Situació
Vista aèria d’aquest important castell, format per dos recintes i protegit per un fort espadat.
ECSA - J. Todó
El castell és situat al cim (363 m) d’un contrafort avançat vers el nord de les muntanyes d’Ordal. Domina la vall del Llobregat i la de l’Anoia, que hi conflueix sota la vigilància del Castellví.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF098897.
S’hi accedeix per la carretera de Gelida, on prop del km 3 hi ha un pont sobre la riera de les Deveses. Cal travessar-lo i enfilar la pista de muntanya que allí comença, que en menys de 3 km acaba al mas de Sant Jaume, al peu del castell.
Història
Al cim més alt del castell es dreça una torre romana que dominava la Via Augusta al seu pas pel Llobregat, construïda segurament, com el pont de Martorell, en època d’August. El castell no és documentat fins el 963. Pertangué als Castellví, que el tingueren en origen com a vicaris dels comtes. El primer que coneixem és Sendred, nebot del comte Guifré i ambaixador comtal a Còrdova, documentat entre el 940 i el 951, que posseïa béns a les valls del Llobregat i de l’Anoia, al pla de Barcelona i al Penedès, on havia aprisiat diversos castells. El seu hereu a Castellví de Rosanes fou Onofre Amat, pare de Guillem Amat de Castellví. El fill d’aquest, Bonfill Guillem, regí la baronia des del 1042 fins a la seva mort, el 1075. Amb la seva muller, Sicarda, el 1042 fundà el monestir de Sant Genís de Rocafort, que seria panteó familiar dels Castellví. El succeí son nebot, Guillem Ramon I, fill de Ramon Guillem de Voltrera. El 1099 Guillem Ramon I, amb el seu germà Dorca, associat al govern, feu un conveni amb Bernat Guifard, el seu castlà a Castellví de Rosanes. Guillem Ramon i Dorca es comprometien a no posar cap castlà a Castellví. Aquest, com a canvi, els lliurà tres-cents mancusos d’or de València.
Els Castellvell.
AFE
Guillem Ramon I, volent pelegrinar al Sant Sepulcre, ordenà el seu testament el 6 de juliol del 1110 a l’església de Sant Genís davant de diversos testimonis, i nomenà com a marmessors el seu germà Dorca, Bernat Guifard, castlà seu a Castellví i altres feudataris seus. Deixava al seu germà Dorca durant quinze anys els alous i feus que tenia pel sobirà, amb els seus castells, terres i pertinences; passat aquest període, havien de pervenir al seu fill primogènit, Guillem. Guillem Ramon feu llegats a nombroses esglésies, però el més gran fou per a Sant Genís de Rocafort. El 1111 el senyor de Castellví jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer III pel Castellvell de Barcelona, dit Vescomtal, el Castellví de Rosanes i altres castells, i l’abril del 1112 feia un conveni amb el bisbe de Barcelona. Posteriorment a aquesta data, Guillem Ramon, acompanyat del seu feudatari Ramon Guillem d’Odena, degué partir cap a Jerusalem. Segons Pedemonte, devia morir vers mitjan 1126.
L’octubre del 1126 Guillem Ramon II, l’hereu de Guillem Ramon I, prestà jurament de fidelitat als comtes Ramon Berenguer III i Dolça per diversos castells, entre els quals hi havia el de Castellví, i el 1131 prestà homenatge al nou sobirà, el comte Ramon Berenguer IV. Aquest any, el senyor de Castellví s’havia casat amb Mafalda, filla de Ramon Berenguer III. Guillem Ramon II, amb el seu germà Arbert, acompanyà el comte Ramon Berenguer IV en la conquesta de Tortosa el 1148. Segurament els devien seguir gent del Llobregat.
Exponents de la violència feudal de l’època són les querimoniae, inventaris o memorials de queixes. A Castellví les de Guillem Ramon II contra el seu feudatari a Castellví de Rosanes, Berenguer de Castellví, i les d’aquest (que, havent heretat el càrrec del seu pare i del seu avi, sembla que arribà a considerar el castell com a bé propi) contra aquell. Les coses arribaren a un extrem tan greu, amb els homes i pagesos del terme —empobrits per les arbitràries exaccions del feudatari, que cometia contra ells actes de depredació i violència—, que arribà a ésser desposseït del càrrec. El senyor de Castellví també exercí actes de violència contra el feudatari, especialment una cavalcada pel terme del castell realitzada pel seu fill, Guillem Ramon el Jove.
