Situació
Vista general de la fortalesa, molt reformada en època gòtica, on sobresurt la torre cilíndrica, l’element més antic del conjunt.
ECSA - M. Catalán
El castell de Vilassar es troba, a una alçada de 150 m, a l’extrem d’un dels braços que davallen de la Serralada Litoral, que divideix els aiguavessants de les dues rieres de la població, deixant un fort pendent (rost) al costat de ponent, i integrat a la part de llevant dins el nucli urbà de Vilassar de Dalt, del qual resta separat per un ampli espai enjardinat que l’envolta.
Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDF465964. (PBM)
Història
Tot i la manca d’estudis arqueològics encaminats a determinar tant el possible origen romà de l’hàbitat com l’època de les construccions medievals, sembla força plausible que ja al segle X existís un nucli originari, constituït per la torre cilíndrica i un recinte emmurallat al seu voltant. L’antic districte castral de Vilassar sembla que correspon als actuals termes municipals de Vilassar de Dalt, Cabrils i Vilassar de Mar, tal com es desprèn d’una lectura en negatiu dels límits de les franqueses de Sant Vicenç, concedides pels comtes Berenguer i Guisla a Guadali, l’any 1025: “sicut distant ipsas arenas de Cabrilios, usque ad ipsam heram de Miray, sive ad ipso puio de Sadalegs...”. Tot i constituir de bell antuvi el centre d’una jurisdicció amb entitat pròpia, el castell de Vilassar deuria caure aviat sota l’òrbita de Sant Vicenç de Burriac; l’any 1146 Berenguer Guadali de Sant Vicenç i Berenguera establiren la batllia de Vilassar a Marc Morell. L’any 1171 Pere de Sant Vicenç pactà amb Pere de Montornès una convinença per la qual li encomanà els feus de la torre de Vilassar (quatre cavalleries), retenint l’estacament del seu batlle a Cabrils i concedint-li la cinquena part de tots els establiments i tots els esplets. Per la seva banda, Pere de Montornès convingué prestar-li hosts, cavalcades, seguiment i defensa.
Berenguer de Sant Vicenç concedí l’any 1262 els Castells de Burriac i Vilassar al seu fill Guillem amb la condició que, si aquest moria abans que ell, la seva esposa Saura posseiria el castell de Vilassar. El 1273 Guillem comprà el dret sobre la castlania del castell de Vilassar a Guillem de Tagamanent i a Anglesa, la seva mare, com a successora de Pere de Vilassar, per 1 200 sous.
Els Santvicenç.
Els Castells de Sant Vicenç i Vilassar van passar l’any 1322 a Berengueró de Sant Vicenç, el qual va morir sense successió masculina directa, probablement com a conseqüència de la pesta. Per a satisfer el gran nombre de creditors del testador, els marmessors testamentaris van haver de vendre l’any 1352 les jurisdiccions a l’escrivà de ració i burgès barceloní Pere des Bosc, pel preu de 9 500 lliures. El castell de Vilassar fou l’epicentre de la presa de possessió corporal de Pere des Bosc l’11 de juliol de 1352 en un acte d’un gran contingut simbòlic. Pere des Bosc introduí un nou concepte de racionalitat en la gestió i administració de les seves jurisdiccions: els anys 1358-60 procedí a capbrevar els seus dominis, i entre el 1360 i el 1362 efectuà l’amollonament amb els termes dels Castells de Dosrius i Mataró. Com a conseqüència del procés de termenació del castell de Vilassar, els des Bosc entraren en conflicte amb els senyors de Premià per la definició de l’angle de la Cisa (resolt el 1385) i amb els senyors de la Roca pel domini del vessant vallesà del terme de Vilassar.
Les jurisdiccions de Sant Vicenç i Vilassar foren integrades a la Corona per Alfons el Magnànim l’any 1419, però els plets entre els des Bosc i els pagesos del terme per l’exercici de drets jurisdiccional continuaren al llarg del segle XV. Després del parèntesi de la baronia de Pere Joan Ferrer (1472-1480), les jurisdiccions de Sant Vicenç, Vilassar i Mataró foren definitivament reintegrades a la Corona pel privilegi de Ferran II del 1480.
