Nucli històric
Vista aèria del nucli històric de la ciutat que es desenvolupà entorn de l’església de Santa Maria, al centre de la foto.
ECSA - J. Todó
Sembla que l’inici urbanístic de la ciutat de Mataró es pot establir en l’època romano-republicana, segons que testimonien, entre altres vestigis, la troballa d’una necròpoli d’incineració (segle I aC).
La ciutat, anomenada lluro, devia estar envoltada de muralles, de les quals s’han trobat restes en certs trams del seu perímetre. Les fonts escrites també donen testimoni d’aquesta construcció defensiva; Plini parla d’una lluro amb oppida governada amb dret romà.
La ciutat es trobava flanquejada per dues rieres (la Riera i el Rierot) i assentada dalt d’un turó, en la part més alta del qual hi havia el temple.
Aquest estava dedicat, segons les restes arqueològiques, al culte imperial i a altres divinitats. Es podria ubicar, segons diverses hipòtesis, prop d’on ara hi ha el presbiteri del temple parroquial de Santa Maria de Mataró.
L’altre element definidor de les ciutats romanes és el fòrum o plaça pública, nucli de vida urbana de les ciutats mediterrànies i hereva de les àgores gregues. A lluro costa deduir amb certesa el seu possible emplaçament. Fins ara hom la situava a la Plaça Gran, però segons les dades arqueològiques més recents sembla que en aquest lloc hi havia una casa senyorial (domus). Alguns autors com Ribas o Clariana sospiten que el fòrum, el temple i els edificis públics eren situats a l’àrea que avui ocupa el temple de Santa Maria.
Planta de l’antic sector emmurallat de la vila.
J. Graupera i J.F. Clariana
Pel que fa a la distribució dels carrers sembla que la troballa de certs trams de la xarxa de clavegueres donen a conèixer cinc dels decumani o carrers de N a S. Pel que fa als car dines o carrers d’E a W, no tenim tantes notícies, sols en tenim un de documentat. Se suposa que la continuació de la Via Augusta en el moment de creuar la ciutat formava l’eix principal o cardo maximus.
La ciutat disposava també d’unes termes a la part S del perímetre urbà, i la majoria de les edificacions responen al tipus de casa senyorial urbana (domus).
Pel que fa a les necròpolis, són localitzades a la part més antiga, de datació republicana, a la plaça del Fossar Xic, i segueixen el ritus funerari de la incineració. Un segon moment correspondria a les tombes d’inhumació en les vies públiques. Així, a la Riera i al carrer de Sant Josep han aparegut tombes de tègules i monuments funeraris en el perímetre que correspondria a la Via Augusta cap a Bàrcino.
Durant l’Alt Imperi lluro es va anar configurant com un centre administratiu i comercial de la ruralia. La riquesa econòmica en productes agrícoles i l’abundància de vil·les romanes dona testimoni de la importància productiva de la ruralia romana de la comarca del Maresme.
Iluro es va anar definint com un nucli d’administració de la zona entre Blandae (Blanes) i Baetulo (Badalona), i com a centre de mercat. Aquesta funció devia estar enfortida per la importància de la xarxa viària d’Iluro amb les poblacions veïnes i amb les vil·les agrícoles; així, la Via Augusta seguia la costa i la Via Sèrgia anava de Mataró a Vic passant per Caldes de Montbui, que comunicava amb Granollers per Parpers.
Aquesta importància administrativa i comercial d’Iluro va tenir l’auge al segle II dC i va entrar en crisi, com tot l’Imperi, al segle III.
