Castell de Siurana (Cornudella de Montsant)

Situació

Vista aèria del nucli de Siurana, amb el castell en primer terme, el primitiu recinte del qual és ben evident.

ECSA - J. Todó

El poble de Siurana de Prades és a l’extrem d’una serra. Es envoltat de cingles gairebé per tots costats. El castell és situat a l’est del poble, barrant l’únic pas planer que hi ha per a arribar a aquesta població. Des de Siurana hi ha una molt bona panoràmica sobre gran part de la comarca.

Mapa: 33-17(445). Situació: 31TCF272696.

En sortir de Cornudella, en direcció a Albarca, trobem, a mà dreta, una carretera que ens porta fins al poble de Siurana de Prades, tot passant per sota del castell. (JBM)

Història

Els precedents

Siurana, per la seva situació alterosa, sembla que va ser un hàbitat des dels temps antics. A la rodalia s’hi han trobat extensos tallers de sílex, i fins i tot, dins el mateix àmbit del castell, alguns estris prehistòrics (una agulla d’os, nou destrals de mà, i altres). També des de temps antics Siurana tingué alguna mena de fortificació, i la presència d’algunes tombes antropomòrfiques poden fer pensar en una certa continuïtat de poblament.

Fragment de mur d’època probablement andalusina que permet endevinar el perímetre d’aquest antic castell, avui totalment en ruïnes.

ECSA - J. Bolòs

Sembla que els sarraïns organitzaren aquest territori en una data tardana, potser a la segona meitat del segle IX, tot aprofitant la fortalesa natural que és Siurana i que presidiria un extens territori comprès entre el Camp de Tarragona i les Garrigues. Segons un document del 1154, que alguns autors consideren suspecte, els sarraïns del castell de Siurana afirmaven que fins al moment que els cristians van ocupar el castell, ells l’havien posseït durant doscents vuitanta-quatre anys. Aquest mateix document descriu l’ampli terme adscrit al castell sarraí de Siurana, que comprenia bona part de l’actual comarca del Priorat i sectors de l’Alt i el Baix Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues, i fins i tot, tal vegada, de la Ribera d’Ebre.

La llegenda ha magnificat el castell sarraí de Siurana, a causa del record èpic de la seva conquesta a mitjan segle XII. De fet, la simple visió de l’indret —un penya-segat de dos-cents cinquantacinc metres sobre el nivell del riu que passa al seu peu, i unit només a la resta del muntanyam per un estret pas— reforça aquesta idea d’inexpugnabilitat. La Siurana sarraïna devia consistir en unes poques defenses, però suficients, atesa la situació de l’indret, rere les quals l’espai restaria dividit bàsicament en dos àmbits: el castell pròpiament dit, que potser es reduiria a la selòquia, i un segon àmbit, de refugi per a la població de la zona i on hi havia la vila.

La conquesta cristiana

Siurana va prendre importància com a marca fronterera al segle XI, a mesura que s’anava afermant l’avenç cristià per les terres de la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, tot i que els límits no s’han precisat.

El 1146 Ramon Berenguer IV va donar Siurana —“castrum et villam de Siurana cum omnibus terminis suis”— a Berenguer Arnau i els seus fills, amb la reserva d’una cinquena part per a l’orde del Temple, tant pel que fa a la vila com als honors del seu terme. Però aquesta donació no es va traduir en un intent de conquesta o, si més no, no se’n té cap notícia. Ramon Berenguer IV va preferir concentrar els seus esforços en la conquesta de Tortosa i Lleida (1148-1149). L’ocupació efectiva de la vila va tenir lloc en un moment indeterminat, entre el 1153 i el 1154, després d’un cert temps de setge. El terme del castell de Siurana havia començat a ésser conquerit vers el 1148, coincidint amb la caiguda de Tortosa.

El 1153, quan encara durava el setge, Ramon Berenguer IV va concedir una àmplia carta de població als habitants i futurs pobladors de Siurana.

