Sant Martí de Mata (Mataró)

Situació

Situada al NE del terme municipal de Mataró, gairebé limitant amb el de Llavaneres.

Al vessant meridional de la Serralada Litoral, a 314 m d’altitud, s’alça aquesta bonica capella de Sant Martí de Mata, que pertany al veïnat del mateix nom.

Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDG550027.

S’hi arriba per la carretera de Mataró a Arenys de Munt. Al quilòmetre 3,8 una pista porta fins a l’església, i abans passa per la capella de Sant Miquel i per Can Flaquer.

Cal demanar les claus de Sant Martí a la masia de Can Flaquer. (NOB)

Història

El temple de Mata és una capella rural que a l’edat mitjana va tenir funcions de parròquia de la població dispersa del veïnat de Mata, a la serralada costanera de Mataró. Aquesta funció ara és a càrrec de la veïna capella de Sant Miquel de Mata, construïda al segle XV, que és sufragània de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Jurídicament depenia del castell de Mataró, i eclesiàsticament era sufragània de Santa Maria de Civitas fracta o de Mataró.

El primer esment d’una capella dedicada a sant Martí per aquests indrets és de l’any 878, que es parla d’una capella amb aquesta advocació a la Marina, propera a la riera d’Argentona, que clou el terme municipal per la banda de ponent. La identificació d’aquesta església amb Mata va portar, al final del segle passat, una polèmica entre els historiadors J. M. Pellicer i Francesc Carreras Candi. Sembla, però, que la capella dedicada a sant Martí a Argentona era situada on ara hi ha el mas de Can Martí de la Pujada.

El topònim Mata no surt esmentat fins el 963. Els límits del veïnat eren molt extensos, segons que es dedueix d’una escriptura del 989. Mata limitava amb Llavaneres per l’orient, a migdia amb les aigües del mar, a occident amb Valldeix i a tramuntana amb el terme de Dosrius.

La capella apareix esmentada en diversos documents dels segles XI i XIII, en les afrontacions de terrenys, i situen la capella dins el veïnat de Mata de la parròquia de Santa Maria de Civitas fracta o Alarona. Així, el 1065, Berenguer Armengol llega a l’església de Sant Martí de Mata el blat que allí tenia.

L’any 1096 sembla que ja consta com a sufragània de l’església de Santa Maria de Mataró, quan el jutge Ramon Guitart llega a l’església de Sant Martí de Mata un oficier i un himnari i, a més, dues unces per a l’oli de la llàntia que cremava a la capella. El mateix Ramon Guitart, en el seu testament —va morir el mes d’octubre del 1100— va llegar a l’església de Sant Martí de Mata dues unces per a llum, un antifonari i un himnari.

Cal destacar també la donació feta pel bisbe Oleguer de Barcelona a Ramon Mir, el 1128, d’unes terres amb vinyes i oliveres dins els termes de les parròquies de Santa Maria de Civitas fracta, Sant Martí de Mata i Sant Andreu de Llavaneres.

El temple de Sant Martí també va ser anomenat durant un temps Santa Maria de Mata (esmentat el 1345), probablement a causa de la imatge de la Mare de Déu que hi havia junt a la de Sant Martí a l’altar.

Se sap que el 1606 el rector de Santa Maria de Mataró estava obligat a enviar-hi un vicari per a cantar misses el diumenge i altres festes, i administrar els sagraments.

Algunes reformes documentades són de l’any 1581, data que es trobava pintada amb pintura vermella sobre l’altar, i una altra reforma es va produir l’any 1767, segons una inscripció en la paret lateral, ANY MDCCXVII SE REMENDA. En aquesta reforma es va construir l’altar barroc, d’unes proporcions molt reduïdes, acabat l’any 1787. Els obrers de la reforma van ser Joan Galí i Francesc Riera, pagesos, però en qualitat d’obrers de les dues esglésies.

L’any 1926, mentre Josep Cabanyes prenia unes notes sobre la construcció de la capella per escriure un article en el “Bloc Mataroní”, s’ensorrà una part del sostre. Cabanyes diu que el sostre s’havia començat a deteriorar cinc anys enrere i que la teulada de la tercera part de l’església arran del campanar anava caient lentament. Descriu que l’altar barroc oferia un aspecte llastimós, i afegeix que la fusta estava completament pollada.

