El Palau Reial Major (Barcelona)

Situació

Vista general de la façana principal, que conserva part dels murs romànics.

ECSA - M. Catalán

El Palau Reial Major és situat al centre històric de la ciutat de Barcelona i el formen un conjunt d’edificacions, en part adossades a la muralla romana, que llinden entre el carrer de la Tapineria, la baixada de Santa Clara, el carrer dels Comtes de Barcelona, la baixada de la Canonja i la plaça del Rei, on hi ha la façana principal. (MLIR)

Història

Les primeres referències documentals del castell comtal —construït sobre la muralla romana i hipotèticament en un indret on ja hi havia la residència dels monarques visigots— són del segle X, concretament de l’any 990, quan Miró, fill de Godmar, ven a Sesenand un hort que posseïa a prop de l’anomenat castell comtal. Es refeu de nou al segle XI en temps del comte Ramon Berenguer I, dit el Vell. El 1044 aquest palau apareix en un document de donació feta per part dels comtes de Barcelona a favor de Guitard de l’hospital de la Santa Creu i de Santa Eulàlia, situat a prop de l’esmentat palau. El 1078 Ramon Berenguer i Berenguer Ramon es disputaren l’allotjament en aquest palau, i arribaren a l’acord que l’habitarien durant sis mesos l’any casdascun. El 1131 Ramon Berenguer hi celebrà una reunió, precedent de les posteriors corts. D’aquesta època es troben referències de la capella que el 1173 el monarca cedí als canonges de santa Eulàlia del Camp perquè hi tinguessin cura del culte.

Plànol del sector nord de la ciutat de Barcelona vers els segles XI i XII. Recinte emmurallat.

E. Riu i E. Adell

Plànol del sector nord de la ciutat de Barcelona a partir del segle V. Recinte emmurallat i trama viària.

E. Riu i E. Adell. Planimetria de base: J. O. Granados

Les notícies sobre aquest palau romànic són molt escasses. Al llarg del segle XII es construí un edifici que dóna a l’actual carrer dels Comtes. Altres referències sobre obres realitzades en aquest edifici són del segle XIII, en temps del rei Jaume I. Aquest engrandí l’àmbit habitable del palau i una part d’aquesta construcció és la que avui podem contemplar a la plaça del Rei. El 1235 s’hi celebrà el casament de Jaume I i Violant d’Hongria. El seu successor, Pere el Gran, també realitzà diverses reformes: obrí finestrals triforats i feu noves sales, que recolzaven sobre les voltes que unien dues torres de la muralla romana. Aquestes sales foren anomenades palau de Santa Eulàlia, i foren parcialment reconstruïdes l’any 1952.

Durant el regnat de Jaume II, el 1302, es construí l’actual capella de Santa Agata, sota la direcció de l’arquitecte Bertran de Riquer, versemblantment sobre una església anterior dedicada a santa Maria. En aquest moment també s’amplià la zona NW. Igualment una de les torres de la muralla esdevingué sagristia i campanar. El 1315 una part del palau bisbal construït a la plaça de la Farnaria fou cedit pel bisbe Ponç de Gualba al rei per tal que aquest pogués ampliar la seva residència.

El 1328 el rei Alfons confirmà el càrrec de mestre d’obres a Jaume Rei, substitut de Bertran de Riquer. Aquest fou substituït per Pere Olivera.

Interior de la sala del Tinell, construïda al segle XIV, que conserva alguns elements constructius de l’antic palau romànic.

ECSA - Rambol

El rei Pere el Cerimoniós feu construir la capella de les Reines i el Saló Major o sala del Tinell, obra de Guillem Carbonell. Aquesta sala fou destinada a la celebració de les festes reials, a recepcions i assemblees tot al llarg de l’edat mitjana. El 1344 el rei Pere hi jurà que les illes Balears i el Rosselló restarien sempre units a la Corona d’Aragó. El 1387 fou anomenat per Joan II com el seu antic palau de Barcelona. El 1405 el rei Martí l’esmentà com a Palau Reial Major de la ciutat de Barcelona, i el 1461 el príncep Ferran hi jurà com a hereu de Joan II.

A partir de la unió de Ferran II de Catalunya-Aragó amb Isabel de Castella, quan Barcelona perdé el seu caràcter de cort preferida dels reis, el Palau Reial Major fou repartit el 1478 entre el tribunal de la Santa Inquisició, l’Audència Reial, la batllia general, les oficines del mestre del racional i l’Arxiu Reial. Per poder accedir a aquestes dependències foren construïdes a la plaça del Rei una escalinata i una porta renaixentista.

Al segle XVI s’alçà la gran talaia sobre el Tinell anomenada erròniament mirador o torre del rei Martí. Les corts de Montsó de l’any 1542 cediren a la Generalitat una part del palau per tal que s’hi realitzessin dues sales. Amb tot, les corts del 1547 obligaren la Generalitat a la construcció d’un palau annex per a l’allotjament del lloctinent i perquè l’Audiència hi tingués unes sales destinades a la jurisdicció criminal.

El 1717 el rei Felip V donà el Palau Reial Major a la comunitat de monges clarisses, que havien estat desposseïdes del seu monestir en fer-se la Ciutadella.

El 1820 fou expulsat el tribunal del Sant Ofici, i l’acadèmia de medicina i cirurgia que s’hi havia instal·lat el 1789. El 1828 fou venut per part del reial patrimoni la part del palau que donava al carrer de la Tapineria i la baixada de la Canonja per tal de fer unes cases particulars. El 1856 l’arquitecte Elies Rogent començà la restauració de la capella de Santa Àgata, que fou declarada monument nacional el 1866. Allotjà el Museu d’Antiguitats fins el 1932.

A partir del 1939 s’iniciaren les obres de restauració del Palau Reial Major. El 1940 foren trobades unes pintures del segle XIII que representen les expedicions del temps de Jaume I. (EPF)

Edifici

Restitució en perspectiva cònica del bloc principal del palau comtal romànic amb la seva situació respecte a la muralla, on hi ha emplaçat el volum ocupat per una edificació adossada a la seva cara interna.

