L’antic poble de Montargull, avui totalment despoblat, es troba a la banda oriental del terme, al cim de la serra del mateix nom. El seu castell és documentat des de l’any 1077, que Guillem Bernat de Queralt i la seva esposa Ermessenda feren donació a un grup de famílies del castell de Montargull, a fi que colonitzessin l’indret. Des d’aquesta primera menció fins a mitjan segle XII, el silenci documental sobre Montargull fa que sigui difícil saber si la colonització del lloc que havien projectat els Queralt es va poder dur a terme.
Fos com fos, la següent referència sobre la seva fortalesa data de l’any 1157, que Ferrer donà a la seva muller Ermessenda —germana de Ponç d’Oluja— el castell de Montargull en usdefruit; el domini de l’indret continuà per un temps a mans dels fills de Ferrer i Ermessenda, un dels quals, anomenat Guillem, signa en algun document de la contrada com a Guillem de Montargull, cosa que posa en evidència la seva vinculació al lloc de Montargull.
L’any 1170, en l’acta testamentària de Berenguer de Montargull atorgada abans d’ingressar a l’orde del Temple, hi ha notícia que el testador cedí a la casa templera de Barberà tots els béns que posseïa a Albió i Montargull. Berenguer de Montargull era membre del llinatge dels Su, el qual tenia sota el seu domini els llocs d’Albió i Montargull. Poc després, el 1178 Bernat de Montargull, membre de la mateixa família, feu diverses donacions per raó d’esponsalici a la seva muller Arsenda, entre les quals s’esmenta el castell de Montargull amb tots els drets que hi tenia.
Els templers anaren incrementant les seves possessions i drets a Montargull al llarg dels segles XII i XIII; consignem, en aquest sentit, el testament de Ramon de Castellfollit datat el 1191, en el qual ordenà que es llegués a l’orde del Temple la meitat dels drets i rendes que posseïa en el castell de Montargull, com també el seu cavall i les seves armes. Poc temps després, l’any 1215, un tal Ferrer de Suda, conjuntament amb la seva esposa Saurina, vengueren al comanador de Berberà, dit Bernat de Granyena, el lloc de Montargull pel preu de 100 sous.
Tot i que els templers esdevingueren senyors de Montargull, el que resta clar és que els Queralt hi conservaven encara certs drets, i al llarg de la tretzena centúria anaren recuperant el lloc en part o íntegrament; així, en el testament de Pere III de Queralt, datat el 1282, aquest s’intitula senyor de Montargull i determina que el seu fill Pere hereti la fortalesa de Montargull, juntament amb d’altres que eren pròpies de la senyoria de Queralt.
A mitjan segle XIV, en el fogatjament de 1365-70, consta que el lloc de Montargull era de Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma; els membres d’aquesta nissaga, que a la darreria del segle XVI reberen el títol de comtes de Santa Coloma, continuaren senyorejant l’indret de Montargull fins a la fi de l’antic règim.
En l’actualitat, del castell de Montargull en resten escassos fonaments i alguns fragments de murs.