Santa Maria de Siurana (Cornudella de Montsant)

Situació

Vista del sector sud-est d’aquesta església, sens dubte l’edifici religiós altmedieval més interessant de la comarca.

J.A. Adell

L’església parroquial de Santa Maria s’aixeca en un indret excepcional, a l’extrem de ponent del petit poble de Siurana.

Mapa: 33-17(445). Situació: 31TCF268696.

L’itinerari per a arribar a Siurana és el mateix que hem descrit en la monografia precedent. (JAA)

Història

La parròquia de Santa Maria de Siurana degué ser creada al mateix moment de l’ocupació cristiana del castell i vila de Siurana, o tal volta ja abans, durant el setge, ja que avui convenim a acceptar que aquesta fortalesa va caure en un moment indeterminat entre els anys 1153 i 1154, mentre que la notícia més antiga de l’església és a la butlla d’Anastasi IV, calendada el 25 de març de 1154. El primer sacerdot conegut és Pere, el 1164.

Tot i la celeritat a crear la parròquia, la fàbrica de l’edifici actual és més tardana, probablement del primer terç del segle XIII, cosa que indica la presència d’un temple anterior, tal vegada bastit aprofitant les estructures sarraïnes existents.

L’àmbit territorial de la parròquia va ser inicialment molt ampli a causa de l’escassa població de la comarca. El 1194 consta que ja tenia esglésies sufragànies, que al llarg del segle XIII s’anaren separant, amb l’excepció de la d’Arbolí, que en va dependre fins a l’època moderna. En 1279-1280 el pagament de la dècima revela el retrocés relatiu de la parròquia de Siurana, que en aquestes dates tindria a l’entorn de la meitat de la feligresia de Prades i es trobava per sota de la d’Ulldemolins i Cornudella de Montsant.

Al final del segle XV l’església parroquial de Siurana era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona. (EGJ)

Església

Planta de l’església, d’una nau amb un absis i dues absidioles semicirculars fetes dins el gruix dels murs. La porta, singularment, es troba oberta al mur nord.

J.A. Adell

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit, de perfil lleugerament apuntat, que arrenca d’una imposta bisellada. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, obert mitjançant un estret arc presbiteral i actualment alterat per un retaule i el cambril de la Mare de Déu de l’Aigua, que responen al procés de reformes que sofrí l’edifici, en el qual també es va construir un cor elevat a l’extrem de ponent de la nau.

La capçalera es completa amb dues absidioles semicirculars, obertes com nínxols dins el gruix dels murs, just a l’obertura de l’arc presbiteral de l’absis central.

La imposta que defineix l’arrencada de les voltes és de perfil bisellat i llisa, tret del sector de llevant de la nau, que presenta una doble ziga-zaga, i de l’absis, que mostra una decoració escacada.

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, ornamentada exteriorment amb una arquivolta suportada per dues columnes. A la façana sud hi ha dues finestres i una altra a la façana nord, de doble esqueixada, asimètrica, amb l’obertura interior rectangular (amb els carreus perfectament tallats), de les quals la situada més a ponent, tapada pel campanar, serveix actualment de porta d’accés al cor. Al centre de cada absidiola hi ha una finestra d’una sola esqueixada, que es manifesten a l’exterior com a simples espitlleres. A la façana de ponent hi ha un ull de bou circular, d’arestes motllurades.

La porta principal s’obre a la façana nord i és resolta amb llinda i un timpà esculpit, emfasitzada per tres arquivoltes en gradació, suportades per tres parelles de columnes, i emmarcada exteriorment per un guardapols esculpit. Al mur sud, on hi ha el cementiri, s’hi observa una altra porta, paredada, resolta amb un arc de mig punt dovellat, llis i sense relleu en el parament.

A l’angle sud-oest de la nau hi ha un campanar de torre, de planta quadrada, amb un sol nivell d’obertures a la part alta, que és clarament un cos afegit a l’obra de l’església i de construcció molt més matussera que l’església. Tanmateix, presenta a la seva façana est una porta, paredada, resolta amb llinda i arc de descàrrega, de factura molt arcaica, tot i que és clarament posterior a l’obra de l’església.

En el paviment de l’absidiola sud, format per la mateixa roca mare, es conserven una sèrie de marques i entalles que poden correspondre a una estructura d’altar, avui desapareguda, i que són similars a les que hi ha, en major proporció, a l’absis de la propera església de Sant Vicenç d’Albarca.

L’aparell, molt homogeni, és format per carreus ben tallats i polits, on s’observen nombroses marques de picapedres, disposats molt uniformement en filades irregulars. Palesa una construcció acurada i perfectament executada, sense cap element ornamental a les façanes, que presenten una geometria nua i contundent, només trencada per les obertures i el ràfec bisellat.

