Situació
Vista aèria de l’església i del renovat castell que li fa costat.
ECSA - J. Todó
L’església de Santa Maria és situada dins el recinte del castell de Castelldefels, edificat al cim d’un turó cònic que s’aixeca una cinquantena de metres sobre la plana o Marina de Castelldefels, on hi ha la vila. (MPP)
Mapa: 36-17(448). Situació: 31TDF146711.
Història
Galí de Santmartí, vicari comtal a Eramprunyà i Sant Martí Sarroca, i governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, pel seu testament del 977 deixà a Santa Maria de Castelldefels la major part dels béns que posseïa a Eramprunyà, a fi que hi fos edificat un monestir benedictí. No hi ha disposicions posteriors a aquest testament, tot i que Galí morí quatre anys més tard. Aleshores, el comte Borrell i la seva seva muller Letgarda donaren el lloc de Santa Maria de Castelldefels al monestir de Sant Cugat, donació confirmada el 1011. L’església, que hauria d’haver estat monàstica, esdevingué una simple parròquia rural.
Aquesta església, on Galí volia fundar el seu monestir, tenia tres altars segons un document del 972, el principal dels quals era el de Santa Maria; a la dreta d’aquest hi havia el de sant Miquel arcàngel, i a l’esquerra el de sant Joan Evangelista; en el darrer, a més, eren venerats sant Pere i sant Pau, devocions totes que es devien perpetuar a la nova església edificada al començament del segle XII i consagrada pel bisbe Berenguer (1100-1106), que ha arribat fins als nostres dies. El monestir de Sant Cugat havia de donar al bisbe de Barcelona les primícies dels seus alous a Castelldefels, i el bisbe, que confirmà la dotació i el cementiri, proferí amenaça de censura canònica contra tot aquell que cometés el sacrilegi d’envair l’església o manllevar-ne els termes, ja fos comte, vicari, jutge o persona de qualsevol altre estament. Efectivament, els castlans o vicaris havien comès delictes contra l’església, perquè uns anys més tard en fan la restitució, com la del 1132 de Jordà de Santmartí i els seus fills Arnau i Guillem, i les del 1176 i 1177 de Pere Guillem i de Pere Gerall i els seus germans.
Al segle XVI, els Marc i Palau, senyors del lloc, construïren un cor gòtic a l’església, amb les seves armes a la clau. El 1588 hom construí l’altar del Roser i el 1724 hom concedí llicència per beneir la capella nova de la Mare de Déu de la Salut, que s’ha d’identificar amb la gran nau barroca construïda com a prolongació del braç sud del transsepte.
L’any 1897, el banquer barceloní Manuel Girona va comprar el castell i l’església de Castelldefels, que era aleshores la parròquia de la població, i en va fer construir una de nova a la plaça de l’Ajuntament, inaugurada el 1909. Així doncs, l’església de Santa Maria passà a ser una capella particular i fou restaurada respectant l’obra medieval. Gairebé abandonada —igual que el castell— després de la guerra civil, el conjunt va passar a propietat municipal el 1988, i s’hi instal·là una escola taller de construcció. El Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona ha dut a terme dues campanyes d’excavacions dintre el conjunt, entre els anys 1989 i 1990. (MPP)
Acta de consagració de Santa Maria de Castelldefels (1100-1106)
Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, consagra l’església de Santa Maria de Castelldefels, situada dins el terme del castell d’Eramprunyà, a la diòcesi de Barcelona. Amb aquest motiu, confirma la dotació i el terme parroquial, amb els delmes, les primícies i les oblacions dels alous que hi té el monestir de Sant Cugat, a més del cementiri i un mas.
