El marc històric del romànic del Maresme

Antecedents

El món ibèric i romà

El poblament del Maresme, tant a la part baixa com en el sector alt o de l’antic comtat i diòcesi de Girona, és molt remot. Diferents jaciments i troballes soltes són testimonis de la presència de l’home a tota la comarca, gràcies a diferents establiments arqueològics, com els sepulcres de la fossa de Sant Genís de Vilassar, d’època neolítica, o bé d’altres d’època eneolítica o del bronze antic, també del Baix Maresme, com les coves d’en Pau i de la Granota de Vilassar de Dalt o la fossa de Can Cues d’Alella. També és conegut a Vilassar el dolmen anomenat la Roca d’en Toni. De la primera època del ferro hi ha també testimonis gràcies sobretot als vasos hallsttàtics del paratge de l’estrada d’Argentona.

No obstant això, les restes més abundoses de tota la comarca són de l’època ibèrica, i constitueixen els anomenats poblats ibèrics, sovint simples llocs d’habitatge de dita època, que s’estenien de punta a punta del territori, des del més alteros i característic de Burriac, a Cabrera, situat a l’emplaçament i els vessants del famós castell medieval del mateix nom, fins a la Torre dels Encantats, sobre la mar, entre Caldetes i Arenys de Mar o els que se situen als setis del castell de Montpalau i de Palafolls, ja a la ratlla de la Tordera.

Els vestigis de la romanització són més notables i reveladors. D’un cap a l’altre del corredor marítim que es dreça entre la Serralada Litoral i la mar hi ha vestigis de vil·les romanes o de nuclis de poblament, com també de vies o camins que hi travessaven.

Dos models dels mosaics romans que pavimentaven la vil·la romana anomenada Torre Llauder.

R. Manent

Vista parcial de les ruïnes romanes de Torre Llauder de Mataró, una antiga vil·la rural, convertida més tard en masia.

R. Manent

A l’època de la pax romana, sense el perill de la pirateria que frenava constantment l’acostament a la mar, la zona costanera fou un lloc de gran atracció pels hisendats romans, que hi bastiren notables vil·les, com la de Sant-romà, a Tiana, els vestigis i mosaics de vil·les trobats al nucli històric, a Mataró, o les vil·les que hi eren properes, com Can Rafard i Can Xammar, dissortadament no conservades, o Can Llauder, convertida en un pintoresc clos arqueològic. S’han trobat, també, altres vil·les o establiments romans menys importants per tota la costa del Maresme, tant a la part baixa, la més estudiada, com a la part gironina o vinculada a la Selva, on es troben establiments humans a partir de Caldes d’Estrac, a Can Catà de Dalt i Ca n’Aiguaviva d’Arenys de Munt, a la vall de Canet, on hi ha el castell de Santa Florentina, a Tordera, etc. Els mosaics descoberts a la Plaça Gran de Mataró i les ares paganes que es conservaven prop de l’església de Santa Maria de Mataró, les restes de columnes, les làpides, els frisos, les testes de marbre, etc. confirmen l’existència d’un nucli de poblament molt superior a una vila rural, que formava la ciutat romana d’Iluro. Aquesta era situada entre Baetulo i Blandae i conformaven la triada dels grans centres romans que configuraren la costa central catalana. La seva prosperitat va durar fins a l’època d’August, moment en què la colònia de Bàrcino es va posar al capdavant i va deixar aquells antics centres a segon terme.

Sobre la ciutat romana d’Iluro es bastí posteriorment l’actual Mataró, que els documents medievals anomenen civitas fracta, perquè sembla que havia patit una important destrucció. Un mil·liari trobat a Sant Joan de Vilassar testimonia el pas de la via romana, derivació de la Via Augusta que des del Maresme arribava a Beatulo i Barcino; un pontet i unes restes situats prop del coll de Parpers donen coneixença d’una altra via que travessava la Serralada Litoral vers el Vallès Oriental i enllaçava amb la gran via romana de Roma a Cadis. El brancal de la Via Augusta entrava a la comarca per la vall de la Tordera i se n’han trobat altres vestigis prop d’Arenys de Mar.

També s’atribueix a l’època romana l’aqüeducte de Pineda, del qual es conserven uns quants arcs, que són un clar testimoni de l’explotació agrícola de la comarca per part dels romans.

La cristianització, que es va introduir amb decisió al segle IV, ha deixat vestigis de sepultures paleocristianes entorn de la basílica de Santa Maria de Mataró i en una petita basílica adaptada a una dependència de la vil·la de Can Llauder. També resten vestigis sota les ermites de Mata, Cabrils i altres indrets de la comarca, estudiats monogràficament per Marià Ribas, que marquen un nexe entre el final de l’etapa de la romanització i l’inici, mal conegut, de l’època medieval. La construcció més notable i enigmàtica de l’època baix-romana o alt-medieval és segurament la cambra o edicle que es conserva sota l’església medieval de Sant Pol de Mar, que justificaria la inusual situació d’aquest monestir tan arran de mar.