Interior de l’església, amb l’absis al fons, on destaca el seu aparell homogeni format de carreus ben tallats i disposats de manera uniforme.

ECSA - J.A. Adell

El model constructiu i espacial de Santa Maria de Siurana pot considerar-se com a característic de l’arquitectura catalana del segle XIII, que segueix els models de l’arquitectura del segle XII, lluny de les innovacions que es manifesten en les grans obres de Lleida, Tarragona i el Cister, però ja integrat en les noves formulacions de l’organització de la construcció, que es fan notar en les marques de picapedrer.

Aquesta arquitectura, fidel a la tradició, palesa, però, uns canvis en relació amb els seus models, que es manifesten sobretot en les proporcions de les estructures absidals i la seva relació amb la nau, en la recerca d’una major integració espacial dels àmbits de l’església. D’aquest tipus d’arquitectura en són un bon exemple, ultra Santa Maria de Siurana, esglésies com Santa Eugènia de Saus o Sant Julià de Verges, a l’Empordà, o Sant Vicenç d’Albarca.

D’altra banda, l’estructura de la capçalera, amb les absidioles encastades en el gruix dels murs, és una solució singular que retrobem en grans estructures de la fi del segle XII, com als transseptes de la Seu d’Urgell o Cornellà del Conflent, o a l’absis de Santa Maria de Porqueres o, més a prop de Siurana, a la capçalera de les esglésies de Santa Maria del Camí o Sant Pere de Pierola (Anoia), que representen una simplificació de les estructures de capçalera trebolades. (JAA)

Portada

Portada de l’església oberta al mur nord, formada per tres arquivoltes en degradació, amb els capitells i el timpà esculpits.

ECSA - J.A. Adell

El conjunt escultòric més interessant de l’església s’emplaça en la portada del mur nord. Aquesta portada és constituïda, com ja s’ha esmentat, per tres arquivoltes, i un guardapols que descansa en una imposta que coincideix amb una semicolumna. Hi veiem també tres parelles de capitells, que tenen una alçada aproximada d’uns 40 cm; els més allargassats són els dos intermedis, que mesuren uns 42 cm. Els àbacs estan molt remarcats gràcies a llurs daus tan pronunciats; els dels angles s’enllacen a través d’un arc molt còncau que fa ressaltar encara més el volum dels daus centrals. Les alçades dels àbacs són molt variables, entre 8 i 13 cm; en canvi, les amplades oscil·len entre 20 i 22 cm.

Els capitells

Aquests capitells estan decorats amb dues classes de motius: vegetals i figurats. La disposició dels temes és simètrica en ambdós laterals de la porta.

Detall dels capitells dels brancals esquerre i dret de la portada.

ECSA - E. Pablo

Els capitells figurats, situats a la zona externa, representen Daniel a la fossa dels lleons. La figura d’aquest sant, a l’escaire extern, és acompanyada per quatre lleons disposats de la manera següent: dos a la zona superior —per sota de l’àbac— i amb els caps afrontats que escauen damunt mateix del cap de Daniel, i els altres dos ocupant la part inferior de la cistella, disposats l’un cap per avall i l’altre enlairat. L’últim —més petit que els altres tres— recolza les potes davanteres damunt del maluc del sant, mentre que l’altre representaria el moment en què els lleons llepen els peus de Daniel. Iconogràficament, la figura de Daniel sol estar en la posició d’orant, com succeeix en el capitell de San Pedro de la Nave (Zamora). En canvi, en el capitell que analitzem, Daniel apareix amb la mà dreta enlairada i l’esquerra damunt de la zona abdominal i per sobre del perizoni. Aquest fet implica una reinterpretació de fórmules anteriors que no comporta un canvi del significat iconogràfic, és a dir, que Daniel continua simbolitzant la victòria davant del pecat i la mort, sense excloure el seu lligam amb Crist (Chevalier-Gheerbrant, 1991, pàgs. 334-335).

Tècnicament, hi ha errades en la composició, fet perceptible en les figures dels lleons. El lleó que llepa els peus dels sant s’ha quedat sense espai per al cap a causa de l’excessiva llargada del cos. Aquestes imprecisions en les proporcions es fan notar també en la figura de Daniel. Tot plegat mostra un treball bastant matusser, propi d’un taller secundari, el qual podria haver reinterpretat obres de millor qualitat.

