Situació
Aspecte actual d’aquest fantasiós castell neomedieval.
ECSA - Rambol
El castell de Santa Florentina, antiga domus de Canet, és situat a la part alta de la vall de Canet, uns 2 km al N de la població.
Mapa: 38-15(394). Situació: 31TDG648057.
Per accedir-hi des de la carretera N-II cal desviar-se uns 2 km endins de la població seguint una pista asfaltada que corre paral·lela a la riera de Canet; els darrers 800 m són per camí de terra. (MLIR)
Història
Fotografia de la fortalesa al final del segle passat, abans de la seva transformació radical al començament d’aquest segle.
Arxiu Mas
El casal o castell presenta ara un aspecte romàntic i totalment transformat, neomedieval, a causa de la total restauració que hi va fer al pas dels segles XIX al XX l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, familiar dels propietaris del casal. Els senyors de Canet són documentats amb un Guadamir el 1024 i un Gilabert el 1041, que podrien ser antecessors del cavaller Ferrer de Canet que morí el 1251 i amb el qual comença la història coneguda del casal i del llinatge. Al segle XV pertanyia per successió als Peguera, que el 1521 el cediren a Salvador Spano, cap d’una família que al final del segle XVI es convertí, per aliança matrimonial, en els Montaner, actuals propietaris. L’edifici, que fou incendiat en època dels remences i ampliat més tard, conserva una antiga fortalesa medieval, ara immersa en un conjunt de torrelles neomedievals i amb un pati central que té una bonica galeria gòtica transportada del monestir o santuari del Tallat. És un edifici que es manté ben conservat i amb notables peces i obres d’art a l’interior. (APF)
Castell
Planta del castell de Santa Florentina abans de la seva restauració, amb indicació del nucli originari de l’edifici.
LI. Domènech i Montaner
Avui dia, de la primitiva edificació romànica, segons el plànol confegit per Domènech i Montaner abans de la restauració, roman una torre de planta rectangular i, adossada a aquesta, una estança també de base rectangular, totes dues amb espitlleres, situades en el sector NE de l’actual construcció. (MLIR)
Capitell
Base i capitell que suporten una pica, amb decoració esculpida en baix relleu d’elements vegetals entrellaçats.
Arxiu Mas
A l’arxiu de l’Institut Amatller de Barcelona trobem la fotografia núm. 37 971 d’un capitell i una base que suporten una pica. Aquestes peces es conserven al castell de Santa Florentina.
El plint de la base és quadrat, de poca alçada i amb els angles superiors escapçats. A sobre hi descansa un tor gros, de secció semicircular, el qual està separat de l’escòcia per una petita motllura en angle recte. Aquesta escòcia és cilíndrica i alta (aproximadament el doble de l’alçada del tor inferior) i s’acaba en un altre tor lleugerament més petit que l’anterior.
Fèlix Hernández en un dels seus articles estableix l’evolució de la base àtica a la califal, remarcant els trets d’una àmplia escòcia amb poca fletxa entre dos tors similars. (Fèlix Hernández, Un aspecto de la influencia del arte califal en Catalunya (Basas y capiteles del siglo XI), “Archivo Español de Arte y Arqueología”, 1930, vol. VI, pàgs. 31-32.) D’altra banda, Xavier Barral (1981, pàg. 119) diferencia la base califal de la romànica indicant que aquesta darrera es caracteritza per una part còncava entre dos tors.
La base que tractem aquí es relaciona fàcilment amb els elements califals anteriorment esmentats. La seva forma ens permet comparar-la, per exemple, amb les bases de Santa Maria de Ripoll i Sant Vicenç d’Obiols. També hi ha certes semblances amb les de l’interior de Sant Pere de Rodes. La datació dels paral·lels esmentats abasta des de la segona meitat del segle X fins al primer quart de l’XI, moment en què també podem situar aquesta base del castell de Santa Florentina.
El capitell té tres parts horitzontals ben definides. La inferior, que ocupa la meitat de l’alçada, és de secció cilíndrica, s’ha ornat en baix relleu amb formes vegetals: una palmeta envoltada en la seva tija que dibuixa una forma lanceolada. Aquests conjunts es disposen un al costat de l’altre en tot el perímetre unint-se en els punts de contacte per petites bandes horitzontals. Els espais que resten lliures s’ocupen amb petits caps de fulles descendents.
La banda central conté puntes de fulles vinclades enfora formant una mena de cinturó, les quals no coincideixen, però, amb l’ornamentació inferior.
