La Comanda Templera de Palau (Barcelona)

Situació

Un aspecte parcial de l’edifici al segle passat, segons una pintura anònima conservada al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

ECSA - Arxiu Fotogràfic de Museus

L’emplaçament de l’antiga Comanda Templera de Barcelona, més tard Palau Reial Menor, es trobava a l’illa de cases formada pels carrers Ataülf, Palau, Templers i Comtessa de Sobradiel. L’única part ara visible és la porta de la seva antiga església, que tot i ésser reconstruïda al segle passat, conserva encara elements romànics de la primitiva construcció. (MLIR)

Història

La casa del Temple de Barcelona va ser una comanda important com ho foren també tots els convents templers establerts en ciutats catalanes (Tortosa, Perpinyà, Gardeny); fou la casa que corresponia a la ciutat que esdevingué capital del Principat català. Malgrat això, no ha estat fins ara gaire estudiada1.

La Casa del Temple de Palau comprenia, des del principi, la casa de Barcelona ciutat i la de Palau-solità —Vallès Occidental—, regentades per un únic comanador. Les primeres donacions a Barcelona i al Vallès arribaren a l’orde a l’inici de la tercera dècada del segle XII, just quan el Temple decidia col·laborar amb els comtes catalans en la conquesta de les terres ocupades pels sarraïns. L’any 1131 l’orde rebia un alou a Sant Pere de Vilamajor —Vallès Oriental— (miret, 1910, pàg. 38). Tres anys més tard, arribava la primera deixa a la ciutat: les anomenades “cases d’en Gallifa” —cases amb torres i murs de la muralla romana, prop del castell de Regomir—, indret que esdevindria el convent de Barcelona.

Gairebé al mateix temps que l’orde rebia aquestes i altres cases a Barcelona, començaren de manera seriosa les adquisicions al Vallès. L’any 1135, un mas a Santa Perpètua de Mogoda (Miret, 1910, pàg. 39). La importància de les possessions vallesanes afavorí la creació de la comanda de Palau-solità. Des d’ella s’administraren, inicialment, les propietats adquirides per l’orde en terres properes (Vallès, Baix Llobregat, Maresme…) i no tan properes (Penedès, Osona, Berguedà…).

Miret (1910, pàg. 39) veu dificultats a l’hora de determinar la cronologia de les cases de Barcelona i del Vallès; per determinats indicis, estableix la datació per a les primeres cap al 1150 i per a les del Vallès entre el 1150 i el 1160. Forey (1973, pàg. 91) opina que l’establiment del Vallès va tenir lloc vers el 1140. Segurament aquesta data és més fiable.

Els primers anys, gairebé totes les activitats es duien des del Vallès, fet que n’evidencia la preeminència. Amb el temps, però, la seu es traslladà a Barcelona a causa del volum que adquiriren les activitats mercantils del comanador amb els oficials reials; això s’esdevingué, segons Forey, vers el 1282.

Encara que administrativament Palau-solità i Palau de Barcelona eren la mateixa comanda i estaven regentades pel mateix preceptor, les activitats que els templers van dur a terme a ciutat, des dels primers anys, van ser molt diferents de les del Vallès: a Barcelona realitzaren sobretot activitats burgeses i mercantils. Tampoc no podem deixar de banda que la influència política dels templers a la Corona d’Aragó s’havia d’exercir principalment, sobretot al segle XIII, des de la capital del Principat.

De la documentació del Temple relativa a Barcelona, la que té més interès és la que tracta de l’activitat econòmica, principalment la urbanística. Part de l’actual carrer Avinyó (a l’altura de Palau) i els carrers que des d’allí arriben a la Rambla (antiga muralla de Jaume I) foren en bona part urbanitzats per l’orde a mitjan segle XIII.

Un altre negoci important dels templers barcelonins fou la indústria molinera —de gra i de drap—, concentrada principalment a l’entorn de Sant Pere de les Puelles i a Molins de Rei.

El prestigi i la importància assolits en pocs anys pels templers es palesen en el tracte que la comanda va rebre de la corona i dels diversos estaments. Jaume I li va atorgar l’any 1237 carta de protecció individual, privilegi que només va concedir a Gardeny, Saragossa, Osca i València. També va gaudir per concessió reial de drets sobre l’encunyació de moneda (Miret, 1910, pàg. 167), cosa que significava una notable suma de diner. Ultra aquests, fou dipositària d’altres importants privilegis que es traslluïen en el cobrament de censos per molts conceptes: un sobre els alfòndecs del Mar (tres establiments del rei que hi havia vora el mar, on ara hi ha la plaça d’Antonio López); un altre sobre el roldor (producte vegetal emprat pels assaonadors per adobar la pell); altres sobre el quintar reial i la lleuda, etc.

