Santa Maria de Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat)

Situació

Vista general d’aquesta ermita, envoltada avui per altes i desproporcionades construccions modernes.

ECSA - E. Casas

La capella és situada a la Marina de l’Hospitalet, al SE de la moderna barriada de Bellvitge. Hi ha un brancal de l’autovia de Castelldefels que hi porta. (MPP)

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF256779.

Història

El lloc pertanyia al terme de la parròquia de Provençana i estava enclavat dins la partida de Banyols. És documentat per primer cop el 995, en la venda que féu Elo, dita Bonadona, a Ferriol i a la seva muller Fremosa d’un camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, que confronta al S amb el Lobregadell (antic braç del riu), a ponent amb terres d’Isarn i els seus hereus, a llevant amb terres de Bonafilla i al N amb el rec de la dona Amalvígia, la qual hi devia haver fet obres prou importants perquè es conegués l’indret amb el seu nom. El rec d’Amalvígia apareix esmentat de nou el 1050 i el 1067, i el 1057 és documentat el mas de Malvitge, quan els esposos Gomar i Otula el van vendre, juntament amb la seva església, per 30 unces d’or a Borrell Guimerà. El delme és rebut per la església catedral de la Santa Creu i la primícia Santa Eulàlia de Provençana perquè s’hi cantin misses. El mas, l’any 1211, és anomenat de Bellvitge quan és venut per Pere de Torrelles al canonge Bernat de Sarrià; a més del mas, la venda comprèn també els drets agraris d’11 pagesos emfiteutes i el preu estipulat és de 1 200 sous.

Del 1279 és la primera menció completa de la capella de Santa Maria de Bellvitge. Es tracta d’un llegat testamentari de 6 diners disposat per Elisenda Miquela, que escollí sepultura a l’església de Santa Eulàlia de Provençana. A partir de la fi del segle XIII, els esments de la capella sovintegen. El 1297 Bernat de Salze en el seu testament li deixa una caritat de 6 diners. El 1323 rep un llegat de 120 diners, segons voluntat testamentària de Francesc de Ferriol, i el mateix any una altra deixa testamentària, aquesta de Bernat Arrufat, de 6 diners. El 1372, el vicari general atorga llicència al rector de Provençana perquè pugui celebrar dues misses els diumenges i altres festes majors de l’any, una a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana i l’altra a la capella de Santa Maria de Bellvitge, que es diu que aleshores era sufragània seva.

A partir del segle XV en gairebé cada segle hi ha constància documental de reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, que devien ser motivades per les successives avingudes del riu, que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs. El 1493 tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció fou donada per la ciutat de Barcelona. El 1571 es féu una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella. En la guerra dels Segadors va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia. El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. Després d’aquesta guerra es reconstruí ràpidament, perquè el 1718 es concedí llicència al rector de Provençana per a beneir la capella reedificada. Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge que hi havia estat reposada el 1652.

En el nostre segle tenim notícia de dues restauracions importants, posteriors a sengles riuades: la de 1958-59 i la del 1977. En la primera el patronat de Santa Maria de Bellvitge, aconsellat per mossèn Trens, que tant es distingí en la protecció de les arts sacres, encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer, el qual hi afegí uns porxos a tramuntana i a migdia, i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment per incúria en la restauració subsegüent. (MPP)

Església

Planta, a escala 1:50, de situació dels murs romànics descoberts i de les tombes medievals que van proporcionar material ceràmic.

Servei del Patrimoni Arquitectònic. Diputació de Barcelona

Actualment l’ermita de Bellvitge és una construcció de nau única i capçalera quadrada, amb una torre campanar no gaire alta al SE, també quadrada, dotada de finestres amb arcs apuntats en el pis superior. La coberta de tot el conjunt té dos vessants, menys al campanar, que té un coronament piramidal cobert a quatre vessants. En general la fàbrica és força barroera i heterogènia. Predomina la maçoneria vista barrejada amb totxo, la qual devia tenir a sobre un arrebossat que ara hi manca. En alguns punts, com ara certs llocs de la façana de tramuntana o la part baixa de l’angle NW, s’observa un aparell de carreus, però semblen reaprofitats. L’aparell del campanar, també de carreus però més petits, sí que sembla original.