La senyoria de Siurana

Un cop conquerit el terme i el castell de Siurana, el territori s’integrà al patrimoni reial. Inicialment la castlania de Siurana va ser concedida a Bertran de Castellet i més endavant a Albert de Castellvell, ambdós personatges que havien contribuït a la conquesta. Amb la major part de l’antic terme islàmic de Siurana —reduït per la seva part est amb la separació de Montblanc i per la banda sud amb la separació d’Escornalbou— es formà en època d’Alfons I la batllia reial de les Muntanyes de Siurana, més endavant dita batllia de les Muntanyes de Prades en perdre Siurana el seu paper de centre o capital de la contrada. La batllia era governada per un batlle general, que acabà residint al castell de Prades.

Des d’Alfons I la batllia de les Muntanyes de Prades fou utilitzada com a escreix de les reines. A partir del 1174, la vila i el seu terme van pertànyer a la reina Sança, en ocasió del seu matrimoni amb Alfons I. A més de Sança, posseïren la batllia les reines Leonor de Castella, Violant d’Hongria i Constança de Sicília. En alguns moments la senyoria fou cedida a mans d’altri com a garantia de pactes, com els casos de la comtessa Elvira d’Urgell (1209-1220) i Guillema de Montcada (1300-1309) o com a garantia d’un emprèstit, com el cas de l’orde de l’Hospital el 1246.

La batllia reial de les Muntanyes de Prades fou la base per a la creació del comtat de Prades, el 1324.

El castell fins a l’any 1300

Després de la conquesta cristiana, en algun moment indeterminat, el castell devia ser refet. Per ara, l’única notícia coneguda d’obres a la fortalesa correspon a l’any 1287, ja molt tardana i, a més, poc important atesa la suma esmerçada —seixanta-sis sous i quatre diners. Se sap també que es dotà el castell d’una capella dedicada a sant Joan, de la qual es té una primera referència el 1294.

Durant els primers temps cristians la vila va ser un dels pocs nuclis habitats en tota l’extensa zona i assolí un notable veïnat; fins i tot fou refugi del catarisme. La seva situació encimbellada, però, una vegada passat el perill sarraí, li va fer perdre la “capitalitat” del territori davant Prades, que reunia més avantatges de comunicacions i habitabilitat que no pas Siurana.

Al segle XIII el castell de Siurana, lluny de la frontera, havia perdut bona part del seu valor com a plaça militar, però per les seves característiques de castell de gran seguretat va ser transformat en presó d’alts personatges. El primer d’ells va ser Roger Bernat de Foix. Detingut en el setge de Balaguer el 1280, va ser portat a Siurana el 1281 i no va ser alliberat fins el 1283. El va seguir Alemany de Lentí, un cabdill sicilià traïdor a la causa de Pere el Gran. Però el personatge més notable va ser Carles el Coix, príncep de Salern i després rei de Nàpols, clos a Siurana entre el 1286 i el 1288, que va ser alliberat en canvi de lliurar tres fills en qualitat d’ostatges, incloent-hi el primogènit, i una forta quantitat en argent. Carles, Lluís i Robert d’Anjou van restar a Siurana fins el 1295. Dels tres, cal destacar Lluís, que, segons es diu, per la influència dels franciscans a Siurana, va fer-se religiós i arribà a ser bisbe de Tolosa i sant. (EGJ)

Castell

Planta del castell, a escala 1:600, amb els dos grans recintes. S’hi distingeixen els murs fets segurament en època islàmica (tramat més atapeït), d’alguns murs fets potser també abans de la conquesta feudal (tramat més espaiat), de la torre, feta segurament al segle XII, potser a la primera meitat o potser a la segona meitat de segle (trama amb una direcció diferent).

J. Bolòs, completada amb la planta del jaciment publicada per Joan Padrós l’any 1956

Aquest castell ha tingut un paper important en la història de Catalunya, en diversos moments de l’època moderna i, sobretot, de l’edat mitjana. Això ha fet que hagi sofert al llarg dels anys nombroses transformacions i adaptacions a les diferents necessitats de cada etapa. És format, bàsicament, per un recinte sobirà i un de jussà. A partir d’aquesta diferenciació veurem, a continuació, les principals característiques dels diversos elements constructius que han arribat fins a l’actualitat i intentarem de proposar una datació aproximada de molts d’ells. Cal dir, d’entrada, que, tot i que normalment sempre comencem les descripcions dels edificis pels elements més vells, en aquest cas, malgrat que creiem que podem trobar les construccions més velles al clos jussà, començarem l’anàlisi del castell pel recinte sobirà, per tal de facilitar la interpretació del conjunt de la fortificació.