Els precedents medievals

Entre els segles influïts encara per la civilització romana o paleocristiana i el final del segle IX i l’inici del segle X, època en què la documentació comença a esmentar llocs concrets de la comarca, hi ha un llarg temps en què no es té cap referència concreta del que va succeir en aquests indrets. Les excavacions fetes als jaciments de Mata i al voltant de Mataró mostren capes de cendra i indicis de destruccions violentes, que tant poden ser degudes a l’entrada de pobles germànics dels segles III al V com a invasions més tardanes.

En el període visigòtic, encara es vivia de l’herència baix-romana o paleocristiana, com ho revelen les troballes i l’estudi abans citat que testimonien també la persistència i l’empobriment dels antics nuclis romans.

Resta després el gran buit ocasionat per la conquesta àrab i l’inici de la recuperació del país sota el domini carolingi, en què la comarca fou, durant un quart de segle, frontera entre el domini carolingi establert a Girona des del 785 i el sarraí, consolidat a Barcelona fins el 801.

La documentació que permet conèixer més específicament, la comarca s’inicia a partir del començament del segle X i mostra els primers establiments humans situats a mig pendent de la Serralada Litoral o en punts de l’interior de la comarca, com si haguessin cercat volgudament allunyar-se de la mar, ben bé a l’inrevés de l’època romana.

L’any 878, a la banda del vescomtat, s’esmenta l’església de Sant Martí d’Arenys de Munt dins el pagus gironí, com a delimitació d’uns béns donats al bisbe Frodoí de Barcelona. Però no és fins als segles X i XI que comencen a figurar, al sector més meridional de la comarca, establiments humans o propietats concretes dins uns termes de castells i parròquies ja clarament perfilats.

L’organització medieval del territori dins la dualitat històrica de la comarca

Al Maresme, els primers intents de modelació de l’espai medieval, tant pel que fa a l’àmbit del poder polític, com l’eclesiàstic o l’econòmic, coincideixen amb la introducció de l’art romànic a les terres de la Catalunya Vella. És al segle XI que es comencen a documentar formes d’actuació específiques o ja consolidades a la contrada, dictades pels comtes de Barcelona o pels vescomtes de Cabrera, i és, alhora, el mateix període en què es reflecteix, en els tres àmbits esmentats, un ordre jeràrquic i feudal del territori. S’endevinen, també, difuses i naixents tensions o interessos contrastats dels principals protagonistes de l’estructuració del paisatge, tan essencials i definitoris que conformaran dues zones de característiques ben diferenciades. En realitat, el que actualment representa una sola comarca, als segles romànico-medievals, la divisió del que podríem anomenar alt i baix Maresme, era un fet tangible, evident. Això significa que, al llarg de la nostra exposició, ens serà obligat distingir la realitat històrica de les cases d’Alella i Premià, de les senyories dels castells de Burriac i de Mataró, i del vescomtat de Cabrera. A més, i per a poder donar una imatge més fidel de la situació medieval del Maresme —mai definit ni limitat aquest espai, sinó sempre en estret contacte, fluctuant entre ampliacions i reduccions, amb terres veïnes—, les citacions i les inclusions d’altres parròquies o castells són imprescindibles.

A l’inici de l’onzena centúria, el món geogràfic català comprenia diversos comtats governats per membres del llinatge de Guifré el Pelós; vinculats entre ells per lligams estrets de solidaritat, que eren reforçats per la política matrimonial, joc fonamental del sistema d’aliances. La primogenitura, concepte imperant i admès, acceptà la branca comtal barcelonina com a figura cap del llinatge, que li atorgava, així, l’hegemonia i la supremacia política. El procés no es féu sense resistències ni enfrontaments, ben al contrari, la violència dels barons en contra del poder comtal tingué el seu moment culminant entre el 1040 i el 1070; encara que els atacs venien ja de lluny, des del 1017, moment en què s’havia perdut la noció d’autoritat pública i de justícia i els senyors preferien resoldre llurs conflictes mitjançant convinences, és a dir, acords privats, negociats entre dues parts, en què s’excloïa la legitimació d’un tribunal superior. Es feren pactes de solidaritat, de no-agressió mútua, acords de pau refermats en juraments de fidelitat i d’homenatge que instituïen una nova mentalitat d’actuació i d’exercici del poder: aquell que es feia lícit per voluntat consensuada, d’home a home, i que posava solament com a testimoni i referència suprema la llei divina.