"Quemadmodum ex Ade latere creata dicitur Eva, ita nichil ominus es latere Christi formata dicitur Ecclesia, cui tanquam proprio capiti catholica fide compaginata licet una per universum orbem esse credatur Ecclesia, tamen ista corporalis que umbra est future veritatis, localiter ad concionandos fideles populos ex precepto Dei et auctoritate Scripturarum a fidelibus construitur et pontificum consecratione decoratur. Quo circa venerabilis Berengarius Barchinonensis sedis episcopus non immemor quante beatitudinis sit dignum domum Deo edificare et corporis ac sanguinis consecrationi habitaculum preparare ad honorem Dei ecclesiam consecrare disposuit in memoriam et honorem genitricis Christi Marie in diocesi Barchinonensi, infra terminum castri Erapruia, in loco vocitato castrum Felix. Auctoritate quoque pontificali quecumque iuris prefate ecclesie erant vel esse debebant velin futurum Deo propicio erat adquisitura, eidem in perpetuum confirmavit et sub anatematis interdiccione, inde aliquid auferre, minuere vel eius iusticiam celare proibuit. Habent itaque terminos predia vel alodia prefate ecclesie unde primicie conferuntur iuxta dotem quam ipsa ecclesia antiquitus abet: ab oriente ipsam rocam quam vocant de Gava, a meridie in litore maris, ab occidente in ipsa Penela, a circio in ipsa Sentid. De omnibus alodiis que Sanctus Cucufas abet vel abere debet infra terminos prescriptos primicias omnes consignat prefatus episcopus e(adem) ecclesie et oblationes vivorum fidelium ac mortuorum. (Q) ui etiam consecrande ecclesie idem domnus Berengarius episcopus et abbas cenobii Sancti Cucufatis cum consensu omnium fratrum eiusdem loci contulit de propriis prediis Sancti Cucufatis circa eandem ecclesiam totum montem ubi est fundata in ciminterium [et cum decimis et primicis] ut iusticia exposcit perpetuo iure abendum. Addit etiam huic donationi prescriptus abbas mansum qui fuit de Oliba Adalberti cum suis pertinentiis. Habet quoque prefata ecclesia Sancte Marie mansum unum cum suis pertinentiis ad ipsum collum [quem vocant Guarras cum adas vel omnes qui est in circuitu cum decimis et primiciis]. Et in Bertriges terras et vineas atque mansiones cum decimis et primiciis. Quam prefatam ecclesiam religiose consecrans idem episcopus consignavit atque dotavit sepedicte ecclesie prelibatum cimiterium cum universis ab eadem ecclesia adquisitis vel deincebs iuste adquirendis (habet) idem cimiterium sub ea emunitate corroboravit. Si quis ab odierno die et tempore aliquem vel aliquid alicui invaserit vel quacumque rapacitate tulerit, comes scilicet, vicarius, iudex seu cuiuscumque ordinis persona intra prescriptos ciminterii eiusdem terminos sacrilegium pro emunitate loci iuxta kanonum censuram incurat. Huiusmodi vero decretum ab eodem sepedicto episcopo pro conservanda christianitate traditum, si quis instinctu diabolico ausu temerario infregerit vel ingenio cocumque everterit in excomunicacione, idem episcopus posuit donec iudicium Barchinonensis ecclesie compositionem prescripte ecclesie conquirentibus suis satisfaciat."
[O]: Perdut.
A: Còpia coetània (36 × 26,5 cm), Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Aquest document no porta ni data ni signatures ni espai per encabir-los, de manera que es podria tractar de la minuta.
a: R. Ordeig: Inventari, 1988, doc. 284, pàgs. 398-400.
b: R. Ordeig: Les dotalies, doc. 287, pàgs. 1114 i 1115.
Traducció
"De la mateixa manera que es diu que Eva fou creada del costat d Adam, així mateix es creu que l’església fou formada del costat de Crist. Unida a Ell com el seu propi cap per la fe catòlica, encara que creiem que l’Església és una estesa per tot, tanmateix aquesta Església corporal, que és una ombra de la veritat futura, és edificada pels fidels d’una manera local per exhortar els pobles fidels per ordre de Déu i per l’autoritat de les escriptures i és ornada per la consagració dels bisbes. Per això, el venerable Berenguer, bisbe de la seu de Barcelona, que recorda la gran felicitat que aporta edificar per a Déu una casa digna i preparar un habitacle per a la consagració del seu cos i la seva sang, disposà la consagració d’una església en honor de Déu, en memòria i honor de Maria, mare de Crist, a la diòcesi de Barcelona, al lloc anomenat Castelldefells. A més, amb l’autoritat pontifical, confirmà per sempre a aquesta església totes les coses que eren o havien d’ésser