Els capitells intermedis d’ambdós costats són decorats amb penques llises i pinyes penjants que simbolitzen la immortalitat o l’eternitat (Beigbeder, 1969, pàg. 70), un recurs força utilitzat en l’escultura cistercenca. Les fulles són totalment llises i s’enlairen cap als escaires dels àbacs, on es cargolen i desenvolupen dues petites volutes, d’on surten i pengen les pinyes, que resten adherides a la superfície de les penques. A sota del dau central de l’àbac es percep un capoll arrodonit sense cap mena de decoració. Aquest tipus de capitell presenta similituds amb la sèrie de capitells de l’ala meridional del claustre de Tarragona, els decorats amb fulles llises, o bé fulles de lliri d’aigua, sempre tenint en compte que aquestes últimes estan nerviades i les de Siurana no. Però possiblement el model més proper és l’emplaçat en un dels capitells de l’absis de l’interior de l’església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca.

Els capitells interiors de la portalada han sofert una reducció en l’alçada, ja que tenen uns 38 cm, fet que accentua el domini visual dels àbacs. En la cistella són perceptibles unes fulles d’acant que recorren tota la base, i llurs elements vegetals són de tipus lanceolat molt incisiu. En el pseudo-equí, les volutes han estat substituïdes per un tipus de palmetes força desnaturalitzades i incisives. Retrobem aquesta mateixa decoració en dos capitells de la finestra de l’absis, però en proporcions més petites.

Damunt dels polleguerals de la porta hi veiem dos atlants amb els braços alçats, com si estiguessin suportant el dintell monolític. La vestimenta ha estat treballada mitjançant la tècnica de l’acanalament, que els dóna un caire rústec i arcaïtzant. L’atlant de la dreta s’ha conservat en molt bones condicions, i això ens permet observar greus errades en el disseny; l’ull dret, per exemple, és molt per sota de la línia que marca l’ull esquerre, cosa que produeix un rostre asimètric i barroer. La barba i el bigoti —detalls que en l’atlant de l’esquerra són gairebé imperceptibles— han estat fets també mitjançant l’acanalament, tècnica utilitzada en treballs de caràcter popular, com ara els rostres esculpits en les esteles funeràries, per exemple la procedent de Vallbona de les Monges. La imatge dels atlants ja havia estat emprada en el món romà per a suportar elements arquitectònics. El tema serà heretat pels artistes medievals fent-los servir com a figures decoratives. La seva simbologia no està gaire ben definida, i de vegades té un significat negatiu, com succeeix en el claustre de Tarragona. Però en el cas de Siurana no podem arribar a aquesta afirmació, puix que llurs rostres no transmeten una visió insultant o burlesca.

Les impostes són decorades amb un element repetitiu en forma de petxina i amb molt de relleu. Aquest recurs decoratiu es recull en treballs escultòrics del final del segle XII i començament del XIII. Així, el trobem emprat en les zones de les volutes d’alguns capitells del claustre de Sant Domènec de Peralada, localitzats fonamentalment en la galeria de migjorn.

El timpà

Timpà de la portalada de l’església amb la representació de la crucifixió flanquejada per un grup d’apòstols.

ECSA - E. Pablo

El principal treball escultòric de la portada es localitza en el timpà, creat entre la llinda i l’arquivolta interior amb un evident desajust de dimensions, fet que ha induït a pensar d’una manera unànime que es tracta d’un timpà reaprofitat. Així doncs, no fou concebut per a aquesta portalada, i ara per ara la seva possible procedència és del tot desconeguda.

En el centre de la composició hi ha la crucifixió de Crist, tema que representa una innovació en la iconografia dels timpans catalans, atès que la figura del Creador in sede Maiestatis és reemplaçada, a Siurana, per un Crist crucificat de quatre claus i coronat.

En l’escultura romànica catalana aquesta representació és escassa i normalment apareix en obres poc reeixides; així, la veiem en el Crist de Sant Pèir d’Escunyau o en el de Sant Miquel de Viella (tots dos a la Vall d’Aran), que foren creats per a ser col·locats en timpans. Però també fou emprat en la figuració de capitells, com en el cas de Santa Maria de l’Estany, situat en la galeria de tramuntana i excepcionalment en un permòdol, tal com el veiem a Sant Andreu de Salardú.

El Crist crucificat de Siurana és clavat en una creu llatina i, a diferència de la crucifixió d’Escunyau, no excedeix l’espai de la llinda. La figura de Crist és desproporcionada, per motiu de l’excessiva llargada dels braços i del tronc respecte de les cames. L’anatomia és resolta amb senzillesa, i només es remarca la part del costellam. El hieratisme del rostre es manifesta en la falta d’un rictus de dolor, en la posició impassible i en els ulls oberts. Conté totes les qualitats dels models sirians tan habituals en la pintura i la miniatura del segle XII, caracteritzats per la indiferència en els rostres. El hieratisme va acompanyat d’esquemes formals senzills i executats amb una tècnica irregular que tan sols mostra un moment de brillantor a l’hora d’elaborar el perizoni de Crist, que sens dubte, resulta el treball més fi de tota la portalada, tal com constatem en comparar-lo amb el de Daniel.