E. Riu i E. Adell

Subsisteixen, molt transformades pel pas dels segles, diverses construccions de la residència principal dels monarques catalano-aragonesos a la ciutat de Barcelona, l’anomenat Palau Reial Major. Algunes d’aquestes edificacions presenten vestigis importants d’estructures romàniques corresponents al palau comtal precedent. Les peces que se’n conserven són l’edifici ocupat per la sala gòtica coneguda pel Tinell, que constituïa la part eminent de la residència comtal i posteriorment també de la reial, i també l’ala situada entre el pati que fou verger reial i el carrer dels Comtes de Barcelona, ocupada ara per dependències del Museu Frederic Marès.

El Palau Reial Major comprenia l’espai actualment emmarcat per la plaça del Rei, la baixada de Santa Clara, el carrer dels Comtes, la baixada de la Canonja i el carrer de la Tapineria. Només algunes de les edificacions que ara s’alcen en aquesta àrea van pertànyer al complex palatí; la resta és obra d’èpoques posteriors i respon als múltiples canvis que ha sofert des del segle XVI i sobretot durant els segles XIX i XX. Associada al Palau hi ha la capella reial de Santa Àgata, temple gòtic bastit damunt de la muralla romano-comtal.

Planta de l’àrea del palau, amb indicació dels vestigis romànics conservats.

E. Riu i E. Adell. Planimetría de base: Servei d’Actuació sobre el Patrimoni Artístic i Ambiental - Ajuntament de Barcelona

L’edificació principal de l’antic palau romànic va ser molt reformada sota el regnat de Pere III, a la segona meitat del segle XIV, per acollir, entre altres noves estances, la sala cerimonial del Tinell. Un cop en desús com a residència dels monarques, l’edifici va acollir unes dependències de l’administració reial (Audiència i Batllia) i per adaptar-lo als nous usos s’efectuaren obres de remodelació cap a mitjan segle XVI, coincidint amb un seguit d’operacions constructives i urbanístiques empreses en aquest sector de la ciutat. Des de la segona dècada del segle XVIII l’edifici del Tinell va acollir el temple i la comunitat de monges de Santa Clara que havia estat desallotjada del convent del barri de Ribera, enderrocat amb motiu de la construcció de la Ciutadella.

Les obres realitzades a la peça que fins als fets revolucionaris del juliol del 1936 havia estat església del convent de Santa Clara posaren al descobert l’estructura de la sala gòtica del Tinell, conservada rere la decoració barroca del temple desafectat. La restauració de l’edifici es va iniciar tot seguit de la troballa, i fou executada en una primera fase sota la direcció dels arquitectes J. Vilaseca i A. Florensa, amb l’assessorament d’A. Duran i Sanpere, durant el decenni del 1940, encara que anys després es va continuar amb altres actuacions menors, efectuades per J. Ros de Ramis i M. Serra i Goday. Les obres començades en aquest edifici s’ampliaren fins a incloure bona part de l’àrea de l’antic Palau Reial Major, adaptada per a acollir el Museu Frederic Marès. Totes aquestes restauracions estaven vinculades als programes de monumentalització medievalitzant de l’anomenat Barri Gòtic, i van comportar en força casos una alteració profunda i poc rigorosa de les edificacions existents, que ha arribat sovint a fer difícil el reconeixement de les estructures antigues.

El Palau Reial Major va mantenir i va ampliar l’ocupació del palau comtal romànic, el qual alhora es va superposar a unes construccions d’època postimperial o carolíngia, possiblement també de caràcter àulic. Aquestes últimes, però, no disposaven de precedents romans de la mateixa mena, perquè fins al baix imperi el govern de Bàrcino tenia els seus equipaments a l’àrea de fòrum, que ocupaven la zona central del nucli urbà. En canvi, el quadrant septentrional, i en concret l’àrea on es va establir el primitiu palau, era un sector secundari. Les restes més antigues trobades al subsòl de l’edifici del Tinell són un magatzem de dòlies i un trull, mentre que sota de la placeta de Sant Iu hi ha una rica mansió amb mosaics datables vers els segles II-III.

Tant la casa com la instal·lació agrícola conformaven el sector nord-oest d’una de les grans illes rectangulars en què s’estructurava la trama de la ciutat romana. Aquesta illa correspon aproximadament a la superfície ara ocupada per la plaça del Rei, l’edifici del Tinell, el Palau del Lloctinent i la placeta de Sant Iu. Els vials que delimitaven l’illa eren quatre, un Vintervallum o carrer de circumval·lació que corria al peu de la banda interior de la muralla, al qual es lliurava perpendicularment pel SE un cardo minor que seguia el traçat aproximat de la baixada de Santa Clara fins a enllaçar en angle recte i pel SW amb un decumanus minor, d’alineació paral·lela però que no coincideix amb l’actual carrer dels Comtes de Barcelona. Tancava l’illa pel NW un altre cardo minor que des del decumanus circulava just arran del que ara és la façana del Tinell pel pati del Museu Frederic Marès fins a lliurar-se a l’intervallum, just allà on la muralla trenca l’alineació del tram est i inicia la inflexió del xamfrà septentrional.

La transformació d’aquesta illa vers els segles V-VI fou considerable. Totes les construccions situades a la seva meitat sud-est foren obliterades, i l’espai de la plaça del Rei va esdevenir una necròpoli que tanmateix no va tenir continuïtat més enllà del segle VII. Des d’aquest segle i fins al present la zona ha restat com un espai obert sense edificar, conegut pel Ferraginal cap al segle XI. Pel que fa a la meitat nord-oest de l’illa no hi ha constància precisa dels canvis esdevinguts al final del baix imperi, però sembla que tant la mansió com les altres instal·lacions sofriren notables canvis en l’estructura i l’ús, si bé els vestigis d’aquestes transformacions són molt fragmentaris i mal coneguts. Del que sí que hi ha constància és que al damunt s’instal·laren en època imprecisa unes construccions de gran entitat, situades sota l’edifici del Tinell i de la placeta de Sant Iu, que semblen correspondre a una àrea palatina i són anteriors a la residència comtal romànica. Malauradament és molt pobra la documentació disponible sobre l’excavació efectuada l’any 1954 sota del Tinell, i a més, les grans estructures trobades foren desmantellades del tot per deixar visibles les restes romanes inferiors. L’única informació disponible són algunes fotografies fetes durant l’excavació i una maqueta guardada al Museu d’Història de la Ciutat. Els vestigis de la gran edificació localitzada al subsòl de la placeta de Sant Iu s’han mantingut en peu, però tampoc la seva excavació, efectuada entre els anys 1944 i 1954, ha deixat documentació gràfica o escrita gaire significativa.

