Situació
Façana de migdia de l’església prioral, amb un arcosoli fet per a una tomba d’estructura ja gòtica.
ECSA - Rambol
Aquest antic monestir o priorat benedictí és situat en un extrem del terme d’Argentona, proper al poble d’Òrrius, a la demarcació parroquial del qual pertany. Ocupa un petit turonet, enmig del bosc.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG470501.
És accessible per un trencall, senyalitzat, de la carretera que va a Òrrius i que surt de la C-1415 o carretera de Mataró a Granollers. Es troba poc més d’1 km abans d’arribar a Òrrius. La pista que hi porta té un cadenat, però és fàcil obtenir el permís per a accedir-hi amb vehicle. Cal demanar la clau de la capella al mas veí de can Figueres, al qual pertany. (NAB-IFF-MAJP)
Història
Els orígens d’aquest monestir, que mai no va passar de ser una cel·la monàstica o un petit priorat, són desconeguts. La làpida, segurament funerària, encastada en el seu interior, en la qual es llegeix + BAIO QUI ISTO DO/MO ADIFICABIT, amb una lletra arcaica que pot remuntar-se als segles IX o X, ha fet suposar que el Baió aquí enterrat o recordat és el prevere que entorn el 874 s’havia instal·lat a Terrassa, on exercia drets o funcions reservats al bisbe, i que per això fou denunciat pel bisbe Frodoí de Barcelona i castigat pel sínode d’Attigny del 874. Tot és, però, una suposició sense gaire fonament.
Possible làpida funerària de Baió, personatge que segons la inscripció edificà l’església.
ECSA - Rambol
El que sí que és segur és que aquesta església existia el 1002 i es considerava una cel·la o filial de Sant Cugat del Vallès i del seu abat Odó. No consta, però, que tingués cap comunitat; això explicaria que el 1023 el comte de Barcelona cedís l’església, junt amb l’alou que l’envoltava, als antecessors d’Adelaida o Adalets Guadald, senyora que el 1080 va cedir l’alou amb l’església al monestir borgonyó de Cluny. Adalets i els seus descendents, els senyors del castell de Sant Vicenç o Burriac, tingueren sempre el patronatge del priorat, al qual feren importants llegats i on s’enterraren alguns membres de la família.
L’any 1098, després que Sant Cugat del Vallès recuperà la llibertat (s’alliberà de la subjecció a Sant Ponç de Tomeres), el comte de Barcelona Ramon Berenguer III li va confirmar les antigues possessions, i entre elles el priorat o cel·la de Sant Pere de Clarà. Això fou causa d’un plet o reclamació de Cluny, que va guanyar aportant els documents de les dues donacions del 1023 i del 1080 (vegeu la transcripció del document. El 1120 en la butlla del papa Calixt II de confirmació de béns de Sant Cugat s’esmenta encara ecclesia sancti Petri de Clerano, per bé que es fa com a confirmació de les butlles antigues, segons es diu al principi de la butlla, no com una realitat encara vigent.
Donació de Sant Pere de Clarà a Cluny (11 de desembre de 1080)
L’autor va fer l’edició segons dues còpies de la Biblioteca Nacional de París, una de les quals, la B, un xic diferent de la A, datava el document el dia 3 de les nones de desembre que correspondria al 3 de desembre; a aquesta pertanyen els fragments entre claudàtors.
“Si famulorum meritis juste compellimur debite compensare lucra mercedis, quanto jam pro remediis copiosius animarum divinis cultibus aeterna debemus impendere et impensa legum soliditate servare. Quapropter quecumque res sanctis Dei basilicis aud per principum aud per corumlibet fidelium donationes collate reperiuntur, [bene et utiliter ad posteritatis memoriam litteris transmittitur]. Igitur, in Dei aeterni nomine, ego Adalet Guadalbis, filia Arsindis, donatrix sum Domino Deo et Sancti Petri Cluniegi aecclesiam meam, que dicunt Sancti Petri de Clarano, et dono jam dicta ecclesia ad jam dictum cenobium, cum omnia que habet, [et] habere debet, et quod. Deus daturus est ad jam dictam aecclesiam, et in nostro honore et in alia. Est autem predicta aecclesia in comitatu Barchinonense, in terminio de castrum Sancti Vincenti de maritima, circa castrum Durivorum. Susprescripta quoque aecclesia, cum omni que habet et habere debet, sic dono Domino Deo et ad jam dictum coenobium Sancti Petri Cluniacensi potentialiter et votive ad duum plenissimum proprium, propter Deum et remedium anime mee et parentorum meorum, et de meo jure in suo trado dominio et potestate, sine ullo ingan. Et precipio ad filiis meis et filie et ad omni genere meo, ut hoc donum confirment et observent. Quod si ego donatrix, aud ullus domo, haud femina, hanc donationem disrumpere volueriti, nil valeamus, sed in duplo componamus et in antea ista donacio firma permaneat omni tempore. Actum est III idus decembris, anno XX°1° regni Philippi [Franchorum] regis, [et tempore domni Hugonis Cluniacensis abbatis]. Signum + Adalet Guadaldis, qui ista donacione feci et firmavi et testes firmare rogavi. Petrus levita, qui hoc rogatus scripsi, in die et anno quo supra.”
[O]: Perdut.
a: A. Bruel: Recueil des chartes de l’abbaye de Cluny, París 1888, IV, núm 3554, pàgs. 682-683.
