d’or aplicat amb tècnica d’or tibat subjectat per puntades de seda groga, formant un dibuix escacat. Els fons dels escapulario són brodats amb l’or en forma d’espiga, amb el vèrtex invertit per la mateixa tècnica, i l’interior dels medallons amb sedes policromes. Pel que fa a les representacions figurades, el seu fons és igual al de la resta de l’escapulari, or en espiga. En algunes zones de la mitra, a ambdues cares i als laterals, hi ha forats rodons on hom creu que hi anaven brodades pedres que han estat arrencades. Interiorment és folrada per teixit de seda vermella, de lligament tafetà.

L’estat de conservació dels brodats és força dolent: en alguns medallons en resta el senyal. De la pols d’or que recobria l’argent gairebé no resta res. El teixit de lli base també és força deteriorat; la part més destrossada és la part del darrere, on descansava el cap.

A causa del mal estat de conservació no s’han pogut identificar totes les figures brodades en els medallons. A l’escapulari horitzontal hi ha deu medallons amb apòstols, entre ells sant Pau i al del centre del davant sant Pere. A l’escapulari vertical del darrere hi ha dos sants i al capdamunt Jesús beneint, i al del davant hi ha tres figures femenines, la Mare de Déu —suposem— al capdamunt i dues santes. Als medallons que hi ha sobre l’escapulari horitzontal i a cada costat dels escapularis verticals es troben els quatre evangelistes.

La mitra de sant Oleguer des d’un punt de vista estilístic és força bizantinitzant, tant pel tractament de les figures brodades com per la indumentària que porten, el drapejat de les túniques, els mantells de les figures femenines i les barbes i els pentinats de les masculines. És una peça de treball delicat i molt acurat.

Ha sofert una “restauració depredadora” en algun moment, no se sap quan; l’evidència n’és un cosit matusser i de fil molt diferent als brodats que hi ha a la part superior.

La mitra va ser retirada del cap de sant Oleguer no se sap si el 1380 o en època posterior, potser en el moment de la canonització del bisbe el 1675 o quan, a causa d’aquest fet, li fou construïda una capella especial el 1676.

L’any 1937 formà part de l’exposició “L’Art catalan à Paris”, celebrada al Musée National de Maisons Laffitte. (RMMR)

Homilies de sant Gregori

Homilies de sant Gregori (ms. 120 de l’Arxiu Capitular). Caplletres “Q” i “A”, que il·lustren els folis 87v i 159v, amb elements decoratius de tipus vegetal i zoomòrfic.

R. Manent

L’Arxiu Capitular de Barcelona conserva un còdex, que conté les Homilies de Sant Gregori (ms. 120), escrit en lletra uncial i de gran interès per la seva antiguitat, potser l’únic exemplar d’aquestes característiques conservat a Catalunya. la Mn. Villanueva (1803-52, XVIII, pàgs. 88 i ss.), el 1851, li dedicà un breu comentari, per bé que n’equivocà la datació en situar-lo al segle X. Conté el segon llibre, o sigui les vint darreres homilies, del papa sant Gregori (Migne, 1844-55, LXXVI, col. 1169 i ss.) en un conjunt de 315 folis (380 × 295 mm) escrits en uncial a una sola columna, generalment de 18 línies, seguint el pautat practicat a punta seca. També s’hi inclou el sermó sobre la mortalitat, obra del mateix autor, i el text del sínode que convocà i que presidí a Roma l’any 595 (Millenum, 1989, pàg. 81).

La numerado de l’ordre dels quaderns, escrita en números romans en el centre del marge inferior de l’última pàgina de cada quadern és, segons els especialistes, un element decisiu per a la datació dels manuscrits en uncial, i permet col·locar aquest còdex en el segle VIII. El text degué ser objecte d’una revisió en què es practicaren nombroses correccions de lletres soltes, síl·labes i fins i tot paraules o frases senceres, probablement abans de sortir de l’escriptori on fou copiat.

