Situació
Vista general de la vall i del mas on es va fundar aquest monestir cistercenc.
M. Palomares
El lloc és situat al fons de la vall de Valldonzella, als vessants llobregatins de la muntanya d’Olorda. S’hi podia accedir des de la carretera d’Olorda a Molins de Rei, per un camí força embrossat que surt prop del coll de Can Cuiàs. Actualment, el millor camí per anar-hi és des de Sant Feliu de Llobregat remuntant la riera de la Salut o de Santa Creu.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF218850.
Història
El 1147, els esposos Guillem Mir i Sanxa donaren al monestir de Sant Cugat i al seu abat Aleran allò que tenien i tindrien a la parròquia de Santa Creu d’Olorda i a Sant Just Desvern, que era la vall que anomenen Donzella (ipsam valíem que vocatur Donzella), amb els seus termes, afrontacions i pertinences. Segurament aleshores ja hi havia una petita comunitat femenina. El 1167 es torna a citar el lloc de Valldonzella, la pedra del qual s’utilitzava en l’obra de la parròquia de Vallvidrera. Entre el 1175, quan es documenta per primer cop l’església, i el 1237, data de la constitució canònica del monestir cistercenc, un seguit de documents evidencien que hi havia una comunitat religiosa femenina de tipus monàstic.
L’església de Santa Maria de Valldonzella és citada ja el 1175, amb el seu prevere. Els anys següents rebé diversos petits llegats i heretats. Hi consta que el clergue Arnau feia de prepòsit del cenobi i que n’era la prioressa Ermessenda. Al final de segle i al començament del següent diverses notícies del monestir són referides a un plet que, per un oliverar i una vinya dita del Cirer, hi hagué entre el clergue de Valldonzella i el prevere de l’altar de Santa Magdalena de la seu de Barcelona. Al llarg del procés se succeïren a Valldonzella dos preveres que també eren monjos, Bernat, que hi era el 1183, i Arnau, a la primeria del segle XIII.
El 1206 Ermessenda, vídua de Bernat de Muredé, amb consell i assentiment dels seus fills, es donà a Déu i a la casa de Santa Maria de Valldonzella, per a remissió dels seus pecats, prometent obediència al prevere Arnau, procurador. El 1218 Stacia, vídua de Bernat Aimeric, ofereix a la casa de Valldonzella les seves filles Raimunda i Bernarda, a fi que, segons la regla i disciplina d’aquest monestir (no n’especifica quines), facin professió, rebin l’hàbit i serveixin Nostre Senyor durant tota la seva vida, com les altres germanes del cenobi. Aleshores la prioressa era Ermessenda de Muredé, la vídua que hi havia ingressat el 1206, i el prepòsit era el prevere Arnau. El document fou signat a més per les monges Sança de Plegamans, Emília de Clariana, Ermessenda de Bonastre i Ermessenda de Morera.
Altres documents d’aquesta etapa de vida monàstica anterior a la fundació del monestir cistercenc són establiments; el més modern, fet l’any 1213 pel monjo prevere Arnau amb consentiment i voluntat dels germans i germanes de la casa, era un mas a la parròquia penedesenca de Santa Maria de Foix.
El 29 de març de 1226 el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, i el seu capítol catedralici donaren a l’orde del Cister l’església de Santa Maria de Valldonzella, situada dins el terme de la parròquia d’Olorda, perquè hi hagués sempre un monestir de monges cistercenques que seguissin la regla de sant Benet. Estatuïa que l’abadessa havia de rebre el càrrec i la benedicció del bisbe i posava el nou monestir sota la tutela de l’abat de Santes Creus, aleshores sant Bernat Calbó. Aquesta cessió a Santes Creus s’ha d’entendre en el sentit que l’abadia cistercenca hi havia de patrocinar l’erecció canònica d’un monestir de monges cistercenques. Aquesta erecció tingué lloc uns anys després, el 4 de novembre de 1237, pel mateix bisbe Berenguer de Palou, que declarà el nou monestir franc i lliure, excepte l’obediència i la subjecció al bisbe. L’acta és signada per l’abadessa, Berenguera de Cervera; la prioressa, Maria de Lleida; la sagristana, Maria de Martorell; la cantora, Francesca, i vuit monges més.