La xarxa de vincles feudatàrio-vassallàtics, que tenia per cap el comte de Barcelona, finalitzada l’època de rebel·lió, s’estengué per tot Catalunya. D’aquesta manera, Berenguer I exigí i rebé l’homenatge dels comtes d’Urgell, Besalú, Cerdanya, Empúries i Rosselló, mentre iniciava nombroses compres de fortaleses i encomanaments de castells a personatges considerats pròxims i fidels. El marc administratiu, polític i eclesiàstic local girava entorn dels castells, els monestirs o les parròquies. D’una banda, i territorialment parlant, ja es feia la distinció entre demarcació civil i demarcació eclesiàstica, reflectida en la delimitació de comtats, vescomtats, castells termeners i diòcesis. De l’altra, en l’intent d’ampliació del poder judicial, el comte creà, al segle XII, la figura del veguer i uns nous districtes administratius, les vegueries. És al bell mig d’aquest context on podem començar a considerar la situació particular del Maresme en el període que ens ocupa.

Com a resultat dels esdeveniments polítics i també com a expressió simbòlica de les relacions de poder, els que en un principi eren lloctinents o delegats del comte, adoptaren, a mitjan segle XI, el títol del respectiu patrimoni familiar. Així, el vescomte de Girona esdevingué vescomte de Cabrera, patronímic provinent de les possessions del primer nucli, del llinatge, al Cabrerès. La jurisdicció s’amplià per succesives infeudacions d’altres baronies, encomanades a delegats que depenien de llur potestat, per mitjà d’enllaços matrimonials i compres. Els territoris, al sud de Caldes d’Estrac, que pertanyien als vescomtes barcelonins, evolucionaren de diferent manera als del vescomtat de Cabrera. Aquests no es vincularen a unes terres concretes, ni prengueren un títol amb relació a propietats del llinatge, sinó que continuaren essent uns funcionaris lligats al govern de la ciutat, solament amb patrimonis urbans. El paper específic de la ciutat, doncs, apareix ben aviat com un element diferenciador. Això representa que, pel que fa al Baix Maresme, no hi hagi, ni en l’inici, la possibilitat de configuració política amb un grau considerable d’autonomia: no forma part del territori urbà, però en certa manera la influència de Barcelona minva l’existència de jurisdiccions poderoses més o menys independents.

Si des d’un punt de vista d’organització del poder el comtat era l’expressió de la principal unitat feudal, aquest es subdividia en circumscripcions menors: els vescomtats i els castells termeners. Els primers tenien plena jurisdicció, a diferència dels segons que la tenien més limitada. En un pla encara més inferior amb relació a l’exercici de la justícia, hi havia les quadres, incloses en senyories d’ambdós tipus, rastres d’antigues dominicaturae alodials o cavalleresques, amb drets molt menors i sempre dependents d’un castell superior. Al darrer nivell, trobem els alous nobles i pagesos, sovint sotmesos a un procés de desgast i absorció constant dels poderosos. Des d’una òptica de conjunt poblacional, tant vescomtats com castells incloïen dins l’àrea geogràfica pròpia altres elements que conformaven el paisatge, alguns vinculats entre ells, d’altres en dependència de senyors aliens amb els titulars del territori.

En primer lloc, els monestirs o els priorats i les parròquies eren centres de caràcter religiós situats dins la unitat superior de la diòcesi; els priorats constituïen un hàbitat dispers, perquè, al Maresme, aquests —llevat del cas de Sant Pol de Mar— no formaren cap nucli de població al seu entorn; priorats i parròquies, en canvi, presenten característiques d’hàbitat concentrat format al voltant del nucli de la sagrera, que era encapçalada per la rectoria: ambdós eren força allunyats del poder del castell, atesa llur subjecció als senyors de l’Església —abats, priors, bisbes—. En segon lloc, l’habitage camperol prenia també les formes de les dues opcions esmentades —hàbitat dispers, hàbitat concentrat—, que es definien en masos i cases parroquials. En aquest àmbit, la submissió podia ser ben variable i, en determinats casos, múltiple —al senyor feudal, el senyor eclesiàstic, el castlà, el batlle, l’aloer, el pagès més ric, etc.—.

Aquests factors poblacionals es donaren tant a les senyories del Baix Maresme com al vescomtat.

Els castells i els seus termes

Mapa dels castells i els edificis militars del Maresme anteriors al 1300.

LI. Ramos

Els castells de Cabrera, als segles XI i XII, i dins o pròxims al terme del Maresme, eren els de Montpalau, Palafolls, Blanes, Palau de Tordera, Vidreres, Hostalric, Montnegre i Montclús. La baronia de Montpalau, centrada al castell situat a la dreta de la riera de Pineda, pertanyia, des de la primera meitat del segle XI, al llinatge dels Sesagudes, després anomenat Montseny. El 1113 la senyoria major fou concedida pel sobirà als Cabrera, mentre que la menor restava en mans dels Montseny. A la fi del segle XI, ja hi ha notícies del terme del castell de Palafolls, segregat del de Montpalau, que pertanyia a Umbert Odó de Sesagudes. Probablement, per raons de disgregació patrimonial, el seu nét Gausfred rebé el castell per herència i s’establí com a principal d’un llinatge novell que prengué el nom del mateix topònim, i es creà així la branca dels Palafolls. Aquesta, però, no qüestionà l’ordre establert: mantingué la possessió del castell i el terme en senyoria menor i acatà la supremacia política dels vescomtes de Girona i més tard de Cabrera; car de ben segur les clàusules de la transmissió contenien aquestes obligacions.