En les primeres dècades d’aquest segle l’obra fou objecte de diversos comentaris, preferentment paleogràfics i codicològics. M.E.M. Zimmermann(*) publicà el 1916 algunes planxes de l’obra i Ch.U. Clark(*) en fixà la datació al segle VIII, a partir del tipus d’abreviatures i de lletres zoomòrfiques; no rebutjà la possibilitat que es tractés d’una obra hispànica, potser fins i tot escrita a Barcelona. Donà a conèixer una opinió que li havia comunicat R. Beer segons la qual feia pensar en un origen merovingi, per bé que a Clark les abreviatures li semblaven més visigòtiques que no merovíngies. Bàsicament cal assenyalar les monografies de R. Gil Miquel (1918) i la de Pujol i Tubau (1918-19); ambdós opinen que totes les correccions tenen un marcat caràcter merovingi i constitueixen un segell inconfusible de l’escola cal·ligràfica a què pertanyen. Segons el seu parer, es tractaria d’un manuscrit copiat en la segona meitat del segle VIII potser en algun dels grans monestirs del centre o el nord de França. Aquest text gregorià degué romandre a l’escriptori de realització força temps, si s’ha de jutjar per una breu frase que textualment i paleogràficament recorda la fórmula inicial d’alguns diplomes carolingis atorgats per Lluís el Piadós o per Eudes. En aquesta mateixa línia d’opinió, més recentment, A.M. Mundó(*) ha atribuït el naixement d’aquest còdex a un ambient merovingi del centre-est de França (proper a la Narbonesa visigòtica, potser a la regió del Roine), capaç de recollir textos escrits a Itàlia i d’ésser corregit per una mà insular, si se’n té en compte l’escriptura i la decoració. La datació el situaria a la fi del segle VII o el principi del VIII, fins que més tard el bisbe Vives de Barcelona adquirí aquesta obra francesa cap a l’any 1000.

Contràriament, A. Millares Cario (1932, pàgs. 36-37) no va veure, en el seu moment, cap inconvenient per suggerir un origen hispà o català per a aquesta obra, tot seguint els raonaments de Lindsay i de Lowe, que hi observen certes abreviatures d’aquesta procedència, tot i reconeixent que les inicials recorden les franceses i que l’ortografia és més aviat merovíngia que no pas visigòtica. Altres autors que han esmentat breument aquest còdex són J. Domínguez Bordona (1929, pàg. 2 i 1933, I, pàg. 52), J. Gudiol i Cunill (1955, pàg. 4 i fig. 1) i P. Bohigas (1960, pàg. 10 i fig. 1).

La decoració, encara pendent d’estudi, consisteix en poc més d’una trentena de capitals en què intervenen figures zoomòrfiques molt esquematitzades, galls dindis, perdius, peixos o serps, adaptats als contorns de les lletres, i els becs i les boques de les quals culminen generalment en fulles d’heure o traços espirals. Altrament, un ampli repertori de senzilles formes entrellaçades i sanefes geometritzants, o de record vegetal, com la tija ondulant amb gotims, cobreixen els pals de les lletres, les dimensions de les quals oscil·len entre els 13 cm de llarg i els 2 cm d’ample. Són traçades en tinta que avui mostra un color terrós verdós i es complementen amb tocs en taronja i sèpia verdós. També en els marges, i acompanyant el número introductori de cada homilia, apareixen petites figures d’aus, en tinta, de contorns en forma de cor, els becs de les quals evolucionen en tiges ondulants, que solen acabar també en heures. Les inicials se situen en els folis 22v, 24v, 27, 28 (amb decoració d’aus—perdius?— que recorden els relleus hispanovisigòtics), 52v, 54, 69v, 70, 81, 82, 86v, 87v (també amb aus inserides en l’espai de la lletra), 101, 102, 118, 119 (amb decoració de peixos molt estilitzats), 129v, 130v (gall dindi), 143v, 145, 159v (aus), 189v, 190v, 204, 205, 221, 222v 232, 233v, 262, 263, 281v i 283.