A la part superior de la creu, a banda i banda, hi ha les representacions anicòniques del sol i de la lluna, motius usualment emprats en els texts miniats. La representació solar es manifesta mitjançant un disc amb vuit puntes, mentre que la lluna és simbolitzada per una mitja lluna còncava emplaçada en el centre d’un disc esculpit. Aquests símbols sempre tenen un contingut dual —el dia i la nit, la vida i la mort—, i també poden ser al·lusives a la doble naturalesa de Crist, o bé al Nou Testament —el sol— i a l’Antic Testament —la lluna—.

A banda i banda del sol i la lluna hi observem dos elements florals. Es tracta de palmetes adossades de tipus simètric, amb terminacions trilobulades en les que s’enlairen i en forma de trèvol en les que es cargolen. Aquest disseny floral té el seu referent en les palmetes aparellades que són originàries del món bizantí (Pavón Maldonado, 1981, pàgs. 21-28), amb la diferència que els models orientals solen desenvolupar una fulla entremig de les palmetes. L’element floral de l’esquerra és inacabat, ja que va quedar per buidar una part del material de suport. Ambdós elements han estat realitzats amb la tècnica del bisellament.

La composició del marc superior del timpà es completa amb la presència de dos animals, el simbolisme dels quals ha estat objecte de diferents interpretacions. Alguns autors, com Liaño i Carbonell3, creuen que es tracta de dos lleons, mentre que Puig i Cadafalch, José i Dalmases afirmen que són els símbols dels evangelistes Lluc i Marc, representats per un bou i un lleó. La nostra opinió és que són dos lleons, ja que cap de les dues figures no fa pensar en un bou, atès que hauria de tenir algun element que el distingís del lleó, com podrien ser unes banyes, o bé la manca de la crinera, que simbolitza la figura del lleó. Però el que és cert és que tots dos són alats, detall que segurament ha ajudat a la bipolarització de la interpretació. En canvi, l’anàlisi formal basada en el mètode comparatiu —tenint en compte el problema de l’estat de desgast de la figura de l’esquerra— permet arribar a la conclusió que es tracta del mateix esquema zoomòrfic, és a dir, lleons, ja que totes dues figures posseeixen crinera. En el cas de la figura més deteriorada arribarem a tal afirmació després de trobar les restes d’un sistema reticular, el mateix procediment que l’emprat en el lleó de la dreta per a dissenyar la crinera. També cal reflexionar sobre l’estranyesa de representar tan sols dos dels quatre evangelistes. Per contra, la presència de lleons és plausible, ja que Crist és al·ludit a les Sagrades Escriptures com el lleó de Judà, i per tant esdevé en el món romànic un símbol de Crist. També cal recordar que les tombes cristianes s’adornaven amb lleons, com a símbols de la resurrecció (Chevalier-Gheerbrant, 1991, pàg. 638, Champeaux-Sterckx, 1984, pàg. 278). Així, el testimoni dels lleons en una crucifixió no seria cap incongruència de caràcter iconogràfic.

A la part inferior, per sota del braç transversal de la creu, hi ha quatre arcuacions a cadascun dels costats de la creu. Aquestes arcuacions es configuren a través d’arcs de mig punt que acullen en el seu interior les figures dels apòstols. Alguns es poden identificar per la inscripció que hi ha damunt de les arcades, que a la vegada serveixen de pedestals per als dos lleons. En la inscripció de l’esquerra hi ha escrit: PHELIP, ANDREA, mentre que a la dreta hi tenim: PAUL, IACOB i TOMAS. El desenvolupament formal dels apòstols és semblant a l’usat en la figura de Crist, especialment en els rostres, que resulten ser ovoides. Les alçades dels apòstols són desiguals, cosa que provoca el trencament de l’espai arquitectònic que els acull, com en el cas dels dos més propers a la creu. Respecte a la vestimenta dels apòstols, cal comentar que han estat utilitzats dos procediments. Definim el primer com a tècnica dels plecs de tipus geomètric, ja utilitzat en el perizoni de Crist; el segon consistiria en el que anomenem tècnica d’acanalament, sistema que hem observat en la indumentària dels atlants de la porta. És interessant observar el canvi de tècnica en la realització dels apòstols. En els tres primers, començant per la dreta, domina la tècnica de l’acanalament; en el quart, en canvi, hi ha un domini de la tècnica dels plecs, fenomen que continua en la resta de figures de l’altra banda de la creu.