De la resta de castells de Cabrera, no escau parlar-ne aquí, perquè es troben a les actuals comarques de la Selva, com els de Blanes, Vidreres o Hostalric, o al Vallès Oriental, com el Palau de Tordera, esmentat ja al segle X amb el nom de Vitaminea, bé que més endavant passà al terme de Montclús i fou el centre de la cúria d’una baronia que, a la darreria del segle XIII, passà al vescomtat de Cabrera. El castell de Montnegre s’integrava també al vescomtat, però pertanyia a la família Gualba. El de Montclús es construí després d’ésser abandonades les fortaleses de les Agudes i de Miravall del Montseny, termes que tornaren a la seva jurisdicció.

Vista aèria del castell de Burriac o de Sant Vicenç, que va senyorejar un ampli sector del Baix Maresme.

ECSA - J. Todó

La zona sud del Maresme, inclosa al vescomtat de Barcelona, oferia diferències, la més marcada de les quals era l’ordenació territorial en senyories de poder més feble. Emperò, l’aspecte organitzatiu més espontani, aquell que expressa físicament el concepte de domini —l’edifici del castell—, hi era també ben present. Carreras i Candi ens transmet que des dels primers segles de l’edat mitjana hi havia a la contrada vuit castells: el de Montgat, Premià, Vilassar, Burriac, Mata, Dosrius, el Far i sa Creu. De l’únic que no hem trobat referències és del darrer, i dubtem que realment existís. Els altres, no obstant això, apareixen documentats, alguns formant part o nucli de les jurisdiccions dels Sant Vicenç i Mataró, d’altres, aliens a ambdues senyories. El castell de Montgat, que s’aixecava damunt del promontori del turó del mateix nom, és esmentat el 1006 i el 1007, època en què l’adquirí el monestir de Sant Cugat del Vallès. El de Premià, en canvi, el trobem documentat com a domus o casa forta, no com a castell; això significa que era el nucli d’una quadra que depenia de Vilassar. Aquest, en un principi només torre de guàrdia —com expressa la comanda de Pere de Sant Vicenç a Pere de Montornès a la darreria del segle XI—, era possessió del llinatge, en alou; primer l’utilitzaren com a refugi de caça, més tard, als primers anys del segle XIV, ja convertit en castell palau, n’esdevingué la residència principal.

Les primeres informacions del castell de Burriac, també anomenat de Sant Vicenç, provenen del segle XI. El 1025, Berenguer Ramon I ven a Guadall tots els feus que aquest tenia per a aquell, llevat del castell, del qual es reserva el domini eminent. Però el llinatge, que més endavant prendrà el títol del nom de la fortalesa, hi continuarà vivint, i es convertirà en el símbol del primogènit familiar transmès de pares a fills per herència. Abandonat al segle XIV i habitat, posteriorment, al segle XV, Pere Joan Ferrer, baró del Maresme, hi fixa la seva residència. El castell de Mata és igualment documentat ja a la primera meitat de l’onzena centúria, moment en què Adaleis, esposa de Guillem de Castellvell, ven al seu fill Ramon diversos alous, entre els quals, el castell de Mata i de Llavaneres. Els Castellvell seran els senyors eminents del castell de Mataró, que tindrà com a senyors directes diversos senyors feudals, com els Paladol, i els Torre, a l’època que tractem. Més endavant, la fortalesa esdevé una font d’especulació i el domini directe passa d’unes mans a altres, de manera ràpida i continuada fins a mitjan segle XIV, que serà comprada pels Màrgens. A la darreria de l’edat mitjana formarà part de la baronia del Maresme, que pertanyia a Pere Joan Ferrer. El castell de Dosrius, esmentat el 1114, era possessió del monestir de Casserres, i n’eren feudataris els Cartellà. El castell del Far, a Llinars del Vallès, començà a documentar-se el 1023; el 1014 el posseïa Gombau de Besora pels comtes de Barcelona. A l’inici del segle XII passà als Castellvell, més tard als Bell-lloc i a Ramon de Cabrera. Aquesta fortalesa es veié afectada pel terratrèmol del 1448.