El període del Baix Imperi significa per a lluro una davallada del paper centralitzador de recursos comercials i administratius en favor de les vil·les rurals que començarien un període d’expansió. La pèrdua de paper organitzatiu de la ciutat es veu reflectit en l’àmbit urbanístic amb el desmantellament d’alguns edificis públics, algunes parts nobles dels quals apareixen en la xarxa de clavegueres en reparacions d’aquesta època. També tenim documentada l’entrada del cristianisme a la ciutat amb l’aparició d’una necròpoli paleocristiana al nivell de la façana de l’actual temple parroquial de Santa Maria. En aquesta necròpoli cal destacar una coberta d’estuc d’una tomba amb el crismó. Aquesta troballa testimonia l’aparició de la nova religió, probablement la substitució del temple de culte imperial per un altre de cristià, potser de planta basilical, dedicat ja a santa Maria, i la situació de la necròpoli prop d’aquest temple abandonant la necròpoli de la Riera.
De l’època visigòtica sols queden restes molt fragmentàries relacionades amb la necròpoli, però podem deduir, segons el que passa a la resta del Principat, que trobaríem una continuïtat de poblament amb un continuat abandó de la ciutat per anar a viure a la ruralia. Sembla que en aquesta època el topònim de la ciutat canvia pel d’Alarona (Iluro-Ilurona-Alarona) malgrat que altres autors ho daten en època musulmana.
El període musulmà va significar per a lluro, igual que per a la franja costanera del Maresme, un període de replegament a la Serralada Litoral per raó del pas continuat de forces musulmanes dirigides a les ràtzies de la Septimània i la zona franca.
Aquest element va obligar els francs a conquerir el territori entre el període 785-801. Després de l’aparició dels comtats (segle IX) i l’enfortiment de la frontera al Llobregat, va arribar un període de recuperació per a l’antiga lluro. Els primers documents escrits ens parlen d’una Civitas fracta i una “vila de Matarone” indiferentment.
Coral Cuadrada indica que el nom de “Civitas” medieval reconeix d’alguna manera la importància com a ciutat que Mataró havia tingut en època romana. L’adjectiu “fracta” és interpretat per Llovet com un topònim eclesiàstic, ja que la ciutat, després de la reconstrucció franca del país, apareix dividida en dues esglésies, la de Santa Maria, al pla, i la seva sufragània, Sant Martí de Mata, a la Serralada Litoral. Aquesta última esglesiola estaria en una antiga vil·la romana i adoptaria el culte a sant Martí com a testimoni del pas de les tropes franques en conquerir Barcelona.
El terme de Materone equivaldria a la denominació laica que fa referència a la jurisdicció de la vila al castell de Mataró, regentada per la casa dels Castellvell, després per la casa de Montcada per via hereditària i finalment per la casa dels Sant Vicenç.
A l’alta edat mitjana la vila de Mataró aniria recuperant a passes lentes el paper central de l’època romana que havia perdut. La recuperació de la ciutat era marcada per dos elements significatius: la funció eclesiàstica i la comercial.
El pes polític que havia assolit com a organitzadora del territori es va perdre amb l’aparició d’un nou esquema de funcionament socioeconòmic que és el feudalisme. En aquest esquema la vila de Mataró perdria el seu paper i el cediria a un nou element: el castell. A partir d’ara els nuclis laics de poder serien els castells de Mataró, el de Sant Vicenç de Burriac (Cabrera de Mar) i el de Vilassar de Dalt. A Mataró, sols li quedarà el paper organitzatiu en l’àmbit religiós, que serà la parròquia. Aquesta, malgrat que afeblida amb la creació de Sant Martí de Mata, tindrà prou força per a mantenir viu un nucli de població a la plana, hereva de l’antiga lluro, fugint de les tendències de crear pobles “de dalt” com el que passa a la resta de la comarca, potser amb una altra excepció com l’església de Santa Maria de Pineda i Sant Pere de Riu.
L’església parroquial i la sagrera, zona de protecció a redós de la parròquia, facilitaran un altre element que serà important per a la recuperació de Mataró: el mercadal o mercat.
La documentació dona més dades sobre la vila de Mataró; devia ser constituïda per una sèrie de masos (mansus), com el Mas Seguí, prop de l’església, i la família dels Pujol Capella, entre altres, i per cases més petites que formen els primitius carrers (domus) |. La documentació ens indica també l’existència d’un hostal per a albergar forasters i un forn de pa. Altres serveis senyorials com la farga o les ferreries es trobaven fora del nucli urbà, al veïnat de Valldeix.