Les restes de la construcció de la placeta de Sant Iu queden migpartides entre l’àmbit soterrani del Museu d’Història de la Ciutat i el subsòl del Palau del Lloctinent. La fàbrica, que conserva els murs de la planta baixa en tota la seva integritat, era formada per tres cossos de planta rectangular units per dues peces de dimensions menors i reculades respecte a la façana dels cossos principals. L’aparell dels murs és de petit carreu irregular lligat amb morter pobre en calç, disposat en filades poc regulars i cobert amb un arrebossat tant a l’interior com a l’exterior. Al frontis dels cossos destacats s’obren unes espitlleres d’esqueixada única. Les arestes dels murs i els fonaments estan bastits amb grans blocs de bona talla, alguns dels quals corresponen a sòcols de monuments i a làpides procedents del fòrum. L’estança del cos central de l’edifici tenia un pilar al mig, i segons indicacions confuses del seu excavador A. Duran i Sanpere, a tocar de la seva base es localitzaren restes d’esquelets humans junt a un dinar andalusí datat l’any 724. El nivell on s’efectuaren aquestes troballes va ser interpretat com a producte d’un incendi i sembla que estava associat al paviment primitiu de la sala. En aquest àmbit es construí molt posteriorment una arcada apuntada amb carreus reaprofitats que fou enderrocada durant l’excavació. La placeta de Sant Iu va obrir-se cap a mitjan segle XVI a costa de l’enderroc d’una part d’aquest vell edifici, mentre que l’altra part o bé havia estat derruïda abans o bé ho fou en aquest mateix període en bastir el Palau del Lloctinent.

La datació de l’edifici de sota la placeta de Sant Iu no ha estat fixada de manera precisa i no es coneixen paral·lels de la seva estructura en cossos enllaçats. Per tot plegat el debat sobre la seva datació resta obert i s’ha atribuït de manera vacil·lant als segles V, VI o VII-IX. Recentment la seva construcció ha estat relacionada amb la del palau comtal del segle XI i amb les transformacions urbanístiques del sector durant aquest segle. Hom considera que en el seu origen l’edifici formava part d’un palau d’època visigòtica i fins fa poc se suposava que posteriorment havia esdevingut residència episcopal, abans del seu trasllat a l’emplaçament actual al segle XII. Això no obstant, aquest darrer extrem ha estat contestat perquè segons les escriptures sembla que durant els segles X-XI el palau bisbal es trobava en un indret més al nord del recinte urbà.

A manca d’una revisió detallada de les pobres notícies conservades sobre les grans edificacions del subsòl del Tinell no és possible ara per ara restituir la seva planta ni conèixer la superfície que ocupaven, tal volta superior a la de l’edifici romànic que s’hi sobreposa. Pertanyien a les esmentades construccions dos murs de límits imprecisos que travessaven longitudinalment el subsòl dels baixos de l’edifici del Tinell i que sembla que formaven un seguit de crugies paral·leles. A cada costat dels murs s’adossaven perpendicularment unes parets que definien uns àmbits de dimensions variables, interromputs per la fonamentació de l’edifici posterior. Aquestes parets quedaven tallades a la banda nord-oest per un mur format per una tramada d’arcades ceges i adovellades amb maons, que en part va servir de fonament a la façana lateral del palau romànic. Les probables diferències cronològiques entre les diverses peces d’aquest conjunt d’estructures resulten desconegudes, com la seva possible subdivisió en diferents edificacions. Encara que algunes parets d’aquestes construccions eren bastides amb petit carreu ben treballat, l’aparell majoritari dels murs combinava els panys de carreuada irregular amb les arestes fetes de grans blocs ben escairats, molt similar a l’edifici de sota la placeta de Sant Iu. Aquest tipus de construcció, de filiació tardoromana, té paral·lels en alguns grans edificis pre-romànics del país.

Entre el subsòl del Tinell i la placeta de Sant Iu hi ha algunes restes molt desfigurades que tal volta enllaçaven les estructures d’una i altra banda. Això i la semblança constructiva de tots dos sectors porten a considerar la seva coetaneïtat i la possibilitat que formessin part d’un sol conjunt de datació imprecisa, però anterior al segle XI. Atesa la seva entitat arquitectònica i la superposició del palau comtal romànic sembla molt probable la seva pertinença a un complex àulic anterior. Aquesta hipòtesi és reforçada per la proximitat del suposat palau antic al complex episcopal, que constituït a partir del segle V per la basílica amb les seves dependències annexes i l’aula baptismal, va ocupar l’illa trapezoïdal de l’extrem nord-est del recinte urbà, sota del que ara és el Museu Frederic Marès. La instauració del conjunt bisbal va representar l’inici de la implantació urbana d’uns nous poders, i el seu emplaçament en el sector nord-est de la ciutat es correspon amb la liquidació dels equipaments centrals d’època romana. La presència d’una àrea palatina anterior a la romànica i arquitectònicament ben formalitzada implica l’existència d’un aparell de poder ben consolidat, capaç d’emprendre un programa constructiu d’envergadura i profundament transformador de l’espai urbà. Malgrat la pobresa del registre arqueològic la investigació en aquest sentit no està closa i cal una revisió detallada de la informació, perquè arribar a escatir si la datació d’una tal operació correspon a època visigòtica o posterior pot ser de gran ajut per analitzar els processos de reconstitució de les formes de poder a l’àrea catalana, entre la dissolució de l’imperi romà i la formació dels comtats.

Les estructures anteriorment descrites foren enderrocades completament per edificar el palau romànic, a excepció del bloc que fins al segle XVI va ocupar la placeta de Sant Iu. Per contra, l’edifici romànic s’ha mantingut fins a l’actualitat, i tant les reformes gòtiques com les d’època posterior es limitaren a adaptar l’estructura de la vella construcció a altres usos. Per això, malgrat que l’impacte d’aquestes transformacions ha estat molt considerable, és possible encara restituir amb un detall notable la construcció romànica primigènia.