Als angles inferiors hi trobem la representació de dos arbres de la vida. Aquest tema suggereix la idea de resurrecció —la qual cosa implica la unió iconogràfica amb els lleons anteriorment citats—, a més de simbolitzar l’ascensió cap al cel. No es poden descartar, però, altres possibilitats, com ara que la mort de Crist significa una nova vida que quedaria reflectida en la representació de l’arbre de la vida (Chevalier, Gheerbrant, 1991, pàg. 126, Champeaux, Sterckx, 1984, pàgs. 330-332). Formalment es configura mitjançant una sèrie de palmetes trilobulades, realitzades a bisell, similars als motius vegetals que acompanyen els símbols del sol i de la lluna. Aquest tipus de palmeta ha estat utilitzada sovint en el romànic català, especialment en les regions marginals que restaven fora de la influència dels grans tallers escultòrics, fet que va permetre la continuïtat d’elements decoratius populars o tradicionals, com aquestes fulles trilobulades.

La composició del timpà es tanca amb una ziga-zaga que no ha estat acabada, ja que només s’ha esculpit l’arc, deixant neta la base del timpà. Aquest motiu és d’un relleu molt suau, que contrasta amb la doble ziga-zaga d’idèntic esquema emprada en l’arquivolta de tipus guardapols.

La datació d’aquest timpà és realment dificultosa a causa de la falta d’antecedents o models de composició similar. Si tenim en compte els recursos estilístics, formals i compositius, que donen al conjunt un aire arcaïtzant, podríem pensar en una datació endarrerida. Però cal considerar que els arcaismes són un tret comú a totes les obres marginals o també dites populars. La iconografia tampoc no ens ajuda gaire, ja que l’escena de la crucifixió no és fidel als textos sagrats, i tampoc no hi ha possibles programes iconogràfics que puguin servir de paral·lel. Tal vegada, el fet que es tracti d’un Crist de quatre claus ens orienta un xic sobre els límits cronològics, car sabem que el Crist de tres claus no fou acceptat de manera generalitzada abans del primer terç del segle XIII.

Considerant els aspectes estilístics i iconogràfics, la possible datació del timpà de Siurana oscil·laria entre la segona meitat del segle XII i el moment d’acabament de la portalada, que seria durant el primer terç del segle XIII. (RAA)

Finestra del mur exterior de l'absis

Finestra de l’absis de l’església, amb dues columnes amb capitells vegetals.

ECSA - R. Aceña

Al centre del mur exterior de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada coronada per una arquivolta i un guardapols, amb les impostes formades per un doble filet. La decoració escultòrica se centra en les dues columnes que flanquegen exteriorment la finestra i que repeteixen el mateix tipus de capitell vegetal que trobàvem a la portada de l’església. (MaCC)

Impostes

Als murs interiors de l’església de Siurana s’hi observa una línia d’impostes a manera de fris que presenta un triple repertori decoratiu.

A l’absis hi ha un escacat amb tres fileres de daus d’esquema clarament romànic.

Als murs laterals l’element emprat és una doble ziga-zaga semblant a la de la porta; el relleu és més baix i l’espai entre les dues línies és confeccionat per una ampla motllura amb tres bandes, a diferència de la ziga-zaga exterior, que tan sols té una finíssima cinta.

El tercer element s’emplaça en les impostes de l’arc toral que marca el trànsit des de la nau a l’absis.

Línia d’impostes que recorre els murs interiors de l’església.

ECSA - R. Aceña

En el cas del mur meridional les restes es troben en l’angle que dóna a l’entrada de l’absis, i el que queda del fris ha estat decorat amb una doble ziga-zaga. En canvi, el fris del mur septentrional és marcat per l’amplada de l’arc toral, malgrat que la secció superior gairebé ha desaparegut. El recurs decoratiu consisteix en una sèrie de volutes similars a les que es conserven en una peça encastada a l’exterior de l’absis de Sant Cristòfol de Cunit. Aquestes volutes són com les que es desenvolupen en alguns capitells corintis de context local que segueixen obres més reeixides, com en un dels capitells tardans de la cripta de Vic (vegeu el vol. III, pàg. 707, de la present obra); també s’empraren com a recurs decoratiu en les impostes pre-romàniques de Sant Bartomeu de la Quadra (Gudiol-Gaya, 1948, vol. V, pàg. 16, làm. 8). Però on sens dubte aquest element obtingué més èxit fou en la decoració de les portes romàniques, mitjançant l’ornament en ferro. La presència d’aquestes volutes és el testimoni de l’ús d’un esquema popular que es manté viu malgrat la presència de repertoris ja plenament romànics, com l’escacat i la doble ziga-zaga. (RAA)

Pica

Dins de la nau de l’església hi ha dues piques beneiteres. La primera és situada gairebé davant mateix de l’entrada, col·locada damunt d’una columna de marbre, però invertida i reaprofitada per a fer de peanya. La pica té una alçada de 22 cm i fa 41 cm de diàmetre i de configuració cilíndrica. Està força malmesa a causa de la qualitat del suport físic, ja que es tracta de pedra sorrenca que segurament va estar exposada durant temps a la intempèrie, que hi provocà una fortíssima erosió.