Vegeu: Castells i edificacions militars del Maresme anteriors al 1300

Les quadres

A l’interior dels termes senyorials hi havia, a més dels castells, les quadres, que no eren una jurisdicció personal, sinó territorial. La quadra era una part ben delimitada dins del territori del castell i sempre hi havia una domus, fortalesa o torre, teòrica o efectiva, que era el cap, el nucli de la quadra. Era necessari també que el senyor tingués, en aquesta demarcació menor, algun tipus de jurisdicció, encara que fos ínfima, però sempre sotmesa a la del senyor del castell. Generalment, el senyor de la quadra posseïa la ferreria i, en l’ordre civil, tercejava en causes no superiors als cinc sous, sense depassar mai el mixt imperi en l’ordre penal. Tot el que excedia aquests supòsits corresponia al senyor del castell. Les quadres foren una font constant de conflictes entre llurs senyors i els de la fortalesa superior; mentre que els primers intentaven de totes maneres créixer en llurs atribucions i convertir les quadres en castells, els barons se’n defensaven i intentaven reduir-les a la condició de simples cases aloeres. Escasses a les terres de Girona, foren molt abundants a les vegueries de Barcelona i el Vallès, Vic, Osona, Vilafranca, Manresa i Berga. Al vescomtat, trobem les quadres de Vilardell i de Campins, en domini compartit amb les de Palau i de Vilardell, que depenien del castell de Montclús; també trobem la casa aloera de Pineda al terme del castell de Montpalau. La casa de Premià pertanyia, en un principi, al castell de Vilassar, i la casa de Cabrera al de Sant Vicenç, i ambdues formaven nuclis de quadres. Les cases d’Alella, del Cros i de Cerdanyola, en canvi, sembla que no eren caps de quadres, sinó que, segurament, eren cases aloeres.

Dins el terme del castell de Mataró hi havia també la quadra de Caldes d’Estrac, creada l’any 1219 per Guillema de Montcada i el seu fill en remei de llurs ànimes, en la qual es bastí un hospital aloer, és a dir, amb domini absolut. Els drets de l’hospital s’especifiquen amb claredat en el document de donació i, entre d’altres, es gaudia de talles, quèsties, toltes, forcies, taxacions, invencions, eixorquies, cugucies, homicidis, plàcitums, fermances, establiments i estacaments. Les relacions que tindrà la quadra amb el castell termener també queden ben definides pels donadors, que estipulen que el rector de l’hospital tindrà aquest en lliure i franc alou, amb plena llicència i facultat, i no se li podrà imposar cap tipus de retenció ni de contradicció sobre allò que en aquesta donació s’atorga. De la mateixa manera, l’hospital en cap cas no podrà posar-se en contra dels senyors del castell de Mataró. En cas de guerra, els rectors tindran l’obligació de defensar la fortalesa de l’hospital, de manera que el castell i els termes no sofreixin cap dany. El cas de la quadra de Caldes d’Estrac, pel fet de ser una quadra de creació tardana, recull detalladament les relacions entre la quadra i el castell, les quals es realitzaven amb molta cura. En conseqüència, no es produïren conflictes de competències o atribucions provinents de la imprecisió en el concepte dels drets jurisdiccionals dels castells termeners o, fins i tot, d’interferències mútues, en les quals es barrejaven el dret civil emfitèutic amb el que actualment anomenem administratiu i penal, com succeïa en tants d’altres casos.

Des de la perspectiva d’ordenació de l’espai segons les motivacions polítiques, hem considerat els comtats, els vescomtats, les vegueries, les senyories i les quadres. Forçosament, hem distingit l’existència medieval de dos Maresmes, encara més, dues àrees diferenciades no closes, sinó en referència directa amb circumscripcions veïnes, que provocaven la indefinició del límit i els termes, igualment inexistents i amb freqüència mòbils, variables i retràctils, al menys fins a la segona meitat del segle XIV. Aquestes dues zones, doncs, marcaven una frontera administrativa, política i religiosa: les senyories del Baix Maresme pertanyien al comtat, la vegueria i la diòcesi de Barcelona; les de l’alt, al vescomtat de Cabrera, la vegueria i la diòcesi de Girona. Però l’organització del territori no fineix pas en mòbils polítics. Cal considerar, per tant, a continuació, les raons religioses i l’efecte d’aquestes sobre el paisatge medieval.

Nous factors socioeconòmics determinants: les franqueses

Sintetitzant les dades presentades, ens adonem que, tant a les senyories dels castells de Burriac, Mata i Dosrius, com al vescomtat, no podem considerar que el domini fos homogeni i correspongués a un únic senyor, ans al contrari, es trobava compartimentat en àrees dependents de diversos senyors feudals, uns d’ells relacionats jeràrquicament, d’altres —en general els eclesiàstics— aliens a la xarxa geogràfico-territorial de la noblesa. Però l’anàlisi de l’estructuració de l’espai des de l’òptica del poder polític dóna una visió parcial de conjunt, que cal completar amb la inclusió de noves variables, és a dir, les que fan referència a les motivacions econòmiques envers la modelado del paisatge, que són les que tractarem a continuació.

