Situació
Calze i patena de peltre trobats Sant Andreu de Llavaneres i conservats al Museu Episcopal de Vic, amb el número d’inventari 9710.
ECSA - G. Llop
L’antiga parròquia de Sant Andreu de Llavaneres es troba aïllada sobre un petit pujol, voltat de boscos, al nord de la població. Actualment, és dedicada a Santa Maria Mare de Déu de la Minerva, però popularment és coneguda com l’Església Vella.
Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDG569031.
Per accedir-hi des de la vila cal anar al final del passeig de Joaquim Mates i seguir la carretera que porta a la urbanització La Cornisa. L’església és visible poc abans d’arribar-hi. (MLIR)
Història
El lloc de Llavaneres, documentat des dels anys 968 i 988 amb els noms de Levandonas i Labandarias, formava part de l’extens terme del castell de Mata o de Mataró, que anava d’Argentona a la riera de Caldes d’Estrac. La parròquia de Llavaneres estava en funcionament el 1058, i tenia com a titular sant Pere, almenys des del 1100. Tenia com a sufragània la futura parròquia de Sant Vicenç de Llavaneres, i algun temps també la de Caldes d’Estrac; Sant Vicenç es va independitzar el 1577 i Caldes ja al segle XIII.
La primitiva església es troba al N de la població, a l’indret on es va bastir entre els anys 1508 i 1523 una nova església d’estil gòtic tardà, completada entre el 1570 i el 1574 amb una austera façana i un campanar de torre quadrada. Va quedar a segon terme, a partir del 1752, quan es va construir una altra església a la vila, que no es va acabar fins més d’un segle més tard, amb el nou campanar (1865). La nova església es va obrir al culte i es va beneir el 1836. (APF)
Orfebreria
L’any 1897 es va trobar al presbiteri de l’antiga església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres un sarcòfag que contenia restes òssies humanes, a més d’un calze i una patena de peltre (aliatge de zinc, plom i estany). Aquestes peces es conserven des de l’any 1927 en el Museu Episcopal de Vic, i foren inventariades amb el número MEV. 9 710.
El calze, que fa 14 cm d’alçada, 9,20 cm de diàmetre a la copa i 12 cm de diàmetre al peu, és format per un casquet semiesfèric, lleugerament cònic, i un peu troncocònic de base circular molt ampla amb un nus ornamental a la part central de la canya. Aquest nus és decorat amb dues franges simètriques de relleus en ziga-zaga doble, amb triple puntejat a la part inferior, separats per línies verticals.
La copa és d’una sola peça i va ser soldada a la canya, que és possiblement massissa en la part continguda entre la copa i el nus, i buida des del nus fins al peu. Aquest procés es pot comprovar mitjançant el fragment de nus que s’ha perdut, el qual deixa al descobert el perfil de la paret, d’uns 4 mm de gruix. La possibilitat d’estudiar la part interior del nus ornamental demostra que la decoració que presenta no és feta amb repussat sinó que probablement és feta amb motlle.
La patena, d’uns 13 cm de diàmetre, és un plat molt pla que es conserva en dos fragments incomplets. L’única decoració que presenta és una circumferència incisa a la part central de la peça.
Totes dues peces (calze i patena) eren els dos objectes fonamentals de la vaixella eucarística, essencials per a la consagració del vi i el pa. Els materials emprats per a aquests tipus d’objectes han estat molt diversos. Els de fusta i terracotta s’usaren fins al segle VI, els de vidre fins al segle VII i els de pedra dura, ònix, àgata i cristall possiblement foren usats fins al segle XI. També es van utilitzar metalls preciosos o bé estany, peltre i aram, especialment en esglésies pobres (Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 283, i 1920, pàgs. 282-284).
L’evolució tipològica dels calzes s’estudia a partir de la forma de la copa i sobretot de l’evolució del nus ornamental, que es va complicant i aproximant cada vegada més a la part inferior de la copa.
El calze i la patena de Sant Andreu de Llavaneres tenen evidents paral·lels en el conjunt trobat dins la tomba de Sant Bernat Calbó (Museu Episcopal de Vic), en el calze del bisbe Bernat d’Olivella (Museu Episcopal de Tarragona) i en els dos calzes de Guillem de Cabanelles, conservats en el Tresor de la Catedral de Girona (vegeu l’estudi tipològic fet al volum XXII, pàg. 231, de Catalunya Romànica).
Cal esmentar que la major part dels calzes i les patenes romànics que s’han conservat, incloent-hi aquest conjunt, són de peltre o d’estany, i pel fet d’haver-se trobat dins les tombes són considerats ofrenes funeràries o distincions per als difunts.
Els paral·lels tipològics amb el calze de Sant Bernat Calbó, mort a Vic l’any 1243, i amb els dos calzes trobats al sepulcre de Guillem de Cabanelles (1227-1245) ofereixen una pauta crono lògica per a datar el conjunt de Llavaneres, del qual el calze es presenta lleugerament evolucionat pel que fa a la forma més cònica de la copa, semblant al calze de Núria, i a la importància ornamental del nus. Així dones, podem considerar aquestes peces com obres de la segona meitat del segle XIII. (GYCP)
Bibliografia
- Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 283, fig. 101
- Gudiol i Cunill, 1920, fig. 11
- López Navarro, 1984, fig. 213
- Gràcia i Mont, 1984-1985, pàgs. 313-353