Pintura d’època romànica (Barcelona)

Pintura mural del palau Aguilar o de Caldes al MNAC

Del palau Aguilar o palau dels Caldes (actualment una part del Museu Picasso) procedeix un conjunt de pintura mural que avui es conserva al Museu d’Art de Catalunya.

Les campanyes, engegades ja des de fa anys per diverses personalitats del món de la cultura de Barcelona, per cridar l’atenció sobre el carrer de Montcada van tenir els seus primers fruits en l’adquisició per part de l’ajuntament de la ciutat, l’any 1953, del palau Aguilar. A partir de l’any 1960 es plantejà la possibilitat de reutilitzar el Palau com a seu del Museu Picasso. Fou aleshores que s’iniciaren les campanyes de restauració de l’edifici, una de les conseqüències de la qual fou la descoberta, el dia 7 de gener de 1961, de les pintures abans esmentades.

El conjunt formava part de la decoració d’una de les sales d’aquest palau, conformant un fris d’uns 2 m d’alçària arran de sostre; per sota restava una superfície de 3 m, llisa i amb petites fornícules. Segons recull J. Ainaud (1969, pàgs. 9-10) constituïen la decoració mural d’una cambra alta, situada en una de les bandes del pati corresponent a l’escala i al costat del que originàriament havia estat una torre de defensa. Aquesta sala feia en planta 5 × 11 m i presentava tres finestrals gòtics del segle XIII que s’obrien al pati, més un arc que segurament comunicava amb una escala exterior desapareguda al segle XIV. Posteriors reformes van desfigurar la sala dividint-la en alçada, i provocant una gran pèrdua d’elements de l’antic sostre policromat.

Totes aquestes reformes i actuacions arquitectòniques afectaren, sens dubte, la decoració mural. Així, per assegurar-ne la conservació fou arrencada del mur i traspassada a uns plafons de fusta, i l’any 1962 va ingressar al Museu d’Art de Catalunya amb els números d’inventari 71447, 71448 i 71449. La pèrdua de bona part de la superfície pictòrica fa que avui tinguem un conjunt incomplet: J. Ainaud (1969, pàg. 9) descriu un fragment on apareix la representació d’una barca amb el tripulant enmig de les onades; el seu mal estat de conservació i el fet que no ha estat restaurat fa que no s’exposi.

Fragment de pintura mural, conservat al MNAC-MAC (núm. d’inv. 71447), on es representa un campament i l’assalt a la ciutat de Mallorca.

ECSA - Rambol

Dels fragments conservats, aquell que presenta un pitjor estat de conservació (a més del que acabem de descriure) és el que inclou una sèrie de personatges de caire nobiliari, reunits en una sala voltada per les muralles d’una ciutat. D’aquest episodi tan sols resten dos petits fragments, la restauració dels quals no s’arribà a fer mai i per això no foren exposats al públic. Els altres dos fragments, campament i assalt a la Ciutat de Mallorca i batalla de Porto-Pi, si bé presenten danys importants a les parts baixes de la composició i també en les bandes laterals, són els més ben conservats.

La tècnica pictòrica emprada en el conjunt és mixta, tempra i oli sobre arrebossat de calç. L’escassa gamma cromàtica és composta de terrosos i vermells, a més del negre per als contorns i el dibuix de les figures. D’entre la gamma de terres el groc és el que s’ha conservat pitjor, a causa de la reacció química provocada per la llum, que ha fet desaparèixer aquest pigment; els altres, en canvi, han arribat en força bon estat de conservació. Desconeixem, però, si hi ha hagut intervencions posteriors.

Malgrat que en l’actualitat el conjunt es troba disposat fragmentàriament, no hi ha dubte que formava part de tot un episodi narratiu que, responent a una concepció èpica d’uns fets històrics, té la seva correspondència literària en les tres primeres de les “Quatre Grans Cròniques” i en la versió llatina de la “Crònica del rei Jaume I” feta per Pere Marsili. Les pintures il·lustren alguns dels episodis de la conquesta de Mallorca per Jaume I. Més endavant analitzarem el perquè d’aquesta temàtica amb relació al moment històric que es dóna i la seva relació amb el lloc on han estat descobertes.

Segons la seva disposició original, la lectura s’iniciaria a la paret de llevant amb l’episodi, molt fragmentat, de la reunió d’una sèrie de personatges en una ciutat marítima i emmurallada. Seguirien després, els fragments amb l’expedició naval. Tot seguit un trencament en la línia de lectura ens portaria al mur meridional, d’on provenen les dues composicions més ben conservades: la Batalla de Porto-Pi i el campament de Jaume I amb l’assalt a la Ciutat de Mallorca. En els fragments corresponents al mur oriental veiem les ones del mar al costat mateix d’una arquitectura murallada, amb un portal a la part baixa i una torre a la part superior. Aquesta muralla sembla que tanca la representació d’una ciutat que té continuació en el fragment esquerre de la composició. Dins d’aquesta ciutat s’obre un gran espai, l’estructura del qual és força característica. Es troba limitat per un marc de color vermell horitzontal a la part superior i esqueixat a l’angle dret, tancat per la torre i la muralla. A l’interior d’aquest recinte trobem les restes d’un grup de personatges de grans dimensions, en una atapeïda composició, que dirigeixen les mirades vers la part esquerra. Tots ells van abillats i tocats amb riques vestidures, la qual cosa fa pensar que es tracta de personatges d’una certa rellevància social. El seu posat és força solemne i sembla que estiguin asseguts. A continuació, i salvant la manca d’una part de la capa pictòrica al centre de la composició, trobem la representació d’una sèrie d’arquitectures d’entre les quals destaquen cases amb finestres ja plenament gòtiques i l’interior del pany de mur que segurament tancava la ciutat. Al mur septentrional es trobaren restes del que podria haver estat l’episodi de l’expedició naval. Segons Ainaud (1969, pàg. 19) es podia veure la representació de grans naus de vela, barques i onades, cosa que va fer pensar en la composició del retaule de Santa Úrsula de Mallorca, d’altra banda molt proper a l’estilística de les pintures que analitzem.