En les querimoniae del senyor, aquest es queixà del feudatari per abusos comesos contra homes i dones de la baronia aliens a la seva jurisdicció, per masos arrasats, amenaces, usos indeguts i perquè havia trencat la pau i treva del monestir de Sant Genís, dominicatura del senyor, i perquè el feudatari hi cometé actes de violència fins i tot contra els mateixos monjos. Es queixà també Guillem Ramon que la senyora que ell envià al castell, que sabem per la contrarèplica del feudatari que era Amafad, la muller de Guillem Ramon, fou vilipendiada i els seus homes amenaçats. El feudatari en les seves querimoniae es queixà que el senyor feu establiments sense el seu consell, que el fill de Ramon Ramon i la seva host realitzaren una cavalcada a Castellví i assetjaren el castell, que li tallaren i robaren el blat, que el senyor li prengué molts masos i honors, i que la senyora Amafad incendià els boscos on caçaven els homes de Berenguer, que li arrencà els termes dels seus dominis tot desplaçant-los al seu favor i que li prengué les claus del castell.
Guillem Ramon III, l’hereu dels Castellví, era casat amb Balasqueta de Vilademuls. Regí la baronia des del 1167 al 1178 i feu hereu el seu fill Guillem, que serà anomenat Guillem Arbert i gaudirà d’un gran prestigi durant els regnats d’Alfons I i de Pere I de Catalunya. Però Guillem Arbert era un home combatiu i el rei en persona hagué d’intervenir vers el 1188-89 perquè deixés en llibertat el vescomte d’Urgell, Ponç de Cabrera, que tenia empresonat Castellví. Guillem reuní a Castellví una cort de trobadors i cap a la fi de segle anà en pelegrinatge a Jerusalem, per seguir la quarta Croada. Sembla que morí un cop retornat de Terra Santa, el 1205. Guilleuma de Castellví (†1226/1228), la seva germana, el succeí en la senyoria de la baronia el 1205. Havia estat casada amb Guillem Ramon de Montcada però se’n separà a causa de l’assassinat del seu oncle, l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls, pel seu espòs l’any 1194. El seu hereu, Guillem de Montcada i de Castellví, heretà del seu pare la senyoria de Montcada i el vescomtat de Bearn. Mort a la conquesta de Mallorca (1229), fou enterrat al claustre del monestir de Santes Creus. Havia fet costat també al seu senyor, el rei Jaume I, en la guerra contra la noblesa sublevada a Balaguer l’any anterior.
Mort Guillem, heretà els extensos dominis de Montcada i Castellví el seu fill Gastó (1229-1290), en temps del qual és documentat que es realitzaren obres al castell. Guilleuma de Montcada (1290-1309), la seva filla, el succeí en els seus dominis a Catalunya. Guilleuma sojornà algunes temporades a Castellví de Rosanes, com feu la tardor del 1291, abans del seu casament amb l’infant Pere, fill del rei Alfons II, a qui aportà el castell com a dot juntament amb altres dominis. El 1292 era feudatari a Castellví un tal Miró de Castellví; al qual l’infant ordenà que restituís als homes del terme el que els havia cobrat per llur resistència a fer les guàrdies al castell. L’any següent, el castlà de Castellví era Galceran de Rosanes. L’herència de Guilleuma anà a parar a Gasto de Fasensaguet, dels Armanyac, malgrat que Guilleuma el 1300 n’hagués fet donació per després de sa mort a Jaume II i hi hagués posat com a castlà Guillem de Bell-lloc, el qual jurà fidelitat al rei i a Guilleuma. Per un conveni entre els Armanyac i els Foix, Gastó de Foix esdevingué el 1311 senyor de Castellví. És molt interessant el document, del 29 de març de 1311, de la presa de possessió del castell de Castellví pel seu representant. Hom diu que la comitiva arribà davant el Portal Major, que era l’exterior de la fortalesa, on reberen de mans del porter, Guillem Marcet, les seves claus, les de la porta superior, i les de la més alta i més gran torre del castell. Instants després, davant la porta superior, rodaren les cadenes i es baixà el pont i l’ensenya del comte de Foix entrava seguida dels nous senyors. Els Foix foren senyors de Castellví fins l’any 1394 quan, en produir-se la rebel·lió de Mateu de Foix, el castell de Castellví fou atacat i pres per les tropes del rei Joan I, i, amb tota la seva baronia, fou incorporat a la corona i considerat carrer de Barcelona. La ciutat en prengué possessió el 1397. Empresonat en aquest castell, el 1398, morí Joan d’Empúries, que en la guerra contra Joan I havia estat partidari de Mateu de Foix. Els documents relacionats amb la seva captivitat, avui a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ens parlen de la cambra on el comte s’estava al llit, de la torre, on fou tancat després que hagués intentat fugir; s’esmenta també el terrat del castell, des del qual es veia el seu terme i la Portelleta del castell i la seva capella. Sembla que el castell sofrí grans danys en aquest període, per causa no solament de les lluites amb els Foix, que intentaren recuperar-lo, sinó també del terratrèmol del 1428, després del qual els consellers de la ciutat de Barcelona hi feren una visita d’inspecció.