L’edifici del palau romànic té una planta lleugerament trapezial dividida en dues crugies paral·leles, i està disposat perpendicularment a la muralla, en el sector del tram est precedent a la inflexió del xamfrà nord. En alçada tenia tres pisos, l’inferior format per dues naus cobertes amb volta de canó seguida. La planta principal o noble coincidia amb el nivell del pas superior de la muralla i el segon estatge assolia en el coronament de teulada la part alta de les torres. Per tant, la residència comtal desenvolupava en alçada una ordenació de plantes similar a la de les torres del recinte fortificat.

La planta baixa de l’edifici romànic es conserva íntegrament, i també subsisteixen les façanes de la plaça del Rei i del pati del Museu Frederic Marès, mentre que les dues laterals han desaparegut gairebé del tot. El mur del frontis primitiu del SW es conserva tan sols en la planta baixa. Això és perquè en bastir la sala del Tinell la part alta de la caixa romànica per aquesta banda fou enderrocada a fi d’allargar-la amb una tramada més. En conseqüència, el mur de tancament del saló per la placeta de Sant Iu és d’obra gòtica, encara que molt modificada, i no coincideix amb el límit original de la residència comtal, que estava més reculat. El pany de la planta baixa del frontis primitiu presenta unes espidieres obertes a l’eix de les dues naus i és visible dins del recorregut soterrani del Museu d’Història de la Ciutat, en el pas que comunica el subsòl del Tinell amb el de la placeta de Sant Iu i el carrer dels Comtes.

Resulta de difícil datació el mur que pel NE tanca el Tinell i on s’obre el portal d’accés a la gran sala, però sembla que la seva alineació ha de ser la mateixa que la del frontis de l’edifici romànic, perquè coincideix amb l’aresta de l’angle septentrional de la façana del pati del Museu Frederic Marès. Tanmateix, la demolició al segle XIX de l’edificació antiga que ocupava la zona de contacte entre la muralla i la sala del Tinell impossibilita de conèixer la relació entre el bloc del palau comtal i el recinte fortificat. L’indret fou ocupat durant el vuit-cents per una casa de veïns, que fou enderrocada cap al 1959 per a bastir l’edifici neomedieval que hi ha ara. Aquest seguit d’actuacions han destruït les restes antigues del sector, que es redueixen al basament inferior de la muralla romana.

L’aresta septentrional de l’edifici romànic sembla indicar que aquest estava lleugerament separat de la línia de muralla i deixava entremig un pas de circumval·lació, possible hereu de l’intervallum romà. En canvi, els elements originals de la façana sud-est semblen apuntar tot el contrari, és a dir que el bloc palatí s’adossava a la fortificació i tallava qualsevol mena de circulació que hi pogués haver existit, segons es desprèn de la continuïtat del mur romànic sobre el portal de la plaça del Rei. Així doncs, per la banda est l’edifici es devia prolongar fins a lliurar-se a la torre de la muralla que s’alçava a l’indret, però que fou integrada i desmantellada per la construcció de la capella de Santa Àgata. Potser un estudi més detallat podrà determinar diferències cronològiques entre les estructures dels angles de tramuntana i llevant, per comprendre l’evolució de la residència comtal en el procés d’associació a la muralla i per tant de dissolució de la trama viària romana.

L’angle nord de l’edifici romànic, visible a l’extrem del pati del Museu Frederic Marès, presenta una discontinuïtat significativa entre la part baixa amb l’aresta que sobresurt i la seva continuació en alçada, lleugerament reculada des d’abans del nivell de la primera planta. Aquesta diferència vertical també s’aprecia en la carreuada, que és de blocs probablement reaprofitats i de majors dimensions a la part baixa que en la superior. L’explicació és que aquí el mur perimetral romànic es va superposar a una construcció precedent, ben recognoscible a l’interior en la nau nord-oest de la planta baixa, on la volta té per peu una tramada d’arcades aparedades que no tenen relació amb la resta de la fàbrica. Les característiques d’aquest mur, amb arcs adovellats de maó i una aresta amb grans carreus, el vinculen tipològicament amb les notables construccions trobades sota de la plaça de Sant Iu i del Tinell. Malgrat això, no hi havia relació estructural entre el mur arcat i les restes soterrades trobades al seu entorn, atès que la fonamentació dels arcs se sobreposava a aquestes. Pel que es coneix, aquest mur d’arcades és l’únic element preexistent aprofitat en l’edifici romànic, i s’ha de remarcar que per l’alineació i la situació de l’aresta cal suposar que la construcció a què pertanyia coincidia de manera notable amb el palau comtal posterior.

La façana nord-oest del palau romànic que dóna al pati del Museu Frederic Marès subsisteix en tota la seva alçada i llargada, malgrat les innombrables modificacions que ha sofert, entre elles l’addició durant el pas del segle XIV al XV d’una doble galeria. El mur presenta un aparell de carreus rectangulars, ben desbastats i disposats en filades regulars. Al centre de la part baixa s’obre un petit portal amb arc de mig punt adovellat coetani de l’obra romànica. En el nivell del primer pis hi ha una seqüència de cinc finestres, algunes ara reobertes. Si bé en la majoria de casos han estat molt restaurades i resulta pràcticament impossible discriminar les parts originals de les refetes, hi ha prou elements per a definir la seva tipologia, que data del segle XI. Són obertures dobles amb arcs de punt rodó sostinguts per un cimaci mensuliforme i una columna cilíndrica monolítica, que conforma tant el capitell com la base per l’aixamfranament de les arestes. La línia de finestres se separa tant de l’angle septentrional com de l’occidental i ocupa l’espai central del llenç. A la banda oest, entre el darrer, la finestra biforada i l’aresta hi ha un finestral triple molt restaurat però datable al segle XIII. La resta del frontis, fins al coronament, és totalment cega. La part baixa de la cantonada de ponent presenta uns carreus de grans blocs, similars al de l’angle nord. Tot i la lleugera tangencialitat del mur perimetral nord-oest, aquesta és l’única façana de l’edifici romànic que presenta una alineació coincident amb un antic vial romà, el cardo minor que separava l’illa trapezoïdal de l’extrem nord del recinte de l’illa rectangular contigua, on es va alçar el palau.