Durant els segles XVI-XVII el castell de Vilassar continuà essent habitat pels des Bosc, cada cop més vinculats a la vida de la Cort. Per enllaços matrimonials i heretaments la propietat del castell passa, en el decurs dels segles XVIII i XIX, al Oms, als Copons, marquesos de Moià i de la Torre, i finalment als Sarriera, marquesos de Barberà i de la Manresana, els actuals propietaris. Sense perdre el seu paper de centre de percepció de rendes de naturalesa dominical, el castell de Vilassar tingué fins al segle XIX una destacada funcionalitat bèl·lica en diverses ocasions: l’entrada de les tropes borbòniques l’any 1713, els saqueigs de la divisió napoleònica del general Lechy del 1809, o la darrera carlinada del 1874.
A la darreria del segle XIX començà el procès de revalorització arquitectònica del castell: un grup de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya visita Vilassar, i Gaietà Buigas i Monravà redactà una memòria crítica sobre l’estat de l’edifici. Però no és fins el 1931 que el castell de Vilassar és declarat, per decret oficial, monument historicoartístic. L’any 1956 acaben les obres de reforma i restauració empreses pels propietaris.
El castell de Vilassar conté un dels arxius històrics privats més importants de Catalunya. Amb més de 8 000 pergamins, centenars de lligalls en paper, 300 llibres, 70 manuscrits, etc., l’Arxiu Patrimonial del Marqués de Santa Maria de Barberà fou declarat l’any 1986 bé d’interès cultural per la Direcció General del Patrimoni Escrit i Documental de la Generalitat, i actualment es troba en procés d’ordenació. (PBM)
Castell
Aspecte que ofereix el coronament de la torre de l’homenatge, vestigi del primitiu castell que originà la fortalesa actual.
ECSA - Rambol
Segons Monreal i Riquer, a Vilassar hi havia, ja al segle XII, un castell que constava d’una gran torre de l’homenatge cilíndrica i d’un recinte que en la major part coincidia amb l'actual. A la darreria del segle XIII s’hi afegí una torre quadrada sortint al costat dret de la portalada. A partir del segle XIV, el castell evolucionà cap al concepte de palau residencial introduït pel desig de luxe i d’ostentació dels primers des Bosc, de manera que patí tot un seguit de reformes radicals. Finalment, a les acaballes del segle XV, en una nova etapa senyorial, es decorà la façana. A partir del segle XVII començà el procés de deteriorament del castell i s'introduïren tot un conjunt d’afegits, que foren eliminats durant la restauració dels anys cinquanta del present segle.
La planta del castell de Vilassar ha estat definida com irregular concentrada. S’accedeix a la fortalesa per un pont d’obra que salva un vall ample i fondo, i va a parar, un cop passada la primera portalada, a l’interior del primer àmbit o recinte. Al costat dret del pati hi ha les sales antigament destinades a celler (segons un plànol del segle XIX) i al costat esquerre la capella (dedicada a la Trinitat i a la Concepció de Maria, segons un breu concedit pel papa Benet XIII l’any 1402) i la cuina de les bugades. La segona portalada s’obre a un pati interior que inclou la vella torre rodona.
El quadrilàter determinat pel perímetre de l’edifici i per aquest pati interior dona lloc a tres crugies als costats E, S i W, mentre que al N, la proximitat de la torre al mur exterior no permet ms que un estret camí de ronda, a Falçada dels merlets, sostingut per un arc transversal. El primer pis de la crugia de ponent era destinat a magatzem de blat, cuina i font, mentre que al costat de llevant s’obria l’ala noble del conjunt. Finalment, la torre cilíndrica, de cinc plantes i un mur de més de 2 m de gruix que conté empotrada l’escala de cargol d’accés, corona l’edifici. (JBM)
Bibliografia
- Buïgas, 1886
- Carreras i Candi, 1908
- Monreal-Riquer, vol. II, 1958, pàgs. 49-59
- Els Castells catalans, 1967, I, pàgs. 707-717
- Cuadrada i Majó, 1987, pàgs. 179-199
- Cuadrada i Majó, 1988, pàgs. 115-118 i 359-440