del seu dret com també les que en el futur pogués adquirir amb l’ajut de Déu, i prohibí sota l’amenaça de l’anatema treure’n res, o disminuir-ho o amagar-ho a la seva justícia. L’esmentada església té termes, predis i alous d’on rep les primícies segons la dotació que l’església té des d’antic. A llevant, la roca que anomenen de Gavà. A migjorn, el litoral de la mar. A ponent, la Penella. A tramuntana, la Sentiu. De tots els alous que Sant Cugat té dins els termes esmentats, el susdit bisbe n’assignà a aquesta església totes les primícies i les oblacions dels fidels vius i difunts Al moment de consagrar l’església, el mateix senyor Berenguer, i l’abat del monestir de Sant Cugat, amb el consentiment de tots els germans d’aquest lloc, hi concedí, d’entre els predis propis de Sant Cugat del voltant de l’església, tota la muntanya, que és fundada com a cementiri, amb els delmes i les primícies, perquè ho tingués per sempre de ple dret tal com ho demana la justícia. L’esmentat afegí a aquesta dotació un mas que fou d’Oliba Adalbert, amb les seves pertinences. L’esmentada església de Santa Maria té també un mas amb les seves pertinences al coll que anomenen Guarroscumades i té el que hi ha al seu voltant amb els delmes i les primícies. I a Beririgues, terres i vinyes i mansions amb els seus delmes i les seves primícies. En consagrar religiosament l’esmentada església, el mateix bisbe consignà i donà a l’església, repetidament esmentada, la sagrera abans citada amb totes les coses que aquesta església tingués adquirides i les que més endavant pogués adquirir justament. La sagrera serà corroborada sota la seva immunitat. Si algú, des del dia i temps d’avui causava cap dany a alguna persona o algun dels seus béns o sostreia quelcom amb qualsevol mena de robatori, dins els límits esmentats d’aquesta sagrera, tant si és comte com veguer, o jutge o persona de qualsevol categoria, que incorri en sacrilegi segons la sentència dels cànons, atesa la immunitat del lloc. Si algú amb instint diabòlic i amb atreviment temerari infringia aquest decret atorgat pel mateix bisbe repetidament esmentat amb motiu de la consagració de la cristiandat, o el destruïa amb qualsevol mena d’enginy, el mateix bisbe el posava sota la pena d’excomunió fins que a judici de l’església de Barcelona no satisfés a l’esmentada església l’adequada reparació amb tots els seus requeriments."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Església
Planta de l’església, amb indicació de les estructures descobertes al llarg de l’excavació arqueològica dels anys 1989-1990.
Servei del Patrimoni Arquitectònic. Diputació de Barcelona
L’església de Santa Maria de Castelldefels té una nau amb transsepte, cobertes amb voltes de canó, i tres absis a llevant. Al creuer s’aixeca un cimbori sobre trompes, al cim del qual s’eleva un campanaret quadrat d’un sol pis amb finestres geminades a cada cara. L’església queda totalment enclotada entre les construccions posteriors adossades o dependències del castell. S’hi entra per una porteta romànica que s’obre al braç nord del transsepte. Les reformes posteriors a l’obra romànica són el cor gòtic i el portal renaixentista, de la fi del segle XVI; l’allargament del braç sud del transsepte, al segle XVIII, i unes capelles a banda i banda de la nau. A la restauració de Sagnier, del 1911, cal atribuir el repicat uniforme dels carreus i la rejuntada d’aquests amb línies traçades sobre ciment.
El transsepte, d’una planta lleugerament trapezial, s’estreny en acostar-se als absis. Sobre el creuer s’aixeca el cimbori. Les quatre trompes de la seva base permeten que la semicúpula de la volta parteixi d’una base uniforme. Al centre de la cúpula un sòcol rodó i adovellat permet d’obrir dos forats a la volta, a fi de passarhi les cordes de les campanes. Exteriorment, el cimbori és vuitavat. Sobre una motllura molt fina conserva restes de la primitiva coberta de lloses de licorella, molt malmesa abans de la restauració de la Diputació de Barcelona (1989-90). Als angles del cimbori hom destaca clarament els massissos triangulars de les trompes. Sobre el cimbori s’aixeca el campanar, petita torre quadrada d’un sol pis, amb finestres geminades, dues de les quals es conserven força bé. Els seus capitells són molt simples, tenen els angles tallats en forma de xamfrà i acaben en una mena de blec sortit sota els angles de l’àbac.