Prenent com a camp de consulta l’àmplia documentació gràfica publicada per Zimmermann i per Lowe i centrant-nos únicament en la decoració de capitals, opinem que les inicials de les “Homilies” de Barcelona s’acosten considerablement a les obres produïdes o influïdes pel taller de Luxeuil, monestir de fundació irlandesa i situat en la regió del centre-est de França. Així, el Missale Gothicum (Ms. Vat Reg. Lat. 317) i el còdex de la Pierpont Morgan Library, ms. 334, “Homilies de Sant Agustí”(*), tot i tenint en consideració la major riquesa d’aquests darrers, comparteixen una conformació de lletres similar, mitjançant la utilització d’aus i peixos sotmesos a la rígida disciplina del regle i del compàs i derivats de processos d’estilització ornamental similars. Traços en forma d’heures i ondulants culminen lletres i animals. Tampoc cal oblidar que aquestes formes d’ornamentar capitals abasten zones d’influència àmplies i que, per exemple, en obres del nord d’Itàlia també és possible trobar capitals ornamentalment properes, i fins i tot, dintre de la seva senzillesa, més pròximes a la modèstia de les de les “Homilies” de Barcelona. Còdexs procedents de Bobbio o regions properes poden ser-ne una mostra, com ara el ms. C. 77 sup. (folis 1-152) de la B. Ambrosiana de Milà, el ms. E. 147 sup. de la mateixa biblioteca, o el ms. 730 de Sant Gall(*). (MEIÀ)

Moralia in Job

Moralia in Job (ms. 102 de l’Arxiu Capitular). Il·lustracions corresponents als folis 448 i 7v, amb la figura d’un personatge que configura la lletra “E”, en el primer cas, i la part baixa d’una escena en l’altre.

R. Manent

L’Arxiu Capitular de Barcelona conserva, actualment, un manuscrit atribuït a sant Gregori titulat Moralia in Job i catalogat amb el núm. 102.

És un dels escassos exemples de manuscrits amb lletra visigòtica de mitjan segle X i acompanyats d’il·lustració que es conserva en arxius catalans. Com és sabut, conté el “Comentari al Llibre de Job” escrit a la fi del segle VI per sant Gregori a instàncies del seu amic i llegat a la cort bizantina Leandre, bisbe de Sevilla (Migne, 1844-55, vol. LXXV, col. 509 i ss, i LXXVI, col. 9-782). És constituït per 448 folis, en l’escriptura dels quals intervingueren diverses mans, que utilitzaren la tinta negra juntament amb les de color vermelló, verd, blau i groc, especialment en els epígrafs inicials dels XXXII Libri, formats per grans lletres capitals enllaçades, acompanyades per senzills ornaments de record vegetal. D’ençà de l’època en què Villanueva (1803-51, vol. XVIII, pàgs. 84 i 55) estudià aquesta obra, a mitjan segle passat, i fins a hores d’ara, diversos paleògrafs i altres investigadors s’hi han referit, entre els quals Rudolf Beer(*), Zacarías García Villada (1924, pàg. 95), Agustín Millares Cario(*), Josep Gudiol i Cunill (1955, pàg. 21-22), Jesús Domínguez Bordona (1933, I, pàg. 54 i fig. 57) i Pere Bohigas(*).