L’any 1933 la capella es trobava en estat ruïnós, sense coberta, i les parets estaven a punt de caure. El propietari de la capella, l’alemany Pau Schleicher, que vivia al veïnat, va decidir de fer reformes de consolidació i refer la teulada a costa seva. Pel que fa al retaule va anar a expenses d’altres persones del veïnat. En aquesta tasca va col·laborar també l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró.

Des del 1908 fins al 1936, que va morir assassinat, va exercir el càrrec de capellà de Mata mossèn Ramon Fornells.

Durant la guerra civil va ser totalment buidat, i les imatges i el retaule van ser cremats. L’edifici esdevingué un refugi de caçadors, que hi construïren una llar de foc.

El 1955 es va plantejar la possibilitat de tornar-lo al culte i de recuperar-ne l’aspecte originari. Es van refer les parets la teulada, i es van col·locar les lloses de pedra com a paviment i l’ara de pedra de l’altar. L’ocasió va ser aprofitada per l’arqueòleg de Mataró Marià Ribas i Bertran per a realitzar-hi unes excavacions. Posteriorment, l’any 1976, quan es rebaixava la terra que hi havia en una zona adjacent a l’església, es van trobar diversos enterraments, dels quals, però, només s’ha documentat llur presència. (JGG-JFCR)

Església

Planta de la petita capella de Sant Martí de Mata.

LI. Bonet

L’edifici és de planta rectangular, de 13,50 m × 6,50 m. A la paret lateral hi ha tres contraforts, i entre ells hi ha la porta d’entrada de punt rodó i una finestreta espitllerada.

El sostre és format per un embigat de fusta, la teulada és de dos vessants, i hi ha un campanar d’espadanya amb una sola campana.

El parament és de maçoneria amb pedres de diverses mides i restes de ceràmica. També hi ha algun carreu, i està travat amb morter de calç i sorra. Les cadenes dels angles són formades per carreus mitjans i grans amb les juntes omplertes d’argamassa.

El paviment és compost per rajoles, però correspon a la reforma del 1955.

La capella és orientada al SE.

L’excavació del 1955 va donar a conèixer un seguit de restes constructives romanes en el subsol de la capella, al costat SE, que continuaven a l’exterior. En aquest context van ser trobats quatre fragments de làpides cristianes, d’epigrafia visigòtica, de marbre blanc, dues de les quals permeten la seva unió.

Altres elements importants són dos fragments de mensae oleorum, dovelles d’un arc de pedra i restes d’una volta de pedra amb les marques de l’encanyissat.

Juntament amb això també aparegueren dues sitges amb més dovelles i més materials romans i ceràmica romanocristiana. Com a peces més interessants podem destacar un plat amb un crismó incomplet i una sivella de bronze de tipus visigòtic.

El conjunt de restes trobades en l’excavació fa pensar en l’existència d’una vil·la agrícola alt-imperial que va tenir una continuïtat d’hàbitat fins al Baix Imperi, amb certa importància, segons la troballa de restes de marbre i la gran quantitat de ceràmica.

En època paleocristiana i visigòtica es va bastir un temple amb una zona de necròpoli a l’exterior. La capella devia passar de tenir un culte privat de la vil·la a un culte públic.

Als segles IX-X es devia edificar el temple que coneixem i que, en essència, ha arribat als nostres dies. (JGG)

Sitja

Secció de la sitja excavada l’any 1966 a uns metres prop de l’església.

R. Lleonart

Durant una excavació realitzada l’any 1966, dirigida per Lluís Ferrer i Clariana, a uns metres de l'església de Sant Martí, abans d’arribar al trencall que mena a Can Flequer i a Sant Miquel, a mà esquerra, va trobar-se una sitja alt-medieval, en el tall del camí. Era cavada al sauló. Al seu interior es descobriren tres estrats. El primer, de farciment, era compost de terra argilosa i contenia materials de factura gruixuda d’època romana (vores de tègules, etc.), restes d’ossos humans, possiblement provinents de la necròpoli del temple de Sant Martí de Mata, i algunes ceràmiques grises. El segon estrat era un nivell prim de cendres que contenia ossos i restes de ceràmiques grises. El tercer estrat, a sota de tot, tenia unes característiques semblants a les del primer. (JFCR)

Bibliografia

• Cabanyes, 1921, fulls 11 a 14
• Ribas, 1933, pàssim
• Ribas, 1975, pàgs. 51
• Barral, 1981, pàg. 252
• Graupera, 1989, pàgs. 33-39
• Ribas, 1988, pàgs. 206-210