Per l’estructura, el volum de l’edifici, el carreuat dels arcs, la porta i altres elements susceptibles de comparació, cal considerar l’església com una obra aixecada a la fi del primer art romànic, dins el primer quart del segle XII. Si tenim en compte que la seva consagració pel bisbe Berenguer, entre el 1100 i el 1106, sembla obeir més aviat a una reafirmació dels drets de l’església davant els seus espoliadors, caldria datar l’edifici a partir d’aquests anys i no més enllà del primer quart de segle. (MPP)
Jaciment arqueològic
Vista interior de l’església des del cor, en el moment de les excavacions efectuades l’any 1990.
Servei del Patrimoni Arquitectònic. Diputació de Barcelona
Les excavacions dutes a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona els anys 1989 i 1990 van documentar sota el subsòl de l’església la presència de restes ibèriques. En concret, es descobrí un poblat d’aquesta època; es trobaren les ruïnes de quatre cambres, les quals determinaren una estratigrafia que abraçava des de la segona meitat del segle III fins al darrer terç del segle I aC.
L’excavació va demostrar així mateix que hi hagué una reconversió del poblat laietà en vil·la romana, sense cap hit intermedi i sense cap moviment de població. No es pot afirmar que aquesta vil·la fos abandonada al segle IV, encara que els darrers materials identificables són d’aquest segle. A Castelldefels, per sort, hi ha alguns vestigis, escadussers però il·lustratius, que ens inviten a pensar el contrari. Es tracta de dues tombes on es van inhumar infants, les quals tallen un mur romà del segle III i es troben sota el paviment de l’església del segle X. Malgrat la manca d’aixovar, les sepultures han d’ésser anteriors al terra del temple del segle X. No hi ha cap prova de la seva datació exacta, però sens dubte són un testimoniatge prou clar de l’ocupació del lloc durant el període visigòtic. Les ruïnes de l’església corresponent al segle X, molt malmeses i difícilment identificables, són suficients per a palesar la planta dels fonaments de l’edifici, la qual era molt semblant a la de l’actual església, consagrada entre el 1100 i el 1108, segons indiquen els documents i confirmen les darreres excavacions. Els treballs arqueològics realitzats han comprovat que el paviment de l’església del segle XII era de terra batuda barrejada amb calç. Hi havia tres altars centrats dins els absis: al meridional es descobrí la base del pilaret que aguantava la mensa.
Les campanyes d’excavació també van permetre documentar les diferents reformes de l’edifici fins al segle XX. Darrerament, el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona ha iniciat una nova campanya d’excavacions (1992) en aquest mateix indret. (ALM)
Intervencions arqueològiques posteriors
Vista de l’església després de la restauració, en la qual s’ha intentat recrear l’aspecte hipotètic exterior de les esglésies romàniques a l’edat mitjana.
Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona - M. Baldomà
Paral·lelament a l’obra de restauració de l’església, sota la direcció d’A. González i Moreno-Navarro, entre el 1989 i el 1996 el Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va dur a terme l’estudi arqueològic i històric de tot el conjunt monumental que hi ha a l’indret, tant del castell de Castelldefels com de l’església de Santa Maria, encara que, de moment, només s’han restaurat l’església i les dependències que l’envolten(*).
A la meitat meridional del conjunt hi ha l’església romànica, de nau única i transsepte amb afegitons posteriors, i les dependències annexes: rectoria, sagristia, cementiri i pati d’accés. El temple, parcialment fortificat, es troba dins el perímetre del castell. El recinte militar pròpiament dit és format per dos grans cossos situats al nord del conjunt.
L’excavació es va plantejar de dues maneres diferents. A l’església de Santa Maria i als elements adjacents, on s’havia de realitzar l’obra de restauració, es va dur a terme un treball extensiu, en general previ a la intervenció arquitectònica, adreçat a obtenir una informació exhaustiva, necessària per a l’elaboració del projecte de restauració, tot i que també tenia com a objectiu el “salvament arqueològic” d’aquells indrets en què la intervenció havia d’afectar profundament la informació històrica continguda en el subsòl o en les estructures aèries dels edificis.
En conseqüència, l’estudi arqueològic d’aquesta àrea va començar amb una excavació de l’interior del temple, on només es va deixar com a testimoni estratigràfic la meitat oriental de la capella de la Mare de Déu de la Salut, un cos barroc afegit al braç meridional del transsepte romànic. Tot seguit es van excavar de manera gairebé total la rectoria i la sagristia, en què, com a l’església, també es va treballar a l’extradós de les voltes i d’altres cobertes. Paral·lelament, s’havien sondejat i analitzat els paraments corresponents, sobretot els de l’antiga capçalera del temple, que en gran part romanien subsumits dins les dependències annexes.
