Situació
Vista de migdia de l’església on s’aprecien les diferents etapes constructives i la restauració feta fa pocs anys de la seva capçalera.
ECSA - E. Pablo
És situada en un coll, al vessant meridional del Puig Madrona. Per arribar-hi, des del Papiol cal seguir uns 3 km la pista que, per les Escletxes, va a Valldoreix. Des de Valldoreix s’ha d’agafar la carretera que va a quadra de Canals i a Can Montmany, des d’on s’hi arriba en menys d’1 km. (MPP)
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF190889.
Història
El nom de Madrona és documentat des del 1013 i des del 1017 el terme de Madrona, que era el de la parròquia. La fundació de la parròquia de Santa Eulàlia de Madrona degué produir-se cap al final del segle IX, que és el moment més antic documentat arquitectònicament a l’edifici. El 1060 la parròquia va ser infeudada pel bisbe Guislabert de Barcelona a Guisla, vídua de Mir Geribert, i als seus fills, tal com anteriorment l’havien tinguda Gombau de Besora i Mir Geribert.
El 1315 la parròquia va ser traslladada al castell del Papiol. L’amistat que sembla que hi havia entre el senyor feudatari del castell, Galceran de Papiol, i el rector, Jaume de Campdelme, devia influir a l’hora de facilitar el trasllat, que responia a necessitats reals ja que l’antiga parròquia, molt allunyada de la vila, devia resultar desavinent per a la majoria de feligresos, com fan constar en la petició que conjuntament adrecen a Jaume I.
A partir d’aquest moment tenim poques notícies de l’antiga església, convertida ara en ermita de Sant Pere de Madrona. El 1554 mossèn Bartomeu Planella, regent de la parròquia, adquirí un retaule per a la capella al monestir de Sant Cugat. El 1656, com que la volta de l’ermita de Sant Pere amenaçava ruïna, el visitador ordenà als obrers de la parròquia que la reparessin en el termini de sis mesos i que hi fessin posar un calze. El 1726 l’ermita s’esmenta com Sant Pere i Santa Madrona. El 1729 el nou ermità era Francesc Llobet, que encara hi era el 1750. En la visita pastoral del 1757 ja consta que era dedicada a la Mare de Déu de la Salut. Aleshores el visitador ordenà que es buidés el terraplè que hi havia prop dels murs de l’ermita perquè ocasionava humitats, amb la qual cosa devia desaparèixer el cementiri medieval. Al juliol del 1825 una partida de lladres robà a l’ermità de la Salut, Francesc Font, i a la seva família. Després, en una època en què no hi hagué ermitans va ser robada la imatge que hi havia de la Mare de Déu, que devia ser segurament del segle XVIII, de quan la capella es consagrà a la Mare de Déu de la Salut. (MPP)
Església
Planta de l’església de capçalera trebolada.
P. Poll
L’església de Santa Eulàlia de Madrona és un edifici d’una sola nau, coronada a llevant per un absis semicircular, que forma part d’una capçalera trevolada, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, de les quals la que és situada a la banda sud fou totalment reconstruïda pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona durant l’any 1982 (Pagès, 1983, pàg. 107).
A la nau es conserven dues terceres parts de la d’un edifici anterior, amb les seves cantonades de llevant perfectament visibles en els paraments de les façanes nord i, especialment, la façana sud, els murs de la qual foren engruixits interiorment i es feu l’additament de pilastres que reben dos arcs torals.
En el moment que es construí la volta de canó que cobreix actualment la nau, i que cal situar en el mateix procés constructiu en el qual se substituí la capçalera original, la nau s’allargà cap a llevant, amb la construcció de la capçalera trevolada, que avui es conserva després d’ésser reconstruïda. La nau de la nova església unificada es cobrí amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals.
En el mur sud, prop de l’extrem de llevant de l’edifici original, el reforç del mur es va resoldre amb un arc former, que deixa veure el parament antic, en comptes del regruix del mur que hi ha a la resta de l’edifici. Aquest arc former presenta una posició forçada respecte al pilar de l’arc toral de ponent, la qual cosa pot indicar un procés constructiu diferent pels arcs torals i el reforçament dels murs, solució que sembla contradictòria amb l’execució de la volta i la seva imbricació amb els arcs torals.
Finestra geminada oberta al mur de ponent, amb elements i decoració esculpida que la fan datar de la fi del segle X.
ECSA - Rambol
No hi ha dades, per manca d’exploració arqueològica, de la capçalera d’aquest edifici original i les seves estructures. A banda dels murs de la nau, es conserven una finestra d’una sola esqueixada i, molt especialment, una finestra geminada (Barral, 1981, pàg. 243) situada a la façana de ponent, amb una llinda de dues peces retallades en arcs de mig punt i una columna central, amb un destacat capitell esculpit en forma de mènsula.
La porta que s’obre en la façana sud, amb llinda i un timpà emmarcat per un doble arc en baix relleu, és perfectament relacionable amb el tipus de portes del segle XII, malgrat la seva rusticitat i per la manca de vestigis, sembla que devia ocupar el lloc de la porta original, totalment desapareguda. En la mateixa façana sud es conserven dues finestres de doble esqueixada, una oberta en el parament antic, i l’altra en l’ampliació de la nau de llevant.
La capçalera és constituïda per un absis central, obert directament a la nau, i dues absidioles, de mida més petita, també obertes directament, però a una certa distància del dit absis central, la qual cosa crea una mena d’espai presbiteral indiferenciat en el sostre, que fa la nau visualment molt més llarga del que funcionalment li hauria de pertocar.
Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, de tipus similar a les dues que hi ha en la façana sud. Les façanes són totalment llises, llevat de la de l’absis central que presenta una ornamentació formada per un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes.
Vista interior de la capella, amb la volta reforçada per quatre arcs torals.
ECSA - E. Casas
L’aparell de l’edifici més antic és de reble molt irregular, amb sectors formats en espiga, poc definida, i amb peces més treballades en la formació de les finestres, mentre que en l’ampliació l’aparell és de carreuons sense treballar disposats irregularment, però amb tendència a col·locar-se horitzontalment, llevat de l’absis. L’aparell dels pilars dels arcs és molt més acurat.
La decoració absidal permet situar amb seguretat la reforma de l’edifici dins les formes de l’arquitectura del segle XI, mentre que és més difícil de situar la datació de l’edifici primitiu, que es podria tractar, perfectament, d’una obra del segle X (Barral, 1981, pàg. 243). (JAA)
Bibliografia
- Martí i Albanell, 1926
- Pagès, 1983, pàgs. 105-112
- Pagès, 1992, en premsa