La seva decoració, tremendament mutilada, es redueix a la petita imatge d’un corb negre (fol. 377), al·lusiu al text del Liber XXIX, i a la figura d’un personatge amb una llarga túnica que adapta el seu cos a la configuració de la lletra “E” (foli 448), cal·ligrafiat en tinta sèpia, vermella, blava i amb tocs de groc. Segons A. Grabar i contràriament a certes opinions tradicionals que els atribueixen un origen oriental, les inicials antropomorfes ofereixen els exemples més antics en manuscrits pre-romànics llatins, com el cèlebre Sacramentari de Gellone (B. N. París, lat. 12048, de final del segle VIII)(*), com també en obres mossàrabs. Les inicials del sacramentari mostren tant personatges sencers com parts del cos humà, caps, braços, cames o rostres. Aquest costum, tanmateix, no s’atura a la frontera lingüística del llatí, sinó que, per extensió, també es dóna en manuscrits grecs del sud d’Itàlia, com el Patmos grec. 33 Homilies de Gregori Nazianzè (Calàbria, any 941) i especialment en el Vaticà grec. 866 Sinaxari (final del segle X, amb possible procedència de Càpua)(*).

Sotmeses al tamís de la forta estilització pròpia de la miniatura hispànica alt-medieval, també aquí trobem exemples d’inicials antropomorfes en obres procedents de Silos rup (*); i de San Millán de la Cogolla(*) entre altres casos, circumstància que confirma l’opinió de John Williams que el repertori ornamental de les obres hispàniques d’aquesta època ja es nodria d’elements aliens a la pròpia tradició visigòtica(*).

No sembla del tot clara la procedència d’aquesta obra. Bohigas va parlar de la improbabilitat d’un origen català, i basant-se en raons paleogràfiques va pensar més aviat en un escriptori de l’interior de la Península. M. C. Díaz y Díaz(*) es limita a considerar-lo originari de Burgos, del segon terç del segle X, i A. M. Mundo(*) inclou els Moralia en la llista de manuscrits en lletra visigòtica escrits amb menor probabilitat a Catalunya; també va poder ésser completat a Barcelona per copistes o escrivans emigrats a Catalunya des de l’interior de la Península.

Si la paleografia no és del tot aclaridora, l’escassíssima decoració que se’n conserva tampoc no permet elaborar teories precises en aquest sentit. Malgrat tot, sí que és possible reconèixer que determinades peculiaritats estilístiques acosten els Moralia de Barcelona al que es produí —o hi fou atribuït— a l’escriptori de San Millán de la Cogolla, preferentment en la segona meitat del segle X; així, la distribució dels panys en ondulants bandes paral·leles que ocasionalment acaben en motius violentament espirals, els llargs traços paral·lels alternats amb minúscules ratlles transversals, els rostres, de grans ulls ametllats, nas llarg i recte, les reduïdes cabelleres fosques i les mans de dits llargs inserits en un bloc únic. Obres nascudes o atribuïdes a San Millán, com el Beatus de l’Escorial (Biblioteca del Monestir, &.II. 5) o el de la Biblioteca Nacional de Madrid (Ms. Vit. 14-1)(*), serien les que, en la nostra opinió, acostarien més llur estil il·lustratiu al personatge dels Moralia de Barcelona. Alguna escena concreta podria ésser significativa, com aquella en què sant Joan, prostrat per rebre l’encàrrec de revelació, és resolt de manera semblant al personatge de la nostra inicial(*). Si aquesta apreciació fos correcta, de cap manera no seria contradictòria amb l’opinió de Díaz y Díaz respecte d’un origen burgalès per a l’obra. Aquest autor al·ludeix sovint a les estretes relacions i els intercanvis entre San Millán de la Cogolla i escriptoris burgalesos com Silos o Cardeña, i ell mateix arriba a afirmar que la lletra del Beatus de la BNM, generalment atribuït a San Millán, li recorda la de la regió de Burgos(*). En qualsevol cas, caldrà continuar treballant en aquest sentit.