A més, es va obrir un sondeig a l’espai que havia constituït l’últim reducte del cementiri parroquial fins al primer decenni del nostre segle, després que la necròpoli hagués estat constrenyida per les construccions perifèriques de l’església o per les seves pròpies ampliacions. Les tasques arqueològiques van concloure amb l’estudi, el desmuntatge i l’excavació de la graonada d’accés al pati que precedeix el temple, avui convenientment restaurada.
D’acord amb el nostre mètode de treball habitual, la investigació arqueològica del conjunt es va desenvolupar paral·lelament a la recopilació i l’estudi de la documentació escrita disponible(*), i a l’anàlisi estilística i iconogràfica de tots aquells elements i/o àmbits que calia(*). A més, es van realitzar estudis epigràfics i heràldics de certes peces singulars, com ara un cippus romà que es va localitzar, paredat, a la rectoria, o l’escut de la família Garma, procedent d’una tomba del pati d’accés.
El tractament que es va donar al recinte militar pròpiament dit va ser d’una altra mena. Com que el nostre Servei tenia la responsabilitat de l’estudi d’aquesta àrea, però no de la restauració, s’imposava un plantejament que exigís una actuació arqueològica mínima, almenys pel que fa a l’excavació. En conseqüència, es va accentuar l’estudi dels paraments, combinat amb una sèrie de sondeigs breus oberts en indrets del recinte que consideràvem d’interès especial atesa la seva situació. Així, es van escollir els dos extrems de la ronda, algunes estances del cos oriental fàcilment accessibles i un àmbit a l’ala septentrional del cos occidental.
Conclusions
Els vestigis més remots trobats a l’excavació pertanyen a un establiment ibèric de l’ètnia dels laietans, algunes de les ruïnes del qual, les més ben conservades, es troben al subsòl de l’església. Corresponen a diverses cases bastides en dues fases, l’una del segle III i l’altra de l’I aC, tot i que alguns materials fora de context es poden datar fins al 350 aC. Les ruïnes de la vil·la romana que va succeir al poblat al final del segle I aC també es concentraven principalment al subsòl de l’església, on la presència d’un fort desnivell del terreny natural havia determinat una sedimentació arqueològica molt potent. L’abandó de la vil·la no es va poder datar amb precisió, ja que no disposàvem d’estrats que s’hi poguessin associar. Tot i això, els materials ceràmics trobats indiquen una activitat sostinguda, com a mínim, fins al segle IV.
Del final de l’època visigòtica o potser dels temps de l’efímera dominació islàmica només coneixem dues tombes, mancades d’aixovar i trobades al subsòl de l’absidiola sud, retallades en murs romans i situades per sota dels paviments de l’església. Aquestes sepultures indiquen que el turó mai no va restar abandonat definitivament i que, l’any 966, data de la primera notícia documental sobre el temple, tenia d’antuvi una població estable.
El 972 el temple preromànic, segons la documentació, tenia tres altars dedicats, respectivament, a Santa Maria, a sant Miquel i a sant Joan —en aquest darrer també es retia culte a sant Pere i sant Pau—. Aquesta notícia havia determinat la interpretació que es tractava d’un temple amb tres absis i transsepte, molt semblant a l’edifici romànic que ens ha pervingut. L’excavació ha confirmat aquestes expectatives, ja que s’han trobat vestigis corresponents a la fàbrica del segle X en la base dels tres absis i en la fonamentació i part de la paret vista del mur meridional de la nau i de la testera. També s’ha trobat el paviment, de terra batuda. Aquestes restes han palesat la planta d’aquella primera construcció religiosa, molt semblant a la del segle XII. A més, al sud-est de l’edifici, ha aparegut una tomba antropomorfa retallada a la roca, col·locada a l’indret on va estar situada la sagrera primitiva.