Hi ha documentats també negocis financers —entre d’altres sovintegen els tractes amb jueus relatius a préstecs i arrendaments— i activitats navilieres, com ara el noliejament de naus per a enviar homes i productes a Terra Santa. D’altra banda, la casa de Palau, com passava en les principals comandes, va esdevenir un lloc segur per a custodiar documents i objectes de valor de la gent notable de la ciutat.

La casa de Barcelona

Malgrat que el trasllat de la seu a Barcelona no fos oficial fins el 1282, és evident que “les cases de Gallifa”, habilitades des dels primers temps, devien fer el servei que exigia la importància de la ciutat. Aquells edificis i terrenys del costat (més o menys situats en l’illa que formen els carrers Ataülf, Palau, Templers i Comtessa de Sobradiel) es convertiren en un palau urbà fortificat com els que acostumava a bastir el Temple a les ciutats on tenia dominis. Al voltant d’un gran pati, aprofitant els murs i torres romans, construïren els edificis que la comunitat necessitava per als seus negocis i serveis. El palau templer passà a anomenar-se Palau Reial Menor després de l’extinció de l’orde i més endavant —al segle XVI— el rei el donà als Requesens. Tot el conjunt, excepte la capella, fou enderrocat l’any 1885. Es fa gairebé impossible de determinar a partir de la documentació existent (inventaris, dibuixos i fotografies) quins foren els edificis construïts pels templers, tret de la capella existent.

La capella de Santa Maria de Palau (al carrer d’Ataülf) és en essència la mateixa que va manar construir el comanador Pere Gil l’any 1246, quan li va ser concedit pel bisbe i capítol de Barcelona el permís per a edificar a la casa de Barcelona: “Quod Magister et Domus milicie templi ad honorem dei et gloriose virginis matris sue Ecclesiam in ciuitate predicta in domo sua construant, et altaria erigant”. Avui encara la podem veure tal com la van deixar unes importants obres del segle XVI i algun retoc del final del segle passat. (JFS)

Església

Reconstrucció de la planta original de l’església de Santa Maria de Palau, únic edifici de la comanda que s’ha conservat.

J. Foguet

És un edifici d’una nau, de 25 m de llarg per 10,65 m d’amplada, dividida interiorment en sis trams per cinc arcs lleugerament apuntats d’igual alçada que llum —és a dir de 10,65 m—. La capella és coberta per una volta nervada de gòtic tardà. Té tres capelles laterals que penetren el mur entre els contraforts del costat de l’epístola, al damunt de les quals hi ha tribuna. Les capelles simètriques del davant no penetren el mur; són només arcs adossats que no tenen al damunt tribunes sinó finestrals.

Per accedir al temple hi ha dues portes: l’una a l’interior, situada dins la tercera capella, que comunica amb la sagristia i la residència actual, i l’altra al frontispici que mira al carrer d’Ataülf, que actualment forma part d’una façana neoromànica. Es tracta d’una porta amb un arc romànic de mig punt amb motllures i una ziga-zaga, ornaments típics del període tardà d’aquest estil. Les motllures de l’extradós descansen sobre dues mènsules esculturades molt interessants, de la mateixa època que les motllures, que representen personatges al·legòrics.

L’estat actual d’aquesta església és el resultat d’una sèrie d’afegits aplicats al temple primitiu. Addicions, però, que no van llevar gairebé res de l’estructura arquitectònica templera. Un reconeixement detingut de l’edifici descobreix l’esquema d’una típica planta de sala amb arcs diafragma extradossats en angle per aguantar una coberta de fusta de doble vessant. Si bé la coberta primitiva pot endevinar-se a la vista de la nau actual —la tipologia dels arcs ho delata—, els permòdols que aguantaven els caps de biga de l’armadura de fusta, situats al damunt de les voltes actuals, n’esvaeixen qualsevol dubte. A més d’això, damunt de les voltes, també es comprova que la capçalera primitiva era plana i, per tant, que l’actual absis poligonal és un afegit del segle passat.