Fragment de pintura mural, conservat al MNAC-MAC (núm. d’inv. 71448), on apareix figurada la batalla de Portopí.

ECSA - Rambol

A continuació d’aquests fragments perduts s’obre un parèntesi que dóna pas al mur septentrional, aquell que acollia les dues representacions més ben conservades. Per ordre de lectura la primera escena que trobem és la que fa referència a la batalla de Porto-Pi. Homes, cavalls i armament es barregen en dos bàndols clarament identificables pels seus respectius atributs: musulmans i cristians. L’escena de la dreta mostra dos cavallers cristians, un d’ells identificat com a Guillem de Montcada: l’escut, el capell de ferro, la gualdrapa del seu cavall i l’estendard repeteixen les armes de la casa Montcada amb els besants i les vaques emblemàtiques dels Bearn; l’altre no ha estat identificat. Ambdós, en solitari, semblen voltats per les tropes musulmanes, que van tant a cavall com a peu. Es tracta de l’escena de la mort de Guillem de Montcada pels sarraïns. Per damunt d’aquesta escena, un grup de musulmans a peu indiquen el sentit de l’atac.

És interessant veure les tipologies de l’armament, i també la indumentària i la diferència de races de l’exèrcit sarraí. Una munió d’estendards destaquen en l’horitzó de les tropes musulmanes, entre els quals un torna a aparèixer en una de les rodelles dels “infidels”. Es tracta de la representació d’una mà amb els cinc dits estirats mostrant el palmell. Segons la tradició es tracta de la Khamsa (cinc), dita “Mà de Fàtima” entre els europeus, que tenia la propietat de protegir contra el mal d’ull; comú en els pobles d’Àfrica del Nord es troba freqüentment en les portes de les cases tant dels jueus com dels musulmans. Destaca també l’escut d’un dels sarraïns amb la figura d’una tortuga, que segons Ainaud (1969, pàg. 20) podria interpretar-se com a símbol pagà. A la part inferior de la composició un grup de musulmans llencen pedres per damunt dels seus caps per atacar l’exèrcit cristià. La part central és formada per l’avantguarda de l’exèrcit musulmà a cavall, precedits d’un gran estendard —el mateix que veiem a la part alta d’una de les torres de la ciutat de Mallorca— i per la presència de dues llargues trompetes de guerra o anafils, símbols de poder i amb un important paper en l’organització dels exèrcits musulmans durant les campanyes militars. Aquest tipus d’instruments apareixen també en manuscrits islàmics orientals, com ara el Maqâmât d’al-Harîrî (Bibl. Nac. de París)(*) i en algunes miniatures de les Cantigas d’Alfons X el Savi.

Finalment, a la part alta de l’esquerra de la composició es desenvolupa l’episodi del triomf de les tropes cristianes enfront dels musulmans, igual que Desclot ho explica en la seva Crònica. L’exèrcit cristià és identificat per la bandera reial barrada, seguida per l’anomenada de Sant Jordi amb la creu vermella sobre fons blanc.

La indumentària dels musulmans és força diferent de la dels cristians. Es tracta d’una túnica bastant ampla amb mànigues curtes, sota de la qual no sembla que portin cap mena de protecció. Tampoc no veiem cap senyal heràldic que no siguin els dels estendards i les rodelles; el cap es cobreix amb una mena de turbant barret frigi. Els cavalls no tenen el cos protegit com els dels cavallers cristians, amb testera, gropera i llòriga que cobreix el coll i el pit de l’animal. Tot aquest episodi es desenvolupa en un paisatge de relleu ondulat amb vegetació d’arbres força estilitzats, però que donen l’aparença d’un cert realisme compositiu.