El segon recinte religiós va ser consagrat entre el 1100 i el 1106, segons indica la seva acta de consagració. Els resultats de les excavacions no desmenteixen aquesta informació, ja que en les trinxeres de fundació de la paret sud de l’aula i del mur occidental del braç meridional del transsepte es va trobar ceràmica grisa i oxidada assimilable a aquell moment. L’aparença de l’edifici romànic s’havia conservat molt malament, sobretot a l’exterior. Tanmateix, a dins es feia evident la nau única amb transsepte, encapçalat per tres absis i coronat per un cimbori. El petit campanar de torre, que recolzava sobre aquest element, tot i que transformat, era ben visible. La fàbrica, que va aparèixer en diverses cales obertes als emblanquinats, era de carreus de pedra calcària barrejada amb marès rogenc, utilitzat, sobretot, per a fer ressaltar les cantonades, els arcs i els elements singulars com ara el cimbori, el campanar, les portes o les finestres.
En els nostres treballs s’ha comprovat que el paviment, com resulta habitual en aquesta mena de construccions, era de terra batuda i calç. Tal com indica la documentació, els altars eren tres i devien ser centrats en els absis; en el meridional s’ha descobert la base del pilar que sostenia la mensa. Pel que fa a les portes, la que hi ha al braç nord del transsepte semblava retocada i, de fet, l’excavació així ho va palesar. Es molt probable que a ponent hi hagués un altre accés que, amb el temps, va ser substituït per l’actual. En canvi, la recerca ha revelat que a migdia no n’hi va haver cap.
Com a troballa interessant, cal destacar les ruïnes de l’absidiola nord, suprimida al segle XVIII. A més, l’anàlisi i, en aquest cas, el desmuntatge parcial dels paraments que amagaven la capçalera ens van permetre conèixer la volumetria de l’absis major, que havia estat modificat en diverses ocasions entre els segles XIV i XVIII, fins que la cara externa va restar oculta i mutilada. També va ser fàcil esbrinar d’aquesta manera l’aparença original de l’absidiola sud, sobrealçada i convertida en torre al segle XIV, com l’absis principal, però amb la particularitat que avui encara conserva aquell aspecte.
Quant al castell, n’hi ha referències documentals des del segle X, si bé l’arqueologia no ha pogut confirmar l’existència de construccions militars d’aquella època. Fins ara no s’ha identificat cap vestigi que s’hi pugui associar, la qual cosa podria voler dir que o bé el primitiu castell no era situat dins les zones excavades, força extenses, o bé la fàbrica era tan feble que n’han desaparegut definitivament tots els rastres. El més plausible és, però, que les restes del castell originari fossin al lloc més enlairat del turó, el pati, actual del cos oriental, la roca del qual va ser rebaixada considerablement al segle XVI, com ha palesat l’excavació.
Amb tot això, els vestigis més antics coneguts dins el recinte actual són del segle XIV. Concretament, del període 1330-60, segons que indica la ceràmica que data un dels llenços perimètrics, associat a una torre circular situada al sud de l’església. Llavors, a més d’erigir-se aquests elements, es va fortificar l’església. Com hem vist, a mitjan segle XVI es va construir el cos oriental del castell, on es troba el pati esmentat. La data d’aquest esdeveniment s’ha pogut esbrinar combinant la informació arqueològica amb la documental. L’activitat, però, no es va aturar fins al començament del segle següent, i entre el 1588 i el 1610 es va bastir la torre circular de l’angle sud-oest, i el 1590 les capelles de l’església adossades als braços del transsepte i la sagristia, tots tres cossos fortificats.
Al llarg del segle XVII, es van succeir diverses reformes, però les transformacions més importants, que van donar al conjunt els grans trets de l’aparença actual, cal situar-les al segle XVIII. En primer lloc, durant el període 1714-24, es va bastir la capella de la Mare de Déu de la Salut, adossada a l’extrem del braç sud del transsepte de l’església. També es va dur a terme una ampliació de la rectoria, a conseqüència de la qual, l’absis major va restar ocult i mutilat i l’absidiola nord va desaparèixer. Aquestes operacions les vam identificar i datar a través de l’excavació, i també mitjançant el reconeixement arqueològic de paraments. En segon lloc, el 1734, es va construir el cos occidental del castell. Edificació unitària i d’aspecte senyorívol, dotada d’obertures austeres i escasses, que es va veure alterada el 1897, en afegir-se finestrals ornats amb traceria, merlets fistonejats i garites al capdamunt de les cantonades. (ALM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pagès, 1973, pàgs. 123-129
- Lorenzo, 1989
- Pagès, 1992, en premsa
Bibliografia sobre les excavacions posteriors
- López, e.p.a.; 1996, 7, pàgs. 359-374.