El recinte sobirà

El que anomenem clos sobirà és format de fet per un recinte més alt, situat a l’oest, i un recinte una mica més baix, situat a llevant.

L’element més important de la part oriental d’aquest recinte sobirà és una torre de planta rectangular. A l’interior té una amplada de 170 cm i una longitud de 340 cm. El gruix de les seves parets és de 140 cm. Es conserva en una alçada d’uns 3 m. És feta amb carreus poc treballats, no gaire grossos (per exemple 15 cm d’alt per 30 cm de llarg), col·locats en filades i units amb morter de calç. Un dels aspectes, però, més notables d’aquesta construcció és que fou construïda amb un sistema semblant al de l’encofrat. Els blocs, que veiem perfectament si passem pel camí que duu al poble, fan uns 130 cm d’alt per uns 180 cm d’ample. La façana nord és formada per quatre blocs d’encofrat (potser no tots ells sencers), un al costat de l’altre, col·locats en almenys tres nivells diferents.

A la part alta del recinte sobirà també hi havia una sala formada per mitja volta que recolza, a la banda nord, amb la roca treballada per tal d’allisar-la. A aquesta sala, reforçada per dos arcs torals, s’hi podia entrar per una escala situada al costat est. A la part superior també hi ha una obertura que permetia d’accedirhi. La volta i els murs d’aquesta construcció són fets amb carreus molt ben escairats. S’ha considerat que podia haver servit de presó o de cisterna.

Aspecte que ofereix aquest malmès edifici en el sector del seu recinte sobirà.

ECSA - J. Bolòs

Tot aquest sector occidental del recinte sobirà era clos per unes muralles, fragments de les quals s’endevinen a l’est i a l’oest de la torre. Aquest mur perimetral és fet amb pedres poc treballades, col·locades en alguns trams en filades. En aquest mur, veiem, per exemple a la punta en forma d’esperó estroncat de l’extrem oest —sobre el Salt de la Reina Mora—, que hi ha una espitllera per a arma de foc. L’aparell en aquest sector és molt més irregular. Tot això pot fer suposar que aquest mur perimetral, en part, fou fet ja a la darreria de l’edat mitjana; més aviat, però, degué ésser simplement refet i adaptat a partir d’una construcció anterior.

Entre la part oest i la part est del recinte sobirà hi havia un pas que portava en forma d’escales o de rampa cap al sud o el nord, fora del recinte. A l’est d’aquest pas, la part oriental del clos sobirà del castell també restava tancada per un mur, potser fet en un moment coetani al moment en què es féu (o reféu) la muralla de la part més occidental. En aquest sector oriental hi ha restes d’una porta situada a l’angle nord-est. Al seu interior també s’endevina l’existència d’algunes dependències. Així mateix, veiem que en el planell rocós tancat per aquest mur hi ha diversos forats de planta rectangular, que segurament corresponen a sitges. El situat més cap a l’oest té la boca amb una planta quadrada, que fa 140 cm de costat; a l’interior la sitja té una forma arrodonida, fa una lleugera panxa i té una profunditat de 160 cm.