Anteriorment esmentàvem la rapinya de què havia estat objecte la decoració d’aquest manuscrit. A part el que ja s’ha esmentat, només en el foli 7v es conserva la part baixa d’una escena, en colors opacs, vermell, blau i groc, en la meitat dreta de la qual s’observa la part inferior d’unes cames abillades amb una mena de pantalons i que corresponen a un personatge masculí assegut, potser ajagut, en una mena de llit. A la seva dreta i juntament amb un parell de bases que sostenen columnes, un segon personatge vestit amb una llarga túnica sembla adreçar-se al primer. A l’extrem esquerre de l’escena amb prou feines s’insinua la part inferior del peu d’una altra figura. En el treball de John Williams(*) sobre l’exemplar dels Moralia in Job de la Biblioteca Nacional de Madrid, obra realitzada per Florenci de Valerànica l’any 945, la versió il·lustrada més antiga que es conserva, s’hi fa un comentari iconogràfic. Les il·lustracions que acompanyen els Moralia de Madrid són pròpies d’una interpretació al·legòrica del text, amb relació al Comentari de Sant Gregori i amb la identificació de Job com a prefigura del Crist: l’alfa i l’omega, la Maiestas Domini i l’anagrama de Crist són algunes de les imatges que acompanyen el text. Tanmateix en són absents escenes de tipus narratiu amb relació directa al cicle de Job. Manquen altres punts de referència, ja que altres còpies contemporànies dels Moralia pràcticament no tenen decoració. No obstant això, l’escena mutilada del prefaci del manuscrit de Barcelona ¿no fa pensar en alguna il·lustració o il·lustracions corresponents al cicle de Job acompanyant els Moralia d’aquesta època? Hi ha la possibilitat d’identificar el personatge principal, assegut o ajagut damunt del llit, com el mateix Job junt a algun altre personatge, probablement la seva dona o algun dels tres amics que intervenen en el text. Disposem, com a mínim, d’un cicle d’escenes del “Llibre de Job” contemporani del manuscrit de Barcelona: és el de la Bíblia de San Isidoro de Lleó, obra del mateix Florenci, de l’any 960. En ella i a l’inici del text de Job, en el fol. 128v, l’artista descriu el protagonista amb el cos lacerat per la malaltia i assegut en un estrany núvol de contorns ondulants, rebent la visita de la seva dona; un tercer personatge, Satanàs, intervé en l’escena fustigant Job amb una llança. Si exceptuem la figura del diable, la part inferior de les altres dues podria correspondre a la part baixa retallada de l’escena dels Moralia de Barcelona. Tenint en compte l’alt grau de mutilació d’aquesta part inicial del còdex i la situació dels fragments tallats, es pot pensar en la presència d’algunes escenes més del cicle de Job, procedents, per exemple, de textos bíblics, en la il·lustració del pròleg dels Moralia, potser juntament a d’altres motius menys narratius i de contingut més simbòlic i al·legòric, amb relació amb l’obra de Sant Gregori(*). (MEIA)

Leccionari

Leccionari (ms. 111 de l’Arxiu Capitular), dues inicials (“P” del foli 21 v i “M” del foli 6v) en tinta vermella i blava, amb decoració de tipus zoomòrfica i vegetal.

R. Manent

A l’Arxiu Capitular de Barcelona es conserva un Leccionari (ms. 111) format per 225 folis escrits en minúscula de transició de bona grandària, del final del segle XII o potser del començament del XIII; el text es disposa en dues columnes de 35 línies, amb traces visibles del ratllat practicat a punta seca. Actualment, al llom del còdex hi ha la inscripció “Lectionarium de Sacra Scriptura et de Homiliis in Evangelia a Sollemnitate Resurrectionis usque ad Adventum Domini”(*). Rúbriques en vermell i algunes inicials cal·ligràfiques en tinta vermella i blava clapegen el text.

