Santa Margarida de Martorell

Situació

Vista de migdia d’aquesta capella, antiga parroquial del priorat de Rocafort.

ECSA - Rambol

És situada a la plana de l’Anoia, a la dreta del riu, vora el cementiri de Martorell.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF096914.

Per arribar-hi cal prendre a Martorell la carretera que duu a Gelida i després de passar per sota de l’autopista, agafar el camí del cementiri i, vora aquest, el que porta a Santa Margarida.

Història

L’església s’alça en un lloc habitat d’antic, com ho evidencien, a més d’un mil·liari romà de l’emperador Maxenci, datable entre el 350 i el 353, les restes d’una basílica d’època visigòtica, del segle VII, excavades sota l’actual església romànica.

Del temps de la marca del Llobregat, tenim notícia d’una batalla lliurada entre francs i sarraïns vers el 791 en un lloc que s’ha d’identificar amb la rodalia del pont de Martorell, tot i que el precepte carolingi assenyala només que s’esdevingué, dins el pagus de Barcelona, al lloc del Pont. En aquesta batalla, un tal Joan Hispà, que posteriorment fou recompensat per Carlemany amb terres a la Narbonesa, tingué una victòria sobre els sarraïns. No es diu, però, i sembla poc probable tenint en compte les terres que se li concediren, que aconseguís la possessió de l’indret.

Santa Margarida era la parròquia del monestir de Sant Genís de Rocafort, fundat el 1042 pels senyors de Castellví de Rosanes. És amb posterioritat a aquesta data que els monjos de Sant Genís devien fundar la parròquia al lloc de l’antiga església visigòtica, on aleshores hi havia cementiri. La primera menció del temple és del 1143. L’església no és documentada al testament de Guillem Ramon I de Castellví, del 1110, que fa llegats a la majoria d’esglésies de la baronia. Segurament no calia fer-ne una menció explícita, perquè el senyor de Castellví ja preveia un llegat testamentari molt generós per al monestir de Sant Genís, del qual depenia Santa Margarida. Tornem a trobar documentada l’església en les visites pastorals del segle XIV.

El 1313 una notícia assabenta que el clergue beneficiat del monestir i rector de Santa Margarida havia de residir a dalt, amb els monjos. El 1359 es lliurà a Santa Margarida una donada. El 1448 un terratrèmol enderrocà la volta de la nau de Santa Margarida, mentre que la casa rectoral, feta amb materials senzills, no resultà gaire danyada. El fet que s’esmenti vol dir que els rectors ja no vivien al monestir sinó a la parròquia. El 1484 en la visita pastoral es diu que l’església és en estat de deixadesa a l’altar major i en els altars laterals dedicats a sant Joan i a santa Bàrbara i que era derruida en gran part. És evident que encara no havia estat reconstruïda. Sembla que no ho va ser fins al temps que adquirí el priorat un mercader barceloní, Joan Bolet, que n’obtingué la secularització per butlla de Climent VII el 1534. A l’entorn d’aquesta data procedí a reconstruir el temple, només, però, en la seva part oriental, tot deixant l’antiga nau com a pati.

Església

La basílica paleocristiana

Planta de l’estat actual de l’excavació arqueològica d’aquesta església, on es pot distingir la sobreposició de la planta del temple paleocristià i del romànic.

A. Mauri

Sota l’església romànica de Santa Margarida hi ha les restes d’una basílica paleocristiana d’època visigòtica, l’estructura de la qual és la d’una nau única amb capçalera tripartida, formada aquesta per tres cambres arrenglerades i adossades a un únic mur de fons recte. Les dues cambres laterals tenen planta rectangular (i una mena d’armariets litúrgics buidats als carcanyols de l’absis), mentre que la del centre, o absis pròpiament dit, té planta interior de ferradura. L’amplada de la nau és menor que la de la capçalera i el seu portal, que conserva uns brancals monolítics, és situat a migdia.