El darrer plafó conté els episodis del campament de Jaume I l’assalt a la Ciutat de Mallorca. L’escena és clarament estructurada, dominada en el cas del campament per la tenda reial. Segons l’estudi d’A. de Carlos(*), les tendes de campanya de l’època eren formades pel tendal o eix de fusta, que s’aguantava gràcies a una sèrie de cordes disposades de forma radial i clavades a terra amb unes estaques; en el nostre cas, però, aquestes cordes no apareixen. La part superior de la tenda era coronada amb una mena de con acabat en una bola i a la part inferior s’obrien les portes que es recollien als cantons, tal com apareix representat. Les faldilles de la tenda reial presenten el repertori heràldic de la casa; tota ella ha estat barrada en vermell i groc —aquest pigment ha desaparegut—. Al capdamunt del con oneja la bandera reial. El rei és assegut al centre sobre un banc que també porta les barres heràldiques, de la mateixa manera que el capell de ferro i les mànigues de la túnica. Damunt el capell duu la corona reial. Al seu voltant es reuneixen aquells personatges nobiliaris que l’acompanyaren a l’expedició. Tots ells porten el mateix tipus d’indumentària que el rei: ausberg amb calces de malla i el cap cobert amb ventalles i cervelleres. Damunt de l’ausberg els cavallers porten una túnica, de la qual tant sols es deixen veure les mànigues. Al damunt encara porten el perpunt sense mànigues, que sovint sembla decorat amb algun tipus de senyal heràldic. Tant les mànigues de la túnica com el capell de ferro també mostren els senyals de les respectives cases nobiliàres.

Per la indumentària podem saber, doncs, que els personatges que acompanyen Jaume I són Guilabert de Cruïlles amb la creu blanca sobre fons vermell, el bisbe de Barcelona (Berenguer de Palou) amb la mitra al cap i la creu blanca sobre fons vermell i Ramon de Centelles, amb els cairons vermells del seu llinatge. A l’esquerra del rei, segons Ainaud (1969, pàg. 22), un membre de la familia Lara, i Nunyo Sanç, comte de Rosselló, el qual mostra les petites calderes emblemàtiques del seu llinatge.

A ambdós costats de la tenda reial dues tendes més acullen altres cavallers en diàleg. Els de la banda dreta, en molt mal estat de conservació, no es poden identificar. No passa el mateix amb els de l’esquerra. Pels seus senyals heràldics, faixes vermelles sobre fons groc que es repeteixen en l’escut penjat del tendal, mànigues i capell del noble, sabem que es tracta del comte d’Empúries en conversa amb el cavaller aragonès Pero Maça, identificable per les maces heràldiques a les mànigues i al cap. Just al darrere d’aquesta tenda i la reial n’apareix una altra amb un personatge sense identificar.

A la part baixa del campament s’ha disposat la maquinària de guerra: es tracta probablement d’un fonèvol com el que apareix a la zona inferior de la ciutat. Una formació militar enfrontada a un grup de sarraïns que surten de la ciutat ens indica el seu atac per part dels cristians. L’ofensiva, a més, es fa patent a les torres de la ciutat murallada, on una sèrie de personatges es debaten en batalla. Un cavaller cristià ha aconseguit coronar una de les torres amb la bandera reial i ha mort un musulmà amb una daga, mentre altres musulmans es fan forts amb fones i espases sota els seus propis estendards. Per la composició de la ciutat, sembla que hi ha un cert intent de representar la Ciutat de Mallorca amb el castell de l’Almudaina encerclat per un doble pany de muralles. Però amb una mateixa solució trobem altres representacions de ciutats en diverses obres plàstiques, com en el cas de les “Cantigas de Santa Maria” d’Alfons X el Savi, del Còdex Rico d’El Escorial(*).

L’estil de les pintures és força dibuixístic, marcat per un traç negre molt gruixut, que estaria dintre del que s’ha anomenat “estil lineal protogòtic” amb relació a altres pintures del mateix cercle pictòric barceloní: les pintures del Palau Reial de Barcelona i les restes de pintures de l’actual biblioteca Balmes al carrer Duran i Bas (Barcelona), com també algunes de les pintures dels enteixinats d’aquests palaus. Malgrat aquest predomini del dibuix, es denota una certa preocupació per la representació de la natura. Les escenes han estat agafades des d’un punt de vista elevat, creant plànols intermedis que trenquen amb la sensació planimètrica de la composició. Els diversos punts de vista en la representació dels edificis i les positures dels personatges donen un gran dinamisme al conjunt.

És indubtable que, en conjunt, les pintures del Palau Aguilar mostren un desenvolupament narratiu dels episodis que tindria la seva correspondència literària en el “Llibre dels fets” de Jaume I. Aquesta correspondència literària introduiria les pintures en un ambient molt relacionat amb l’esperit de croada que va néixer en el món occidental cristià al final del segle XI, s’expandí durant el XII, però que encara era vigent en el primer terç del XIII. Com exposa Deschamps(*), els guerrers que feien campanya contra els infidels a Espanya eren considerats pel papat com a veritables croats, tant com aquells que ho feien a Terra Santa.

En aquesta línia, podem relacionar les nostres pintures amb tota una temàtica de caire històric que té els seus antecedents en conjunts com el de la sala capitular de la catedral del Puy, amb la representació del setge de Saragossa per Carlemany (vegeu la nota 4), i que tindrà la seva continuació en molts draps de pinzell trobats en els inventaris de les cases nobiliàries a partir del segle XIV.

És possible que en aquests ambients cortesans es conegués la producció artística d’una escola de miniaturistes que nasqué al voltant de les croades, l’escola de Sant Joan d’Acre (1275-91), la qual desenvolupà en gran manera la il·lustració narrativa històrica i amb la qual N. de Dalmases i A. José i Pitarch (1985, II, pàg. 222) han vist certes relacions estilístiques.