Altrament, la seva senzilla decoració consisteix en trenta-una capitals de grandària mitjana, modestament elaborades i pertanyents a un estil molt comú a Catalunya durant la segona meitat del segle XII i principi del XIII. En la majoria el contorn de la lletra actua com a esquelet o carcassa per a l’addició d’elements decoratius, que se situen bàsicament en l’espai central. Sobre fons que es cobreixen alternativament de color vermell i blau es retallen els perfils de les lletres i la típica decoració de roleus vegetals curvilinis que culminen en fulles carnoses, de perfil fistonejat, que s’enrotllen sobre elles mateixes. Un altre tret característic és la manera com les tiges neixen a partir dels troncs nuosos; en els punts d’intersecció entre uns i altres es produeixen grossos eixamplaments sovint realçats per vores corbades. La decoració fitomòrfica s’hi complementa en ocasions amb petits elements zoomòrfics, aus amb cap de cànid (“P” del fol. 21v), o simplement caps de ca (“S” del fol. 45 i “E” del fol. 131v). Per a tot plegat se sol reservar el mateix color del pergamí, o en altres casos el vermell i el blau, damunt dels quals petits traços de tinta, o els mateixos colors variant-ne la tonalitat, suggereixen un cert volum. Els emmarcaments exteriors quadrangulars i les sanefes perlades complementen algunes inicials(*).

Com dèiem anteriorment, totes aquestes inicials, elaborades de manera més aviat maldestra i descurada, formen part d’un sistema d’ornamentació present en la major part de manuscrits catalans de la segona meitat del segle XII i fins i tot de les primeres dècades del XIII, en el cas d’obres conservadores dels models romànics. Es tracta d’un model típic d’inicial romànica l’ús de la qual es generalitza en el continent a mitjan segle XII i del qual la mateixa miniatura cistercenca ofereix nombrosos exemples. En les capitals més riques, la fullaraca sembla habitada per figures humanes i d’animals, derivades de fonts diverses, incloent-hi les clàssiques, teles orientals, il·lustracions astrològiques, escenes de calendari i bestiaris que, en mans d’artistes anglesos i francesos, adquireixen un alt nivell d’imaginació. El segon tret observable correspon a les flexibles tiges carnoses, derivades de precedents anglosaxons, que s’enrotllen sobre elles mateixes i acaben en motius trifoliats i tetrafoliats(*). Aquest estil perdurarà a Europa fins a les darreres dècades del segle XII; a partir del 1170 aproximadament les noves formes procedents de França marcaran el canvi d’estil que preludiarà l’obertura cap al gòtic.

A Catalunya la majoria d’obres de la segona meitat del segle XII i fins i tot posteriors participen d’aquest estil, que és possible qualificar d’“internacional”. Algunes, dintre d’un nivell de qualitat més alt i amb una gamma cromàtica més àmplia, donen exemples més rics, com és el cas del missal de Sant Ruf (Arxiu Capitular de Tortosa, ms. 11)(*) i el missal de Sant Joan de les Abadesses (Museu Episcopal de Vic, ms. 68)(*); d’altres, tot adaptant els mateixos recursos ornamentals a una major modèstia formal i reduint la gamma cromàtica als colors vermell i blau, deriven en exemples com el leccionari que estem estudiant, el sacramentari de Sant Cugat (ACA ms. Sant Cugat, 47, c. 1221?) (Gudiol i Cunill, 1955, pàgs. 148-149; figs. 213-214), La Ciutat de Déu de Sant Agustí (Arxiu Capitular de Tortosa, ms. 20, c.1200)(*) i un seguit de capitals corresponents a manuscrits de Santes Creus que es conserven actualment a la Biblioteca de Tarragona. Així, el ms. 146 “Expositio in Epistolas Pauli” de Pere Llombard (segle XII), el ms. 158, un altre comentari a sant Pau (segle XII) i el ms. 123 “Sentencias” de Pere Llombard (principi del XIII) es decoren dintre de les mateixes pautes que el leccionari de Barcelona. Domínguez Bordona(*) afirma el caire no hispànic d’aquests tres còdexs de Santes Creus i la possibilitat que haguessin estat portats per monjos cistercencs en anys pròxims a la fundació del monestir, el 1150. Abans hem esmentat una altra obra francesa, el missal de Sant Ruf de Tortosa; podem pensar, doncs, que fou a través de models francesos, potser predominantment cistercencs(*) que les obres catalanes quedaren incorporades a l’estil general europeu del moment, per bé que per arribar a solucions més precises es requeriria l’estudi dels dipòsits de manuscrits corresponents a aquesta època conservats en els arxius de Tarragona i Tortosa fonamentalment. (MEIA)

Llibre de sentències de Pere Llombard

Llibre de sentències de Pere Llombard (ms. 8 de l’Arxiu Capitular). Caplletra “C” del foll 53, amb un paó al centre voltat d’elements zoomòrfics i vegetals.

