Sant Esteve de Tordera

Situació

Església parroquial de la vila de Tordera situada en un extrem de la població, al centre històric, a la part més propera al riu.

Mapa: 38-14(365). Situació: 31TDG767171.

La vila de Tordera és accessible per un brancal d’I km que surt de la fita del quilòmetre 688 de la N-II, i també hi ha una carretera, la comarcal de Tossa a Hostalric, que travessa la vila i el terme. (MGE)

Història

El lloc de Tordera és documentat des del 898-917 en l’esponsalici del comte Sunyer I amb Aimilda, i ho és novament el 982. L’església de Sant Esteve de Tordaria s’esmenta el 977 quan Ponç i altres nobles en fan do-nació a Sant Pere de Rodes i al seu abat Hildesind.

Del segle XII en endavant abunden les notícies sobre la parròquia i sobre l’església, que, segons la vella Consueta, havia estat consagrada un dia i any desconegut pel bisbe de Girona, Berenguer, sens dubte Berenguer Guifré de Cerdanya (1050-1093).

El lligam amb Sant Pere de Rodes ja s’havia trencat al segle XII, moment en què l’església depenia de la diòcesi de Girona, com la resta de parròquies, bé que els seus delmes eren percebuts pels senyors temporals, els Umbert-Agudes i després els Cabrera, que en feren vendes i enfeudaments. L’any 1246, amb anunci dels bisbes de Girona, va passar a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda, que cobrava els drets parroquials, i hi anomenà, a precs dels bisbes de Girona, el sacerdot que els havia de regir, el qual exercia també la notaria del terme. 

Fins el 1319 la parròquia de Tordera era la mateixa de la de Santa Maria de Blanes, que incloïa el terme d’aquell castell. El 7 de juny de 1319 Blanes va passar a ser parròquia de ple dret, trencant així la vella dependència de Tordera; només li van quedar algunes obligacions o lligams tributaris que els de Blanes so-vint es resistien a satisfer.

Les visites pastorals dels segles XIV i XV la mostren com una parròquia amb un bon funcionament, de la qual depenia la capella de Sant Vicenç i altres, anomenades sovint genèricament Sant Ponç i Sant Llop.

Al segle XVI l’església es va renovar en part, especialment la part alta del campanar. La guerra del 1694 va afectar molt l’església, alguns murs de la qual calgué refer. L’augment de la població feu insuficient l’antiga església. Per això es va intentar fer-ne una de nova el 1737, cosa que finalment es va fer entre els anys 1780-1817, canviant-ne l’orientació i aprofitant el campanar de l’antiga. L’antiga església romànica es va enderrocar el 1790 després que el culte passa la part de l’església nova que ja s’havia construït (el presbiteri, el creuer i una capella). L’obra total es va acabar i es va beneir a l’agost del 1817.

Des d’aleshores l’església ha experimentat els efectes de guerres corn la de 1836-37 (la primera carlinada), i sobretot la de 1936-39, que li va fer perdre tots els antics objectes del culte. (JVA)

Església

De l’antiga església romànica de Sant Esteve de Tordera només resta d’època romànica el campanar. Aquest és de planta quadrada, de tres pisos ben marcats exteriorment per les finestres. Al primer pis, una finestra adovellada d’arc de mig punt es repeteix a les quatre façanes del campanar, encara que la del costat de llevant queda amagada per l’ampliació del segle XVIII. Al segon trobem una finestra ge-minada, amb dues arcades de mig punt que resten separades entre elles per una columna cilíndrica llisa, que descansa en una base cúbica amb una motllura circular que les uneix i és coronada per un capitell trapezoidal que sustenta els arcs en tota l’amplada del mur. Com en el pis precedent, i també com en el superior, la finestra es repeteix a les altres façanes. L’últim pis, que es diferencia de l’anterior per una cornisa, té una gàrgola de caràcter animal. Les obertures en aquest nivell, que ja no és romànic, consisteixen en un gran finestral doble d’arcs apuntats que es repeteix a totes les façanes. La coberta del campanar és piramidal amb merlets, i com tot el tercer pis, és obra del segle XVI. A la part baixa del campanar, al costat de ponent, hi ha un ull de bou restaurat, el qual devia marcar un primer nivell del campanar, abans del primer pis amb finestres.

De l’antic temple romànic podem apreciar l’arrencada de la volta de l’església encastada en el parament del campanar, que devia ser de volta de canó o de mig punt. En el que queda de la volta hi ha una porta tapiada, que comunicava, molt probablement, el campanar amb el cor. Aquesta porta és posterior al moment del romànic. S’observen també les restes d’un mur que sobresurt del parament de la torre del campanar alçat al segle XVIII, que devia ser el mur que tancava la nau pel costat S i indicava l’amplada de la nau original romànica. Així dones, el campanar romànic devia estar situat a la façana N de l’església, a l’extrem de ponent. Del que devia ser la porta d’accés al temple resta encara l’arrencada de Pareada a la façana de ponent, i que devia ser a base de dovelles.

L’edifici original romànic era orientat a llevant, tal com s’expressa en la Consueta iniciada per Cristòfol Pagès, domer de Sant Esteve el 1700: “...la iglesia velia mira a sol ponent, puig a sol ponent es lo frente i Portal Major (encara que sia unich), la seua llargària es de ponent a sol hixent, y la ampiaría de tramontana a mitjdia.”L’edifici anterior a l’actual era de planta de creu “...esta formada en forma de creu ab dos sacristias…”

Al dessota el campanar hi devia haver una capella de la mateixa ampliada del campanar que es comunicava amb la nau de l’església al costat de migdia, amb un arc de mig punt que és fet amb dovelles. Va ser tapiat i s’hi va fer una porta de dimensions reduïdes, damunt la qual hi ha una espitllera. En l'actual accés al campanar s’observa que aquesta capella es comunicava també amb la nau de l’església cap al costat de llevant; tanmateix, amb un arc de mig punt, avui totalment tapiat, i que la volta de la capella era de mig canó, tal com s’aprecia de manera parcial.

Des del terra de la plaça, a la part corresponent a les restes romàniques, fins al nivell de la nau actual hi ha una base de roca que indica de manera clara la situació del nivell del paviment original.

L’aparell emprat és de tres moments. El primer arriba fins uns metres per sota la finestra del primer pis i s’allarga cap a les restes de la façana. Consisteix en un aparell a base de carreus, ben treballats, de forma regular, i disposats en fileres horitzontals ben alineades; el gruix del morter és de poca separació i uniforme. Aquest tipus d’aparell situaria aquest primer cos del campanar i de la nau cap al segle XI.

El segon aparell emprat arriba fins a la cornisa, i encara que és molt semblant a l’anterior, els carreus són de mida més grossa i més elaborats. Aquesta part és datable al segle XII. Finalment, a la part superior, corresponent al segle XVI, l’elaboració és molt més acurada. (JVA)

Bibliografia

• Pons i Guri, 1965, pàgs. 76-77
• Vendrell, 1975, pàg. 120
• Diversos autors, 1982, pàgs. 123-125
• Pons i Guri, 1984, pàgs. 176-177, doc. 88
• Vendrell, 1988, pàgs. 99-108