Com a hipòtesi, podem suposar que, deixant de banda els forats que poden correspondre a diverses sitges molt velles, el primer que es va construir en aquest recinte sobirà fou la torre de planta rectangular, que, en principi, podem datar vers la segona meitat del segle XII. El fet que fos construïda amb una tècnica d’encofrat, molt semblant a la usada amb la tàpia, fa que no puguem rebutjar totalment un origen anterior a la conquesta del comte de Barcelona o també que els seus constructors fossin islàmics. Tampoc no podem descartar la possibilitat —tot i que no és pas probable— que sigui una construcció del final de l’edat mitjana, atès que als darrers segles medievals també s’utilitzava aquest sistema constructiu de l’encofrat (vegeu, per exemple, el castell de Gelida, al Penedès). De fet, però, aquesta torre mestra era sobretot, malgrat les seves mides reduïdes, el símbol del poder feudal; per tant, el més lògic és que fos feta poc després de la conquesta cristiana; les altres construccions no tindrien sentit sense aquesta torre. Cal pensar també que, d’acord amb el gruix del mur, inicialment havia de tenir una alçada molt més gran. En el mateix moment que es féu la torre es degué fer una muralla perimetral, que potser només s’estenia per la part oest del recinte sobirà, però que és difícil de saber si correspon o no a la muralla perimetral que hi ha ara, que segur que almenys en part fou refeta als darrers segles medievals. La sala de la mitja volta no és lògic que fos cap presó, com ha estat proposat. Per les seves característiques, gairebé representa la necessitat de fer més confortable i més luxós el recinte sobirà. A causa de la manca de lloc, calgué tallar la roca per a guanyar un espai al costat de la torre mestra. Tampoc no podem rebutjar la possibilitat que servís com a cisterna, tenint present la importància que tenia en aquest lloc poder disposar d’una reserva important d’aigua. Segurament podem datar aquesta sala cap al segle XIII. Els forats fets a la roca, situats a la part est del recinte sobirà, corresponen a possibles sitges i cal relacionar-los amb unes dependències del castell primitiu que es degueren construir en aquest sector est i de les quals segurament no queda res. No podem assegurar-ne, així doncs, una datació, atès que fins i tot és molt possible que siguin de l’època islàmica. Finalment, les muralles, fetes amb pedres col·locades d’una forma més irregular en aquesta banda oriental, segurament corresponen a un moment tardà dins l’edat mitjana o ja a l’inici de l’edat moderna; el mateix podem dir de la major part dels murs que podem veure a l’interior.

El recinte jussà

Bona part del recinte jussà és una gran esplanada rocosa, que fa uns 70 m de llarg —d’est a oest— per uns 15 m d’ample. A aquest espai cal afegir-hi una extensa zona inclinada situada a la banda sud, amb una amplada d’uns 15 m més. Com hem dit, contràriament al que trobem en altres castells, sembla que dins aquest recinte és on es distingeixen els elements constructius més vells; segurament, però, és així perquè allò que hi havia a la part sobirana fou destruït i reaprofitat. Aquest recinte jussà és tancat per diversos fragments de muralla. A més, al sector oriental hi ha una segona muralla col·locada directament sobre l’espadat d’un impressionant vall. Dins del recinte jussà hi ha restes de construccions al sector nord-oest i també a l’extrem sud-oest, sota el clos sobirà. Del mur septentrional d’aquest recinte en sortia una paret cap al nord que barrava el pas al camí que portava al poble. Després d’aquesta visió general, podem veure cadascun dels elements.

L’element més impressionant de tot aquest recinte és un immens mur que sembla que comenci —per cert, trencat— a la meitat de la façana est i que segueix cap al nord, on hi ha una espècie de torre de planta poligonal. A partir de la torre, gira cap a l’oest i després fa un angle cap al nord, fins a arribar a una altra construcció, potser una espècie de torre. L’amplada d’aquest gran mur oscil·la entre els 2 i els 3,6 m. La longitud del conjunt d’aquesta muralla és de prop de 60 m. És feta amb uns carreus de mida gran (45 o 50 cm d’alt per 50, 60 o 70 cm de llarg). El morter de vegades és de guix, d’altres és de calç de color rosat.

A part, trobem en aquest sector jussà dues parets amb unes característiques molt semblants a les d’aquesta muralla. Una és situada a l’extrem oest del recinte jussà. Sembla, d’acord amb el conservat, que podia arribar a tenir un gruix de 5 m. De fet, només s’ha conservat la cara interior d’aquesta muralla, en una longitud d’uns 6 m. Originalment devia ésser més llarga i possiblement arribava fins a la roca del recinte sobirà.