R. Manent

L’Arxiu Capitular de Barcelona conserva, catalogat amb el número 8, un còdex format per 119 folis escrits en lletra gòtica correcta del segle XIII, de mida petita.

El text, els tres Libri Sententiarum Petri Lombardi, es distribueix en dues columnes de 48 línies cada una, en les quals s’observen restes del ratllat practicat a la punta seca. La totalitat del manuscrit és esquitxat de gran quantitat de petites inicials cal·ligràfiques en tinta vermella i blava i de rúbriques en vermell (Bohigas, 1960, pàgs. 62 i fig. 25).

La seva decoració es limita a tres caplletres decorades amb la finor i la qualitat pròpies de les pautes franceses de la primera meitat del segle XIII. La “V” del fol. 4v (60 × 45 mm) presenta el contorn de la lletra en or, inscrit en un marc blau filetejat en blanc; roleus vegetals en blau, rosa, verd i groc i dos petits mamífers lleonats en groc, tot això matisat suaument en blanc, cobreixen, sobre un fons vermell, el buit central de la lletra. La “C” del fol. 53 (60 × 50 mm) ofereix els mateixos colors i la disposició que la lletra anterior, i el seu espai central és ocupat per la bella imatge d’un paó en blau, verd i groc, també matisats en blanc. Finalment, la “C” del fol. 92v (55 × 55 mm) manté la mateixa tònica ornamental, amb el contorn de la lletra en rosa, els fons daurats, els roleus vegetals en rosa, blau, verd i groc i dos mamífers lleonats iguals als de la inicial del fol. 4.

L’estil d’aquestes inicials ja és present a Anglaterra a les darreres dècades del segle XII: roleus prims, espirals regulars, fons moltes vegades daurats; alguns dels vells motius florals propis del romànic es conserven, però en general esdevenen més petits, més nítids i més refinadament traçats. Els principals animals decoratius són petits lleons que habiten els roleus. Les inicials s’inscriuen en emmarcaments blaus, vermells o daurats i són més petites que les seves predecessores. Sembla que les obres més antigues que presenten aquest tipus de decoració s’inicien a França cap al 1170, si bé encara s’ha d’aclarir si la font fou París o el nord del país. Aquest estil aviat va ser comú a França i Anglaterra a través de l’anomenat “Channel Style”; es tracta d’un model de lletra més petita, destinada a decorar un nou tipus de llibre de dimensions més reduïdes, i escrit amb un tipus de lletra en la qual la substitució dels angles per formes corbes condueix a l’aparició de l’escriptura gòtica i a la divulgació del nou estil, en bona part a través dels tallers de París(*).

A Catalunya la major part de la miniatura de l’inici del segle XIII encara està pendent d’estudi, com també la seva relació amb obres franceses que degueren actuar com a medi introductor del nou estil, però podríem esmentar alguns exemples de manuscrits ricament decorats amb capitals figurades pertanyents a aquestes mateixes pautes ornamentals presents al còdex de Barcelona. Així, per exemple, el ms. 240 de l’Arxiu Capitular de Tortosa, “Decreto de Graciano” (Bohigas, 1960, pàg. 63 i fig. 23), un sacramentari de Sant Cugat (ACA ms. Sant Cugat 24) (*), com també diverses obres de l’Arxiu Capitular de Tortosa, que contenen totes elles textos bíblics (ms. 2, 12, 28, 61, 67 i 204)(*). Sobre totes aquestes obres i algunes altres caldrà determinar en el seu moment quines corresponen a mà d’obra francesa vinguda a treballar a Catalunya o són fruit d’importació, i quines podrien pertànyer ja a artistes catalans introduïts en el nou estil que ve a incorporarse a la pròpia tradició local catalana. (MEIA)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’escultura