A la part superior, quatre sortints, que recorden petites volutes amb decoració vegetal, delimiten la seva forma quadrada. La superfície de cada cara, inclinada enfora, s’ocupa amb baix relleu que repeteix les mateixes formes de la part inferior, tot i que els conjunts tancats són aquí més circulars per adaptar-se a l’alçada de la sanefa; n’hi ha un de central flanquejat per dues palmetes descendents.
La disposició volumètrica del capitell califal és definida per Fèlix Hernández (op. cit., pàgs. 26-30), que indica que és una derivació del corinti amb una cistella en forma cilíndrica mancada d’astràgal i amb un dau central; en troba exemples a Ripoll, Sant Mateu de Bages, Sant Feliu de Codines, etc. El que analitzem no presenta un corinti pur, però sí que el tractament de volums tendeix a ser califal.
Xavier Barral (1981, pàg. 119) situa, en canvi, els capitells catalans de tipus califal del final del segle X a l’inici de l’XI incidint en el fet que la majoria devien ser de producció local amb influències del S de la península. És en aquest sentit que caldria tractar el capitell de Canet com una peça catalana que seguiria molt de prop la tradició islàmica en el volum i la composició, usant un tipus de decoració en relleu que, si bé s’utilitza al S peninsular, es troba també en la primera escultura romànica al N de Catalunya i el Rosselló.
Estilísticament, creiem que no es pot relacionar de manera directa amb els exemples catalans esmentats.
Amb tot, el capitell de Santa Florentina no conserva el preciosisme de la manufactura islàmica ni la forma absolutament coríntia.
En el cas que es pogués comprovar una mateixa procedència d’aquesta peça i de la base que la sustenta es justificaria una datació de l’inici del segle XI per a totes dues. (AAR-AMS)
No podem descartar, però, que la peça sigui importada, en una data impossible de determinar, sobretot si tenim en compte la manera en què fou construït el castell de Santa Florentina. (JCSo)
Talla
Al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, es conserva una imatge de la Mare de Déu procedent de l’església del castell.
És una talla en fusta policromada, i ha estat restaurada per tal de llevar-li una capa de pintura posterior que li dibuixava falsos cabells i una diadema, segons que es desprèn d’una fotografia recent, ja que no se n’ha facilitat la visita in situ.
La imatge mostra la Mare asseguda en un escambell rectangular en el qual figura un coixí i s’ornamenta amb dos poms de forma octogonal amb relleus semiesfèrics; duu el Nen en el genoll esquerre, sobre el qual recolzen els peus nus, i, curiosament, beneeix amb la mà dreta alçada, en lloc de sostenir-hi algun atribut, com era freqüent. El Fill també beneeix amb la dreta, i amb la mà esquerra sosté, dret i recolzat al pit, el Llibre de les Escriptures.
Formalment és una talla poc reeixida; en ressalta l’ornamentació pictòrica per damunt del treball escultòric, fet que és accentuat per la inexistència, pràcticament, de plecs a la roba. La Mare apareix més ben resolta i proporcionada, mentre que el Fill es troba reduït a un símbol més que a una figura rellevant de la composició. Amb tot, però, es conserva un cert hieratisme realçat per la frontalitat de totes dues figures, a més de la manca de relació entre elles.
Compositivament trobaria paral·lels en tot un ampli conjunt de marededeus que, igual que ella, mostren el Fill situat de manera semblant en el genoll; així, la Mare de Déu de Serrabona, Sansa, Rià. (La moda y las imágenes góticas de la Virgen. Claves para su fechación, “Archivo Español de Arte”, Madrid, vol. XLIII, núm. 170, abril-juny 1970, pàgs. 209-214.) Tot plegat evidencia la pertinença de la Mare de Déu de Santa Florentina a un moment tardà en el qual la iconografia i les formes romàniques es mantenen, per bé que menys aconseguides i amb lleugeres variants. Cronològicament correspon a un període molt ampli, potser de mitjan segle XIV, com apunta Antoni Noguera, o del final del mateix segle, si hem de jutjar per la túnica cenyida, model que segons Carmen Bernis (vegeu Mathias Delcor, Les vierges romanes de Cerdagne et Conflent, Dalmau, Barcelona, 1970, pàgs. 90-93) s’imposà en l’últim quart del segle esmentat. (CCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Diversos autors, 1982, pàg. 154
Bibliografia sobre la talla
- Noguera, 1977, pàgs. 258-260
- Diversos autors, 1982, pàgs. 188-189