J. Ainaud (1969, pàg. 23), d’una banda, i J. Gudiol i S. Alcolea (1987, pàg. 28) de l’altra, exposen els antecedents que justifiquen l’existència d’aquestes pintures al palau del carrer Montcada. La relació que existeix entre la temàtica de les pintures i els propietaris del palau s’estableix per la via de la família Caldes, de la qual apareixen els senyals heràldics més antics al sostre de la sala. El desembarcament d’Alfons II de Catalunya a Mallorca el 1285 i la conquesta de Menorca als musulmans sembla que donaren peu al record de les campanyes del seu avi Jaume I.

Possiblement aquestes pintures, doncs, es realitzaren després de les reformes al palau entre els anys 1271-85, la qual cosa portaria a datar les pintures, tenint en compte la seva justificació temàtica, entre el 1285-90. (TGV)

Pintura del palau Aguilar o Caldes al carrer Montcada

El palau Aguilar o Caldes i el palau Meca, situats al carrer Montcada (núms. 15 i 19) i actualment seu del Museu Picasso, conserven una part de la decoració pictòrica d’època medieval.

Tres detalls del teginat (sala núm. 4 del Museu Picasso): una sèrie de cérvols que ocupen la cara externa d’una de les bigues, una escena de cacera i dos paons flanquejant un escut.

ECSA - M. Catalán

Dues mostres del teginat situat en una sala de la planta baixa (Museu Picasso): detalls de la biga capcera, amb entrellaços, escut amb caldera negra inscrit dins de motius geomètrics i de paons i escena amb la Mare de Déu i l’Infant, flanquejats per dos àngels, a la dreta.

ECSA - M. Catalán

Del Palau Aguilar resta un dels enteixinats, situat en una sala rectangular d’11,5 × 5 m (sala 4 del museu). Consta de dotze bigues travesseres i dues de capceres. L’estat de conservació és prou bo, tenint en compte que quatre de les bigues originals i la decoració corresponent a l’espai que contenien s’ha perdut totalment. També la major part de les caselles han perdut la capa pictòrica i pràcticament només resten les bandes amb motius d’escacs que ocupen els filets.

La decoració que ocupa la cara externa de les bigues és formada, generalment, per elements geomètrics i animals diversos. Així, s’hi poden trobar entrellaços quadriculars amb motius circulars inscrits; tiges ondulants amb palmetes; tiges centrals que sorgeixen de caps d’animals i al llarg de la qual neixen palmetes; combinació de formes geomètriques (diversos quadrats i estrelles, formes quadrilobades). Només en un cas apareixen cérvols, uns amb gran cornamenta i d’altres sense. Aquesta variació de motius és interrompuda quatre cops, en la mateixa cara externa de la biga, per uns rectangles amb decoració també geomètrica (figures combinades que aconsegueixen donar aparença de tapís). Les cares laterals també són ocupades per motius de contingut geometritzant.

Els travessers són decorats, com és habitual, amb combinacions de ziga-zagues de diferents tonalitats. Les taules que revesteixen les jàsseres, de les quals es conserven set de cadascuna de les parets més llargues, contenen tant escenes figurades com parelles d’animals i motius heràldics. Apareixen, doncs, paons enfrontats tot flanquejant elements heràldics inscrits dins figures geomètriques; sèries d’escuts en sengles formes geomètriques o lleons contraposats sota arcs lobulats apuntats. De les taules amb representació figurada, cal assenyalar-ne dues. Una mostra un personatge muntat a cavall, amb el cos i els braços girats enrere i el cap i les cames cap endavant, dirigint-se amb la mirada vers un segon personatge que subjecta les corretges del cavall; més enllà una llebre és en actitud de córrer. La segona taula inclou tres figures damunt un fons de motius geomètrics: un cavaller muntant el cavall i en actitud de galopar, un falcó o àguila, separat del cavaller i com si estigués en l’aire, i en tercer lloc una llebre.

Tres mostres de les pintures del teginat (sala núm. 14 del Museu Tèxtil): una vista general; una de les taules que revesteixen les jàsseres, amb dos personatges lluitant a banda i banda d’un escut, al centre; i una de les taules que tapaven les jàsseres, conservada actualment al MNACMAC.

ECSA - M. Catalán [esquerra i superior dreta] i ECSA - Rambol [inferior dreta]

Les tauletes menors mostren l’habitual repertori de motius combinats: rombes units en cadena amb cercles inscrits; línia ondulant amb mitges palmetes; sèrie d’arcs cobrint elements vegetals, com ara palmetes obertes; creus de diversos tipus; cares o màscares d’on surten llargues tiges o grans cornamentes; llebres, lleons, peixos o bé ocells contraposats o enfrontats; animals perseguint-se, etc. Se’n conserva una mostra al Museu d’Art de Catalunya, a més d’altres amb galeres i escuts nobiliaris.

La datació que els estudiosos han proposat per a aquest conjunt és de la darreria del segle XIII, seguint l’estudi inicial de J.Ainaud (1973). Aquest mateix autor, però, ja assenyala que aquesta fórmula perdurarà fins ben entrat el segle XIV.