També trobem una muralla molt semblant al nord del clos jussà, barrant el pas al camí que menava cap al poble. Les característiques de l’aparell constructiu d’aquest mur són molt semblants a les de la resta de les parets esmentades; els carreus fan per exemple 45 cm d’alt per uns 40 de llarg. Neix adossada a la muralla nord del recinte i s’acaba a la banda nord del camí, recte, arran de l’espadat que hi ha en aquest costat. El gruix d’aquest mur és de 250 cm i la seva alçada, d’almenys 3 m.

A part aquestes construccions fetes amb uns carreus molt grossos, també trobem altres restes de parets bastides amb un aparell semblant, tot i que no és pas ben segur que siguin de la mateixa època. En primer lloc podem assenyalar el mur que uneix per la banda nord del recinte jussà les tres construccions suara descrites. Va d’est a oest. Al sector oest d’aquest mur perimetral es conserva una paret força acurada feta amb grans carreus; pot ésser força antiga. Més cap a l’est, a la part baixa del mur, trobem alguns fragments de paret amb un aparell diferent, però fet també amb uns carreus ben tallats. En aquests sectors de mur veiem diverses espitlleres; n’hi ha 8 de seguides i després dues més de situades alguns metres més enllà. El gruix d’aquest mur és de 85 cm. Aquest mur medieval, però, ha estat molt malmès amb el temps. Per damunt seu, la paret és refeta; més cap a l’est del mur que barra el pas al camí del poble, tota la muralla ja fou feta de bell nou en un moment més tardà.

Si ens n’anem a la façana est del recinte jussà, a uns 2,5 m del gran mur primitiu, neix una muralla, amb un gruix de 150 cm, que segueix en direcció sud, fins a arribar al cingle.

Finalment, en quart lloc, al llarg de gairebé tota la banda meridional del recinte jussà, hi ha un mur, fet amb pedres poc treballades i més petites (tot i que de tant en tant n’hi ha alguna de més grossa). Les pedres són col·locades o bé imitant una espècie d’opus spicatum o bé a base d’intercalar una filada de pedres col·locades longitudinalment amb d’altres de pedres posades en posició vertical. Té un gruix de 100 cm. Les pedres són unides amb terra, sense morter.

Aquesta sèrie de murs diversos clouen tot el recinte jussà. Cal dir, però, que actualment resten algunes zones escasses en què s’ha perdut tota resta de muralla, fet que no vol pas dir que no existís.

A part les muralles perimetrals, dins del recinte jussà cal assenyalar l’existència d’un conjunt de construccions que s’estenen adossades al mur sud. A l’extrem nord-oest també hi ha unes construccions edificades al llarg de la muralla.

Cal assenyalar que en aquest sector jussà hi ha diverses sitges i dipòsits. Al costat de la gran muralla hi ha una sitja amb una boca amb un diàmetre de 130 cm i una profunditat de més de 160 cm. Així mateix, a 6 m hi ha un dipòsit o pou amb una profunditat de 4 m i una amplada de 140 cm. Al costat del cingle que hi ha al sud hi veiem també una sitja, ara mig amagada per la vegetació.

A l’exterior d’aquest recinte, a la banda est, hi ha un segon mur, bastit uns 4 m més enllà de la muralla primera, exactament sobre el vall. Té un gruix d’uns 140 cm. És fet també amb uns carreus grossos, més poc treballats, potser reaprofitats, els quals són units amb morter de calç de més mala qualitat. A l’extrem meridional d’aquesta segona muralla hi havia hagut una porta (de la qual només es conserven els muntants), davant de la qual hi devia haver un pont que permetia de superar l’impressionant vall que hi ha sota seu. Més cap al nord, entre aquest segon mur i la muralla més interior, hi ha un esperó amb una planta triangular, que cal pensar que fou construït abans de fer-se aquesta construcció externa.