A la societat feudal, el factor econòmic no es podia imposar de manera autònoma i hegemònica sobre els aspectes socials, polítics o religiosos. Encara que les interconnexions entre les classes socials es donaven a través d’una escala jeràrquica dels individus, l’aprofitament dels mecanismes econòmics, amb tota la complexitat que aquests generen, no esdevé un fet dirigit exclusivament a aquesta finalitat. El senyor feudal és, en certa manera, el protagonista de tot un conjunt de relacions entre el sòl, com a element de producció, i la societat, en les quals la idea de producció o de guany no té cabuda; almenys fins a la irrupció de la mentalitat de benefici, pròpia de la burgesia, encara que iniciatives singulars procedeixin de classes distintes. Així, en general, hi havia un desinterès substancial vers l’economia senyorial, característic de la noblesa, atenta molt més al poder polític i al control físic d’homes i dones. Pel que fa a la seva incidència sobre el paisatge, els trets més evidents a avaluar, si volem definir les transformacions que aparegueren en la recerca d’una productivitat més elevada, foren l’augment de l’espai conreat, íntimament lligat a l’increment demogràfic. Els canvis qualitatius i quantitatius del teixit paisatgístic respongueren també a les activitats ramaderes. És a dir, les limitacions o les abolicions progressives dels drets col·lectius, la clausura dels conreus i l’augment de propietats agràries en poques mans donen lloc a fortes desigualtats socials.

Pel que fa a l’impuls del moviment repoblador o de creixement, a causa d’una política demogràfica de voluntat d’estabilització poblacional, cal assenyalar la funció de les franqueses. Quan el sobirà o senyor jurisdiccional concedia carta de franquesa als habitants d’alguna vila o indret, hi reconexia un estatut jurídic, unes garanties de llibertat civil o política o l’exempció de tributs. El monarca atorgava aquests privilegis per a assegurar-se la fidelitat dels seus súbdits o atreure un contingent de nova població vers un indret determinat. El punt de partida de les franqueses és al segle X, juntament amb el moviment de les sagreres, que podem considerar igualment nuclis d’incentiu de la població. La possessió de les terres ermes, la reducció de les prestacions, l’abandó d’una part dels telonis, les exaccions d’impostos senyorials o d’herència el control de la justícia són els factors essencials de les cartes de franquesa. El poder conserva prerrogatives importants del comte o del rei i això es dóna, amb una precocitat absoluta, cap a l’any 1000 al Vallès, Girona i Urgell.

El 8 de gener de 1025 se signà l’acta de franquesa que el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, la seva esposa Sança i llurs fills, atorguen als habitants de la ciutat i del comtat. El document presenta un cert nombre de clàusules que permeten definir el contingut mínim de les franqueses i són estructurades en privilegis de dret privat i dret públic. Els primers fan referència al règim especial de la terra i la llibertat dels habitants: la terra serà lliure, desgravada de qualsevol cens, i la concessió es farà extensiva als béns mobles. Els segons són drets legals, com el de poder ésser jutjats per llurs propis tribunals i institucions. Però, deixant de banda els aspectes constitutius i formals, cal remarcar que, d’antuvi, aquests privilegis es dirigeixen a tots els qui viuen a la ciutat de Barcelona, al seu suburbi, a tot el comtat i també al castell d’Olèrdola, el Penedès i el Vallès; aquests darrers són considerats com els constituents de les fronteres del comtat. Per tant, el concepte de terra limítrofe mena a la necessitat, ja en aquells moments sentida pels comtes, d’assegurar i controlar llurs territoris fins els més despoblats, fins les marques que incloïen àmplies zones ermes. És a dir, a la seguretat i el domini de les terres, s’hi suma la voluntat de repoblació i, per a incentivar-la, la concessió de més llibertats als colonitzadors. O sia, una situació de privilegi diferent a la del comú del camperol català coetani.