Aquest element de mercat aniria agafant importància cap al segle XII, fins que el 15 de juliol de 1294 apareix la primera concessió de mercat, concessió atorgada per Jaume II el Just al seu germà Pere i a la seva muller Guillema de Bearn, que aleshores era el senyor feudal de Mataró. Aquest mercat se celebrava el dilluns. Anys més tard, Jaume II atorgaria el privilegi de mercat a Vilassar a redós del castell, cada dissabte a partir del 1313.
Pel que fa a Mataró, a la llum de la documentació apareix dins la influència comercial de la ciutat de Granollers (Vallès Oriental) que apareix citada ja al segle XI i es mostra com a model en el camp agrícola i com a puntal econòmic de la zona, sobretot amb el comerç de gramínies, oli, productes vitícoles i d’horta.
Coral Cuadrada detecta en la documentació la utilització en el Maresme sud del mateix tipus de mesures per al blat que les emprades al mercat de Granollers. Uns aspectes a destacar dels mercats i les fires d’aquesta època són les conseqüències urbanístiques, degudes sobretot a la necessitat de buscar protecció, que obligava a establir les fires i els mercats prop del castell, com és el cas de Vilassar, o bé prop de les muralles de la població o a les sagreres, com és el cas de Mataró.
Aquest darrer cas va portar sobretot a la proliferació de ravals i barris comercials prop de la zona de mercat, sovint anàrquics i desordenats. Les cases dels mercaders, que constituïen els ravals, també solien tenir una estructura definida ja que incorporaven a la casa l’obrador i la botiga.
D’altra banda, la ubicació dins de la població va crear un espai urbanístic que acolliria aquestes activitats comercials, sovint en una plaça central del poble, com és el cas de Mataró, filla del fòrum romà (la Plaça Gran), que sovint es trobava prop de l’església.
Al final de l’època medieval Mataró es podria definir com una petita concentració de masos (Feliu, Roig, Arnau...) i d’altres que formen els primitius carrers del centre urbà.
Així apareixen documentats el carrer del Pou de la Vila (actualment Baixada de les Espenyes, Beat Salvador i carrer de la Pau), el carrer d’en Ballot (actualment Villalonga i Sant Simó), la Plaça o Mercadal (Plaça Gran) possiblement porxada, el carrer d’en Soler (possiblement a l’actual part baixa del carrer de Santa Maria), carrer de l’Escrivania (possiblement la part alta del carrer de Santa Maria), la placeta de l’església de Santa Maria (nucli religiós, sagrera i cementiri) i la Riera.
En el cens del 1486, al final del període estudiat, Mataró disposa d’uns 68 focs al nucli i 34 als veïnats de l’entorn.
A part les conseqüències urbanístiques, també cal esmentar, per acabar, la infraestructura de camins i vies de comunicació necessàries per al comerç. Mataró emprava durant l’edat mitjana la xarxa viària heretada dels romans.
A la baixa edat mitjana destaca l’intent dels vilatans de Mataró d’escapar de la jurisdicció senyorial del castell de Mataró, cosa que s’aconseguí definitivament amb un privilegi de Ferran II, signat el 31 de juliol de 1480.
Bibliografia
- Clariana, 1988, pàgs. 21-38
- Clariana, 1991, pàgs. 21-47
- Cuadrada, 1988, pàgs. 213-215
- Cuadrada, 1988, pàgs. 39-48
- Ferrer, 1968, pàssim
- Garcia, 1977, pàg. 131
- Garcia-Guardia, 1989, pàssim
- Graupera, 1991
- Graupera, 1991, (en premsa)
- Llovet, 1959, pàg. 63
- Ribas, 1988, pàg. 98
- Rius, 1866, pàg. 151