Castell d’Eramprunyà (Gavà)

Situació

Panoràmica d’aquesta malmesa fortalesa i de la capella de Sant Miquel, situada en el que fou el recinte jussà.

ECSA - J. Todó

S’aixeca al cim d’un penyal espadat (402 m) del massís de Garraf, totalment inaccessible per llevant i tramuntana. L’accés actual és per la banda de migdia, des de l’ermita de Bruguers.

Mapa: 36-17(448). Situació: 31TDF127743.

Història

El castell és esmentat, l’any 957, en una donació que Ènnec i Flodeberga feren a Sant Cugat d’una terra que hi tenien. El comte de Barcelona posseïa el domini superior del castell d’Eramprunyà, però hi tenia un vicari, que en temps de Borrell fou Galí, governador seu a les fronteres del Llobregat i del Penedès i vicari al castell de Sant Martí Sarroca. El testament sagramental de Galí fou jurat a Sant Miquel d’Eramprunyà, que era l’església del castell, el 981. El més important dels seus llegats fou per al monestir que ell volia fundar a Castelldefels. El 993 el comte Borrell deixà el castell a la seva muller Aimeruds, a la mort de la qual passà al seu fill, el comte Ramon. Mentrestant, en el càrrec de vicari d’Eramprunyà, Galí devia ésser succeït pel seu fill, Guillem de Santmartí, mort a Còrdova el 1010, que deixà una única filla, Dispòsia, menor. Aleshores, el comte nomenà com a veguer seu a Eramprunyà un tal Eldemar, que fou succeït per Berenguer, el qual entre el 1018 i el 1026 infeudà a Ermengol la dominicatura comtal d’Eramprunyà, excepte l’estatge comtal.

El castell d’Eramprunyà passà posteriorment a Mir Geribert, sembla que com a tutor del seu fill i de Dispòsia de Santmartí, Guillem, que morí poc després del 1033. Aleshores Mir Geribert reuní en les seves mans les baronies d’Eramprunyà, Olèrdola i Santmartí. La política de Mir Geribert d’enfrontament amb el comte, que culminà amb una oberta rebel·lió, s’havia format al voltant d’aquests anys i havia esclatat el 1041, en proclamar-se príncep d’Olèrdola, amb la qual cosa, segons Santiago Sobrequés, no feia sinó traduir en un títol una situació de fet, conseqüència del testament de Berenguer Ramon I el Corbat, pel qual les marques des del Llobregat fins a terra sarraïna, amb capitalitat a Olèrdola, quedaven en mans d’un infant, el seu fill Sanç Berenguer.

El 1049 el comte Sanç renuncià a favor del seu germà Ramon, amb la qual cosa el comte Ramon Berenguer esdevenia senyor efectiu d’Olèrdola. És possiblement a l’entorn d’aquesta data que Mir Geribert feu un sagramental o jurament de fidelitat al comte i a la seva muller Elisabet sobre l’estatge comtal d’Eramprunyà. Tanmateix, devers el 1050, el seu fill, el clergue Bernat, feu una cavalcada pel terme d’Eramprunyà sense llicència comtal. Bernat atacà el castell i causà un perjudici que hom avaluà en més de 200 unces d’or. El 1052, el tribunal que jutjà Mir Geribert li ordenà de fer jurament de no tenir responsabilitat en l’afer d’Eramprunyà i de comprometre’s a lliurar el seu fill i els homes responsables de la cavalcada. No obstant això, les depredacions de Mir continuaren essent només interrompudes per un pelegrinatge a Compostel·la que realitzà el 1055. La pau definitiva amb el comte no fou aconseguida fins el 1057. Després, per tal de provar la veracitat dels seus sentiments i intencions i de purgar la seva culpa, Mir Geribert reuní una host i, amb el seu fill Bernat, se n’anà a lluitar contra els sarraïns en terres de l’Ebre, al límit amb Hispània. Abans de partir, però, el primer de juliol del 1059, amb la seva muller Guisla i els seus fills Bernat i Gombau, feu una carta de convinença amb el comte Ramon Berenguer i li jurà fidelitat pel castell d’Eramprunyà. A més, es comprometia a donar-li la potestat i l’estatge i a posar fites al castell, com també a no establir-hi ningú sense el seu consentiment, i, en el cas que haguessin de canviar de castlà per raó de la mort de Ramon Isimbert —l’aleshores castlà— o perquè aquest deixés el castell, faria que el nou jurés fidelitat als comtes i els donés la potestat i l’estatge. L’endemà, el 2 de juliol, els comtes Ramon Berenguer i Almodis encomanaren a Guisla, muller de Mir Geribert, i als seus fills Bernat i Gombau, els castells d’Olèrdola i d’Eramprunyà.