Quan intentem cercar algunes de les possibles causes de l’esforç de repoblament, recollim, a partir de la documentació dels mateixos anys, indicis que poden aclarir-nos més aspectes sobre aquesta qüestió. Segons els pergamins del diplomatari del monestir de Sant Pol, dels segles X i XI, el 29 de gener de 1053 la comtessa àvia Ermessenda ven un hort que posseïa el cenobi a Barcelona ciutat, i dóna com a justificació de la transacció la deplorable situació econòmica del monestir, que es troba en estat de ruïna: les parets no es poden tornar a aixecar i els monjos arriben a patir fam. Vuit anys més tard, els comtes Ramon i Almodis concedeixen a Guillem Llobató masos i terres de Sant Pol, i l’adverteixen que els llocs de prop de mar han sofert incursions de bàrbars —musulmans— i cristians, i, per tant, cal que els homes hi restaurin, hi reedifiquin i hi replantin, és a dir, que repoblin la zona. Si la fam i la ruïna regnava a la comarca de la Selva gironina, no és aventurat pensar que les terres del Maresme, al llarg del camí litoral que porta a la ciutat de Barcelona, s’havien de trobar en una situació similar que provocaria la concessió de les franqueses i afavoriria així l’establiment de nous camperols i la intensificació de la producció agrària. L’existència d’un semblant privilegi i l’equiparació jurídica dels habitants de la ciutat als del comtat donen com a resultat un estatut real i personal, específic dels pagesos que viuen al comtat de Barcelona, i diferent dels del comtat de Girona.

Sant Bartomeu de Cabanyes, a Òrrius, típica església rural de la comarca, abocada ja al Vallès.

ECSA - J. Todó

La influència del nucli urbà —Barcelona— es deixa sentir, doncs, des de l’inici de la sistematització del territori, i s’incrementa als segles posteriors, tant pel que fa al manteniment de la defensa, com en la modelació d’un paisatge agrari adequat a la seva demanda i el seu abastament. Pel que fa referència al primer aspecte, el fet més notable que cal destacar és el paral·lelisme que hi ha entre els primers anys d’organització municipal i el privilegi donat als pagesos del Baix Llobregat, el Vallès i el Maresme de poder constituir-se en sagramental. A mitjan segle XIII, Jaume I determinava un sol consell de la ciutat, origen del futur Consell de Cent. Al mateix temps, encomana la salvaguarda de l’entorn urbà als camperols amb el status especial, els quals podran armarse, eixir sota l’emissió del so —"sometent"— i, agrupats per parròquies, defensar el terme de lladres i malfactors. Aquests pagesos amb semblants prerrogatives no eren homes qualssevol: eren aloers, francs, o homes del rei. Això significa que continuaven havent-hi homes de franquesa força més enllà de les primeres actes del segle XI, sense ésser-ne un nombre reduït, car no hauria tingut cap sentit delegar la defensa de la ciutat a comptades excepcions. La presència d’un cos armat d’aquestes característiques —afavorit per la monarquia, l’església i el municipi— esdevé un element de minva del poder jurisdiccional, que accentua així les diferències entre l’Alt i el Baix Maresme.

Pel que fa al segon punt, l’increment de la producció als segles XI i XII es vinculà a les naixents necessitats de mercat i als canvis de dieta alimentària de les societats urbanes. La ciutat, per tant, incidí en una certa i insistent modificació del paisatge agrari que es distribuïa en cercles concèntrics: un primer cercle englobava horts i vinyes, un segon, conreu de cereals, un tercer, terra campa i deveses. En aquest sentit, l’expansió del conreu de la vinya a les zones d’Alella, Taià i Premià és força acusat ja des del segle X, mitjançant contractes de complantatio atorgats majoritàriament per la seu barcelonina. Els costums alimentaris d’homes i dones es modificaren també per les noves demandes, i es passà d’una dieta basada en l’alternança de productes d’horta i bosc a la caracteritzada pels aliments primordials del blat i la vinya. D’altres productes o materials essencials per a la vida urbana, com el peix o la fusta, trobaren igualment en el Maresme punts d’atracció: les cabanes de pescadors apareixen en la documentació del segle XIII; la Serralada Litoral, especialment el Montnegre, era un indret productor de fusta, ja que s’emprava en la construcció edilícia i naval. La contrada, per tant, diversificava l’espai i l’oferta en zones de bosc, camps de gra, horts a les terres baixes, regats per les rieres, i feixes de vinya als vessants orientats a migdia.