Era decorada amb una sèrie d’arcuacions cegues que han quedat gairebé esborrades. Decoraven la part superior de la peça seguint models que foren molt freqüents a la zona empordanesa, especialment en les piques baptismals i també en ares d’altar (vegeu el vol. IX, pàgs. 468-469 de la present obra). A l’interior es percep una mena de margarida o petxina, però sembla que ha estat fruit d’una intervenció posterior.

L’altra pica és encastada en el mur septentrional. Mesura 25 cm d’alçada per 41 cm d’amplada. El cos cilíndric és decorat amb bandes verticals d’uns 10 cm d’amplada, les quals, però, no són equidistants.

A més, a l’interior es conserva una pica baptismal sense deoració escultòrica. Creiem que es podria datar, com les altres dues peces, entre el final del segle XII i el començament del segle següent, malgrat les dificultats que comporta atorgar cronologia a peces de tradició popular. (RAA)

Sarcòfag

Sarcòfag adossat a l’angle nord-est de l’església, conegut popularment amb el nom de “Tomba de la Reina Mora”.

F. Español

A l’angle nord-est de l’església de Santa Maria de Siurana, tocant a l’absis, a l’exterior, hi ha un sarcòfag sobre mènsules que popularment es coneix amb el nom de la “Tomba de la Reina Mora”.

Aquesta peça arqueològica és un monòlit de pedra de 2,19 m de llarg, per 0,80 d’amplada i 0,62 d’alçada, buidat a l’interior i amb unes parets entre 8 i 12 cm de gruix. Com a única decoració presenta una petita motllura circular al llarg de la cara vista i un cavet a la base.

El sarcòfag descansa sobre tres grans mènsules, de factura força grollera. Fan 0,6 m d’alçada i 0,20 d’amplada. Presenten una cara recta, que és la que es recolza al mur de l’absis, i una altra amb la part superior semicircular. Els peus de les mènsules tenen forma de cua d’oreneta.

Damunt del sarcòfag hi ha les restes d’una tapa de pedra. És una peça de perfil poligonal, amb una cara principal que seria l’horitzontal de la tapa de 52 cm d’ample i unes de laterals molt mal conservades. La seva conservació no ens permet actualment esbrinar si es tracta o no de la tapa original del sarcòfag.

Malauradament l’estudi d’aquest tipus de monuments funeraris és ben poc avançat a casa nostra, la qual cosa dificulta força l’establiment de tipologies i datacions. D’altra banda, la peça que hem descrit no presenta elements decoratius que ens puguin guiar en l’establiment d’una datació clara. Els sarcòfags del monestir de Poblet, estudiats per J.F. Cabestany, presenten unes característiques tipològiques similars a aquest, i n’hi ha també sense cap mena de decoració. La seva datació —segles XII-XIV— podria ser una bona guia a l’hora de datar l’anomenada “Tomba de la Reina Mora”. (JJMB)

Talla

Imatge original de la Mare de Déu que presidia l’altar major de l’església, abans del seu robatori.

F. Español

A l’interior de l’església de Santa Maria de Siurana es conservava fins a la data de la seva desaparició, l’any 1979, una imatge de la Mare de Déu, situada dins un cambril rococó inclòs dins un retaule barroc del 1682.

La talla, de la qual actualment es conserva una reproducció, mesurava 85 cm d’alçada i 35 d’amplada. La figura de la Mare de Déu es presenta asseguda en un seient baix sense respatller. La indumentària de Maria consisteix en una túnica de color roig amb un escot quadrat bastant ample i decorat amb uns elements daurats. La zona del coll conté una punta de dibuix romboïdal que termina en forma de collar. Els cabells són al descobert. El mantell de color blau amb ornaments daurats, cobrint el cos, s’articula en plecs gruixuts i pesants a l’altura dels genolls, esquema emprat en algunes marededéus força rústegues i pertanyents a regions marginals, com ara la talla procedent de Santa Maria d’Olp, al Pallars Sobirà, conservada al Museu Diocesà d’Urgell amb el núm. 301. Aquest esquema consisteix en plecs de sentit helicoïdal. La Mare de Déu calça uns escarpins vermells acabats en punta que són habituals en les talles romàniques. Cal buscar la raó que totes les verges anessin calçades en els antics tractadistes, que ho aconsellaven per motius del pudor (Trens, 1946, pàg. 639).