Des del punt de vista ornamental destaca la testera, amb un coronament de gust barroc; també presenta un ull de bou de perfil hexagonal i la porta amb una llinda adovellada semblant a un arc deprimit. Uns porxos laterals recolzats en pilars quadrats completen el conjunt. Com explicarem, tot aquest recinte és de l’època moderna i contemporània, però els fonaments no són altra cosa que els murs perimètrics d’una església romànica avui soterrada, de la qual es van descobrir l’absidiola septentrional i part de la façana N durant les excavacions. Aquests elements es trobaven en bon estat de conservació, com se suposa que deu trobar-se la resta, i eren de carreus relativament ben escairats i units amb poc morter. L’absidiola era llisa, però presentava banqueta ornamental. (ALM)

Excavacions arqueològiques

Els treballs d’excavació es van realitzar amb el suport del Ministeri de Cultura, l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat. Es dugueren a terme dues campanyes, la primera del setembre del 1979 al març del 1980, i la segona del novembre del mateix any fins al gener del 1981. L’objectiu principal de la recerca era mirar de solucionar el problema de la “desaparició” de l’edifici primitiu de l’ermita, del qual només es tenien dades des del segle XIII. També es pretenia aportar una seqüència estratigràfica de tot el jaciment i fer una mica d’història d’un barri nou i aparentment desarrelat, en què aleshores començava una interessant tasca de redreçament cultural patrocinada pel Patronat Municipal de Cultura de l’Hospitalet.

Com que l’interior de l’església s’havia arranjat feia poc, hom va decidir d’obrir una sèrie de sondeigs a l’exterior de la fàbrica. Els del costat de migdia es van descartar de seguida perquè aquest punt del jaciment havia patit pertorbacions greus a causa de transformacions modernes. La banda de tramuntana, en canvi, va donar una interessant successió estratigràfica, comprovada en dues cales que s’hi van fer al NE, la potència de la qual gairebé arribava als 4 m. Les estructures descobertes també van ser molt eloqüents, ja que, a més d’una sèrie de murs de l’època moderna, que es van datar amb precisió, va aparèixer l’absidiola septentrional de l’església romànica, a més d’un tram de la façana N de l’aula. Tots dos elements es trobaven amagats pels nivells arqueològics esmentats i l’estat de conservació era molt bo. A més, no es tractava de ruïnes en el sentit estricte del terme, perquè les parets es conservaven senceres i, per fer-se una idea de l’aparença original de l’església, només faltava la coberta. D’altra banda, els murs romànics van sortir acompanyats d’una part de les tombes de la sagrera del temple, algunes de les quals contenien unes olletes de ceràmica oxidada medieval que van constituir un ajut de primer ordre a l’hora de datar el moment inicial del jaciment.

Aquests resultats tan interessants van confirmar plenament les hipòtesis de partida. El primer i més important va ser el descobriment de la fàbrica primitiva. Encara que només se’n va localitzar una part del perímetre, es pot pensar que l’edifici era de planta basilical, subdividida en tres naus encapçalades per sengles absis. Aquesta adscripció tipològica no deixa de ser una conjectura, tenint en compte l’escassa superfície excavada. Això no obstant, si la planta de l’edifici actual respon al traçat de l’església original, sobre la qual recolza —i precisament aquest fet és el que deduïm dels nostres treballs— cal imaginar-se una aula rectangular amb les característiques descrites.

No s’ha pogut establir un datació directa del primer edifici, ja que els documents no fan referència a la consagració i l’estrat contemporani de la construcció i l’immediatament anterior no van donar cap material. De tota manera, la necròpoli descoberta, dividida en dues etapes corresponents a les capes esmentades, proporciona indicis. Les olles de ceràmica oxidada medieval, que aparegueren dins d’algunes sepultures, es poden datar de la segona meitat del segle XI o començament del XII. Aquesta datació s’avé perfectament amb la tipologia de l’absidiola descoberta, la paret exterior de la qual és llisa i feta amb un aparell de carreus relativament acurat. De tot això es pot deduir que el temple es degué bastir cap al final del segle XI o els primers anys del XII, gairebé al mateix temps que el nou edifici de l’església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.

En segon lloc, l’excavació va palesar que la fàbrica de l’edifici no va patir canvis significatius fins al segle XVII, recollits també per la documentació. De tota manera, els potents estrats d’argiles que s’hi adossaren reflecteixen ben clarament la forta incidència de les riuades del Llobregat, igualment esmentades a les fonts.

Sens dubte aquestes aportacions van fer elevar el nivell exterior d’utilització i probablement l’interior, la qual cosa va començar a “fer créixer” l’edifici, segons que indiquen les noves construccions que s’hi van fer en aquella cota, i la transformació de l’absis major en capçalera quadradada molt més enlairada que l’original, duta a terme al segle XVII.

Les terres portades per les riuades, que van determinar el “creixement” definitiu, també es van identificar en la nostra investigació. Es tracta d’una sèrie de capes gruixudes d’argila, el cim de les quals coincideix amb el nivell de terra de l’església actual, bastida el 1718, segons que expliquen els documents i ho confirmen els materials ceràmics. (ALM)

Bibliografia

• Marcé, 1956, pàgs. 20-24
• Ivern, 1958-59, pàgs. 19-22
• Grau, 1970, pàgs. 9-22
• Madurell, 1977, pàssim
• López Mullor, 1982, pàgs. 380-382
• López Mullor, 1988, pàgs. 17-35
• Vives, 1988, pàgs. 36-40