Dins de l’absis, les parets del qual evidencien un enlluït o pintura de color taronja rosaci, s’han exhumat tres nivells de pavimentació diferents, l’inferior dels quals, d’on va ser arrencada la capa superior, potser era de mosaic. A aquest nivell en les cambres laterals hi ha un paviment d’opus signinum. No es pot relacionar aquest primer paviment de l’absis amb l’estructura de ferradura perquè només es conserva sota el basament de l’altar. El segon i tercer paviments de l’absis són d’opus signinum disposats a 40 i a 37 cm respecte dels anteriors.

Als angles la basílica tenia carreus grans, però el paredat dels murs, tant a la nau com a l’absis, era format per una mena de reble amb còdols i pedres embegudes en un morter de calç abundant i recobert d’arrebossat. A l’església d’època visigòtica de Santa Margarida conflueixen dues tradicions diferents. La més antiga és la de les esglésies del nord de Síria, amb capçalera tripartida arredossada a un únic mur de fons, que es troba també a les Illes Balears i en d’altres esglésies del llevant de la Tarraconense, del segle V, principalment vers la fi de segle. I la més moderna, la de les esglésies amb absis de ferradura, que l’acostarien a models hispànics, a més de presentar gran semblança amb les basíliques de l’amfiteatre de Tarragona i de Sant Cugat del Vallès, de la fi del segle VI i de la primera meitat del VII Per tot plegat, hem de datar-la en aquest moment.

L’església romànica

Vista de l’interior de l’església durant les excavacions.

ECSA - Rambol

A diferència de la prioral, bastida enterament de nova planta, l’església parroquial de Santa Margarida va ser construida sobre unes velles parets que corresponien a l’església d’època visigòtica. Aquest fet condicionà l’erecció de la nova fàbrica, les parets longitudinals de la qual se superposen a les antigues. Tanmateix, el nou temple romànic es perllongà a llevant més enllà de la vella església en unes formes arquitectòniques noves. I per ponent, el frontispici romànic, amb el portal principal, se situà més enfora del tancament occidental de l’església d’època visigòtica.

L’església romànica de Santa Margarida és un edifici de planta rectangular incloent-hi el presbiteri i només diferenciat interiorment, com Sant Genís. Sense volta, l’edifici conserva tot el seu perímetre, per bé que ha caigut una part de les parets longitudinals, a la qual s’adossaven uns arcosolis a banda i banda que s’han conservat. Si a Sant Genís els arcosolis són obra lligada amb les parets longitudinals, a Santa Margarida són simplement una funda adossada. A diferència de Sant Genís, Santa Margarida no té cor. A més, al punt on s’enllacen nau i presbiteri, a Santa Margarida s’hagué d’adoptar una estructura peculiar, més robusta, per tal com les parets romàniques coincidien amb el buit de les cambres absidals visigòtiques. Per tot això, el projecte arquitectònic tan homogeni de Sant Genís en ésser transposat a Santa Margarida resta una mica desfigurat. Interiorment es diferencien el presbiteri, amb sengles arcosolis a banda i banda, i la nau, amb dos arcosolis a cada costat. Presbiteri i nau, quasi iguals de llarg, eren separats per un arc, avui caigut, que arrenca d’uns pilars de forma cruciforme i té a la línia d’arrencada una imposta motllurada amb cavet i bocell. És situada a la mateixa alçada de la línia d’arrencada de la volta del presbiteri, amb impostes més senzilles (un simple llistell), mentre que la volta de la nau era més elevada. El presbiteri té a la seva embocadura els murs més gruixuts que els altres murs del temple per tal com coincidien amb els buits de les cambres absidals visigòtiques i, això no obstant, havien de suportar igualment les empentes de la volta. Així, a banda i banda de l’embocadura del presbiteri, els pilars es perllonguen més a llevant, conformant una sola estructura amb el mur de fons.