• Carreras i Candi, s. d., pàg. 230 i fig. pàg. 229
• Elías, 1926, pàg. 56 (nota 1)
• Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàgs. 8 i 9
• Duran Canyameres, 1936, pàgs. 161 i 162
• Pericot, Castillo, Ainaud, Vicens, 1944, pàg. 94
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 44 i 309 i II, pàgs. 8 i 11 i làms. 100 i 139
• Gudiol i Ricart-Gaya Nuño, 1948, pàgs. 15 i 17
• Puig i Cadafalch, 1949-54, I, pàg. 23 i làm. 5
• Gudiol i Ricart, (1946) 1950, pàgs. 96 i 188
• Verrié, 1952, pàg. 15
• Duran i Sanpere, 1953, pàg. 14 i làm. 9 i (1954) 1957, pàgs. 4, 10, 19 i 22
• Junyent, 1957, pàg. 124 i 126
• El Arte Románico, 1961, pàgs. 5, 6 i 174
• Garrut, 1963, pàgs. 153 i 154
• Lista objetos inventario ingresados en 1964, 1965, pàg. 157
• Durliat, 1967, pàgs. 102 i 394, i fig. 39 pàg. 77
• Udina Martorell, 1969, pàgs. 83 i 94
• L’abat Oliba i el seu temps, 971, pàgs. 52 i 53
• Duran i Sanpere, (1972-75) 1975, I, pàgs. 89, 90, 95-97 i 330
• Ainaud, 1973, pàgs. 45, 46 i 47
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974 pàg. 133
• Carbonell, 1974-75, II, pàg. 53
• Duran i Sanpere, 1975 pàg. 258 i fig. pàg. 262
• Gudiol, 1978, pàg. 133
• Barral i Altet, 1981, pàgs. 111, 115, I, 160 (nota 12) i 253
• Farré i Sanpera, 1983, pàg. 19
• Dalmases-José i Pitarch, 1986, I, pàg. 205
• Mayer, Álvarez, Rodà, 1987, II, pàg. 537 i 538

Bibliografia sobre la pica

• Mas, 1906-21, I, pag. 62, 1916, pag. 109
• Elias, 1926, III, pag. 78
• Gallardo, 1929, pag. 294, 1934, pag. 145
• Ainaud, 1964, pags. 357-359 i 1 lam.
• Barral, 1981, pags. 121 i 162 (nota 73)
• Llano, 1983, pag. 72
• Mayer, Alvarez, Roda, 1987, pags. 541 i 557.

Bibliografia sobre la làpida sepulcral dedicada a la santa Eulàlia

• Flórez, 1859, pàgs. 314-319
• Elias de Molins, 1988, pàgs. 169-170
• Mas i Domènec, 1911, pàgs. 34-386
• Vuives, 1962, pàgs. 57-58

Bibliografia osbre la làpida sepulcral al portal del claustre

• Mas i Domènec, 1911, pàg. 84
• Vives, 1962, núm. 47, pàgs. 60-62
• Verrié, 1980-83, pàgs. 167-176
• Riu i Barrera, 1982, pàg. 189
• Riu i Barrera, 1984b, pàg. 133
• Mayer, Álvarez, Rodà, 1987, pàgs. 541-542

Bibliografia sobre la talla

• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 31 i II, làm. 571

Bibliografia sobre els teixits

• Catalunya Romànica, vol. XXII, pàg. 271
• Millenum, 1989, pàg. 171

Bibliografia sobre la mitra

• Mas, 1916, pàg. 85
• L’Art Catalan à Paris, 1937
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 60, i vol. II, pàg. 19 i figs. 258 i 259