Pintura del palau Meca

De la decoració pictòrica del Palau Meca es conserva la corresponent a una part d’un enteixinat, situat en una sala de la planta baixa que fa 3,80 × 8,95 m, aproximadament, en la seva llargària màxima (un dels extrems de la sala és a fals escaire).

L’ornamentació que avui s’hi pot veure consta, com és habitual en aquest tipus de conjunts, de combinacions d’entrellaços, ziga-zagues i bandes vermelles i ocres en general.

La biga capcera (només se’n conserva una), col·locada d’una manera un xic forçada tot adaptant-se a la paret a fals escaire, és la que presenta la decoració més interessant. Els motius que hi trobem representats, disposats dins rectangles, són de tipus geomètric i vegetal (entrellaços i combinacions a manera de teixit), animal (parelles de paons o de cérvols afrontats) i històric. Aquest darrer tipus, el més interessant i peculiar, és el representat per una escena en què apareix la Verge, asseguda en un tron, amb el Nen i flanquejada per dos àngels.

Un altre motiu també peculiar és el que es troba representat al bell mig d’un petit escut, envoltat per entrellaços geomètrics amb terminacions vegetals; es tracta d’una caldera negra, potser relacionada amb el llinatge dels Caldes o Calders. Aquest motiu es repeteix dues vegades, intercalat entre d’altres composicions, en disposició equidistant.

La datació proposada per a aquest conjunt és dins la darreria del segle XIII i l’inici del XIV. (LCV)

Pintura del palau del Marquès de Lió

Una part de l’embigat conservat in situ (sala núm. 9 del Museu Tèxtil).

ECSA - M. Catalán

Del palau del marquès de Llió, situat al carrer Montcada núm. 12-14 i actualment seu del Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, encara es conserva una bona part de la decoració de dos enteixinats del sostre. Un d’ells correspon a l’estança rectangular del palau (sala núm. 14 del museu), que corre al llarg de la façana, i l’altre decorava l’estança quadrada del mateix palau (sala núm. 9 del museu).

D’ambdós conjunts pictòrics resta una part considerable al mateix palau i una mostra al Museu d’Art de Catalunya.

El conjunt de la sala rectangular (14,6 × 4,5 m), del qual es conserva la major part de la decoració, destaca per la varietat d’elements ornamentals que el componen. Cadascuna de les bigues és ocupada —en la cara externa— per tres escuts amb un griu al camper, flanquejats d’ornamentació vegetal, tot inscrit dins un rectangle. En els espais que deixen lliures aquestes composicions hi ha motius d’entrellaços diversos, de tipus circular, quadrat, romboïdal o estrellats, i fins i tot tiges que recorren el llarg de la biga, sorgint de caps d’animals o generant palmetes. Les dues cares laterals de cada biga són decorades amb tres escuts —iguals als de la cara externa— que trenquen un fons format per franges o barres de color vermell i ocre en alternança.

Els espais que deixen lliures les bigues són revestits per caselles, o plafons quadrats adossats al sostre, les quals presenten generalment el mateix tipus de decoració: una roseta de vuit pètals, envoltada de palmetes, es disposa sobre un fons que alterna els colors vermell i verd marronós. Els filets que encaixen les diverses caselles són ornats amb motius d’escacs.

Dos exemples de la decoració del teginat: Una part de l’embigat conservat in situ (sala núm. 9 del Museu Tèxtil), a l’esquerra (foto: ECSA - ), i tres fragments de biga conservats al MNAC-MAC, a la dreta.

ECSA - Rambol

Les taules que revesteixen les jàsseres, en els espais que deixen lliures les bigues, són les que presenten major varietat de decoració. Així trobem grius o cérvols flanquejant escuts, àguiles amb les ales desplegades, llebres, paons, palmetes o entrellaços, a més d’algunes escenes figurades. És dins aquest grup que cal destacar dues de les taules que es conserven al MAC (núm. d’inv. 113149 i 113150). Ambdues presenten les figures de dos cavallers lluitant i situats a banda i banda d’un escut central, amb un griu rampant, inscrit dins una figura lobulada. En la tauleta núm. 113149 la lluita s’estableix entre un sarraí i un cavaller armat i protegit per un escut idèntic al que apareix enmig de la composició, que segons J. Ainaud (1973, pàg. 242) podria tractar-se d’un personatge vinculat al llinatge de la casa. La tauleta núm. 113150, en canvi, mostra el triomf d’un cavaller que duu els emblemes de la corona catalano-aragonesa sobre un altre pertanyent al llinatge dels Anjou, el qual apareix mort damunt el seu cavall.

Les tauletes menors de l’enteixinat mostren també un ampli repertori decoratiu. Hi veiem diversos vaixells (sols o en grups de dos), fortaleses, rosetes, palmetes, arbres, motius geomètrics, paons, ocells, cérvols i peixos, entre d’altres.

L’enteixinat de la sala quadrada (8,55 × 7 m) conserva la decoració original en sis de les vuit bigues travesseres que el conformaven i en una de les dues bigues capceres. La decoració consta, en aquest cas, d’alguns motius en talla i d’ornamentació pictòrica. Els elements tallats en la fusta són dos, que es repeteixen al llarg de les taules que revesteixen les jàsseres i de les bigues; ambdós són de tipus vegetal i prou semblants, un a manera de flor amb pètals i l’altre a manera d’arbre però amb pètals.