El cos de la Mare de Déu és estilitzat però desproporcionat, en concret la mà esquerra, que havia de sostenir la bola del món. El seu rostre en posició frontal mostra una certa inexpressivitat, amb la mirada perduda i absent. A la part superior del cap hi ha un suport per acollir-hi la corona.

El Nen, en posició frontal, és assegut damunt del genoll esquerre. El cos manté el cànon estilitzat i amb la mà esquerra sosté la bola del món. Una fotografia de la marededéu abans del robatori, publicada per E. Liaño (1982, vol. III, il. 38), mostra una intervenció sobre la figura del Nen, atès que se li col·loca el braç dret en la posició d’estar beneint en l’espai (fotografia del 1912). Aquesta intervenció és absolutament desafortunada, perquè, de fet, al Nen no li manca cap braç, ni cap mà: la mà dreta també agafa la bola del món, igual que ho fa la mà esquerra. Aquest fet queda aclarit si observem el colze dret, col·locat damunt la falda i en diagonal, per poder seguir el sentit que marca la bola situada damunt el genoll esquerre. Així, hem de pensar que la posició originària del Nen fou la d’agafar la bola del món amb les dues mans. El rostre presenta diferències respecte de les faccions de la Mare de Déu. El cap és desproporcionadament petit respecte del cos, aspecte no tan perceptible en la seva mare. L’expressió del rostre també és diferent. El Nen ha abandonat la mirada perduda i la inexpressivitat. Un lleu somriure i la petita inclinació del cap damunt l’espatlla esquerra fan que el rostre transmeti més humanitat i gentilesa.

Creiem que la datació d’aquesta talla ha de ser bastant tardana, d’acord amb una sèrie d’aspectes que marquen el trànsit del romànic al gòtic: la humanització observada en la figura del Nen, la presència de la bola del món en substitució del llibre i l’existència d’un marxapeu com a sòcol de la marededéu. Es tractaria, doncs, d’una peça executada al final del segle XIII, sense descartar la possibilitat d’una data ja dins del 1300, malgrat la visió frontal i l’esperit rústec que ofereix aquesta imatge. (RAA)

Esteles funeràries

Procedent de l’antic fossar de Siurana, es conserva un important conjunt d’esteles funeràries de tipologia discoïdal (Liaño, 1983, vol. III, pàg. 72; Palomar, 1993, pàgs. 173-179). La majoria de peces són en cases particulars del poble, tot i que encara en resten algunes al cementiri vell, l’actual “Pla de l’Església”, al nord de l’església romànica de Santa Maria de Siurana.

Els estudis han comptat un total d’onze peces, algunes de les quals dissortadament han desaparegut. Les esteles 01, 02, 03 i 04 es troben encastades al mur de contenció del Pla de l’Església, servint com a tanca del cementiri. La núm. 01 té una alçada de 54 cm, un diàmetre del disc de 33 cm, coll de 21 cm i gruix de 14 cm. Apareix cisellada en una cara amb una creu grega emmarcada en una bordura simple i en l’altra amb una flor de sis pètals dins el mateix motiu ornamental. El peu és en forma de cua d’oreneta de costats rectes.

L’estela 02 té una alçada de 55 cm, un diàmetre de disc de 31 cm, coll de 20 cm, base 23 cm i gruix de 16 cm, amb les mateixes decoracions que l’estela 01. El peu és novament en forma de cua d’oreneta de costats rectes.

La número 03 és de 50 cm d’alt, diàmetre de disc de 32 cm, coll de 19 cm i base del peu de 17 cm en una cara. El gruix de la peça és de 20 cm. Presenta decoració en una sola cara, que és una creu patent de braços curvilinis inscrita en una bordura simple. El peu és de costats rectes.

L’estela 04 té 46 cm d’alçada, disc de 31 cm, coll de 17 cm, base del peu de 20 cm i gruix de 18 cm. Malgrat que està força malmesa, es pot observar que és decorada en una cara, amb una creu patent de braços curvilinis dins una bordura simple.

La cinquena estela es troba encastada a la façana de la casa de Josep M. Bertran i tan sols se’n conserva el disc, força malmès. El disc fa 32 cm de diàmetre i és decorat amb una flor de sis pètals dins una bordura simple.