Encara que el frontis de la plaça del Rei ha estat molt alterat, és possible reconèixer-ne l’estructura original a partir de les obertures romàniques que subsisteixen, moltes aparedades però ben visibles sobretot des de l’interior. A diferència de la part alta, a la planta baixa no hi cap testimoni de la disposició primitiva. En el nivell de la planta noble resten vestigis d’una línia de finestres coronelles idèntiques a les del segle XI de la façana posterior. Tot i que aquesta seqüència d’obertures devia ser força densa, només es conserven restes de dos finestrals, un situat darrere del contrafort més proper al portal i l’altre just arran de la cantonada amb el Palau del Lloctinent. Les dues obertures estan molt mutilades, han perdut els elements columnaris i no és possible determinar el nombre d’arquets que les formaven. Entre els tres grans contraforts gòtics s’obren sengles finestrals d’arcuació triple, tan refets que poden ser qualificats de neoromànics. Del més proper al portal es conservava la llinda mutilada, una base i un tros de fust; el central és totalment nou perquè al segle XVI es va obrir al llenç una porta —ara traslladat a un altre indret—, i del més pròxim a l’angle amb el Palau del Lloctinent només restaven els brancals i una part de l’arcuació. Malgrat la pobresa dels vestigis, la forma en què foren restituïts sembla d’acord amb la seva tipologia original, que cal datar vers el segle XIII, i és idèntica a la del finestral de l’extrem oest de la façana posterior. A un segon nivell es troba una altra línia formada per sis finestres del tipus del segle XI. De les cinc conservades en el llenç que correspon a la sala del Tinell, tres són d’arcuació triple i les altres dues estan molt mutilades. Coincidint amb aquest nivell, damunt del portal de la plaça del Rei hi ha una finestra biforada, ara oberta parcialment, de característiques idèntiques a les anteriors. La profunda restauració de la façana també impedeix en aquest cas determinar les parts originals de tota aquesta alineació de finestrals.

Una de les dues sales cobertes amb volta de canó que configuren la planta baixa de l’edifici.

ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat

La planta baixa del palau romànic era formada per dues naus contigües cobertes amb volta de canó seguida i adovellada a plec de llibre. Tots dos àmbits conserven la seva estructura primitiva, i des de la segona meitat del segle XIV suporten damunt seu la sala del Tinell. L’excavació del seu subsòl va destruir el nivell de paviment primitiu d’aquestes peces i va comportar també el buidatge dels nivells inferiors i també l’enderrocament de gran part de les estructures trobades i interpretades com a pertanyents a un conjunt palatí precedent. En una primera adequació d’aquests baixos, l’espai buit resultat de l’excavació fou unificat amb les naus romàniques superiors, cosa que doblava la seva alçada i provocava una greu distorsió de l’estructura original. Recentment una nova adaptació dels baixos ha recuperat l’alçària pròpia de les naus amb la instal·lació d’un forjat metàl·lic allà on es trobava el sòl primitiu, de manera que queden segregades de l’espai buit situat sota d’elles. La volta de la sala contigua al pati que fou verger del Palau Reial carrega, en la meitat septentrional del mur perimetral nord-oest, damunt d’una estructura preexistent formada per unes arcades aparedades i amb dovelles de peces de terra cuita.

La configuració de les plantes altes de l’edifici romànic només es coneix de l’ordenació dels finestrals primitius dels murs perimetrals, atès que en bastir la sala del Tinell foren completament derruïdes les compartimentacions anteriors de l’interior del bloc. A més, en la construcció de la sala gòtica es va transformar en rectangular la planta lleugerament trapezial de la caixa precedent. D’aquesta manera el mur perimetral del NW, d’alineació tangencial, fou doblat a l’interior amb una paret paral·lela a l’altra façana. És així que pel costat del pati del Museu Frederic Marès, entre el mur perimetral de la sala i la façana romànica, hi ha un espai residual de planta triangular compartimentat trasversalment pels contraforts de les arcades gòtiques del saló.

De la disposició dels finestrals de les façanes es desprèn que la part alta de l’edifici era dividida com els baixos en dues crugies longitudinals. La del costat de la plaça del Rei tenia dos pisos, a cada un dels quals correspon una de les rengleres d’obertures del segle XI, si bé les de la planta noble foren substituïdes al segle XIII per finestrals triples. La crugia posterior tan sols presenta finestres a la primera planta, i al seu damunt s’alça el mur cec. Per això i perquè a la cara interior d’aquest mur, sobre les obertures, es trobava recoberta per frescos fins a una notable alçada, cal considerar que la segona crugia era ocupada per una llarga sala de doble alçada. Aquesta peça devia tenir un ús cerimonial i representatiu, similar al que posteriorment va tenir i pel qual es va construir la cambra coneguda pel Tinell. Les pintures descobertes el 1944 a l’espai residual de la banda nord-oest foren extretes del seu emplaçament i instal·lades dins de la sala del Tinell. La seva datació se situa al final del segle XIII i s’ordenen en tres registres horitzontals, dos d’historiats amb temes narratius que representen campanyes militars, segurament amb intenció d’exaltar la reialesa, al damunt dels quals es desenvolupa un fris ornamental.

No hi ha vestigis del coronament ni de la forma de coberta del palau romànic, que no sembla que tingués més de tres plantes. Tampoc no resta cap testimoni de la disposició original dels accessos a la planta noble. Cal suposar que un antic portal devia obrir-se a la plaça del Rei en el mateix emplaçament que l’actual, segons fa pensar l’arcada de damunt de la porta de la capella de Santa Àgata, que per la seva disposició sembla evitar lliurar-se al frontis del palau i obstruir un pas preexistent. Aquesta suposada entrada se situava en el cos d’unió de la caixa del palau amb la muralla romano-comtal, i només en resta el llenç de façana a la plaça del Rei.

L’única peça pròxima al cos principal del palau comtal que conserva vestigis probablement romànics és l’edifici que configura l’ala sud-oest del pati del Museu Frederic Marès, i que va formar part del Palau Reial Major. Aquesta construcció, amb façanes al carrer dels Comtes, a la placeta de Sant Iu i a l’esmentat pati, és de planta lleugerament trapezial, i en alçada només conserva part de l’estructura primitiva fins al sostre de la primera planta. La resta dels pisos són obra d’èpoques posteriors, per la qual cosa se n’ignora l’alçada i la forma de cobertura original. Tant els baixos com el primer pis estan dividits en quatre trams per tres arcades transversals de mig punt. Tan sols les dues façanes longitudinals, la del carrer i la del pati, han mantingut elements originals. El frontis de la planta baixa s’obre al pati amb quatre arcades de punt rodó i a la planta noble hi ha dos finestrals de triple arcuació. La façana del carrer dels Comtes no presenta cap obertura antiga als baixos, però sí a la planta noble on es troben quatre finestres similars a les de la banda posterior i a les del segle XIII del Tinell.