Bibliografia

• E. Albert i Corp: D’Iluro a Mataró. El Maresme del segle V al segle XIII, Mataró 1973
• V. Balaguer: Mataró a trozos, o sea historia de la ciudad de Mataró, antes Civitas Fracta, y anteriormente lluro, por un sugeto que no es natural de ella, dins Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, Barcelona 1860
• LI. Bonet i Garí: Les masies del Maresme. Estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins, Barcelona 1983
• J.J. Busqueta i Riu i C. Cuadrada i Majó: Un grup social a la conquesta de l’entom rural: Els funcionaris regis i la seva implantació en el Pla de Barcelona i en el Maresme, “L’Avenç”, núm. 94, Barcelona 1986
• F Carreras i Candi: Monografia de Sant Pol del Maresme, Barcelona 1906
• C. Cuadrada i Majó: Documentació Medieval, “Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria”, núm. 30 (1988), núm. 31 (1988), núm. 32 (1988), núm. 33 (1989), núm. 34 (1989), núm. 36 (1990), núm. 38 (1990), Mataró
• C. Cuadrada i Majó: Els senyors feudals de Mataró (segles XI-XIV), “III Sessió d’Estudis Mataronins”, Mataró 1987
• C. Cuadrada i Majó: Les parròquies medievals del Baix Maresme, “IV Sessió d’Estudis Mataronins”, Mataró 1988
• C. Cuadrada i Majó: El Maresme Medieval: Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç/Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), Barcelona 1988
• C. Cuadrada i Majó: Els capbreus com a font històrica: l’exemple dels capbreus de Mataró i Vilassar (segle XIV), “V Sessió d’Estudis Mataronins”, Mataró 1989
• C. Cuadrada i Majó: El senyor domina l’espai?, “VI Sessió d’Estudis Mataronins”, Mataró 1990
• J.M. Domènec i altres: El Vallès i el Maresme, dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, VI, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1982
• F Feliu i Monfort: El condado de Barcelona en los siglos IX-X; organización territorial y económico-social, “Cuadernos de Historia Económica de Cataluña”, VII, Barcelona 1972
• Ll. Ferrer i Clariana: Santa Maria de Ciutat Freta, Analecta Sacra Tarraconensia”, XXXVII, Barcelona 1965
• Ll. Ferrer i Clariana: Santa Maria de Mataró, 2 vols., Mataró 1968
• Ll. Ferrer i Clariana: Mataró a l’Edat Mitjana, “Analecta Sacra Tarraconensia”, XL, Barcelona 1968
• E. Flórez: España Sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España (XXIX: Barcelona), Madrid 1746-1918
• J. Iglésees i Fort: La població del Maresme a la llum dels censos generals, Mataró 1971
• J. Illa i París: Topònims del Maresme i consideracions històriques a l’entorn dels mateixos, “Miscel·lànies arqueològiques de Mataró i el Maresme”, Mataró 1976
• Liber feudorum maior. Cartulario Real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, ed. Miquel Rossell, Barcelona 1945
• J. Llovet: La ciutat de Mataró, 2 vols., Barcelona 1959
• J.M. Madurell i Marimón: Els sagramentals del Vallès, Maresme i Llobregat (Contribució a la seva història), “VII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó”, Barcelona 1962
• J. Mas i Domènech: Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Seu de Barcelona, Barcelona 1909-1914
• J. Mas i Domènech: Notes històriques del bisbat de Barcelona. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Fitxes manuscrites, 27 vols
• J. Mas i Domènech: Notes històriques del bisbat de Barcelona, 13 vols., Establiment tipogràfich “La Renaixensa”, Barcelona 1907-1921
• J. Mas i Domènech: Nota històrica de la Mare de Déu de la Cisa, Barcelona 1908
• J.M. Pellicer i Pagès: Versión castellana de varios privilegios redactados en latín y catalán concedidos a Mataró y demás pueblos comarcanos, Mataró 1866
• J.M. Pellicer i Pagès: lluro, Estudios histórico-arqueológicos sobre lluro, antigua ciudad de la España tarraconense, Región Layetana, Mataró 1887
• J.M. Pons i Guri: El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa, Barcelona 1984
• J.M. Pons i Guri: Inventari dels pergamins de l’Arxiu Historie “Fidel Fita” d’Arenys de Mar, Barcelona 1984
• J.M. Pons i Guri i J. Llovet: El senyor del castell de Mataró “versus’’la universitat del terme, “Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria”, núm. 14, Mataró 1982
• O. Quadrada i Damont: Els límits de Mataró i la parroquia de Santa Maria, “Fulls del Museu-Arxiu de Santa Maria”, núm. 6, Mataró 1989
• M. Ribas i Bertran: Notes històriques de Mata, Mataró 1931
• M. Ribas i Bertran: El poblament d’Ilduro, Barcelona 1952
• M. Ribas i Bertran i Ll. Ferrer i Clariana: Monuments Històrico-Artístics i bells paratges del Maresme, Mataró 1963
• M. Ribas i Bertran i Ll. Ferrer i Clariana: Els orígens de Mataró, Mataró 1964
• J. Rius i Serra: El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès, 3 vols., CSIC, Barcelona 1946
• J.M. Salrach i Marés: El procés de feudalització, segles III-XII, dins Història de Catalunya, dirigida per P. Vilar, vol. II, Barcelona 1987
• I Terradas: El món històric de les masies. Conjectures generals i casos particulars, Barcelona 1984
• F. Udina i Martorell: La documentació sobre Mataró a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segles X-XI), Conferència a l’acte acadèmic amb motiu de la concessió del XXIV Premi lluro, Mataró 1982
• J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, Madrid-València 1803-1852
• P. Vinyoles i Torres: Les franqueses del Vallès, Maresme i Llobregat, “Revista jurídica de Catalunya”, XXIX (1923), XXX (1924), Barcelona