Castell
Planta, a escala 1:800, del castell, amb indicació del perímetre emmurallat del seu doble recinte.
P. Poll
El castell té dos recintes: el sobirà, anomenat Castellet el 1428, on hi havia la torre mestra, que era l’antiga torre romana, i el jussà, anomenat el 1428 Primera Mola, que ocupa el replà inferior immediat, tot al voltant del sobirà. Tots dos recintes són emmurallats i defensats amb valls als sectors més vulnerables. En els primers anys de l’ocupació medieval del castell, quan el lloc esdevingué una plaça ben consolidada en mans dels comtes barcelonins i dels seus vicaris, es bastí adossada a la torre romana una muralla o paret d’opus spicatum que pel sector oposat a la torre acaba en forma semicilíndrica i s’adapta al perfil del terreny. Aquesta muralla que delimitava el primitiu castell, juntament amb la Portelleta que després s’esmentarà, és l’obra medieval més antiga, preromànica, de la fortalesa. S’hi obre una finestra de forma triangular, i d’esplandit només interior. Les llosetes de les dovelles són disposades d’una manera aproximadament radial, encara que molt irregularment. A llevant de la finestra s’obren uns petits espiells. El recinte sobirà o Castellet és envoltat per un vall a la banda de llevant, l’amplària del qual oscil·la a l’entorn dels 4 m.
La muralla del recinte jussà s’aixeca, en el sector de tramuntana, ran mateix del cingle.
F. Baltà
El recinte jussà o Primera Mola és tancat per una muralla que ressegueix el perfil superior del turó, per la qual cosa en planta constitueix un polígon totalment irregular. L’alçària d’aquest planell de la Primera Mola no és uniforme i hi ha desnivells. La muralla del recinte jussà, tot i que molt enderrocada i en alguns punts reconstruïda, conserva en bona part el seu traçat originari i sovint s’alça ran mateix dels cingles. Conserven obra preromànica i romànica els panys nord-occidental i nord-oriental, els més enderrocats i els més reformats modernament, no endebades són els més vulnerables. La muralla ressegueix tot el contorn del penyal des de la torre rodona que hi ha en la punta de tramuntana fins al sector més avançat de migdia. La part més antiga és al sud-est, on s’obre una petita porta preromànica anomenada en alguns documents la Portelleta. Vora la torre rodona del nord hi ha algunes restes molt malmeses d’opus spicatum que també devien formar part de la muralla primitiva. En els altres murs romànics de la muralla, s’observen dues etapes constructives, una de més antiga, probablement del segle XI, allà on hi ha la Portelleta i muralla preromànica, que fou reconstruïda seguint una estructura d’angles roms característica com la del recinte sobirà. En la resta, amb angles normalment escairats i amb els murs més gruixuts i obrats de bell carreuat, la muralla romànica és obra del segle XIII. De torres que formin part de la muralla només n’hi ha una, a l’angle més sortit de tramuntana; romànica, té un diàmetre interior de 2,5 m, mentre que el gruix dels seus murs és d’1,5 aproximadament. El seu aparell és format per llambordes rectangulars i quadrades, unides amb morter de calç.
Dins el recinte jussà hi ha una sala gòtica, esmentada el 1329, prop de la qual hi havia el Portal del Castell. Potser es pugui identificar també amb el palau esmentat en un document que pertany als anys 1215-30, encara que la construcció que ens ha pervingut, posterior a aquesta data, ens n’indicaria una reforma. En tot cas, aquesta és l’única estança noble de tot el conjunt d’edificacions i ha d’ésser identificada també amb la cambra de la comtessa esmentada el 1428. Tal com ens ha pervingut és una construcció de la primera meitat del segle XIV, potser no tant del temps de Guilleuma de Montcada (1290-1305), com havíem dit fa temps, sinó del seu hereu, Gastó de Foix, comte de Foix, vescomte de Bearn i senyor de Castellvell, de la muller del qual, Joana d’Artois, deu venir la nova denominació de la sala, cambra de la comtessa.
La sala gòtica o cambra de la comtessa donava a la banda de tramuntana a un pati descobert, de planta aproximadament quadrangular, al qual tenien també façana altres estances o cambres, dues de les quals eren adossades a la muralla pel costat oposat al pati, amb l’eix longitudinal paral·lel a aquesta. D’una de les estances, romànica, amb un estrat de sedimentació potent, es conserva l’arrencament de la volta. Una fina capa rosada d’arrebossat recobria interiorment les parets i volta d’aquesta estança o sala romànica. No sabem com era de llarga i on tenia la porta, encara que sembla que havia de ser a migdia. El seu aparell és de carreus tallats amb poca regularitat, segurament del XII. La volta, en canvi, és feta amb carreus molt ben tallats i disposats a plec de llibre. Hi ha restes d’altres cambres adossades a la muralla i panys de mur, alguns amb arrencaments de voltes, avui inconnexos, que no es poden posar en relació entre si sense una excavació del recinte, perquè hi ha nombroses superposicions i refeccions.