Les transformacions d’aquest bloc han estat molt nombroses i fou especialment important l’impacte de la restauració efectuada a mitjan decenni del 1940, quan fou adaptat per a acollir les dependències del museu. Aquesta intervenció va permetre el reconeixement de la fàbrica primitiva, però alhora va comportar una alteració tan profunda dels vestigis que a hores d’ara i mancats d’estudis de detall, resulta impossible determinar fins a quin punt molts dels seus elements són originals. Així, gran part de les arcades de la façana del pati, com dels finestrals del primer pis o dels arcs transversals d’aquesta planta van ser molt refets o simplement instal·lats de bell nou. Per això la data de la seva construcció resulta imprecisa, si bé segons la tipologia arquitectònica i la dels finestrals pot situar-se vers el segle XIII.

L’espai ocupat per la capella reial de Santa Àgata ha estat tradicionalment considerat l’emplaçament d’un temple romànic precedent, associat al palau comtal i esmentat en diverses escriptures des del darrer quart del segle XII sota l’advocació de Santa Maria. L’excavació practicada en 1990-91 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i dirigida per l’arqueòloga Carolina Rovira al subsòl de la capella no ha localitzat en tota la seva extensió cap resta del suposat temple anterior. La capella de Santa Àgata, bastida entre els últims anys del segle XIII i la primera dècada del 1300, es troba assentada directament damunt del massís de la muralla romana, en el nivell que correspon al pas de ronda primitiu, raó per la qual no s’ha conservat cap vestigi entre el paviment del temple i el pla superior de la fortificació.

Tanmateix, no totes les estructures preexistents a l’edifici gòtic foren enderrocades, i algunes foren integrades o encobertes en la part de la seva fàbrica que correspon a la façana de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Es tracta de les dues grans arcades de punt rodó que enllacen les tres torres integrades per la capella, i també del mur que s’alça damunt d’aquests arcs, alineat amb el frontis exterior de les torres i que coincideix en altura amb el seu coronament. Aquests elements indiquen que sobre el massís de la muralla hi havia hagut un edifici d’alçada igual a l’original de les torres i que en llargada n’unia tres per les arcades que ampliaven l’espai disponible amb l’ocupació dels trams intermedis de la muralla. La construcció d’aquest bloc devia alterar notablement la caixa de les torres força abans de la seva demolició quasi total quan es bastí el temple gòtic. La datació entre els segles XII i XIII de l’edifici precedent a la capella es basa en la relació que manté amb la resta d’estructures de l’indret i en el paral·lelisme que guarda amb obres similars a d’altres trams del recinte murat. Hi ha constància que en una torre de la muralla del sector de la capella, no identificada, foren localitzats en el decenni del 1940 dos capitells del segle XII amb decoració vegetal i humana.

La fàbrica romànica del palau comtal barceloní constitueix una peça única en el context de l’arquitectura catalana del període, excepcional, a més, pel seu estat de conservació prou notable malgrat les modificacions posteriors que ha sofert. El bloc edificat, cúbic i exempt, amb uns baixos voltats que fan de suport a la planta noble on hi ha una gran cambra cerimonial, recorda la tipologia d’aules règies bastides damunt de podis. La datació de la construcció resulta força difícil i a manca d’estudis més detallats cal situar-la al segle XI, sense que es pugui arribar a major precisió. S’ha de remarcar que aquesta datació pren com a base la morfologia dels finestrals primitius, similars als de torres i campanars de l’onzena centúria, com ara els de la catedral de Vic o del castell de Santa Oliva, entre d’altres, i que a Barcelona també es troba en el llenç sobrealçat a la muralla romana del tram de la Pia Almoina.

En ser construït el palau romànic, aquest coexistia amb l’edifici més antic que s’alçava a l’actual placeta de Sant Iu, i segurament es lliurava a la torre de la muralla que hi havia en el sector que ara correspon als peus de la capella de Santa Àgata. La façana principal devia ser la de la plaça del Rei, que era un espai obert almenys des del segle VII. Mancats de més informació arqueològica, resulta impossible la restitució de l’ordenament urbanístic de l’entorn palatí, on devien existir dependències annexes al bloc àulic. Entre els segles XII i XIII un cos perpendicular al palau va alçar-se en el carrer dels Comtes i es va edificar el tram de muralla ocupat posteriorment per la capella de Santa Àgata.

Al llarg del segle XI, i sense poder afinar gaire més la datació, tot el quadrant nord del recinte urbà va ser sotmès a una profunda reurbanització i monumentalització. La implantació en aquesta àrea dels equipaments del poder s’havia iniciat molts segles abans, cap als segles V-VI, en alçar la basílica, els seus annexos i l’aula baptismal a l’illa més septentional de la ciutat. El procés havia continuat amb l’establiment, en una data desconeguda, del considerat complex àulic precedent al palau romànic. Durant l’onzena centúria aquest sector comprenia la catedral i dependències seves com l’hospital i el dormitori canonical, segurament bastits arran de muralla prop de la torre poligonal, el palau bisbal de localització imprecisa, la residència comtal, i el Castell Vell o vescomtal, en la porta de la muralla situada a l’actual plaça de l’Àngel. De la majoria d’aquests edificis no s’han conservat vestigis, o no han estat identificats, i per tant es desconeix si foren bastits de nou o si es remodelaren antigues estructures, i en quin grau alteraren la trama urbana. Això no obstant, sí que és possible afirmar que tant el palau comtal com la catedral romànica, que se situa en el segon quart del segle XI i va ser consagrada el 1058, foren edificats de nova planta i són coetanis a l’edifici adossat a la muralla en el sector de la Pia Almoina. En el cas del palau comtal es pot apuntar com a moment propici per a la seva construcció l’etapa de recuperació del poder comtal, iniciada a mitjan segle XI, i que va seguir al període de debilitat i de turbulències feudals de la primera meitat del segle. Totes aquestes operacions constructives, mostra de la puixança dels poders que n’eren els promotors, van comportar probablement una profunda reurbanització del sector i la definitiva liquidació de la molt modificada trama romana. (ERB)

Escultura

El Palau Reial Major conserva els finestrals corresponents al segle XI, els quals es poden observar des de l’interior de la sala del Tinell, des de la plaça del Rei, i també des del pati del Museu Marès. Aquestes finestres —actualment tapiades—, són agrupades de tres en tres, amb capitells trapezials de gran profunditat —tot el gruix del mur— exempts de decoració i que recorden els emprats en els campanars romànics.