Traducció
"Si ens veiem obligats a compensar de manera justa i adequada els guanys dels favors obtinguts pels mèrits dels servents, també ens hem d’esforçar per obtenir més abundants remeis eterns per a les ànimes per mitjà del culte diví i per guardar les coses esmerçades gràcies a la solidesa de les lleis. Per això, totes les coses que s’han donat a les basíliques santes de Déu, bé sigui des del principi o bé per oblació dels fidels, s’han de transmetre rectament i de manera profitosa per a la memòria de la posteritat a través d’escrits. Per tant, en nom del Déu etern, jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda, dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà, i la dono a l’esmentat cenobi amb tot el que té i ha de tenir i tot el que Déu faci que es doni a l’esmentada església tant en les possessions nostres com en les dels altres. I l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona, en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers. Aquesta església juntament amb tot el que té i ha de tenir, de tal manera ho dono a Déu i a l’esmentat cenobi de Sant Pere de Cluny plenament i a manera de vot perquè ho posseeixi plenament, a honor de Déu i per remei de la meva ànima i de la dels meus pares, i tot ho passo del meu dret al vostre domini i potestat, sense cap mena d’engany. I mano als meus fills i a la meva filla i a tots els del meu llinatge que confirmin aquesta donació i la mantinguin. I si jo, la donadora, o algun altre home o dona volguessin destruir aquesta donació, no ho puguem fer i hàgim de reparar en el doble del seu valor, i endemés que aquesta donació romangui ferma per sempre. Es va fer això el dia tres abans dels idus de desembre de l’any 21 del rei Felip dels francs i en temps del senyor Hug, abat de Cluny. Signa d’Adalets Guadald que va fer aquesta donació, la va firmar i va pregar als testimonis que la signessin. Pere, levita, que va ésser pregat d’escriure això en el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Cluny sembla que va restaurar la vida monàstica al lloc i va unir aquest petit priorat al monestir de Sant Pere de Casserres, d’Osona, que va centrar tots els béns de Cluny a Catalunya. En l’antiga documentació de Casserres figuren priors de Clarà des del 1196 amb la consideració de monjos de Casserres; es pot comprovar documentalment que aquest estat de coses va durar almenys fins el 1359.
El 1280 el prior de Clarà pagava com a dècima a Roma 64 sous i 7 diners, una xifra molt baixa, que superaven algunes de les millors parròquies de la diòcesi. Sabem que el priorat tenia com a dotació l’alou on radicaven alguns masos i censos que li feien gent dels termes d’Argentona i d’Òrrius.
No consta que mai la comunitat passés de quatre membres, tres monjos, incloent-hi el prior, i un sacerdot beneficiat. No hi ha, però, rastre de comunitat del segle XV en endavant, quan el priorat es va convertir en una prebenda en mans de priors comandataris; el 1597 les seves escasses rendes foren unides a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que les arrendà al casal veí dels Marc d’Òrrius.
L’any 1752 consta que la capella es trobava sense culte i ruïnosa, i es diu que fa més de trenta anys que no té culte. Aquest abandonament fou molt llarg, i la capella fou destinada algun temps a habitatge i a magatzem agrícola.
Fou restaurada el 1920 i ara es manté molt bé per tal com els seus propietaris, els amos de can Figueres, en tenen molta cura (i en faciliten la visita). (APF)
Església
Planta i dibuix de la façana principal de l’antiga església prioral.
J. Bonet
L’església de Sant Pere de Clarà és un d’aquells edificis que se situen al moment de la transició del romànic al gòtic, o sigui al pas del segle XIII al XIV.
És un edifici de planta rectangular i absis o presbiteri carrat, amb solucions gòtiques, però amb planimetria i disposició encara romànica. La nau té 8 m de llargada, als qual cal afegir els 4,50 m del presbiteri, cosa que fa un total de 12,50 m; la nau té 9 m d’amplada, que al presbiteri es redueixen a 8 per causa del notable ressalt que té a la part de migdia.
El santuari és cobert amb una volta molt apuntada i al final de la nau hi havia dos altars, que no guarden simetria per la diferent disposició dels murs del costat N i del de migdia, i la seva dispar situació amb relació al presbiteri. Aquest s’il·lumina amb una espitllera de doble esqueixada al mur de llevant i una de simple esqueixada a cada mur lateral, i la nau per la porta de migdia i dues finestres de doble esqueixada al mur de ponent.
La porta té arc de mig punt amb petites dovelles i tres graons de pedra dins l’amplada del mur que salven el desnivell d’1,5 m entre l’exterior i l’interior del temple. Al costat de la porta hi ha un nínxol d’estructura plenament gòtica que contenia un antic sarcòfag, ara desaparegut. És tradició que procedeixen d’aquesta capella els dos sarcòfags de pedra que es troben a la façana de l’església d’Argentona.
El petit campanar d’espadanya sobre el mur de ponent i alguns altres detalls de l’obra corresponen a la restauració feta el 1920. (NAB-IFF-MAJP)
Pica
L’actual pica beneitera de Sant Pere de Clarà és un bloc de pedra, decorat en la part central per un cap en relleu. La cara, arrodonida, té els trets molt marcats i una barbeta prominent; una melena poblada i un collar de boles, amb una creu penjant, emmarquen el rostre.
En la Guia del Romànic del Maresme, apareix la fotografia d’aquesta peça, i indica que es tracta d’un fragment de capitell, sense fer-ne cap més explicació. Els trets de la cara i la forma de la peça ens porten a situar-la en una època posterior al romànic. (AAR-AMS)
Talla
A la capella de Sant Pere de Clarà es conserva una imatge de Sant Jaume, de procedència desconeguda, que hom ha considerat romànica en alguna ocasió. Això no obstant, creiem que per les seves característiques la peça no correspon a l’època de què tractem. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1968, pàgs. 48-49
- Diversos autors, 1982, pàgs. 30-34
Bibliografia sobre la pica
- Diversos autors, 1982, pàg. 32
Bibliografia sobre la talla
- Diversos autors, 1982, pàg. 33