La decoració pintada ocupa, doncs, la major part de la superfície de l’enteixinat. Les bigues, en la seva cara externa, presenten el motiu de la flor amb pètals treballat sobre la fusta i diverses combinacions geomètriques pintades; les cares laterals, en canvi, mostren franges amb barres de color ocre i vermell alternats i diversos motius geomètrics i d’entrellaços. Les caselles, malgrat que conserven l’ornamentació en un estat prou deficient, encara deixen veure un motiu vegetal d’entrellaços i palmetes que es repeteix sovint. Com a mitjà d’encaix entre casella i casella, els filets mostren una combinació d’escacs en tons vermell i verdós. Les tauletes menors mostren elements circulars amb una creu inscrita, motius geomètrics, de vegades disposats en ziga-zaga, i entrellaços. Les jàsseres, en canvi, llueixen combinacions d’elements geomètrics amb grups d’animals intercalats: ocells, en grups de quatre i contraposats; parelles de cérvols que s’agafen per les potes davanteres, etc.

La datació que els estudiosos han proposat per a aquest conjunt, seguint les consideracions fetes per J. Ainaud (1973), és de la darreria del segle XIII, tot i que segueixen fórmules emprades també dins el segle XIV. (LCV)

Pintura del palau Finestres

Vista general del teginat, i dos detalls d’aquest: un amb decoració pintada i de talla, i l’altre amb un escut inscrit en una composició geomètrica, on s’aprecia una finestra geminada que hom pot relacionar potser amb el llinatge dels Finestres.

ECSA - M. Catalán

El palau Finestres, situat al carrer Montcada núm. 23 de Barcelona, encara conserva part d’un enteixinat amb decoració pictòrica i motius tallats a la fusta. Una part d’aquest conjunt fou malmès per la construcció d’una escala que comunicava amb el pis superior, de tal manera que el que actualment resta correspon a les dues terceres parts de la seva totalitat original, de les quals, a més, una part de la superfície pictòrica s’ha perdut.

Un dels trets que diferencien aquest sostre dels d’altres palaus barcelonins és la presència d’elements amb forma d’estrella i amb una flor inscrita, tallats a la fusta i motllurats, i que ocupen el centre de cada casella. Les bigues mostren, a la cara externa, ornaments d’entrellaços vegetals amb ocells i motius geomètrics intercalats. Les cares laterals són decorades amb les habituals bandes de barres ocres i vermelles, només interrompudes per la presència de l’escut de la família Finestres (Ainaud, 1989), que consisteix en una finestra geminada situada sobre el camper de l’escut, el qual és inserit dins una composició geomètrica.

Les taules que revesteixen les jàsseres presenten figures de cavallers afrontats, o bé lleons contraposats sota arcs lobulats apuntats, semblants als que trobem a l’enteixinat del Palau Aguilar.

Les tauletes menors són decorades amb els motius habituals en aquest tipus de conjunts: paons, ocells, figures geomètriques, palmetes, cercles entrellaçats, rosetes, etc.

La datació proposada per a aquest tipus de decoració, seguint l’estudi inicial de J.Ainaud (1973), és del final del segle XIII, tot i que el mateix autor exposa que aquesta fórmula fou emprada fins ben entrat el segle XIV. (LCV)

Pintura del palau del carrer Lledó

De la decoració pictòrica del palau situat al carrer Lledó (núm. 15) de Barcelona, resta actualment una mostra al Museu d’Art de Catalunya i una altra, en un estat de conservació no gaire bo, en el palau mateix, el qual depèn de la parròquia dels Sants Just i Pastor d’aquesta ciutat.

El conjunt de taules conservades al MAC mostra tant escenes figurades com motius vegetals. Dels temes figurats destaquen els representats en les tauletes que revestien les jàsseres. Trobem tant escenes cortesanes (personatges jugant al jaquet o backgammon, contorsionistes, jocs diversos) com dels mesos o treballs (falconer i dama, segadors). Les tauletes menors mostren, generalment, parelles de figures o de motius vegetals (gos perseguint una llebre, parella de sirenes agafant-se la cua, palmetes, ocells), o bé galeres.

Pintura del palau del carrer dels Lledó (núm. 15). Tres de les taules que revestien les jàsseres de la sala gran del palau. Les dues primeres són encara integrades en el teginat (fotos: M. Catalán), en canvi l’altra es conserva al MNAC-MAC.

ECSA - Rambol

Pintura del palau del carrer dels Lledó (núm. 15). Vista parcial dels dos teginats i de les restes de pintura mural conservades en dues sales del mateix palau.

ECSA - M. Catalán

Pel que fa a la decoració conservada in situ, resta una petita mostra en una sala que actualment serveix de cuina menjador i una altra, major i en millor estat, en una sala habitació rectangular. A la primera sala encara es pot veure, tot i que el seu estat és molt deficient, part de la decoració mural, que consisteix en escuts amb camper ocupat per barres ocres i vermelles. L’ornamentació de l’enteixinat és molt senzilla; consisteix bàsicament en motius geomètrics o animals sota arcs lobulats figurats, alternant amb motius heràldics (taules que revesteixen les jàsseres), i en feixos d’espigues sobre un fons vermell (caselles).

