Castell de Premià de Dalt

Tot i que no resten vestigis arquitectònics del castell, sembla clar que devia ocupar el terreny de l’actual cementiri municipal de Premià de Dalt, a l’extrem d’un promontori que avança en direcció SE.

La primera referència documental es troba l’any 898, quan el bisbe de Barcelona, Vives, comprà als germans Altemir, Elisa, Ermengarda i Bonadona un puig i una torre que el pare d’aquests havia construït a Premià. Cinc anys més tard el prelat féu testament i llegà a l’altar de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona l’alou que tenia a Premià constituït per terres i cases, juntament amb el castell (“cum ipso castro qui est in Primiliano”).

El castell de Premià s’esvaneix de la documentació dels segles XI i XII. L’any 1162 un mas anomenat Soler, que estén les seves possessions a Premià i Taià, és incorporat al patrimoni dels Sant Vicenç de Burriac mitjançant les esposalles de Pere, fill de Berenguer Guadall, amb Sança de Bell-lloc. L’any 1193 Guillem de Sant Vicenç rebé de l’esponsalici de Guillelma Marcús 1 000 morabetins d’or, pels quals obligà el castell de Vilassar, el mas Soler de Premià i altres honors. L’any 1196 Guillem i Guillelma empenyoraren a Guillem Armengol el mas Soler. El deute devia ésser restituït perquè el 1201 donaren el mas Soler al seu germà Berenguer de Sant Vicenç i, deu anys més tard, a l’altar de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona juntament amb Berenguer. D’aquesta manera la seu accedia a tot un seguit de drets que els Sant Vicenç tenien damunt del mas Soler. La importància de la transacció, confirmada dos mesos més tard pel rei Pere, i la naturalesa jurisdiccional de molts dels drets exercits fan força plausible la hipòtesi, sostinguda per M. Fages, que identificaria el mas Soler de Premià amb el castell que apareix a la primera documentació dins l’òrbita de la seu de Barcelona i amb la casa fortificada que apareixerà més endavant sota domini de la branca dels Sant Vicenç de Premià.

Al darrer terç del segle XIII la família Sant Vicens, dividida ja en dues branques (els senyors de Cabanyes-Mogoda i els senyors de Sant Vícenç-Vilassar), escindeix per segona vegada el seu patrimoni. L’any 1262 Berenguer de Sant Vicenç cedeix els castells de Burriac i Vilassar al seu fill Guillem, i el 1271 dóna al seu altre fill Berenguer els masos, els honors i les possessions de Premià i de Cabrera, i els feus que Pere de Vilalta i Pere de Palau tenien per ell.

A la darreria del segle XIII tornem a trobar de manera sistemàtica la pràctica d’empenyorament de la casa de Premià com a garantia del pagament de deutes contrets pels Sant Vicenç amb membres de la burgesia urbana. Berenguer de Sant Vicenç traspassà al ciutadà de Barcelona, Pere Marquès, els drets que aquest ostentava sobre la penyora d’uns masos de Cabrera a la casa fortificada de Premià.

Guillem Francesc de Sant Vicenç devia recuperar els drets i dominis cedits abans del 1325, moment en què apareix com a senyor de la casa de Premià. L’any 1384 Bernat de Sant Vicenç va donar a Pere Marquès, escrivà de ració i senyor del castell de la Roca, la casa de Premià i la quadra de Cabrera amb els seus termes jurisdiccionals.

Tot i el silenci documental, sembla que durant el segle XV només temporalment la casa i la jurisdicció de Premià fou sostreta del patrimoni reial per Joan II per compensar a Pere Joan Ferrer els serveis militars prestats durant la guerra dels Remenees, fins que el 1480 fou definitivament incorporada a la corona, juntament amb la resta de les parròquies de la baronia, per Ferran II. És plausible la hipòtesi que la vella casa fortificada o castell passés a la propietat del nou comú o universitat de Premià, la qual cosa n’explicaria el posterior procés d’enderrocament i, ja contemporàniament, la transformació en cementiri municipal.