L’església de Santa Margarida és una segona versió de l’església de Sant Genís de Rocafort, de la qual depenia. Una versió més senzilla i irregular, això potser perquè es fonamentava en unes parets antigues, les de l’església visigòtica. El que allà és regularitat ací és irregularitat, però el model és evidentment el mateix. Santa Margarida ha de ser una mica posterior a l’obra de Sant Genís. Si la construcció d’aquesta església s’ha situat aproximadament entre els anys 1130-40 i 1160-70, la de Santa Margarida hauria de situar-se, segurament, a partir d’aquesta última data o molt poc abans.

Portada

Façana de ponent de la capella. A la dreta es veu encimbellat el priorat de Rocafort, del qual depenia.

ECSA - E. Pablo

El portal principal d’accés al temple és situat al centre de la façana de ponent, construïda amb un bell carreuat de gres rogenc, menys una filada ran mateix de les finestres, on hi ha carreus rogencs i blancs (calcària) alternats.

Corona la façana, per sobre de les dues finestres de doble esqueixada, una finestreta en forma de creu grega. A la part dreta de la façana es conserven encara part de les impostes de cornisa, motllurades en bocell i cavet. El portal principal, sense llinda ni timpà, és format per una doble arquivolta de dovelles rogenques que té com a única decoració unes impostes de pedra sorrenca clara, llises en les cares frontals —les que són inserides dins el carreuat— mentre que en el voladís presenten un motlluratge en bocells esglaonats separats del filet superior per una mitjacanya. Aquestes impostes són tallades en una pedra similar a la dels carreus, amb els mateixos instruments i la mateixa tècnica, per la qual cosa no hi ha cap dubte a l’hora d’afirmar que són romàniques, del mateix moment que es construí el portal, en el segle XII.

Escultura

A la finestra de l’absis romànic de Santa Margarida, per la part de dins, hi ha reaprofitat un arquet o rosca de finestra d’època visigòtica. Té una ornamentació geomètrica que consisteix en dues rodes o discos solars. El relleu, només en dos plans, és obtingut per incisió de solcs profunds, de manera que s’aconsegueix un clar-obscur molt marcat. Una altra finestra de la part de migdia té una decoració semblant.

Capitells

Procedents de Santa Margarida es conserven quatre capitells, tres al Museu de l’Enrajolada de Martorell, un dels quals clarament goticitzant, i el quart a la masia de Santa Margarida, on es conserven els materials procedents de les excavacions. Els dos capitells romànics de l’Enrajolada són els catalogats amb els núms. 455 i 458. No sabem en quin lloc exacte de l’església van ser trobats, però el que és evident és que no pertanyen a l’edifici que ens ha pervingut, sense escultura monumental. Tots dos són esculpits a les quatre cares i tenen les mateixes mides: 19 cm d’amplada (a la part superior de l’àbac) per 28 d’alçada.

El primer dels dos capitells de l’Enrajolada és derivat i evolucionat dels capitells del tipus anomenat califal. La tècnica no és gaire elaborada, però és clarament superior a la de l’altre capitell. El cistell o tambor és cilíndric en la part inferior, mentre que en més de la seva meitat superior forma un cos sortint tot al volt del capitell. És decorat per una mena de fulles o acants llisos, més curts els del centre de les cares, que es dobleguen en blec a mitja alçada. A la part superior d’aquests blecs hi ha sengles florons, alguns dels quals trencats i erosionats. Els acants llisos dels angles es fan més amples coincidint amb el blec dels intermitjos i, a la part superior, en lloc de les volutes, tenen una mena de palmetes de sis fulles, tallades amb bisell en puntes agudes, a la manera d’un tipus d’escultura característica del començament del segle XIII. El collarí es destaca lleugerament i és assenyalat per una incisió horitzontal.