Com ja hem comentat anteriorment, al llarg del segle XIII en el palau es realitzaren nombroses obres de condicionament; així, durant el regnat de Jaume I, el monarca rep dels jueus de Barcelona un préstec de 50 000 sous, per tal de realitzar-hi obres (Huici, 1922, III, pàg. 347, doc. 1352). També tenim notícies que Pere el Gran, el 1279, rep quatre columnes enviades pels jueus de Sant Feliu de Guíxols, que havien de ser col·locades en els finestrals davanters del saló principal (Ainaud, Gudiol, Verrié, vol. I, 1947, pàg. 242).

L’anàlisi dels elements decoratius dels diferents finestrals del Palau Reial Major, del segle XIII, resulta força complexa a causa de les nombroses intervencions —tant de restauració com de reproducció i conservació fetes— en aquest edifici, tal i com hem vist en el capítol d’arquitectura. Malgrat tot, hi ha una certa homogeneïtat en el conjunt del programa ornamental, és a dir, que segurament els elements reproduïts i restaurats seguiren les línies generals d’aquells components decoratius que s’havien conservat originàriament, i per tant es pot dir que es mantingueren els programes tipològics del segle XIII.

Les quatre finestres que s’obren al carrer dels Comtes estan decorades a base d’entrellaços, recurs ornamental que també podem veure en la porta de la capella de Santa Llúcia. A més de l’entrellaç, hi trobem fulles pentalobulades de perfil molt rectilini que són emprades d’una manera genèrica tant en els capitells com en els cimacis i les impostes; aquest model decoratiu, el més utilitzat, no és exclusiu del Palau Reial Major, ja que a Barcelona hi havia edificis que contenien la mateixa decoració en els finestrals, com és ara la casa enderrocada al carrer Basea i datada per Carreras i Candi (s.d., pàg. 218) al segle XII. Cal destacar també la presència d’unes palmetes polilobulades situades sempre en la part superior dels capitells, les quals descansen sobre unes fulles trilobulades o bé pentalobulades. Aquest mateix repertori es percep a les finestres triforades de la plaça del Rei, que han estat considerades com a neoromàniques.

Quant als finestrals triforats del pati del Verger, en tenim dos que pertanyen a la galeria que enllaça el Tinell amb el Museu Marès, el més oriental decorat amb el mateix repertori que hem vist al carrer del Comtes, és a dir, fulles pentalobulades en els cimacis i les impostes i entrellaços en la zona dels capitells. El segon finestral, l’occidental, conté una innovació decorativa referent al conjunt ornamental del Palau Reial Major, la presència d’unes pinyes força estilitzades, model plenament tipificat al llarg del segle XII, com queda palès mitjançant el capitell de la dreta que suporta l’arc de mig punt de la finestra absidal de l’església de Sant Llàtzer de Barcelona.

Al pati del Verger s’observa un altre finestral triaforata que correspon a la façana occidental de la sala del Tinell; aquí, els cimacis i les impostes estan decorats amb entrellaç, mentre que els capitells es perfilen a partir d’una doble filera de fulles carnoses, on les situades en la zona inferior són quasi el doble que les superiors, i d’aquestes les que perfilen l’aresta es recolzen en les inferiors, mentre que la fulla intermèdia sembla néixer de la zona central del capitell. Com en els altres casos, sembla haver sofert una important restauració. (RAA)

Pintura

Detall de les pintures murals que decoraven el mur nord del palau, arrencades i traslladades en un llenç l’any 1944 i conservades al Museu d’Història.

ECSA - Arxiu Fotogràfic de Museus

Durant les obres de restauració de la sala del Tinell, iniciades l’any 1936, foren descobertes per Cantarell, durant la guerra civil, les pintures murals que tot seguit analitzarem.

Foren localitzades al mur nord del Palau, en un espai comprès entre el mur de l’antic Palau Comtal i el que delimita la sala del Tinell. Com que aquest espai era molt petit i de difícil accés (l’indret on eren situades les pintures no tenia gaire més d’un metre d’amplada i eren a força alçada) es decidí arrencar les pintures del seu lloc d’origen. Un cop fotografiades es traslladaren al llenç i es col·locaren damunt uns plafons per ser exposades en una zona propera a la del seu descobriment.

El seu estat de conservació mostra les empremtes de les múltiples intervencions arquitectòniques que patí l’espai del gran saló. Així, un dels fragment que inclou un grup de soldats, ha perdut la part superior —que es corresponia amb els rostres dels personatges— a causa de la construcció del paviment d’un passadís modern. Altres s’han conservat en millor estat gràcies a la protecció que els oferí una volta d’escala, sota la qual foren descobertes. Finalment, un darrer fragment, el que sembla que devia representar alguna escena de batalla, amb prou feines permet entreveure alguns dels personatges que formaven part de la representació. Malgrat això, el conjunt conservat és prou important (fa 1,35 × 2,80 m) i constitueix una de les mostres més significatives de la pintura mural profana, de caràcter àulic, de la Barcelona del final del segle XIII.

Per a l’elaboració d’aquests murals s’emprà la tècnica mixta sobre arrebossat de calç. La gamma cromàtica, de la mateixa manera que en les pintures de la conquesta de Mallorca del Palau Aguilar, és força reduïda: hi predominen els colors terrosos i el vermell, mentre que el negre s’usa per a la delimitació del dibuix. Aquest predomini cromàtic ha portat a Alcolea i Blanch (1980, pàg. 64) a parlar d’una certa influència mediterrània, potser relacionada amb algunes pintures italianes datades vers el 1280.

Les pintures estan distribuïdes en tres registres superposats, pel que sembla amb la mateixa disposició en què foren trobades. A la part inferior de la composició apareix representat un aparell de carreus de tons vermells, freqüents en aquest tipus de decoració. El desenvolupament decoratiu esdevé de manera horitzontal i la seva lectura de dreta a esquerra.