En la segona sala, més gran i amb més varietat de motius representats, es conserven aproximadament dos terços de la superfície pictòrica original, tot i que alguns fragments s’han perdut. Les bigues conserven encara una bona part dels elements geomètrics i algunes restes de les franges amb barres ocres i vermelles, representacions que són freqüents en els enteixinats dels altres palaus barcelonins, malgrat que de vegades se substitueixen els motius geomètrics pels escuts. Les caselles mostren encara alguns ornaments vegetals, d’entrellaços i grups de barres que alternen els colors ocre i vermell; però el motiu que apareix amb més freqüència és una mena d’arquitectura figurada de color blanc amb coberta de quatre vessants, la qual lamentablement ha perdut tot els detalls del dibuix. Les taules que revesteixen les jàsseres presenten tant escenes figurades com ornaments geomètrics i motius heràldics. Les més interessants, amb grups de figures sota arcs de mig punt recolzats sobre columnes amb capitells, corresponen a escenes relatives, probablement, als treballs dels mesos: en una d’elles s’aprecien dos personatges treballant la terra (l’un d’ells més ajupit que l’altre) i, en l’arcuació contigua, un cavaller sostenint un falcó amb la mà dreta. La pèrdua, però, de bona part de la capa pictòrica i la brutícia que actualment amaga la major part dels detalls fan difícil una lectura encertada.

Les tauletes menors, d’altra banda, encara deixen veure molts dels motius que les decoren. Així, s’hi veuen palmetes, cercles amb creus inscrites, enreixats o dobles ziga-zagues, naus o parelles d’animals afrontats.

La datació que els historiadors han proposat per a aquest conjunt, que sens dubte presenta semblances amb els dels palaus Aguilar o Caldes i del marquès de Llió, ha estat la de la darreria del segle XIII i l’inici del XIV, seguint el plantejament inicial de J.Ainaud (1973). (LCV)

Pintura d’un palau del carrer de Duran i Bas

La Biblioteca Balmes de Barcelona, situada al carrer Duran i Bas, conserva actualment diversos fragments d’un conjunt pictòric mural que havia decorat les parets de la sala d’honor d’un palau, que fou enderrocat per a construir l’edifici que allotjaria la biblioteca.

Les pintures foren arrencades i passades a llenç i avui són emmarcades i exposades en el passadís d’aquest indret. El conjunt és dividit en sis fragments, cinc d’ells inventariats amb els números compresos del 55821 al 55825 i un altre sense inventari.

Els temes que trobem en aquestes pintures són geomètrics, vegetals, animals, fantàstics, guerrers i cinegètics, mostra de l’art decoratiu senyorial dels palaus.

El primer fragment (núm. 55821) presenta un escut quarterat que inclou els distintius emprats pel rei Jaume II, Jaume I de Sicília, durant el seu regnat sobre aquesta illa (1285-95). Es tracta de les quatre barres catalanes i les àligues de Sicília, representades de front, amb el cap de perfil i coronat i les ales desplegades.

L’escut és emmarcat, a la part superior dreta, per una sanefa ornamental que sens dubte tenia continuïtat als marges inferior i esquerre.

Destaquen principalment el color vermell, tant de les barres catalanes com de la sanefa, i el negre de les àligues, colors que probablement eren combinats amb una tonalitat groguenca que no s’ha conservat.

Aquest mateix escut és representat també en una de les taules pintades de l’enteixinat del palau del marquès de Llió (actualment guardada al MNAC-MAC, núm. inv. 113150), on es mostra el combat d’un cavaller català amb un de francès que porta l’escut de la casa d’Anjou. El primer duu les armes de Sicília: d’una banda, l’escut que sosté amb el seu braç, probablement corresponent al rei Frederic —ja que és representat amb forma d’aspa—; d’altra banda, el que duu a la gropa del cavall —quarterat— pertany al seu germà predecessor Jaume II, amb el mateix blasó que tractem.

El segon fragment (núm. 55822), a manera de tapís, inclou una sèrie de motius ornamentals —animals i vegetals— combinats. Els elements vegetals defineixen uns registres verticals i d’altres horitzontals, mitjançant les tiges i les fulles. Cada un d’aquests registres inclou els elements animals, constituïts per parelles de paons coronats que alternen —verticalment— amb parelles de quadrúpedes (lleó mossegant un llop o un gos?). Els colors que predominen són el blau fosc per al fons, l’ocre o el groc per als elements vegetals i el vermell. La franja ornamental que emmara la composició per la banda dreta, ocupada per dues línies en zigazaga que es creuen formant una mena de trena, demostra que la decoració és incompleta. W. W. S. Cook i J. Gudiol veuen aquest parament com una reproducció d’un tapís mural amb temes derivats dels teixits àrabs i orientals, amb elements —també— d’origen autòcton. D’altra banda, a la “Crònica de la Biblioteca Balmes” ja es recollia aquesta idea.

El tercer fragment (núm. 55823) acull novament un tema heràldic, que es repeteix fins a sis vegades, inserit en els espais que defineix la trama formada per l’entrellaç de franges i línies. Tots els campers són ocupats per una combinació de triangles que alternen els colors vermell i, probablement —no s’ha conservat la tonalitat—, groc.