Sembla que l’altre capitell de l’Enrajolada va ser esculpit a imitació de l’anterior per unes mans molt menys ensinistrades i, tal volta, en una època posterior. El cistell o tambor és cilíndric i al lloc corresponent a les volutes hi ha una mena de fulles o palmetes que semblen grans petxines.

El capitell conservat al mas de Santa Margarida és més petit. Fa 15 × 15 cm a la zona superior de l’àbac i uns 12 d’amplada a la zona inferior del collarí. A les cares té una fulla llisa amb una incisió vertical molt marcada del nervi central. Al damunt hi ha un dau o pa que en sobresurt i als angles una mena de protuberància abonyegada, com una albergínia, més alta que la fulla amb què alterna. És molt difícil d’assenyalar-li una datació. El seu oblit total dels models clàssics i àdhuc de la tècnica escultòrica, ja que és molt groller, sembla que indicarien una datació entre els segles X i XI.

Loseta amb incisions

Procedent de Santa Margarida, en un edifici proper es conserva una lloseta amb una figureta femenina incisa. Mostra el braç esquerre enlairat mentre que el dret és en actitud de repòs i en part amagat rere el cos. La part inferior d’aquest, el ventre i les cuixes, són molt amples i desproporcionats. El cap, sense descripció del cabell, té forma de pera i els trets facials són inscrits per traços, tot molt rudimentari.

Necròpoli

Vista de les excavacions del cementiri i d’altres antigues edificacions que envoltaven la capella.

ECSA - Rambol

El lloc de l’antiga basílica visigòtica de Santa Margarida, l’atri de la qual ja era emprat com a lloc d’enterrament des del segle X, si no abans, s’utilitzà com a cementiri. El seu ús es prolongà fins al segle XII, amb sobreposicions diverses. És en curs d’excavació i estudi per R. Navarro i A. Mauri. Els arqueòlegs no es defineixen del tot en la datació de les sepultures, però en distingeixen tres fases, la més antiga de les quals, amb tombes de tègules de doble vessant, és coetània al paviment de signinum de l’atri del temple visigòtic, mentre que les altres dues són clarament romàniques. Aquestes han estat diferenciades pels arqueòlegs en dues fases només per la ubicació de les tombes dins o fora de l’àmbit de l’antic atri que aleshores ja era derruït. Aquestes dues fases abasten un ampli període cronològic que s’iniciaria amb les tombes antropomorfes, que s’han de datar al segle X, i es prolongaria amb les cistes de lloses dels segles XI i XII. La complexitat del jaciment i de les superposicions dificulten notablement el seu estudi i la seva descripció.

El que, segons els arqueòlegs, pot ajudar més en la datació de les tombes és segurament que a la dreta de la porta lateral de l’església (a migdia, prop de l’absis, oberta de ben segur després de l’època romànica) hi ha una tomba antropomorfa, coronada excepcionalment pel que defineixen com a estructura monumental, amb carreus de pedra sorrenca ben escairats, de perfil esglaonat. Dues tombes properes amb caixes de carreus de pedra sorrenca hi tenen relació i encara hi ha una altra tomba al SW del temple. De la primera, l’antropomorfa, els arqueòlegs creuen que, com que els carreus de l’estructura superior són de la mateixa tècnica que els de l’obra romànica, hauria de datar-se després de la construcció del temple romànic i no abans, malgrat que s’adossi al parament d’època visigòtica i que s’alci sobre les restes del paviment de signinum de l’atri. Justifiquen que aquesta zona sigui utilitzada aleshores com a cementiri perquè l’antic portal visigòtic ja no s’emprava.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Pagès, 1983, pàgs. 44-63
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre la portada

• Pagès, 1983, pàg. 62
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre els capitells

• Santacana, 1909, làms. LIX i LX
• Pagès, 1983, pàgs. 58-59
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre la lloseta

• Pagès, 1983, pàgs. 58-60

Bibliografia sobre la necròpoli

• Navarro-Mauri, 1987