La peça 06 és al pati de la casa de Joaquim Bertran. És una peça discoidal amb peu recte, força ampla i amb espatlles, que li dóna un aspecte antropomorf. La seva alçada és de 61 cm, i té disc de 29 cm, coll de 15 cm i base del peu de 27 cm. El gruix és de 20 cm. Una cara és llisa i en l’altra hi ha la inscripció JB, possiblement com a resultat d’un reaprofitament de la peça.

L’estela 07 és al mur de tanca de la casa dels Casademunt. Presenta la mateixa tipologia de peu que la 06. L’alçada total és de 55 cm, i té disc de 28 cm, coll de 17 cm i peu de 28 cm; el gruix és de 17 cm. Solament té una cara decorada, amb una creu patent de braços curvilinis dins una bordura simple. Aquest motiu està descentrat respecte de l’eix de la peça.

L’estela 08 és al pati de Cal Llussà i respon a la mateixa tipologia que les esteles 06 i 07. Té una alçada de 57 cm, diàmetre de disc de 54 cm, coll de 22 cm, peu de 33 cm i gruix entre 11 i 14 cm. No presenta decoració a cap de les cares.

La novena peça és a l’interior de la casa d’Çngel Gil. És una estela de cap discoidal i peu de costats rectes. La seva alçada total és de 63 cm, i té un diàmetre del disc de 35 cm, coll de 19 cm i base de 19 cm; el gruix és de 15 cm. En una cara s’aprecia una creu patent dins una bordura simple, i en l’altra, una flor de sis pètals dins el mateix motiu d’orla.

La desena estela és a l’interior de la casa d’Çngel Gil. És una estela de cap discoidal i peu en forma de cua d’oreneta de costats rectes. L’alçada total és de 51 cm, i té disc de 31 cm, coll de 22 cm, peu de 26 cm i gruix de 14 cm. En una cara s’observa una creu patent dins una bordura simple, i en l’altra, una flor de sis pètals dins el mateix motiu d’orla.

La peça 11 és encastada a la façana de Cal Molet, de manera que tan sols s’aprecia una cara, molt malmesa, que conserva un bocí del disc. Aquest disc devia fer uns 32 cm de diàmetre i probablement era decorat amb una bordura-creu patent de braços rectes.

L’estela 12 es trobava als baixos de l’abadia i actualment ha desaparegut. Segons les observacions de M. Martorell, deduïm que tan sols es componia d’una creu patent de coronament convex dins una bordura simple en una de les cares.

La datació de les esteles funeràries de tipus discoidal és una qüestió sovint difícil de resoldre. Hi contribueix el fet que es trobin gairebé sempre fora de contextos arqueològics, i també la manca d’epigrafia o de decoracions que es puguin datar fàcilment. Les característiques decoratives de les peces de Siurana fan pensar en una datació medieval. La decoració basada generalment en creus de tipus patent i grec o les ornamentacions geomètriques remeten a paral·lels de datació clarament medieval. Si ens basem en les datacions proposades per diversos autors, com M. Riu (1982, pàgs. 29-57), C. de la Casa i M. Domènech (1982, pàgs. 168-169), o les derivades dels estudis d’altres peces de la Conca de Barbarà (Menchón, 1990, pàgs. 155-176), caldria datar la peça a l’edat mitjana, a partir del segle XII. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, 1851, ap. XXXVIII, pàgs. 300-304
• Kehr, 1926, vol. I (II), doc. 65, pàgs. 336-339
• Rius, 1946, pàgs. 153 i 159
• Cruañes, 1990, pàgs. 219-220.

Bibliografia sobre els capitells

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 127-131, vol. III (II), pàg. 719
• Beigbeder, 1969, pàg. 70
• Carbonell, 1975, vol. II, pàg. 80
• Pavón, 1981, pàgs. 21-28
• Liaño, 1982, pàg. 68
• Champeaux-Sterckx, 1984, pàgs. 334-335
• Dalmases-José, 1986, vol. I, pàg. 239
• Miró, 1986, pàg. 95 i fig. 132
• Camps, 1988, pàgs. 79-80
• Chevalier-Gheerbrant, 1991, pàgs. 126, 334-335.

Bibliografia sobre les impostes

• Gudiol-Gaya, 1948, vol. V. pàg. 16 i làm. 8.

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Cabestany, 1982a, pàgs. 203-219

Bibliografia sobre la talla

• Carreras i Candi, s.d., pàg. 393
• Liaño, 1983, vol. III, il. 38.

Bibliografia sobre les esteles funeràries

• Liaño, 1983
• Martorell, 1993
• Palomar, 1993, pàgs. 173-179
• Martorell, 1991, s.p.