Les dues bandes historiades, emmarcades en la part superior per un sòcol que imita carreus de tipus marbrat, presenten una iconografia de caràcter militar diferenciada en la distribució: en el registre superior la infanteria amb la representació dels peons, els llancers i els ballesters; en el registre inferior apareix la cavalleria precedida dels seus comandaments. Trencant aquesta composició, un tercer fragment, en molt mal estat de conservació, mostra el que segurament fou alguna escena de batalla de difícil identificació. Tota aquesta composició es desenvolupa en un paisatge amb uns arbres molt estilitzats que recorden els representats en el conjunt de pintures del Palau Aguilar.

El seguici militar és encapçalat per un grup de personatges a cavall, d’entre els quals un marca la direcció de la marxa amb la mà. Al seu costat el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que porta damunt la cervellera la mitra que l’identifica, i Nunyo Sanç (oncle del rei Jaume I) fan pensar que segurament es tracta d’un dels nombrosos nobles, individualitzats pels seus senyals heràldics. Vesteixen cota de malla i perpunt; cobreixen el cap amb una cervellera decorada amb l’escut propi i guarnits desfilen enlairant les seves llances o estendards que els identifiquen: podem reconèixer els Montcada, Cervelló, Anglesola, Centelles, Peralta i Llull, mentre que n’hi ha d’altres de difícil identificació. Sembla que tots ells munten cavalls, guarnits també amb induments propis de l’època: testera i gualdrapa, amb senyals heràldics, els protegeixen. A la part superior el seguici militar és format per la infanteria: infants, ballesters, llancers. Alguns porten espasa de pom rodó, característica del segle XIII, i es protegeixen amb escuts de forma ametllada, alguns dels quals porten les marques del llinatge. Un segon grup porta les ballestes a les espatlles i el buirac lligat a la cintura. Finalment el darrer grup aixeca les seves llances porten també espases o ganivet lligat al cinyell. A diferencia dels cavallers, no sembla que vesteixin cota de malla sinó tan sols una túnica amb mànigues, possiblement el perpunt també decorat, amb una mena de caputxa que els cobreix el cap i en algunes ocasions cobert amb una mena de cervellera amb els senyals heràldics corresponents. Al capdavant de la comitiva alguns infants porten estendards i banderes, entre les quals identifiquem la bandera reial barrada i la creu anomenada de sant Jordi. Tots ells desfilen per entremig d’un conjunt de turonets on es dibuixen un seguit d’arbres.

La composició d’aquest gran conjunt destaca pel tractament que s’ha fet de la massa humana en moviment. Tot i que la separació de Is personatges esdevé en blocs mes o menys iguals mitjançant arbres, la preocupació per part de l’artista de plasmar la idea de multitud indica un pas endavant en la consecució d’un nou estil. En la definició d’aquesta idea juga un paper fonamental la manera com s’ha volgut donar la noció de marxa, amb la disposició de les cames i del ritme regular del grup d’infants que ocupa la part superior de la composició.

Aquesta multitud no és anònima, ja que hi ha un conjunt de senyals que ajuden a identificar molts dels personatges. En canvi, encara són lluny d’una individualització física: per bé que alguns individus giren la seva mirada en direcció contrària, tots ells formen part d’un patró tipus.

Tant les figures com els elements de paisatge són dibuixats amb línies negres molt definides. Segons Sureda (1977, pàg. 28), aquesta manera de definir la figura seria pròpia de tot un conjunt de pintures d’iconografia profana adscrites al que ell denomina “mode dominant auster”. És indubtable la seva relació amb el cercle artístic que decorà alguns teginats dels palaus de la ciutat de Barcelona i elaborà les pintures murals del Palau Aguilar i de la mansió del carrer de Duran i Bas, cercle artístic que té la seva extensió insular en el retaule de Santa Úrsula del convent Franciscà de Palma de Mallorca, amb el qual també manté certes semblances d’estil. Totes aquestes obres daten del final del segle XIII; aquesta afirmació, en el cas de les nostres pintures, és reforçada per la data d’unes reformes que es van fer a la sala del Tinell entre els anys 1271 i 1285, moment en què possiblement foren realitzades les pintures. (TGV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’edifici

• Madurell, 1936, XII, pàgs. 491-518
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàgs. 32 i 241-259
• Udina, 1947, pàgs. 411-412
• Els castells catalans, I, 1967, pàgs. 532-541
• Duran i Sanpere, I, 1975, pàgs. 251-278
• Adroer, 1979
• Carreras i Candi, 1980 ed. facs., III, pàgs. 81, 113, 114, 299, 301, 329, 360, 372, 373, 383, 385, 401, 415, 416-419, 423, 441, 469, 487, nts. 135, 417, 655, 662, 1 007, 1 045, 1 134, 1 139, 1 152, 153, 1 333, i IV, pàgs. 581, 612, 660, 758, 805, 831, 905, nts. 2 137, 169, 2 170, 2 251, 2 420
• Gimeno, 1983, tom. 1, pàgs. 9-30
• Banks, 1984b, pàgs. 600-634
• Cirici, 1985, pàgs. 22-23
• Granados, 1987a, vol. II, pàgs. 353-361
• Granados, 1987a, pàgs. 61-68
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1985
• Balaguer, II, (1865) 1987, ed. facs., pàgs. 220-231
• Riu i Barrera, 1989a
• Riu i Barrera, 1989b
• Buron, 1989, pàgs. 103-104
• Rovira, 1991

Bibliografia sobre l’escultura

• Florensa, 1945, pàg. 91
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 242
• Duran i Sanpere, 1972, pàg. 252
• Adroer, 1979, pàg. 17

Bibliografia sobre la pintura

• Duran i Anpere, 1945, pàgs. 86-88
• Ainaud, 1959, pàgs. 37-43
• El arte románico, 1961, pàgs. 195-196
• Ainaud, 1969, pàg. 24
• Duran i Sanpere, 1972-75, III, pàgs. 214-217
• Ainaud, 1973, pàgs. 237-241
• Sureda, 1977, pàgs. 21, 24, 28, 68, 70, 72, 97
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 183-186
• Alcolea, 1980, pàgs. 29-30 i 64-65
• Dalmases-José Pitarch, 1985, II, pàgs. 220-222
• Gudiol-Alcolea, 1987, núm. 18 i pàg. 28