De l’anàlisi d’aquest conjunt de construccions que hi ha al recinte jussà, podem concloure que segurament els murs més gruixuts han d’ésser fets durant l’època islàmica. És difícil de saber, però, si el mur nord, el mur est i el mur sud són també fets en aquest moment. Per les seves característiques hom estaria temptat de pensar que el mur sud fou fet a corre-cuita, davant d’una circumstància difícil, en un moment força reculat, potser anterior a la conquesta cristiana. El mur nord (almenys tota la part central, on hi ha les espitlleres) fou fet posteriorment als murs gruixuts del nord-oest i de l’est. Alguns sectors d’aquest mur (potser els occidentals) poden ésser, però, força antics. En bona part, podria haver estat fet cap als segles XII o XIII. La muralla de l’est també planteja forts problemes de datació, ja que no és pas segur si fou feta abans o després de la conquesta cristiana. Malgrat el que hem dit, hom té el mateix problema a l’hora de datar el mur meridional. Finalment, la segona muralla ha d’ésser més moderna: cavalca sobre el mur nord (en el sector de les espitlleres) i inutilitza l’esperó del nord-est.

En conjunt ens trobem davant d’un dels castells més interessants d’aquestes contrades, que havia estat potser massa poc valorat fins ara, atesa la seva importància evident. Segurament, si es fes una anàlisi acurada de cadascun dels seus elements, encara es podria anar molt més enllà en la valoració de l’evolució de les seves diverses etapes constructives. (JBM)

Intervencions arqueològiques

Entre els anys 1945 i 1947, J. Padrós i Guiamet va realitzar un seguit d’intervencions arqueològiques al castell de Siurana, que consistiren principalment en un buidatge extensiu dels sediments arqueològics que hi havia. Aquesta excavació, feta d’acord amb els mètodes d’aquella època, no ens permet de tenir ara una visió global i diacrònica d’aquesta fortificació i no aporta res per a poder esbrinar quines parts són del primitiu castell andalusí i quines són del cristià. A continuació descriurem l’excavació i el jaciment a partir de les dades aportades per l’estudi que es va publicar.

D’acord amb els resultats de la memòria publicada, el recinte sobirà és presidit per una torre rectangular. Al seu costat sud-est (zona 10 de l’excavació de Padrós) hi ha una cambra feta en part amb carreus i en part formada per la mateixa roca; aquesta habitació coberta amb una volta reforçada per uns arcs diafragmàtics tradicionalment s’ha considerat que era la presó; cal, però, apuntar la possibilitat que fos una cisterna.

Al costat est d’aquesta cambra, hi ha una esplanada (zona 9) on s’aixeca una construcció de planta trapezial feta de pedra i fang. Al sòl, la roca mare, hi podem observar alguns encaixos de les dependències interiors. Al nord-oest d’aquest espai i al costat de la rampa (zona 7) es van documentar els basaments d’un arc. Al sud-oest es trobà una cisterna rectangular, amb una profunditat de 2 m, encara visible actualment. Uns quinze anys abans d’aquesta intervenció arqueològica s’hi havien descobert les bases d’unes columnes de factura força grollera.

A la banda oest del recinte sobirà hi ha una llenca estreta de roca (zona 11), exactament sobre el famós “Salt de la Reina Mora” (zona 12), que és un petit fossat o vall que limita la fortalesa per aquest costat. En aquest sector les excavacions sols permeteren de trobar un parapet que recolzava en la muralla septentrional. Al nord-oest del recinte sobirà es trobà una rampa (zona 7) tallada a la roca, que arrenca del pati o esplanada superior i arriba fins al peu de la muralla del nord-oest.

El sector anomenat a la memòria pati del castell (zona 6) correspon al recinte jussà. És una àmplia esplanada de roca. Les excavacions documentaren sediments a l’extrem nord-est d’aquest sector, procedents de la demolició del baluard que hi havia al seu costat —construccions de murs molt gruixuts descrites en l’estudi anterior de J. Bolòs. Al peu d’aquest baluard es va buidar una sitja globular amb una profunditat de 2,5 m i amb un diàmetre de 2 m. Al seu costat també es descobrí un pou de planta rectangular. Segons la memòria d’aquestes campanyes d’excavació, a l’extrem nord-est del pati, entre el que anomenen baluard i el gran mur que hi ha més cap al sud, hi va haver una porta que s’obria al vall.