Aspecte parcial de les ruïnes del recinte inferior on es posa de manifest l’acurat aparell constructiu.
F. Baltà
La cisterna i la cambra de damunt el seu terrat, esmentades el 1428, es poden identificar encara, a migdia del recinte jussà, en un sortint de la muralla que forma en planta com un rectangle, el de la cisterna, que es cobreix amb una volta de canó una mica peraltada i d’obra força rústega. Les parets tenen un recobriment d’arrebossat i són una mica entrades respecte de la volta. Encara que avui no es pot apreciar bé, perquè és plena d’enderrocs i deixalles, l’alçària de la cisterna, sembla ésser d’uns 4,5 m, amb la qual cosa la seva capacitat devia ser d’uns 94,5 m3. Les parets de la muralla que volten la cisterna per llevant, ponent i migdia, en la part inferior tenen un aparell romànic, potser del segle XI, de llambordes primes i llargues, amb llosetes verticals de tant en tant. Sobre seu, n’hi ha un altre de posterior, amb carreus més grans i més ben tallats i allisats, disposats més regularment; podria datar fins i tot del segle XIII. Sobre d’aquest, en la part alta dels murs, hi ha un sobrealçat posterior, que possiblement deu correspondre a les obres de reparació i refecció que s’ordena realitzar en la visita d’inspecció del 1428.
Cadascun dels recintes del castell es tancava per una porta. N’hi havia una a la torre més alta o torre mestra i la del recinte sobirà o Castellet era la Porta Superior, que tenia pont i cadenes, segons la visita del 1428, o sigui que era una porta llevadissa, tancada la qual el recinte sobirà o Castellet devia resultar inexpugnable. El Portal Major o porta del castell ha d’ésser la porta del recinte jussà o Primera Mola. Era situada prop de la sala, per la qual cosa devia obrir-se a ponent. A Castellví encara hi havia una tercera muralla, a tramuntana dels dos recintes habitats; com que no hi ha restes de construccions sembla que només era un tercer bastió de seguretat, defensat a més per un vall, a l’únic sector on el castell podia ser accessible. L’aparell de la muralla és com el d’una torre gòtica que hi ha. Prop seu s’hi obria el portal del Cavalcador, en una mena de mur en coizada. A Castellví de Rosanes hi havia almenys una altra porta, la Portelleta, del segle X i amb arc escanyat, que s’obre a l’estimball. Tot i que antigament el terreny fos més practicable, no és versemblant que aquesta porta, per on pot passar només una persona, fos utilitzada habitualment, sinó només en cas de perill, a manera de poterna.
Extrem semicircular de la muralla adossada a la torre romana que culminava el recinte sobirà.
F. Baltà
A la tossa immediata al penyal de Castellví, que, voltada de cingles és gairebé una fortalesa natural, hi hagué l’albarcar o barri del castell, format en època medieval i abandonat el 1714. Era voltat de muralles i torres. Del barri no en resta gairebé res: escassos vestigis d’habitatges al sector de migdia de la part més alta del tossal. Més avall hi ha encara restes d’algunes parets de pedra; més al nord-est, a sobre, i a tocar d’una elevació del tossal, hi ha alguns encaixos excavats dins la roca, testimonis d’antigues construccions de fusta. En el sector més encinglerat resten encara quatre torres, tres de les quals són gòtiques i una és romànica, situades als sortints més estratègics del tossal. Algunes d’aquestes torres conserven panys de muralla adossats, bastits ran del cingle, com la romànica, que és una bestorre de planta semicircular adossada a un pany de muralla romànica, a l’extrem més septentrional del tossal. El gruix dels seus murs fa poc més del metre i es conserva en una alçària d’uns 8 m. La seva espitllera és soterrada. És construïda amb petits carreus rectangulars i quadrats. Per la irregularitat de la seva planta i del seu aparell semblaria una obra tardana, potser dels primers temps de Gastó de Montcada, dins la primera meitat del segle XIII. El pany de muralla, que no pot ésser gaire més antic, és construït amb carreus grans regulars, disposats regularment en filades homogènies.
Bibliografia
- Duran, 1926, pàssim
- Pedemonte, 1929, pàssim
- Clopas, 1944, pàgs. 442 i segs
- Els castells catalans, vol. I, 1967, pàgs. 348-363
- Garí, 1984, pàgs. 7-49
- Bolòs-Pagès, 1986, pàgs. 113-151
- Pagès, 1988, pàgs. 163-168
- Pagès, 1992, en premsa