Situació
Vista del conjunt de l’església parroquial, de la qual emergeix el campanar de basament romànic.
J. Todó
El poble d’Alella, cap de municipi, és situat a la part inferior de la Serralada Litoral, on s’ajunten dues rieres que en provenen: la de la Coma Fosca a l’oest i la de la Coma Clara a l’est, les quals formen la riera d’Alella. L’església parroquial de Sant Feliu es troba al centre de la població, a la plaça de l’Església.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDF412940.
S’hi arriba per la carretera N-II. A l’altura del Masnou (quilòmetre 640) cal desviar-se cap a l’interior per la carretera que des d’aquesta població puja al coll de la Font de Cera, fins arribar al poble d’Alella.
També s’hi pot anar per la carretera de la Cornisa, que és la que comunica Vilassar de Dalt amb el coll de la Font de Cera; i finalment, per la carretera de la Roca, on a l’altura de Vilanova de la Roca (quilòmetre 20) hi ha una cruïlla que mena a Alella. (NOB)
Història
El terme d’Alella surt documentat des del 976, en una venda de terres a Premià, com a límit ponentí d’aquest terme, i novament s’esmenta el 980 amb les formes d’Alela i Elella.
La parròquia de Sant Feliu consta des del 993 en una escriptura de permuta de terres entre el matrimoni de Guillem i Guilla i el monestir de Sant Cugat del Vallès.
L’església de Sant Feliu d’Alella ja existeix al final del segle X, tal com consta documentalment. El temple original devia estar situat on ara hi ha el presbiteri de l’actual. Ben poca cosa se sap d’aquell temple, tret del campanar, que és del final del segle XI o del principi del XII. Però Josep Mas assegura que la planta de l’església era de creu llatina i que la part més antiga de l’església és la capella de la Mare de Déu dels Dolors, situada prop de l’antiga sagristia, i la capella del Roser, situada sota el campanar.
Al segle XIV l’edifici es va fer insuficient, i el 1389, en una reunió del Comú, se n’acordà l’eixamplament. El 1454 s’adquireixen unes cases que hi havia a tocar de l’església. I cinc anys més tard, el 14 de juny, el senyor de la casa d’Alella, Francesc Desplà, juntament amb el vicari Jaume Portell col·loquen la primera pedra. L’ampliació va consistir en la construcció de les capelles de Sant Antoni Abat i la del Sant Crist, que es comunicaran amb el temple per arcades. És la part del temple d’estil gòtic.
Al segle XVI es degué fer algun tipus d’arranjament en el campanar ja que hi ha la constància del pagament d’unes obres. El 1611 s’amplià de nou allargant la nau de l’església fins on és avui; la façana es va fer d’estil barroc. Es construeix també la nova sagristia al costat de ponent, on hi havia el cementiri, el qual es trasllada al costat de llevant. És també en aquest moment que la porta d’estil gòtic de la primera ampliació es trasllada a la façana de llevant i esdevé l’accés al nou cementiri.
El 1775, el qui fou virrei del Perú, Manuel d’Amat, va regalar dues campanes fetes a Lima. És llavors que es corona la part superior del campanar amb els merlets i es pinta i s’arrebossa, de manera que a la vista sols queda la base del campanar fins a les arcuacions.
Al final del segle passat, al costat de llevant, on es va traslladar el cementiri al segle XVIII, es començà a construir la capella del Santíssim i la nova sagristia; la vella s’enderrocà perquè per allà havia de passar un carrer. El 1984 s’iniciaren les tasques de neteja i de restauració de la part alta del campanar, que posaren al descobert la resta del campanar original romànic, desconegut fins llavors. (JVA)
Església
Detall de la decoració de tipus llombard que emmarca un petit finestral del campanar.
J.M. Bosch
El campanar de l’església parroquial de Sant Feliu d’Alella és l’únic vestigi que resta de l’edifici romànic. És sens dubte el campanar romànic més alt i vistós del Maresme. De planta quadrada, s’alça fins a 20 m i té quatre pisos, bé que exteriorment només se’n marquen tres. A la planta baixa hi ha una capella que no és del mateix moment del campanar. Al primer pis s’inicien els graons d’accés als altres nivells, els quals es marquen des de fora en progressiva complexitat de les obertures. Primerament una espitllera rectangular que es repeteix a les altres façanes, tot i que la de la cara nord és l’única que no queda oculta o tapiada. Al següent nivell donen a l’exterior tres finestres d’arc de mig punt adovellades, encara que la sud és amagada per la doble coberta de la nau de l’església. A la façana de ponent no s’aprecien restes de cap obertura en aquest nivell. Al darrer pis, un gran finestral apuntat fet amb maons es repeteix a totes les façanes i és coronat per una cornisa i merlets, els quals són fets amb maons, com tota aquesta última part. La nau superior del campanar devia refer-se al segle XVIII, i fa tan sols 2 m d’alçada. El paviment d’aquest quart pis no és l’original, però s’hi endevina el nivell per on devia anar; de la mateixa manera s’observen unes filades de carreus de la construcció romànica per damunt del paviment actual, a sobre les quals s’alcen els finestrals apuntats.
L’aparell és fet a base de carreus de mida més o menys regular, de pedra granítica, amb filades horitzontals i amb una superfície llisa per fora, units amb morter de calç, el gruix del qual entre carreus és uniforme. Les arcuacions llombardes, a diferència d’altres exemples de la comarca, no són fetes amb materials ceràmics sinó que en la seva construcció s’emprà la mateixa pedra granítica de la resta del campanar, treballant-la per donar-li un mínim de curvatura.
La decoració del campanar és a base d’un fris d’arquets cecs que es desplega pel damunt de les finestres romàniques del tercer pis. Cal suposar que aquestes arcuacions es devien repetir a la part alta del campanar, però devien desaparèixer quan aquesta es remodelà. Exteriorment apreciem les arcuacions dels costats nord i llevant, mentre que les del costat sud ara queden amagades entre les dues cobertes superposades del temple actual. Al costat de ponent no s’observa la presència del fris, ja que el teulat de la nova coberta el devia destruir, tal com ha succeït amb alguns dels arquets cecs del costat sud. A la primera base d’arrencada dels arquets del costat nord hi ha unes incisions a manera d’espina de peix o espiga, que no es repeteixen en cap altra base d’arrencada. (JVA)
Incisions
A la primera base d’arrencada de les arcuacions cegues que decoren la cara nord del campanar romànic de Sant Feliu d’Alella, apareixen unes incisions de caire vegetal que no es repeteixen en cap altra base d’arrencada. Aquesta base sobresurt un màxim d’11 cm del mur, i l’alçada és d’uns 18 cm. La superfície on hi ha les incisions és plana i de forma cònica invertida, amb una amplada màxima i mínima de 14 i 11 cm respectivament.
Totes les superfícies de la base d’arrencada són perfectament planes i polides. Les incisions són fetes amb tècnica simple de ratllar la pedra. El motiu esgrafiat consisteix en unes línies disposades a manera d’espiga o d’espina de peix, algunes de les quals han desaparegut parcialment per l’erosió del pas del temps.
Quant al simbolisme del motiu representat, podem dir ben poca cosa. El més probable és que representi una espiga o bé els nervis d’una fulla; en qualsevol cas, sembla tractar-se d’un motiu vegetal. (JVA)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Mas, III, 1909, pàgs. 10-12
- Galera-Aries, 1975, pàgs. 31-35
Bibliografia sobre les incisions
- Bassegoda i Nonell, 1985, pàg. 37