Al nord de l’anomenat pati d’armes —el recinte jussà— hi ha un espai tancat, que té els fonaments sobre la roca (zona 8). Les excavacions que s’hi feren documentaren estructures de paret de pedra i fang —excepte en la muralla exterior— i diversos basaments d’arcs, també de pedra. En aquest sector s’hi descobrí un petit molí d’oli. En una habitació de l’extrem sud-oest d’aquest sector nord del recinte jussà s’hi trobaren dos cadàvers humans, que, sense concretar-ho gaire, se suposà que corresponien a inhumacions “recents”. Pels resultats obtinguts de l’excavació es va creure que hi havia un pis superior. També es trobaren restes de vidre i es documentà un nivell d’incendi. En les cambres centrals d’aquest sector, més baixes que el pati d’armes adjunt, es trobaren diverses espitlleres per a arma de foc. També s’hi trobà un carreu amb un gravat, potser un escut.

A l’est del baluard hi havia el vall. A l’extrem nord-est s’excavà un espigó amb una planta triangular, que defensava l’entrada de la fortificació. En aquest sector (zona 3), sols s’hi trobaren projectils de ferro, esfèrics, de 80 mm de diàmetre.

Més cap a l’est, a l’escarpa del vall (zona 2), l’excavació va permetre de descobrir un mur que anava del nord-est del recinte cap al sud-est. Els únics materials que s’hi trobaren foren projectils de ferro. Qui va publicar l’excavació va suposar que el vall o fossat (zona 1) era en curs de construcció.

El sector sud-est de l’anomenat pati d’armes (o recinte jussà) és un espai en pendent (zona 5), del qual es va extreure una gran quantitat d’enderrocs. S’hi trobaren moltes restes arqueològiques i un cadàver d’infant i la mandíbula d’un adult. A l’extrem sud-oest es trobà una petita sitja.

Al sud-oest del pati d’armes (zona 13) es documentaren sis cambres, dividides per parets de pedra i fang, que recolzen sobre el mur de tancament del costat del cingle. En una d’aquestes habitacions hi ha una sitja i en una altra, els basaments d’un arc.

El camí d’accés al poble de Siurana era tallat per una construcció en forma de “cuirassa” (coracha), que arrencava de la muralla del nord. En aquesta construcció hi havia una porta i sembla, segons Padrós, que era defensada per un fossat.

Els materials arqueològics que es trobaren durant les diverses campanyes d’excavació són bàsicament moderns i alguns d’època prehistòrica. Es trobaren molts projectils d’arma de foc, ceràmica blava i ceràmica de reflexos metàl·lics, que fou confosa amb la ceràmica andalusina. Entre les monedes recuperades, que abracen un període molt ampli, podem ressenyar diverses monedes medievals: un diner de Ramon Berenguer IV (Barcelona, 1131-1162), un diner de tern de Jaume I (Barcelona, 1213-1276), dos òbols de Jaume I (Barcelona), un diner de doblenc de Jaume I (Barcelona) i dos diners de Jaume I (València, 1238-1276). També s’hi trobà una moneda andalusina no identificada.

Ja fora de la zona del castell, és molt interessant la troballa que es féu de la graella d’un forn de terrissa, situat prop del riu, al sud-oest de la fortificació, sota els cingles, a la propietat d’Emili Miró. Va ésser excavat, però no s’hi trobaren restes que permetin de deduir-ne la datació.

Per a acabar, podem dir que les dades de l’excavació resten molt condicionades pels mètodes emprats durant l’excavació i per la manca d’un estudi aprofundit. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Bofarull, 1849, IV, doc. L, pàgs. 112-113
• Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 94, pàgs. 147-149
• Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 411-431
• Fort i Cogul, 1975*
• Ramos, 1985, pàg. 26 i doc. X, pàg. 128; 1987, pàg. 20
• Álvarez, 1990, doc. 27, pàg. 67
• Gort, 1994.

Bibliografia sobre les intervancions arqueològiques

• Padrós, 1956, III-IV, pàgs. 200-215.