Segons J. Ainaud, aquest escut devia correspondre al llinatge, no identificat, del propietari de la casa.

Tot i que el seu estat de conservació és prou deficient, encara resta una part de la banda decorativa que emmarcava la pintura. Aquesta franja, de color vermell i sense cap motiu ornamental aparent, és similar a la que emmarca el primer fragment descrit (núm. 55821).

La composició d’aquest tercer plafó (núm. 55823) es repeteix, exactament igual, en un altre fragment (quart segons l’ordre, sense número d’inventari), més reduït en dimensions i que sens dubte formava part del mateix parament. Els escuts són inserits dins una trama d’entrellaços i de l’emmarcament, situat a la banda dreta; només en resta una petita part propera a l’entramat.

El cinquè fragment (núm. 55824), molt malmès, acull tot un seguit de cercles o medallons (tres per rengle), dels quals l’esquerre i el central inferior han desaparegut. Cada un d’ells emmarca un personatge dempeus, amb els braços estesos, sostenint un falcó a cada mà, i vestit amb la indumentària senyorial de l’època.

Les figures dibuixades en negre i els falcons en vermell destaquen sobre un fons blau fosc. Els medallons contenen unes sanefes decorades amb motius geomètrics, derivats de composicions vegetals encadenades. De la resta de la pintura no s’ha conservat cap altre element decoratiu, només restes de policromia vermella en el fons i part del dibuix d’algun dels elements que ocupaven l’espai d’intersecció dels cercles.

En el sisè i darrer fragment d’aquest conjunt (núm. 55825) s’aprecien —com a l’anterior— una sèrie de medallons circulars, sobre fons vermell, que emmarquen grups alternats de figures: sobre fons blau fosc parelles de lleons rampants contraposats i units per la cua, desenvolupada en composició vegetal estilitzada; sobre fons blau clar un cavaller galopant, amb l’espasa desembeinada i l’escut, el casc i part dels guarniments del cavall decorats amb els mateixos triangles vermells i blancs —o potser grocs— que apareixen en l’escut, potser pertanyent—segons J. Ainaud— al llinatge del propietari del palau. Tots els cercles són formats, com en el fragment núm. 55824, per motius pseudo-vegetals encadenats, delimitats per una doble línia perlejada (aquest tipus de línia és una constant en tots els fragments descrits).

Els espais que deixen lliures els cercles esmentats són decorats amb un motiu que es repeteix, format per un nucli a manera d’estrella del qual surten quatre pètals.

Aquest darrer fragment, juntament amb el segon dels descrits (núm. 55822), formà part de l’exposició “El Arte Románico” celebrada a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961.

Iconogràficament, de totes les mostres pictòriques de contingut profà i procedents de casals senyorials que s’han conservat, aquest conjunt és el menys narratiu. Quant a la datació, hom situa el conjunt dins el darrer quart del segle XIII, període que segons J. Ainaud (1989) ve determinat per l’heràldica representada.

J. Gudiol i S. Alcolea, però, concreten encara més la data, tot dient que aquestes pintures decoraven un palau anterior al 1295, i consideren el conjunt dins l’estil lineal protogòtic. Sureda s’avé a aquesta hipòtesi. (MSG)

Bibliografia

Bibliografia del palau Aguilar o de Caldes al MNAC

• El Arte Románico, 1961, pàgs. 196-197
• Duran i Sanpere, 1961b, pàg. 31
• Riquer, 1968, pàg. 47
• Duran i Sanpere, 1972-75, III, pàgs. 214-217
• Ainaud, 1973, pàgs. 237-241
• Sureda, 1977, pàgs. 26, 28, 52, 64, 70, 72, 73, 79, 81, 90, 95, 97 i 102
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 183-186
• Dalmases-José i Pitarch, 1985, II, pàgs. 220-222 (n. 220)
• Gudiol-Alcolea, 1987, núm. cat. 19 i pàg. 28

Bibliografia del palau Meca

• Ainaud, 1973, pàgs. 237 i 241-242
• Sureda, 1977, pàgs. 28-30
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 186
• Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 29 i figs. 120, 121 i 123
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 118
• Ainaud, 1989

Bibliografia del palau del Marquès de Lió

• Ainaud-Gudiol-Verrié, 1947, I, pàg. 341, i II, fig. 1325
• Ainaud, 1973, pàgs. 242-244
• Sureda, 1977, pàg. 30
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 187
• Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 29 i figs. 124 i 125
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 121
• Ainaud, 1989

Bibliografia del palau Finestres

• Ainaud, 1973, pàg. 244
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 187
• Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 29
• Ainaud, 1989

Bibliografia del palau del carrer Lledó

• Ainaud, 1973, pàg. 244
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 187
• Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 29 i fig. 122
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 120
• Ainaud, 1989

Bibliografia d’un palau del carrer de Duran i Bas

• Crònica de la Biblioteca Balmes, 1930, pàg. 356
• Verrié, 1955, pàg. 284
• El Arte Románico, 1961, pàg. 197
• Sureda, 1977, pàgs. 70-72
• Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 186-187
• Gudiol-Alcolea, 1987, pàgs. 28-29
• Ainaud, 1989, pàg. 121