Mir i el seu fill moriren l’any següent, el 1060, a Tortosa, en lluita contra els sarraïns, tal com fan constar els seus marmessors. A Eramprunyà fou succeït pel seu fill Gombau, ja que Arnau, a qui son pare llegava el castell perquè el tingués amb Bernat, era menor d’edat i Bernat sembla que també morí a Tortosa. Gombau Mir de seguida prestà homenatge de fidelitat i vassallatge a Ramon Berenguer I. Gombau no visqué a Eramprunyà; n’encarregà la custòdia, la conservació i la defensa a un castlà, el qual havia de tenir el beneplàcit del comte de Barcelona. Vers 1068 Gombau Mir feu un jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer. Aquest mateix any, el 12 de setembre, infeudà a Ramon Isimbert el castell d’Eramprunyà, amb els seus termes i esglésies, delmes, muntanyes i valls, la farga de Sant Climent, la tercera part de les castellanies i els plets, tal com ho havia tingut en temps del seu pare Mir. Ensems, Gombau Mir autoritzà Ramon Isimbert perquè encarregués la custòdia del castell a Ramon Guillem, el qual ho feu el 1074. Com a canvi, Ramon Guillem rebria tres vuitenes parts de la parròquia del castell, els feus de Ramon Agulló i Teobald Bernat, excepte la vuitena part dels drets sobre la porta d’Eramprunyà, tres cavalleries, una de civada i una d’artigues, i les dominicatures de Begues i els farraginals de la porta del castell.

En assolir la majoria d’edat, Arnau Mir tingué la possessió del castell d’Eramprunyà. Arnau fou del Consell Reial i entre les funcions que exercí a la cort sembla que destacà la seva participació en la redacció dels Usatges. Entre el 1076 i el 1082 prestà homenatge al seu senyor, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, pels castells d’Olèrdola i d’Eramprunyà. El 13 de novembre de 1089 Arnau Mir jurà fidelitat al comte Fratricida, pels mateixos castells. En el sagramental es fa constar que si dins el termini de la minoritat morís el fill de Ramon Berenguer II, Arnau Mir ajudaria Berenguer Ramon II contra qualsevol persona. Arnau Mir exercí el domini d’Eramprunyà almenys fins el 1098, que ja compartia amb el seu fill Jordà quan feren l’encomanament de la castlania d’Eramprunyà al seu germà i oncle, Ramon Mir, el qual restava obligat a residir almenys un mes l’any al castell i a donarlos la potestat tantes vegades com fos requerida. Com a canvi, Ramon Mir els lliurà el castell de Port i el feu de Circulo. El 1086 Arnau Mir establí un conveni amb Guillem Ramon, el qual li prometé d’estar-se quatre mesos l’any a Eramprunyà i d’ésser el seu homo solidus, és a dir el seu vassall. Aquest personatge és esmentat el 1111 com a vicari del castell, càrrec que heretà del seu germà Gombau Ramon, que testà el 1097.

Després va ésser senyor d’Eramprunyà Guillem de Santmartí, que el 1143 encarregà la castlania a Pere de Santa Oliva, fill de l’anterior vicari, Guillem Ramon, el qual testamentàriament li havia deixat el càrrec. Guillem de Santmartí feu testament el 1189, i deixà als seus marmessors els castells d’Eramprunyà, Sant Martí Sarroca, Olèrdola i Castellet, com també altres béns seus al Garraf, fins que haguessin pagat els deutes i fins que aconseguissin cent morabatins amb els quals poder establir un sacerdot que celebrés misses a Sant Sebastià dels Gorgs per a la seva ànima i les dels seus parents. L’hereu de Guillem va ésser el seu fill, i d’Alamanda de Castellví, Ferrer de Santmartí, nascut després de la mort del seu pare (1189). La primera notícia de Ferrer referent a Eramprunyà és del 1208, any que rebé de la seva tia Guilleuma de Castellví la quantitat de quatre mil cent sous com a penyora del castell d’Eramprunyà i altres honors que en nom seu havia hipotecat a Berenguer de Castellet. En una data que cal situar entre els anys 1226 i 1247, el rei Jaume I adquirí de Ferrer de Santmartí el castell d’Eramprunyà. D’aleshores ençà, els antics feudataris dels Santmartí a Eramprunyà, els Santa Oliva, restaren com a castlans majors, mantenint el domini del castell i depenent directament del rei.