Les monges cistercenques van restar molt poc temps a Valldonzella. Sembla que patiren la inseguretat generada per la revolta nobiliària contra el rei dels anys 1259-62, en la qual tingué un paper destacat el poderós Guillem de Cervelló. La revolta portà una gran inseguretat a les terres del Baix Llobregat i devia afectar notablement el monestir de Valldonzella. Les monges hagueren de cercar refugi a Barcelona en més d’una ocasió. Finalment, el 1263 obtingueren del rei Jaume el privilegi per a edificar el seu monestir al territori de la ciutat de Barcelona. El lloc escollit fou el de la Creu Coberta. El mateix Jaume I posà la primera pedra del nou cenobi el 21 d’octubre de 1263 i concedí dos mil sous com a primer donatiu i, per espai de 25 anys, 50 auris anuals. Les monges es traslladaren al nou monestir per l’octubre del 1269, quan encara hi faltava construir l’església, que va ser dreçada gràcies a una crida pastoral en demanda d’almoines que féu el bisbe Arnau de Gurb el 1270. La comunitat va subsistir en aquest lloc fins als temps moderns i després d’haver tingut un o dos estatges provisionals es va traslladar al carrer del Cister, a Sant Gervasi, el 1913, on resideix l’actual comunitat formada per una abadessa i unes vint-i-quatre monges.
A partir del trasllat a Barcelona, el lloc on havia nascut el monestir serà anomenat per les monges Valldonzella la Vella. És des d’aleshores segurament que l’església que hi havia va ser dedicada a santa Margarida. El lloc és conegut avui com a Torre de Santa Margarida. Les monges de Valldonzella alienaren el lloc on havia estat fundat el monestir durant la guerra civil del segle XV, quan patiren greus dificultats. La possessió passà per diverses mans, fins als nostres dies. L’antiga església de Valldonzella va ser dividida, entre el 1731 i el 1737, per un forjat en dos pisos. A baix s’instal·là una premsa de vi i a dalt la capella, que va ser beneïda el 1737.
Abaciologi del monestir de Santa Maria de Valldonzella
| Berenguera de Cervera | 1237-1249 |
| Berenguera (pot ser la mateixa?) | 1251-1276 |
| Sibila de Llor | 1278-1297 |
| Alamanda | 1299-1302 |
| Maria de Solicrup | 1307-1335 |
| Maria Ricart | 1337-1347 |
| Arsenda de Pia | 1348-1361 |
| Alamanda de Pla | 1361-1371 |
| Margarida de Marata | 1371-1375 |
| Caterina Sabastida | 1377-1401 |
| Constança de Cabrera | 1403-1433 |
| Violant d’Esplugues | 1433-1437 |
| Angelina de Pla | 1437-1468 |
| Violant de Sayol | 1468-1472 |
| Francina Sarriera | 1472-1476 |
| Francina Joana de Casanova | 1476 |
| Violant Sayol | 1476-1478 |
| Caterina Boil de Boixadors | 1478-1503 |
| Serena de Vallseca | 1504-1511 |
| Aldonça Bussot | 1513-1514 |
| Elionor Anglés | 1514-1516 |
| Àgata de Vilatorta | 1516-1539 |
| Elisabet de Corbera | 1546-1552 |
| Genoveva Sapila | 1552-1556 |
| Jerònima Alegre | 1556-1576 |
| Petronila Bosch de Vilagaià | 1577-1580 |
| Paula de Vilatorta | 1582-1602 |
| Magdalena de Foixà | 1602-1604 |
| Jerònima Bosch | 1604-1605 |
| Anna Cantà (o Canter) | 1605-1613 |
| Maria de Boixadors | 1613-1633 |
| Emerenciana Cantà de Vilagornera | 1633-1673 |
| Anna de Tord i d’Oluja | 1674-1688 |
| Serafina d’Oluja i de Cordelles | 1688-1697 |
| Josepa de Ballaró i de Ramon | 1698-1719 |
| Agustina de Ballaró i de Ramon | 1720-1741 |