La capella devia mantenir el seu estat primitiu al llarg de l’ampliació que es féu al convent en esdevenir Palau Reial Menor, l’any 1368. Fou, en canvi, modificada l’any 1542 per encàrrec dels Requesens, a qui el rei donà la casa. L’obra pretenia ennoblir el temple dotant-lo de volta de creueria, capelles laterals i cimbori (ainaud, gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 261). Els arcs diafragma (com va passar en tantes esglésies catalanes als segles XVII i XVIII), sense ser enderrocats, esdevingueren doblers. L’any 1885, un cop enderrocat el Palau, fou cedida a la Companyia de Jesús. Elies Rogent s’encarregà d’adequar l’edifici a la nova situació urbana, fet que exigí traslladar la porta principal al nou frontispici del carrer Ataülf. (JFS)

Portada

Al carrer d’Ataülf, núm. 4, hi ha la portada de l’antiga capella dels templers, integrada posteriorment dintre del Palau Reial Menor. Aquesta portada es l’únic vestigi romànic conservat de la capella, i procedeix d’una porta lateral que aquesta posseïa. Fou emplaçada en el lloc actual per Elies Rogent l’any 1868. Es troba molt restaurada i hi manquen alguns dels elements originaris. El timpà, avui dia llis i envoltat per una motllura, descansa damunt d’una llinda moderna que porta la inscripció DOMVS DEI ET PORTA COELI, i que és envoltada per elements ornamentals molt estilitzats. L’arquivolta interior és integrada per un bocell i una banda amb decoració en ziga-zaga, tipus d’ornamentació que freqüentment trobem durant el romànic. L’arquivolta exterior té un bocell, i és emmarcada per un element modern, llis —només hi ha unes ratlles que simulen dovelles—, en forma de paral·lelepípede pentalateral, i sense que en resti la base. Els muntants corresponents no tenen actualment cap tipus d’ornamentació i estan mancats de les columnes que originàriament devien posseir. Entre les arquivoltes i els muntants hi ha alguns frisos romànics, on es representen elements vegetals i motius estrellats. Així mateix, a la part superior dels brancals que sostenen la llinda, pel costat interior, hi ha dos frisos fragmentats amb elements vegetals. A sota dels corresponents a l’arquivolta exterior hi ha dues mènsules esculpides en alt relleu, una a cada costat, que constitueixen l’element més interessant de la portada. La de l’esquerra, des del punt de vista de l’espectador situat enfront de la portada, representa un personatge masculí, coronat, vestit amb túnica i mantell, que aixeca les mans cap amunt. La part inferior de la figura està mutilada. La de la dreta representa un personatge femení, també coronat, que alça la mà dreta —avui pràcticament desapareguda—, cap amunt, i amb l’esquerra se sosté la part inferior del vestit. Molt probablement es tracta de monarques. La forma arrodonida de les cares i el tractament dels plecs indiquen que les dues figures són obra del mateix autor. La qualitat és molt mediocre.

Cronològicament podem situar la decoració escultòrica d’aquesta portada a mitjan segle XIII. (FJRR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Miret i Sans, 1910
• Carreras i Candi, 1916
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947
• Forey, 1973
• Fuguet, 1989
• Fuguet, 1990b, pàgs. 6-15

Bibliografia sobre la portada

• Carreras i Candi, s.d., pàg. 423; Cirici, s.d., pàg. 132
• Piferrer - Pi i Margall, 1850, II, pàg. 185
• Pi i Arimon, 1854, I, pàg. 382
• Piferrer - Pi i Margall, 1884, I, pàgs. 249 i 250 (nota a)
• Comas, 1896-87, I, pàg. 24
• Cornet i Mas, 1906, pàgs. 195-196
• Gallardo, 1934, pàg. 285
• Duran i Sanpere, 1946, pàg. 246
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 32 i 263, i II, pàg. 10 i làms. 132-133
• Gudiol i Ricart, (1946) 1950, pàgs. 19 i 78, i fig. pàg. 20
• Duran i Sanpere, 1952b, pàg. 54
• Garrut Romà, 1952, pàg. 43 i dibuix pàg. 42
• Verrié, 1952, pàg. 115
• March, 1955, pàgs. 11-12 i làms. 3-4
• Flores - Amann, 1964-1965, pàgs. 79 i 93
• Duran i Sanpere, 1972-75, I, pàg. 247
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1973, pàg. 52
• Carbonell i Esteller, 1974-75, II, pàg. 57 i fig. 188
• Duran i Sanpere, 1975, pàg. 260
• Cirici, 1985, pàg. 278
• Dalmases-José i Pitarch, 1985, II, pàgs. 93 i 227 (nota 76)
• Hereu Payet, 1986, pàg. 106
• Diversos autors, 1987, pàg. 49
• Amades, (1984) 1987, II, pàgs. 605 i 1016 (nota 119), i dibuix pàg. 578