La sots-castlania d’Eramprunyà havia estat, almenys des del 1074, en mans del llinatge que a la primeria del segle XIII s’anomenava Santa Oliva, perquè també posseïa aquest castell penedesenc. Saurina de Santa Oliva, casada amb Guillem de Terrassa, n’era la castlana quan el rei Jaume I adquirí el domini directe del castell. El 1272, Saurina de Santa Oliva encomanà al seu fill, Jaume de Terrassa, la castlania d’Eramprunyà, amb cessió dels drets feudals sobre els cavallers. Posteriorment, la castlania pervingué a la filla d’aquest, Saurina de Terrassa, com a dot que li feu la seva àvia el 1273, quan es casà amb Bernat de Centelles. L’any següent, el rei Jaume I confirmà a aquest matrimoni la castlania. El 1286 hi hagué un litigi entre aquest Bernat de Centelles i la corona, sobre el dret de sonar el corn a la torre del castell d’Eramprunyà. Al cap d’un parell d’anys, Berenguer de Provençana, batlle reial del terme d’Eramprunyà capbrevà els costums i els drets que pertanyien al rei.

El 4 de febrer de 1323, el rei Jaume II, necessitat de diner per a la conquesta de les illes de Sardenya i Còrsega, vengué Eramprunyà a Pere March, el seu tresorer, per 120 000 sous barcelonesos de tern. La venda comprenia el castell i el seu terme jurisdiccional, en lliure i franc alou, menys el mer i mixt imperi que es reservava el rei, i tots els edificis i fortaleses que hi havia, la senyoria suprema sobre els vassalls, sobre els pagesos de remença, la propietat plena de la terra, els conreus, les fonts, els rius, les aigües i els aqüeductes, de la caça i de la pesca, es venia amb caràcter perpetu i hereditari. Els Marc foren senyors d’Eramprunyà fins al segle XVII, i després posseïren el castell diversos senyors fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals al segle XIX. El castell fou adquirit pel banquer Manuel Girona el 1897.

Castell

Planta, a escala 1:400, de l’edifici amb indicació de les diferents fases constructives del castell.

P. Poll

El castell té dos recintes: el sobirà, amb les fortificacions que defensaven el castell i la residència del senyor, i el jussà, amb l’església, el cementiri i una gran cisterna. S’accedeix al sobirà des del jussà per una passera de fusta, que hom ha col·locat sobre el vall en substitució del pont de pedra que el salvava al començament de segle. Era d’arc rodó i encara se’n veuen els arrencaments. Tot aquest recinte era envoltat per una muralla que, tot i que fou reformada en diverses ocasions, conserva encara alguns llenços antics amb petits carreus quadrats i rectangulars disposats en filades molt homogènies, que podria datar del temps de Mir Geribert. La reforma més important d’aquesta muralla es practicà en temps dels Marc, al segle XIV, quan es bastí el portal i el cos de guàrdia proper que el protegia.

A la part de llevant del recinte sobirà es conserva part d’una arquería romànica, de traçat paral·lel a la muralla exterior, a una distància d’aquesta de 2,10 m. Devia dividir una estança major en dues naus, al damunt de les quals hi devia haver almenys un pis, del qual resten com a testimonis els encaixos de les bigues del trespol de separació. Es conserva una arcada sencera i l’arrencament de la següent. Són de mig punt i es troben separades per pilars llisos de planta quadrada, de 30 cm. L’arcada conservada fa 1,15 m d’amplària. A la banda oposada al pilar, s’uneix a un mur, prop del qual n’hi ha un altre en diagonal que no serva cap lligam amb la sala de l’arqueria i deu correspondre a una reforma posterior. Poc més d’un metre i mig a ponent de l’arqueria, sense cap relació amb aquesta, hi ha l’arrencament d’un arc de més diàmetre, gòtic. Per la mena de carreuat de l’arqueria, més gran i ben tallat que el de la muralla, ha d’ésser posterior. Podria datar-se vers la meitat del segle XII.