| Manuela de Riba i de Comalada | 1741-1744 |
| Cleméncia de Solanell i de Foix | 1745-1749 |
| Teresa de Pratsanjulià i de Tord | 1749-1787 |
| Gertrudis de Magarola i de Reart | 1787-1793 |
| M. Antonia de Sans i de Barutell | 1794-1830 |
| Joana de Barutell i de Mercè | 1830-1854 |
| Úrsula Ruesch i Roig | 1854-1864 |
| Antonia Mestre i Sola | 1867-1900 |
| M. de l’Esperança Roca i Roca | 1900-1924 |
| Margarida M. Suñol i Baulenas | 1924-1945 |
| Montserrat Reverter i Roca | 1945-1951 |
| M. Esperança Suñol i Figueras | 1951-1976 |
| M. de la Visitació (M. del Vinyet) Jacas i Catasús | 1976-1987 |
| Victoria (Félicitât) González i Hernández | 1987 |
| Abaciologi cedit amablement per la comunitat cistercenca de Santa Maria de Valldonzella. | |
Església
Planta inferior de l’església, ara dependència del mas.
P. Poll
Malgrat l’alteració de l’espai interior feta al segle XVIII, l’església fundacional del monestir de Valldonzella, romànica, conserva les parets del seu perímetre gairebé en tot el seu alçat, segons les façanes. És un edifici de planta rectangular sense absis destacat, acabat a llevant amb un mur recte. El portal, situat al centre de la façana de ponent, conserva molt poques dovelles. Una porteta lateral que comunicava amb les dependències monàstiques va ser reformada, en la part de dins l’església, quan es féu el trespol divisori al segle XVIII.
La façana de llevant té tres finestres disposades en triangle, una al capdamunt, centrada sota el capcer, i les altres dues més baixes, a banda i banda. La superior i la del sud-est tenen exteriorment l’arc de mig punt format per petites dovelles de la mateixa pedra que el parament dels murs. La seva obertura exterior i la interior sembla que es corresponguin, és a dir que no tinguin esplandit; la finestra del nord-est, en canvi, és espitllerada a l’exterior, la qual cosa podria ser fruit potser d’una reforma, llevat que, com que en aquest sector el terreny en pendent és més alt, hom volgués prevenir alguna eventualitat. L’aparell d’aquest sector, com el de la façana de llevant, és de carreus rectangulars, més aviat petits, tallats força regularment i disposats en filades molt homogènies.
Extrem de llevant de la nau de la primitiva església, amb una finestra espitllerada vers l’exterior.
M. Palomares
L’església fundacional de Santa Maria de Valldonzella s’inscriu en un dels corrents arquitectònics vigents en el moment que va ser aixecada, a la darreria del romànic, aquell que, participant de l’austeritat del Cister, es manifesta amb una arquitectura despullada i molt simplificada, sense complicacions estructurals ni cap mena d’ornamentació escultòrica. Presenta unes formes encara molt clàssiques dins del romànic, arcaïtzants en aquest moment, com la resolució de les obertures a la façana de llevant. Per això no pot ser posterior al 1237, perquè aleshores hauria adoptat noves modalitats, més funcionals, que s’introduïen en aquell moment en l’arquitectura del país i que, en una fundació impulsada pel bisbe de Barcelona, segurament s’hi haurien incorporat. Probablement fou edificada entre el moment de la donació al Cister, el 1226 o poc abans, i el 1237 en què s’hi erigí canònicament el monestir.
Bibliografia
- Mas, 1902, II, pàgs. 303-315
- Paulí, 1972, pàssim
- Madurell, 1976, pàssim
- Pagès, 1986, 10, pàgs. 12-13