Al recinte sobirà hi ha també una sala, de 12 × 3,5 m, la paret meridional de la qual és la mateixa muralla. La septentrional, paral·lela, a la part inferior té, com aquesta, un aparell de carreus cúbics molt regulars i a mitja alçada diverses filades d’un opus spicatum format per petits carreus. Ha d’ésser quasi contemporània de la muralla del temps de Mir Geribert, és a dir, de la primera meitat del segle XI. L’opus spicatum no pot ésser posterior a aquesta datació, més aviat tendiria a fer-la més antiga. La solidesa d’aquest paredat s’evidencia en el fet que s’hagi conservat, tant la muralla com la paret interior de la sala, estança que fou reformada en època gòtica, amb l’afegitó d’unes arcades de diafragma.

Dins el recinte sobirà hi ha restes d’altres edificis, d’una cisterna i de dues cambres, una de les quals és orientada de nord a sud, i l’altra, al seu costat, es troba allotjada a l’angle nord de la muralla, orientada de llevant a ponent. La primera té la muralla com a paret septentrional, fa 3 m d’amplària per 4,20 m de llargària, i just en la meitat té els arrencaments d’un arc de diafragma, el qual, com la porta que hi ha a migdia —especejada amb grans dovelles— correspon a una reforma posterior. El llindar d’aquesta porta, elevat respecte de l’interior, indica que correspondria al pis. Les parets d’aquesta cambra són com les de la sala, amb un aparell regular de petits carreus cúbics i rectangulars a la part inferior, i a mitja alçada el mateix aparell disposat en opus spicatum. Ha de correspondre al mateix moment constructiu, a mitjan segle XI. Adossada a la part de migdia d’aquesta cambra, a un nivell que correspondria al seu subsòl, hi ha una cisterna avui colgada (la part superior de la seva volta és el sòl actual), de planta rectangular (2,80 × 1,50 m), on van a parar un parell de canalitzacions. Perfectament arrenglerada amb la cambra, els seus murs són en realitat un allargament dels d’aquesta. No sabem si quan es bastí la cisterna del recinte jussà, que ha d’ésser més tardana, la del sobirà era encara en ús, perquè si hagués estat així representaria que cadascun dels recintes es proves d’aigua independentment.

El vall que separa el recinte sobirà del jussà fa uns 2 m d’amplària i la seva profunditat oscil·la entre els 3 i els 5 m. Al començament de segle se salvava per un pont de pedra bastit sobre una arcada de mig punt, de la qual es conserven els arrencaments, segurament del temps dels Marc. Podria ésser que en temps de Mir Geribert i de Galí de Santmartí el pas del vall no fos permanent sinó llevadís, com a la torre de Castellví de Rosanes.

A diferència del sobirà, el recinte jussà, on hi ha l’església, el cementiri i una cisterna molt posterior, no és inexpugnable i només al nord es troba ben protegit pel cingle. El recinte és ben delimitat al sector més proper al vall, on la muralla, que ressegueix el penyal, forma una mena de bastió o baluard de planta trapezial. A la banda de ponent, la muralla enllaçava amb la capella. Sembla que en una primera època el mur meridional d’aquesta feia, també, de muralla, perquè en segueix l’alineació i conserva unes espitlleres. Es pot seguir el traçat de la muralla, però com que es troba molt arruïnada i a trossos totalment arranada és impossible descriure’n el parament. Té els angles carrats, com la del recinte sobirà. El diferent gruix de les parets conservades és un clar indici de les diverses reconstruccions, per exemple, al sector proper al vall, reformat quan s’hi bastí el pont gòtic.

Bibliografia

• Bofarull, 1911
• Els castells catalans, vol. I, 1967, pàgs. 408-426
• Pagès, 1992, en premsa